Segons Nacions Unides, el sector tèxtil i de la moda, conjuntament amb els sectors de l’alimentació, l’energia o el transport, és un dels sectors més contaminants i amb un impacte ambiental, social i econòmic globalitzat.
Indústria tèxtil vs. indústria de la moda
Ens referim al mateix, quan parlem d’indústria del tèxtil i indústria de la moda? No. La primera té a veure amb el procés productiu, generalment industrial, els productes tèxtils que es confeccionen i les operatives industrials que se segueixen amb l’objectiu de produir peces de roba. La indústria de la moda, fa més aviat referència a altres altres aspectes que estan directament vinculats a la indústria tèxtil, com per exemple les tendències, els cànons de bellesa, models de consum, etc.
El model productiu de la indústria tèxtil
En aquest article veurem els principals impactes de la indústria tèxtil i de la moda des d’una visió sistèmica. L’objectiu és visibilitzar les principals conseqüències, ambientals i socials, que es deriven del model productiu i de consum conegut com a fast fashion -o moda ràpida- i que ha anat guanyat terreny aquestes últimes dècades.
Aquest model productiu lineal (extracció-producció-consum-rebuig) es caracteritza per oferir productes en quantitats desmesurades, a un ritme exageradament ràpid (fins a 52 col·leccions l’any o més) i a uns preus molt reduïts. Una oferta constant de productes que canvien en l’estil, color, forma i textura, sota qualitats dubtoses i amb la voluntat de generar desig de renovació, tot fomentant un ús i una compra constant.
És un model altament demandant de recursos amb uns impactes vinculats directament a la crisi ecosocial actual. La crisi climàtica, la desigualtat social o la pobresa extrema són les conseqüències d’aquest binomi producció-consum.
La liberalització del mercat, amb la consegüent globalització, de finals del segle passat ha contribuït al fet que les indústries locals i regionals traslladin les seves produccions al continent asiàtic, majoritàriament. Deslocalitzant les produccions cap a zones on la mà d’obra és menys costosa, on la legislació ambiental sovint és inexistent i on els drets humans i laborals són vulnerats constantment. Això ha comportat una pèrdua de teixit industrial local i regional en els territoris europeus, quedant, actualment, només tres grans pols industrials tèxtils que mantenen l’activitat al sud d’Europa: el nord d’Itàlia, el nord de Portugal i Catalunya, en menor mesura. Altres regions europees situades a l’est mantenen també indústria tèxtil, però més vinculada a la manufactura de peces i no amb tota la cadena de subministrament.
La cadena de valor de la indústria de la moda és llarga i, sovint, poc transparent. Transformar una fibra tèxtil, posem per cas la del cotó, fins que arriba a ser una samarreta, un vestit o uns pantalons, comporta una quantitat de processos, tant mecànics com químics, altament intensius en l’ús de recursos, ja siguin recursos materials, d’energia, d’aigua, compostos químics, com socials, és a dir, mà d’obra associada a tots i cadascun dels processos.
Per analitzar els diversos impactes ambientals i socials d’aquesta indústria, es pren com a referència la metodologia d’anàlisi del cicle de vida (ACV). El cicle de vida, des d’una perspectiva ambiental, s’utilitza per analitzar els impactes que existeixen al llarg de la cadena productiva dels objectes, en aquest cas dels vestits, passant també per les etapes de distribució, venda, ús i final de vida. Per tant, ens permet obtenir una visió global de l’impacte de l’objecte en tota la seva vida útil.
Algunes dades relacionades amb la indústria tèxtil i de la moda
- Increment de la producció mundial: de 62.000 tones anuals a 102.000 tones el 2023.
- Emissions de CO2 globals: responsable entre el 8 i el 10% de les emissions de CO2.
- Residus globals: 5,8 milions de tones mundials (que equival a 11 kg/persona i any).
- Nombre d’empreses a Europa: 160.000.
- Treballadors/es a Europa: 1,5 milions de persones.
- Generació €: 162.000 milions el 2019.
- Consum d’aigua: 2.500 litres per una samarreta de cotó. És el total d’aigua utilitzada per fer créixer la planta de cotó més la que s’utilitza en els processos de transformació de la fibra en fil, teixit i, sobretot, la utilitzada en els acabats (tintures, suavitzants, blanquejats, etc.)
