Carlota Rodríguez és una noia d’Olot (la Garrotxa). No dubta gens quan diu que “soc d’aquí (Olot) i vull tossudament seguir aquí, tot i que a vegades tinc la sensació que certs llocs t’expulsin a buscar ciutats més grans. Però em vull quedar”. Per això el seu taller de confecció tèxtil el trobareu a la capital garrotxina.
Carlota Rodríguez també és una marca de roba. Sostenible, ètica, local, de proximitat. Cada fil, cada teixit i cada peça estan fets a mà. Els seus dissenys són singulars, molts d’ells unisex i criden l’atenció per les combinacions de colors i la cura de cadascuna de les seves puntades. És una marca singular i exclusiva que es teixeix amb les portes obertes del seu taller de confecció tèxtil, a peu de carrer d’Olot, perquè la gent conegui la seva feina.
Un taller de confecció tèxtil singular
Normalment, els tallers de confecció tèxtil estan barrats al públic. És difícil veure les màquines, teixits, bobines i desenes d’estris diferents que omplen un taller de confecció tèxtil. Però la Carlota Rodríguez ens ha obert les seves portes. És confeccionista, un ofici que, sovint, “la gent no acaba d’entendre”, confessa.
És curiós com molta gent li pregunta per què no porta les peces a cosir en altres països, ja que així, diuen, la confecció li sortiria més econòmica i, per tant, podria oferir preus més barats. Però no es tracta d’això, ella és confeccionista, qui cus cada peça de roba. De fet, l’ofici de confeccionista, o cosidora, és un ofici reconegut en el repertori d’oficis artesans de la Cambra de Comerç i Artesania de Catalunya. Consisteix a produir una peça de roba, és a dir, cosir-la. En aquesta entrevista, podeu conèixer l’ofici i una mica més com és ella i el procés de creació d’un producte tan bàsic i important per nosaltres: la roba que vestim.
Com neix el projecte Carlota Rodríguez?
És una cosa natural que, a poc a poc i a prova d’assaig-error, acabo creant allò que realment vull, com ho vull i amb qui vull. Per arribar on soc ara, que ja fa dos anys que estic amb el projecte com es coneix avui en dia, n’he estat vuit caminant, treballant la idea, fent un camí per acabar tenint el meu propi espai, el meu propi taller de confecció tèxtil i pensant què és el que realment vull oferir.
Què et va ser (o és encara) el més difícil?
Haver de ser multi-multi-multi-tasques, perquè m’encantaria, només, confeccionar. Però ho he de fer tot: gestora, transportista, experta en comunicació i xarxes socials, portar el correu electrònic… Tot un extra que va implícit amb qualsevol projecte i que, a més, a mi personalment se’m dona fatal. Però s’ha de fer per poder tirar endavant el que a mi m’encanta fer: cosir.
Malgrat que no m’agraden aquestes tasques, també em donen moltes possibilitats de créixer. Amb el tema números, per exemple, he fet un pas bastant endavant. Hi estic treballant, encara, en com posar preu a les coses, com gestionar el temps… Seria genial tenir molts diners i poder externalitzar totes aquestes tasques que no m’agraden i dedicar-me simplement a cosir, crear… i fer el que em vingués de gust. Però bé, és el que toca.
Quin consell donaries a algú que vol emprendre un projecte diferent, transgressor, que surt de la normalitat, com el teu?
No crec que pugui donar massa consells, però sí que sé que no hagués pogut arribar fins aquí si no hagués estat perquè estic acompanyada i formo part d’un col·lectiu, La Iera, que és una associació d’artesans. I això em dona una xarxa de persones artesanes, del tèxtil… que em donen suport. Tant de bo algun dia pugui créixer i convertir-me en cooperativa, però per ara el meu projecte personal és individual i, gràcies a l’associació, no em sento gens sola, tinc un entorn que s’ha anat teixit a foc lent.
