Cada vegada més persones s’animen a fer-se pasta de dents casolana i altres productes, com desodorant. Sigui el que sigui, és una bona manera de reduir envasos de plàstic o alumini a casa i, alhora, assegurar-nos que no conté cap ingredient que ens pugui perjudicar. A més de sortir més barata, amb els consells que donem, es poden personalitzar les textures, les aromes i les propietats. Pasta de dents al gust de cadascú!
Pasta de dents casolana, en dos passos
- En un pot de vidre, posem una cullerada sopera (per fer les primeres proves) d’un abrasiu. El més típic és l’argila blanca (es ven a herboristeries), però també pot servir el bicarbonat sòdic (en trobarem a drogueries). De totes maneres, cal tenir en compte que el bicarbonat sòdic no és una bona opció per a les persones que necessiten una dieta baixa en sodi o tenen les genives retirades.
- Anem afegint-hi aigua molt a poc a poc (vigilem, perquè és fàcil passar-se), remenant fins a obtenir la consistència desitjada. Segurament, hi arribarem amb menys volum d’aigua que el que hi hem posat d’abrasiu. Hi ha receptes que proposen usar glicerina en lloc d’aigua.
Aquests serien els dos únics passos per fer la pasta més bàsica, que quedaria força “austera” en gust i de textura més aspra. El gust es pot acostumar a tot, però si volem fer la pasta una mica més agradable al tacte, hi podem posar:
- Sal. L’afegim al gust i només en cas que la base sigui d’argila.
- Unes gotes d’oli essencial per aportar una olor que ens agradi. En venen a les herboristeries i en algunes farmàcies i cal que ens informem de quins estan contraindicats per aquest ús. Com que els olis essencials són cars i els aromes s’evaporen cada cop que obrim el pot, si fem molta quantitat de pasta podem posar-hi poques gotes inicialment, i anar-n’hi afegint a mesura que vagi perdent aroma.
- Glicerina. És antisèptica i dona una textura més gelatinosa a la pasta, la fa menys abrasiva i, alhora, l’endolceix.
- Bicarbonat (si l’abrasiu és argila) o aigua oxigenada. Això serveis per augmentar el poder blanquejador o netejador per a la tosca (sarro). L’aigua oxigenada té l’inconvenient que pot irritar les genives.
És recomanable fer-ne molt poca quantitat les primeres vegades, fins que hàgim trobat la proporció d’ingredients que ens agradi més.
Es diu que les pastes casolanes poden ser excessivament abrasives i desgastar l’esmalt. De fet, aquesta associació es fa, sobretot, per l’ús de bicarbonat. Podria derivar del fet que el bicarbonat que podem comprar té el gra més gruixut que els abrasius que es posen a les pastes comercials (en les quals es treballa amb grànuls finíssims i amorfs, sense arestes), però no hem aconseguit una valoració professional sobre això. En qualsevol cas, recomanem buscar els abrasius de grànul més fi. O, per prudència, es pot alternar la pasta casolana amb pastes comercials naturals.
Els poders de les plantes a la pasta de dents casolana
A les pastes de dents comercials, sobretot les naturals, però també en alguna de convencional, hi trobem molts ingredients que són extractes de plantes, les propietats medicinals de les quals són conegudes i explotades des de l’antiguitat. A la pasta de dents casolana, una opció interessant és substituir l’aigua per una infusió d’herbes, per donar més aroma, gust i propietats a la pasta. Les herbes són més barates que els olis essencials, però no donen tanta olor.
Vegem a quines herbes podem recórrer:
- La calèndula. És una planta que té un munt de principis actius, és antibacteriana i prevé la inflamació de les genives. S’ha usat ancestralment per cuinar i com a herba medicinal per curar ferides, llagues a la boca, èczemes i inflamacions i per desintoxicar el fetge. Posant els pètals a sobre d’una ferida, en frena el sagnat.
- La mirra. També té propietats desinfectants i antiinflamatòries. L’oli de l’arbre del te pot matar diversos bacteris, entre els quals hi ha l’Streptococus mutans (el principal inductor de càries). El plantatge (o saragatona) calma les genives adolorides.
- La sàlvia. Té propietats astringents, convenients si tenim problemes de genives.
- La ratània. És una planta nativa dels Andes, on s’ha usat tradicionalment per cuidar les dents i enfortir les genives. Les arrels tenen propietats astringents i tòniques i calmen les inflamacions i les irritacions de la pell.
Altres herbes ben familiars a casa nostra que s’usen en les pastes de dents naturals són el fonoll, la menta i la camamilla.
3 trucs per conservar la pasta de dents casolana
En una pasta casolana s’hi poden fer fongs. Però podem prendre algunes mesures per evitar-ho:
- No ficar el raspall al pot de la pasta, ja que els fongs poden venir de la saliva. Sempre que vulguem untar el raspall amb pasta, utilitzem, per exemple, una espàtula o els dits nets.
- Posar-hi més sal, o menys aigua.
- Guardar-la a la nevera, i tenir un pot més petit al bany.
En el número 47 d’Opcions, hi ha un especial sobre higiene dental i pasta de dents: ingredients de les marques comercials, models de raspalls i molt més!