Els usos del sòl, l’aigua i els químics
Sovint, s’afirma que la indústria tèxtil és una indústria altament demandant de recursos, principalment matèria primera, aigua i energia. En aquest sentit, l’obtenció de matèria primera tèxtil provinent de recursos naturals està associada a l’ús intensiu de terreny agrícola, que ocupa extensions immenses per al cultiu de fibres tèxtils com el cotó, per exemple, o a la tala i conversió de boscos primaris en boscos d’eucaliptus per a obtenir-ne fibres de viscosa o lyocell (cel·lulòsiques), cada vegada més presents en la nostra indumentària. La transformació dels usos del sòl per al conreu d’agricultura tèxtil o ramaderia intensiva per a obtenir-ne altres fibres, com la llana o altres recursos naturals com plomes, pells, etc. comporta uns usos del sòl intensos, que sovint queden contaminats per l’enorme quantitat de productes químics vinculats a aquestes pràctiques primàries industrialitzades. La conversió del sòl i els seus usos intensius provoquen, com a conseqüència directa, la pèrdua de biodiversitat i l’esterilització dels sòls mateixos, que desencadenen processos de desertització local.
El tèxtil és un sector industrial altament demandant d’aigua. Això significa que aquest recurs s’utilitza intensament, tant en els cultius de les fibres de cotó, com en el processament i transformació de les fibres sintètiques i artificials. L’aigua s’utilitza en nombrosos processos productius que inclouen suavitzants, blanquejats i tintures. També s’utilitza intensament en etapes del cicle de vida vinculades al seu ús, com per exemple a les nostres llars, on l’aigua forma part de la despesa domèstica de les llars. Per tant, és un recurs natural utilitzat al llarg de tot el cicle de vida de les peces de roba.
Cada any, la indústria de la moda usa 93.000 milions de metres cúbics d’aigua, la qual cosa seria suficient per a satisfer necessitats de consum de cinc milions de persones.
A més de l’aigua, els compostos químics també esdevenen una font d’impacte important. Aquests són presents al llarg de tota la cadena productiva, des dels cultius de cotó, on s’utilitzen per a fer créixer la planta a una velocitat superior a la natural, a través de fertilitzants i pesticides, als processos de transformació industrial, blanqueig de cotó, suavitzants, tints i pintures per estampar. I també en les nostres llars, amb els detergents que utilitzem per a rentar la roba. Només en el cultiu de cotó s’utilitzen el 16% dels pesticides consumits en tot el món.
Aquests tres impactes estan íntimament vinculats entre ells i, combinats, originen processos de desestabilització ecosistèmica i generen conseqüències com processos de desertificació, com el cas del Mar d’Aral, on el cultiu de cotó i la seva demanda d’aigua constant va acabar assecant les conques hidrogràfiques dels rius que hi desembocaven, deixant com a resultat, un llit sec i amb un sòl altament contaminat per tots els químics utilitzats durant els processos de cultiu de cotó. Aquesta desestabilització ecosistèmica, a més, va desencadenar un procés migratori de la població que va veure com la seva principal font d’alimentació i de vida desapareixia.
Un 20% de les aigües residuals del món provenen del tenyit i el tractament de tèxtils.
Els impactes ambientals del sector tèxtil són àmpliament coneguts i identificats, comporten un seguit de conseqüències greus a nivell ecosistèmic i influencien en el funcionament vital, ja sigui natural com social, de les poblacions i els éssers vius vinculats als territoris on s’originen, sovint lluny dels ulls del Nord global.
L’energia, els combustibles fòssils i les emissions de CO2
Revolució industrial, combustibles fòssils i indústria tèxtil formen part d’un mateix imaginari i d’una mateixa evolució històrica. Els combustibles fòssils estan íntimament vinculats a la indústria tèxtil i de la moda perquè són els impulsors energètics vinculats als processos de transformació industrial, s’utilitzen com a energia primària usada en el transport de mercaderies i en el comerç internacional, alhora que formen part de la majoria de les composicions tèxtils que avui vestim.