Em sembla un suïcidi voler fer alguna cosa que no entra dins del model capitalista, amb les seves normes, i sobreviure. Pots engegar un projecte i durar dos o tres anys, però si vols que tingui llarg recorregut, ho has de fer acompanyada, sinó no m’ho sé imaginar o no hi veig viabilitat. Fer les coses així és una mica més lent, faig passets a poc a poc, però em sento amb molts puntals i molt sòlida. Així que el meu consell seria busca’t a gent, que potser no estan dins del teu projecte, però que et donen suport.
Què és allò que et fa especial i singular, diferent d’altres marques de roba?
Crec que és aquesta tossuderia per voler formar part del lloc on estic, estar cap enfora i no cap endins. Si et mostres i estàs més visible, et poden tocar el timbre. Em sembla molt important estar a peu de carrer, ser visible, que la gent que no entén el que fas entri i et pregunti, vegi el teu entorn de treball, com és un taller de confecció tèxtil, que tens màquines diferents, cosa que, per cert, sorprèn molt a la gent. En definitiva, ser més presents en la societat perquè es puguin entendre més coses, formar part del dia a dia de la gent. Primer, perquè ho vegin amb els seus propis ulls i, després, perquè es puguin preguntar “com pot ser, si hi ha tota aquesta feina al darrere, que els preus siguin tan baixos?” o que, fins i tot, passin criatures i vegin que hi ha la possibilitat de ser modista, joiera… els oficis també són una opció per a quan siguin grans.
Això penso que em diferencia tenint en compte el procés de producció. Com a marca de roba, creo jo sola la roba de dalt a baix i, a més, tinc la sort i el privilegi de tenir un teixidor a prop. Això em permet crear i controlar, conjuntament amb el teixidor, la part de teixir. A mi m’explota el cap quan veig que puc crear el teixit, amb els colors i les puntades que vull. He descobert coses que abans no sabia o no entenia. Em preguntava, “com pot ser que la roba que comprem sigui de tan mala qualitat? Val uns diners, però no cau com ha de caure!”. Doncs escoltar el teixidor, observar-lo i aprendre’n, em permet millorar la qualitat i, a més, entendre més el meu ofici, transmetre’l millor a qui consumeix les meves peces i, a poc a poc, anar-me acostant a les arrels.
Saps que pots visitar el seu taller i que t’expliqui tots els passos i secrets de confessió? T’expliquem com fer-ho!
M’encantaria fer un pas més i descobrir el tema del filat i les primeres matèries. Sé que a qui compro els fils té uns certificats que avalen unes garanties de qualitat, però encara no l’he anat a visitar, ni tinc més informació d’aquesta primera matèria. Tot i això em sembla molt important tenir aquest contacte tan estret amb la gent amb qui treballes, em sembla brutal.
Com és el procés de creació d’una peça de roba?
Treballo amb una empresa de València a qui compro el fil de cotó. Hi vaig amb el teixidor. Trio els colors i li demano la combinació de punts i colors. Després fem proves, perquè depèn del punt que utilitzem, el teixit resultant serà més elàstic o menys i, per tant, els patrons hauran de ser d’una manera o altra perquè s’adaptin al teixit que tinc davant. He d’experimentar molt, abans de tancar la peça.
També em passa que dissenyo molt pensant en mi, però estic intentant escoltar la gent que s’interessa per la meva roba i tenir-la en compte per a les properes peces. A mi, per exemple, m’agrada anar molt ample, però a altra potser gent no, per tant, he d’escoltar què li agrada a aquesta gent. Faig una venda molt directa que em permet escoltar què i qui hi ha a l’altra banda. No vull deixar de fer el que a mi m’agrada, però penso que és molt important escoltar la gent.
Què t’inspira, a l’hora de dissenyar les teves peces?
