Una radiografia de la gestió de l’aigua a Catalunya

Parlem de sequera, perquè plou poc, però convindria més parlar de la gestió de l’aigua. L’aigua és un bé comú, és un dret i s’ha de garantir que tothom hi tingui accés.

On comença la gestió de l’aigua

El 28 de juliol de 2010, l’Assemblea General de les Nacions Unides va reconèixer el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament (DHAS) com a dret universal i indispensable per a garantir la dignitat humana i la consecució de la resta de Drets Humans. La declaració del DHAS respon al fracàs de la privatització de l’aigua per garantir del seu accés, en especial a grups concrets com la població rural o camperola, comunitats marginades o amb dificultats econòmiques.

Els impactes d’entendre l’aigua com un recurs econòmic són molts i diversos, però un de molt significatiu i que ha estat una palanca de canvi contra la privatització és el fenomen de la pobresa hídrica i les desigualtats per accedir-hi. Arreu del món s’han donat lluites, com la Guerra de l’Aigua a Cochabamba, els referèndums per l’aigua a Itàlia i Grècia, o les revoltes socials a Buenos Aires, a Jakarta i a molts altres llocs del món, també a l’Estat espanyol i Catalunya.

Els riscos de la privatització per la garantia del dret a l’aigua

L’any 2008, el Consell de Drets Humans de l’ONU va crear la figura del/la Relator/a Especial de les Nacions Unides sobre els Drets Humans a l’Aigua Potable i el Sanejament. L’objectiu d’aquesta figura independent és examinar, monitoritzar, assessorar i fer informes públics sobre la situació del DHAS al món. 

El juliol de 2020, Léo Heller, ex relator Especial de les Nacions Unides pel DHAS, va presentar l’informe Els drets humans i la privatització dels serveis d’aigua i sanejament. L’informe trenca amb la tradicional neutralitat de la comunitat internacional dels drets humans respecte el model de gestió dels serveis d’aigua i sanejament i analitza els riscos que suposa la privatització per a la garantia del DHAS.

La sistematització dels riscos que elabora l’informe és molt útil per explicar el context català de la gestió de l’aigua de forma “neutra” o “objectiva” o, si més no, procurant evitar l’atac d’actors econòmics o mitjans de comunicació sospitosos amb l’objectiu d’informar lliurement.

La realitat a Catalunya és que el 78% de la població és abastida per empreses privades o mixtes que s’encarreguen de gestionar l’aigua i el seu sanejament. El mercat de la gestió de l’aigua a Catalunya, controlat pel grup Agbar (propietat de Veolia) i Aqualia (grup FCC), és un risc per a la garantia del DHAS per la combinació dels següents factors específics:

• Maximització de beneficis.
• Monopoli de poder.
• Desequilibris de poder.

1. Maximització de beneficis

L’objectiu final d’un operador privat és obtenir beneficis, i com més millor. La maximització de beneficis sovint és a costa de comprometre les inversions necessàries o d’imputar a la tarifa de l’aigua sobrecostos o costos no associats al servei. 

A Catalunya, malgrat que hi ha més municipis amb gestió pública que gestió privada, la gran majoria de la població és abastida per empreses privades perquè és a les grans ciutats on es fa més negoci. Si bé les economies d’escala a les grans ciutats haurien de suposar uns costos més baixos, a Catalunya el preu que ofereix la gestió indirecta és un 23% més car que la pública, segons l’observatori de preus de l’Agència Catalana de l’Aigua. 

La gestió de l’aigua de Barcelona i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), operada per l’empresa mixta Aigües de Barcelona (Grup Agbar), és un bon exemple del risc de maximització de beneficis. L’anàlisi de la tarifa de l’aigua demostra que el 56% dels costos imputats a la tarifa no estan directament relacionats amb el servei, sinó que contribueixen a engrandir els beneficis dels accionistes (30M€ anuals de mitjana), a pagar el “coneixement” privat que mai no revertirà a mans públiques, la publicitat corporativa i altres despeses que amb una gestió pública ens podríem estalviar de ben segur.

Alhora, de 2008 a 2015, la tarifa de l’aigua es va incrementar més d’un 60%, coincidint amb els anys de menys regulació i control de l’operador per part de l’Administració pública. I això sense parlar dels 17 M€ anuals de beneficis que obté Agbar amb la gestió dels comptadors a l’AMB.