La globalització ha construït cadenes de subministrament llargues i llunyanes. Impulsada per una font d’energia i un combustible difícilment substituïble, el transport de mercaderies tèxtils actualment participa en la generació d’emissions de CO2 a escala global. L’emissió de GEI (gasos d’efecte hivernacle) s’identifica, també, en els processos industrials de transformació de fibres a fils, de fils a teixit, tintures i acabats. S’estima que la indústria de la moda és la responsable entre el 8 i el 10% de les emissions de CO2 globals, segons dades de Nacions Unides.
Però el petroli, com a combustible fòssil, no només s’utilitza per moure tot l’engranatge energètic, sinó que també és present en la nostra indumentària. Les fibres sintètiques fetes d’aquesta substància han dominat el mercat tèxtil des dels anys 90 i actualment s’estima que representen el 64% del total de fibres utilitzades a nivell mundial.
L’ús intensiu d’aigua i energia per als processos industrials de transformació i l’emissió de CO2 que va des dels 2,2 kWh per kg de fibres en el cas del polièster, fins als 8,3 kWh per kg de fibres en el cas de la poliamida, provoca un alt impacte ambiental.
Un aspecte determinant quant a impacte ambiental d’aquesta tipologia de fibres és, precisament, aquestes mateixes fibres convertides en residus. La descomposició d’aquestes fibres en micropartícules, ja siguin alliberades per l’ús, en les rentades o quan es descomposen en els abocadors, és un dels impactes més alarmants avui en dia. Aquests microplàstics ja han entrat a la cadena tròfica a través de l’aigua o de l’aire i són, en l’actualitat, un dels reptes més urgents a investigar i a solucionar pel sector.
Residus: massa producció i massa consum
Un dels impactes més visibles i palpables de la indústria tèxtil i de la moda, fruit del model productiu industrial lineal i de la sobreoferta i sobre consum, són els residus tèxtils. L’oferta i la renovació constant per a seguir les tendències i les novetats a baix cost que promouen les cadenes de moda ràpida fomenten un consum massiu i irreflexiu.
En aquest context, es combinen dues obsolescències promogudes des de mitjans dels anys 50 del segle passat per promoure el consum i aixecar les economies mundials: l’obsolescència programada i l’obsolescència percebuda. Entenem per obsolescència la pèrdua de qualitats i funcionalitats pròpies dels objectes. En aquest cas, l’obsolescència programada fa referència a la pèrdua de funcionalitat a causa de les condicions físiques de l’objecte, com podria ser la qualitat dels productes tèxtils, la pèrdua de color o de forma original després d’una rentada i les boles en el teixit, etc. En canvi, l’obsolescència percebuda fa referència a variables més intangibles com l’aspecte, les combinacions de color, els talls i patrons, etc. Podríem dir que serien l’origen de les tendències, i el seu objectiu principal és que el consumidor, ràpidament, percebi que el producte ja no està actualitzat. Amb tot, la durada dels productes tèxtils i de moda als armaris dels consumidors cada vegada és inferior, la usabilitat dels productes disminueix i trobem ràtios d’entre només 3 i 4 usos per peça com a mitjana. La durabilitat, doncs, passa a ser un dels temes clau i més rellevants del debat actual en el si de la indústria.
La nova legislació europea, que està fent trontollar la indústria tèxtil a través de noves polítiques ambientals que afecten directament als productes tèxtils, aborda aquesta qüestió des d’una visió purament física del producte. La durabilitat, com a propietat física dels tèxtils, es regularà, però les polítiques estan obviant l’altra cara de la moneda. Veurem com s’aborden aquestes qüestions relacionades amb els intangibles, les tendències, les emocions i els efectes envers els productes que ens vesteixen.
Aquestes obsolescències, juntament amb un model de producció lineal -producció, consum, rebuig-, són les responsables de la generació de més de 160.000 tones de residus tèxtils anuals només a Catalunya. D’aquestes, actualment el sistema és capaç de gestionar-ne entre l’11 i el 12%, unes 19.000 tones. D’aquestes només es queden al territori com a productes per ser revenuts i reutilitzats un 5% i, per ser reciclats, entre un 1 i un 8%. Això significa que la resta, la major part de residu tèxtil, actualment s’exporta com a roba de segona mà a altres països (generalment del Sud global), on sovint existeixen pocs mecanismes i sistemes de gestió de residus i la roba acaba en abocadors descontrolats.