Jo no soc dissenyadora, soc confeccionista. I intento reivindicar la figura de la confeccionista, de la persona que cus. Per mi és la part de la cadena del tèxtil més invisibilitzada, més mal pagada… i es necessita saber cosir, no és tan fàcil! Dissenyo perquè per poder cosir, he de dissenyar el que he de cosir i he de crear el teixit. I m’ho passo molt bé! Però no tinc estudis, de disseny, ho faig per intuïció, no està pensat. M’agrada crear, no dibuixar, sinó portar-ho a la pràctica.
Podries dir que els teus dissenys reflecteixen, d’alguna manera, el territori?
No ho sé, però sí que és cert que Olot i la Garrotxa són territoris tèxtils. Ens hem desarrelat molt ràpidament, veig edificis buits que estan a punt de caure que havien estat antigues fàbriques tèxtils, pels quals hi passo cada dia, que formen part del meu dia a dia, i no m’he adonat que eren fàbriques tèxtils fins que no m’ho han dit. I no fa tant, d’aquest passat; el meu pare havia fet les feinetes d’estiu rentant roba i tasques per l’estil.
Hem perdut aquesta tradició molt ràpid, i em provoca molta nostàlgia no haver-ho viscut. Però, en canvi, m’agrada que, quan surto de la Garrotxa, relacionen el territori amb marques de roba i projectes de la comarca que treballen d’una determinada manera i amb uns determinats valors. M’agrada que hi hagi tants projectes tèxtils que tinguin un bon reconeixement. I això, de cop, també m’influencia a mi positivament. Així que sí, sento que estic fent alguna cosa que forma part del territori.
Per què creus que és important consumir local i donar suport a les alternatives de casa?
Perquè hi ha una riquesa que es queda en el territori. Intento fer el màxim de vida en el barri i la major part de diners que m’entren, me’ls gasto en la cooperativa de consum, en la fleca… Realment, tinc la sensació que els diners no surten de la zona.
És un barri que es troba en el nucli antic d’Olot, està una mica degradat, amb molts baixos tancats… i em sembla una llàstima, perquè al final la vida comunitària es veu una mica malmesa, perquè no passes per certs carrers perquè t’ho trobes tot tancat o deixat. A mi m’agrada molt intentar formar part del dia a dia de la gent, de les veïnes. I em sembla molt important decidir que el meu euro el dono a tal persona, que la conec i sé com gestionarà els diners. Si vaig al Mercadona, no puc saber com s’utilitzaran els diners que els estic pagant, potser no m’agradaria, si ho sabés.
Treballes amb altres entitats d’Olot, oi?
Sí, formo part de La Iera, que com he comentat és una associació d’artesans de la Garrotxa, i aquí m’he pogut trobar amb altres artesans i maneres de fer de l’economia social i solidària i compartir i créixer de forma conjunta. Això ens ofereix l’oportunitat de ser més i més visibles de cara als consumidors i la ciutadania; si treballéssim totalment de forma individual, no tindríem tanta força. Ara som uns 40 projectes, tant de productes alimentaris com de joieria, ceràmica, vidre… que fem les coses amb els valors de l’economia social i solidària. A més, com a grup sempre tens més capacitat per anar a parlar amb l’administració, amb l’ajuntament, amb altres entitats… i així poder fer coses que van més enllà del teu projecte individual. Ens és més fàcil tenir una veu i que se’ns escolti.
D’altra banda, tinc la sort d’estar situada en un barri on hi ha altres entitats culturals, com Núria Social, un espai on passen moltes coses i on es fan moltes formacions i s’hi poden trobar moltes alternatives. Això em fa créixer, alhora que afavoreix que una colla ens anem trobant per fer més coses.
És difícil tirar endavant un projecte diferent en una ciutat petita com Olot?
Olot és petita? Depèn. En comparació amb Barcelona sí, però en comparació amb els altres pobles de la Garrotxa, no. En qualsevol cas, penso que en les zones rurals i petites tens més possibilitats i poden passar-hi més coses que en els llocs grans, que potser ja n’hi passen moltes, de coses. Si a un lloc no passa res i, de sobte, algú fa alguna cosa, crida l’atenció.