2. Monopoli natural

El servei d’aigua i sanejament és un monopoli natural. Això vol dir que els elevats costos d’inversió i l’impacte de la xarxa de distribució fa que no sigui viable comptar amb més d’una xarxa. Davant d’aquest fet, la lliure competència és molt limitada i un operador privat, sense una administració pública forta i amb capacitats i voluntat de regular, pot gestionar l’aigua a favor dels seus interessos sense que les persones usuàries del servei puguin canviar d’operador o prescindir del servei. 

Malgrat que a cada municipi de Catalunya els noms dels operadors privats o mixtes són diferents, si donem un cop d’ull als accionistes principals, trobarem que el 79% del mercat és en mans del Grup Agbar, que és propietat de Veolia des que aquesta transnacional va comprar Suez, antiga matriu d’Agbar. Veolia i Suez són les dues transnacionals de l’aigua més grans del món, amb uns beneficis nets superiors als 1.000 M€ l’any 2022. Monopolis naturals en mans de monopolis transnacionals i privats.

Les irregularitats que el Grup Agbar ha comès són moltes i diverses. La forma legal que tenen les empreses privades d’entrar al mercat d’aigua és, segons la llei, mitjançant una concessió que guanyen a través d’una licitació pública. I, sovint, les licitacions, quan no s’han saltat com a Barcelona i l’AMB, responen als interessos de les empreses privades.

3. Desequilibris de poder

És força evident que, quan s’arriba a situacions com la que tenim a Catalunya, es generi una situació de desequilibri de poder entre les administracions públiques i els operadors privats. I aquest desequilibri és molt evident si tenim en compte que són els municipis i els ajuntaments els que s’asseuen davant les grans transnacionals, molt sovint sense cap regidoria o àrea específica que vetlli pel servei públic d’aigua. 

En algun moment o altre, hem vist algun anunci d’Agbar després del telenotícies de TV3, o hem estat en alguna festa major patrocinada per Agbar. Aquests són alguns dels exemples del poder del grup empresarial sobre els mitjans públics de comunicació del país. 

Oferim una exposició gratuïta sobre la gestió de l’aigua. Si vols acollir-la, mira’t això!

Els tentacles d’Agbar en el sistema educatiu també són considerables. Agbar té un conveni amb la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) per oferir el màster de Tecnologia i gestió de l’aigua, i una càtedra d’estudis internacionals en comunicació institucional per al desenvolupament i creixement sostenible a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). També ofereix Formació Professional Dual a Barcelona, Granollers, Tarragona, Cornellà de Llobregat, Tàrrega i Tarragona a través de la seva Escola de l’Aigua. Amb quins interessos forma Agbar a les futures treballadores del sector?

Un altre exemple molt més perillós són els cursos de formació en Dret d’Aigües que entre 2011 i 2015 Agbar impartia a jutges del Consell Superior del Poder Judicial (CSPJ). O bé tenim unes estructures d’estat molt poc formades, o bé aquestes sucumbeixen als interessos de les transnacionals (o potser una mica d’ambdues). 

I quins són els impactes de tot plegat sobre la garantia del DHAS? La mercantilització de l’aigua ha generat greus situacions de pobresa hídrica, és a dir, de situacions en què famílies i persones no poden fer front al pagament dels rebuts. Aquesta conjuntura, sumada a la crisi habitacional i a la mercantilització de l’energia, és un còctel molotov per a la generació de pobresa, desigualtats i exclusió social. 

A l’AMB, entre 2008 i 2015 es van realitzar més de 150.000 talls de subministrament per impagament dels rebuts. Des de 2015, a Catalunya els talls estan prohibits gràcies a una llei pionera fruit dels moviments socials en defensa dels Drets Humans i els serveis públics. Però aturar els talls no és garantia de res, ja que, sense una tarifa assequible, l’endeutament de les famílies que no poden pagar l’aigua no para de créixer.

Podríem dedicar moltes més pàgines a parlar sobre com la gestió d’Agbar a Catalunya debilita els sistemes públics d’aigua i sanejament i la garantia del DHAS, Dret Humà que depèn directament de la qualitat dels serveis. Nombroses irregularitats a l’hora de fer els contractes, inversions no realitzades en acabar les concessions, denúncies a l’administració per facilitar dades públiques a través de la llei de transparència i, fins i tot, suposades trames de corrupció com Pokémon o la Púnica que esquitxen directament a Agbar.

La remunicipalització: l’onada per una gestió de l’aigua pública i democràtica

A Catalunya, fa uns anys que hem optat per revertir la privatizació del servei d’aigua i sanejament i enfortir els serveis públics, entenent que l’aigua és un bé comú i un dret humà que no pot estar en mans privades. 