Aquesta pèrdua de recursos generats pel model productiu i de consum que fomenta la moda ràpida és el que l’anomenada economia circular vol resoldre. Aconseguir esborrar del mapa el concepte de residu i transformar-lo en recurs, maximitzar els usos dels productes a través d’estratègies de reutilització i recirculació de components i allargar el màxim la vida útil dels productes són els pilars d’aquest model productiu que les polítiques europees volen impulsar. Perquè això sigui una realitat, la indústria tèxtil s’enfronta a diversos reptes, des de reptes tecnològics, a reptes d’organització a nivell sistèmic i regional, com també reptes vinculats amb els materials resultants de processos de reciclatge de cercle tancat per no perdre les funcionalitats, característiques i qualitats físiques de les fibres tèxtils reciclades.
L’economia circular permet repensar l’actual model productiu, desacoblant l’ús intensiu de recursos de l’increment productiu i el creixement econòmic. Ho fa a través de l’optimització i l’eficiència en l’ús dels recursos. El que és rellevant en aquest model de transformació, i on s’ha de posar focus, és en el model de governança d’aquesta economia circular futura. L’acumulació de recursos per part de les grans corporacions, en aquest cas de material tèxtil reciclat o de peces de segona mà, pot esdevenir clau en un futur pròxim, quan les noves legislacions obligaran a incorporar material reciclat en tots els productes. Per tant, com es gestionen i es governen els sistemes de circularitat des de l’àmbit local, però també amb una perspectiva globalitzada, ha d’esdevenir un dels temes centrals en les investigacions i recerques vinculades al sector.
Sud global, colonialisme i extractivisme
Escriure sobre la indústria tèxtil i de la moda i els seus impactes implica, també, visibilitzar els aspectes socials i laborals vinculats al llarg de tota la cadena productiva. Històricament, la indústria tèxtil s’ha vinculat directament als processos de colonialisme i esclavatge a través del cultiu de cotó al llarg de tota l’Amèrica Central i Llatina, però també a les regions asiàtiques de la Xina, l’Àsia Meridional, l’Índia o Bangladesh, a les regions de l’Àsia Central, Uzbekistan, Kazakhstan, i a altres regions del continent Africà. L’esclavatge modern, referit a condicions que van des del treball forçós fins a treballs sense proteccions i drets laborals, condicions precàries i infrasalaris, és l’herència d’aquest colonialisme vinculat a la força laboral i als drets humans. Hi és present al llarg de tota la cadena tèxtil, especialment en els cultius de l’agricultura tèxtil, on les condicions laborals sovint són perilloses degut a l’exposició constant de químics i a les llargues jornades laborals dels processos de manufactura en tallers i fàbriques.
Algunes organitzacions internacionals treballen des de fa anys per garantir els drets socials i laborals al llarg de la cadena de subministrament tèxtil. L’explotació infantil, l’exposició a químics, les llargues jornades laborals, la prohibició de sindicar-se, la manca d’un salari digne o pràctiques nocives per als acabats tèxtils com el sandblasting (sorrejament en català), etc. són només alguns dels aspectes que visibilitzen organitzacions internacionals com Clean Clothes Campaign, Greenpeace, Fair Fear Foundation o la més recent Fashion Revolution, creada arran de l’esfondrament de l’edifici del Rana Plaza el 2013, on van morir més d’un miler de treballadores tèxtils.
La cadena productiva tèxtil és molt llarga i, sovint, poc transparent. En general, les empreses coneixen els seus proveïdors directes, que confeccionen les peces de roba i entreguen la peça ja acabada i empaquetada llesta per vendre. El que desconeixen, o hi tenen poc accés, és l’engranatge que hi ha des de la transformació i obtenció de la matèria primera, és a dir, des del tractament de la fibra de cotó, la filatura, la teixidura, la tintura i els acabats, fins als tallers subcontractats on s’acaben confeccionant grans comandes sense garanties laborals.