Al ser més petits també és més fàcil fer canvis, posar en marxa coses… A mi, precisament, em sembla que potser és més fàcil. No a nivell de vendes ni de fer ingressos, perquè clar, no passa tanta gent, no hi ha riuades de gent com a Barcelona, per exemple; però sí que hi ha espai per fer coses i les distàncies i les relacions són més estretes, i això em sembla un punt molt a favor. A més els lloguers, són cars, també a Olot, però no tant com en grans ciutats, de manera que hi ha certes pressions que es redueixen. M’he pogut comprar el taller a Olot i, segurament, a Barcelona, amb els mateixos diners, no hauria pogut comprar ni un metre quadrat! A les zones rurals estan passant coses, moltes i molt interessants!
T’ajuden, La Zona i Opcions, per donar a conèixer la teva feina, vendre els productes i arribar a gent?
Estic molt contenta de formar part de La Zona. Per Nadal va ser un superregal i privilegi poder estar a la Fira del Consum Responsable, al mig de plaça Catalunya de Barcelona, venent els meus productes, coneixent altres projectes i la gent de l’equip d’Opcions i de La Zona. Soc molt de veure la gent, m’agrada saber amb qui m’estic comunicant quan escric un correu electrònic o em solucionen un problema i poder posar cara als noms que veig escrits. Em sembla genial!
La plataforma em serveix moltíssim; és cert que no em genera massa vendes, però tampoc ho esperava perquè tampoc tinc tants productes. Em serveix com a eina per posar-me en contacte amb la gent. Gent que no és d’Olot, que no pot passar per la Garrotxa, però que m’ha vist en una fira en un altre lloc i després m’ho pot comprar per Internet. És una eina de comunicació molt important. Crec que funciona i, per les meves necessitats, em funciona molt, estic molt contenta.
Per acabar, què diries a algú que sempre compra la seva roba a botigues més convencionals i que sovint tenen associades males pràctiques amb les treballadores, per exemple?
No ho tinc massa clar. Em fa por caure en un discurs que m’acabin dient “que pesada que ets”. Cadascú sap la seva situació econòmica, necessitats i capacitats per arribar a una cosa o una altra. Seria genial poder connectar amb la idea que quan consumeixes tens molt poder; si consumeixes d’una determinada manera, pots generar molts canvis. És increïble com ens han sabut treure de manera molt eficient aquesta capacitat de pensar i creure que això no va amb nosaltres.
Però per no entrar en un discurs avorrit, destacaria la part divertida. A mi em sembla molt avorrit entrar a botigues amb molt de soroll i que tenen la mateixa roba a tot arreu, sense diferenciar-se. La meva manera de consumir és molt de contacte, m’agrada xerrar amb la gent i més si és la persona que ha fet allò que compraré, perquè m’expliqui com ho ha fet. I que les peces facin olor del que són de debò! És molt guai quan entres a una botiga i fa olor d’allò que s’hi ven, a fusta, a roba…
Penso que és més divertit que hi hagi moltes botigues diferents i que hi puguis trobar coses diferents, no que vagis a Figueres, Barcelona o Lisboa i et trobis la mateixa botiga, amb la mateixa roba i que aviat no farà falta ni que existeixin perquè ho podràs comprar per Internet sense necessitat de passar per la botiga. I també és avorrit que les ciutats siguin exactament iguals. Si no vols o no pots pensar en les condicions laborals que hi ha darrere de determinades peces de roba, pensa en el teu dia a dia: seria molt avorrit sortir de casa i que no hi hagués absolutament res, sense comerços, sense locals als baixos dels edificis…
Com a consell, animaria plantejar-se el consum des del repte: “a veure si trobo alguna cosa diferent” o “avui xerraré amb la persona que ha creat això que compraré”. Però és molt difícil… per tema preus i per model de consum.