L’any 2010, Figaró i Montmany va ser el primer municipi en remunicipalitzar la gestió del servei d’aigua potable, i des de llavors 35 municipis més han decidit democràticament seguir el mateix camí. 

Com que la remunicipalització és una forma directa d’acabar amb el negoci de les transnacionals de l’aigua, fa anys que aquestes han posat en marxa una ofensiva judicial contra municipis, càrrecs electes i societat civil organitzada. Malgrat que la competència per decidir el model de gestió és dels Ajuntaments a través de votacions als plens municipals, les operadores privades i, en especial, el Grup Agbar recorren i impugnen les decisions democràtiques. Un total de 50 municipis catalans han patit litigis al voltant de la forma de gestió del servei d’aigua, dels quals 42 encara tenen algun litigi obert. 

Aquesta ofensiva judicial és una clara mostra d’intimidació i intent de frenar l’onada de remunicipalitzacions. Imagineu els costos que suposa per als ajuntaments petits amb poc personal i recursos. Per això, en els últims van aflorant formes mancomunades de gestió pública de l’aigua, com la recent creació d’Onaigua (l’empresa pública del Consell Comarcal d’Osona) o el GIACSA (Gestió Integral d’Aigües de Catalunya). També hi ha associacions d’ajuntaments amb gestió pública com el CONGIAC (Consorci per a la Gestió d’Aigües de Catalunya) o l’AMAP (Associació de Municipis per l’Aigua Pública).

En aquest vídeo expliquem perquè diem que “no és sequera, és saqueig”

Val a dir que moltes de les remunicipalitzacions són fruit de la pressió ciutadana dels moviments socials locals. A Catalunya, existeixen més de 20 plataformes ciutadanes que lluiten per recuperar l’aigua a mans públiques i gestionar-la com un bé comú. Ens referim a un cas com el procés iniciat per la Taula de l’Aigua de Terrassa i el seu lema, que també és dels companys del Fòrum Italià de l’Aigua, -“S’escriu aigua, es llegeix democràcia”-, és digne d’emmarcar.

Els reptes de la gestió de l’aigua pública i democràtica

Els reptes de la gestió de l’aigua a Catalunya són molts i diversos. Per una banda, cal seguir fent més gran el 22% de la població que és abastida per empreses públiques.

L’AMB és el moll de l’os del negoci d’Agbar. Per això representa el principal camp de batalla per l’aigua. El 2020 vam perdre l’oportunitat de remunicipalitzar els 23 municipis on opera la mixta Aigües de Barcelona i ara mateix, si res no canvia, perdrem l’oportunitat de remunicipalitzar els municipis metropolitans fora de la mixta (com Ripollet o Sant Cugat del Vallès) o, fins i tot, fer passes enrere i perdre gestions públiques exemplars com la del Prat de Llobregat o Barberà del Vallès. Qui decideix ara mateix sobre la gestió de l’aigua dels 36 municipis metropolitans és el Consell Metropolità, dominat pel PSC i Antoni Balmón, la mà dreta d’Agbar. 

Un altre repte és recuperar la gestió pública de l’abastament en alta, és a dir, de la captació de les fonts naturals d’aigua, la seva potabilització i el transport fins als dipòsits municipals. El 86% de la població de Catalunya és abastida per xarxes supramunicipals de gestió de l’aigua en alta, i el 68% d’aquesta població és abastida per xarxes privades de gestió en alta. No cal aprofundir en com d’important és tenir el control dels sistemes que capten les fonts naturals d’aigua en un context de sequera.

Parlant de sequera, els paper dels municipis i ens locals és fonamental. Per gestionar la sequera i prioritzar el bé comú i el DHAS, cal que es ajuntaments comptin amb el govern de l’aigua. Al març de 2023, més de la meitat dels grans municipis no tenien a punt els Plans Municipals de Sequera i la gran majoria d’aquests tenen gestió privada de l’aigua. Les dades, el control de les inversions i la infraestructura i els equips de gestió són clau per abordar els reptes que tenim per endavant. També ho és facilitar a la ciutadania l’accés a les dades, gestionar de forma transparent i possibilitat espais de coproducció de política pública amb actors socials i ambientals, tal com ha fet Terrassa amb el seu Observartori de l’Aigua de Terrassa (OAT). 

Si volem sortir d’aquesta crisi enfortint la gestió de l’aigua com a bé comú i com a dret humà, és urgent recuperar el govern de l’aigua i explorar fòrmules de col·laboració públicocomunitària que integrin els actors socials i ambientals que lluiten per l’aigua i la cuiden.