Per solucionar aquesta falta de coneixement o transparència, la Comissió Europea, a través de les noves polítiques ambientals, ha proposat que tots els productes tèxtils portin un passaport digital per tal de donar a conèixer tota la seva cadena productiva. Altres legislacions pioneres ja van impulsar i visibilitzar aquest aspecte de transparència; és el cas del Regne Unit amb la Modern Slavery Act (2015), una llei que promou la visibilització de la cadena productiva per part de les marques. Una altra iniciativa, també emergida de les terres anglosaxones, és l’índex de transparència que promou l’organització Fashion Revolution abans esmentada. En aquest cas, l’organització s’encarrega de publicar una ràtio de marques que van de més a menys transparents, segons la informació pública de les seves cadenes de producció.
Encara manquen mecanismes per a garantir els drets laborals al llarg de tota la cadena tèxtil. Ja veurem si les noves legislacions provinents d’Europa tenen capacitat d’incidència en els productes que entren al mercat europeu. El que sí que veurem en un futur molt proper és com els productes seran avaluats en funció dels seus impactes, ja siguin naturals com socials.
Consum
La palanca que fa moure l’engranatge productiu és, sens dubte, el consum. L’actual binomi producció-consum es retroalimenta en el present sistema capitalista en el qual estem immersos. Existeixen diversos estudis on s’afirma que l’increment del consum té una relació directa amb el cost ambiental i social del planeta. Per tant, cal presentar fórmules alternatives al consum desenfrenat i irreflexiu que fomenta la moda ràpida.
Diverses estratègies emmarcades en el concepte d’economia circular ens proposen canviar el paradigma i passar de ser consumidores a usuàries. D’aquesta manera podem construir models d’accés a la roba alternatius, com ara biblioteques de roba, negocis basats en el lloguer, espais de reparació o d’intercanvi, etc. Cal passar d’un model de consum a un model d’ús. Per a fer-ho, cal que empreses i usuàries/consumidores s’articulin conjuntament i caminin en la mateixa direcció.
L’extralimitació i la capacitat de càrrega del planeta
La moda, i tot el sector tèxtil en general, han participat en l’extralimitació i la superació de la capacitat del planeta. Actualment, el sector té un deute ecosocial pendent. És urgent que la indústria i les empreses comercialitzadores i distribuïdores de moda creïn productes sans i segurs per l’entorn i per les persones. El concepte de sostenibilitat, àmpliament utilitzat i interpretat des de diverses cosmovisions i aplicat des de múltiples perspectives, ens interpel·la directament quan ens preguntem què és el que realment volem sostenir. Sostenir la vida hauria de ser l’objectiu comú. Sostenir-la des de perspectives ecosocials de benestar, a través de la cura a les comunitats (de les usuàries/consumidores, però, sobretot, de les productores).
La moda és un fenomen i una indústria global, però genera unes conseqüències locals i regionals ben identificades i àmpliament analitzades. Les responsabilitats al llarg de la cadena també són diverses:
- La indústria productora (marques, tallers, fàbriques, etc.) té la responsabilitat de garantir que els productes siguin sans i segurs, és a dir, lliures de tòxics i químics perillosos. És responsable de la cadena de valor, que s’ha de cuidar en termes socials i ambientals.
- L’administració té la responsabilitat de protegir i fomentar el desenvolupament local i regional tèxtil i cuidar les petites i mitjanes empreses que generen economies locals territorials. Ha d’evitar la pèrdua de baules de la cadena al territori, ja que aquest trencament propicia un procés de deslocalització i, com a conseqüència, s’acaba perdent el teixit industrial local. Per això, calen polítiques públiques de desenvolupament local vinculades a reforçar l’entramat industrial tèxtil del territori.
- Les usuàries/consumidores tenim la responsabilitat de realitzar més bones decisions de compra i informar-nos sobre els productes que adquirim. Necessitem temps, també, per organitzar-nos col·lectivament, explorar altres vies d’accés als recursos tèxtils i participar en iniciatives col·lectives d’intercanvi. D’aquesta manera podrem gestionar millor els recursos tèxtils que ja estan confeccionats i poden circular i recircular de persona a persona, de família a família.
Com a conclusió, no hem d’oblidar que necessitem models basats en les ja molt antigues 3R: Reduir-Reutilitzar-Reciclar. El que necessitem, però, i amb urgència, és, sobretot, Reduir-Reduir-Reduir. Som el que vestim i encara queda molt per fer.
Per saber-ne més
Per ampliar la informació de l’article, es pot consultar la tasca de les següents organitzacions:
