En un anunci publicitari, una dona és feliç perquè, en un supermercat, fan una oferta de 2×1 en els detergents. Una altra està preocupada perquè els seus fills no volen beure llet, i la següent es fa un implant dental perquè li fa vergonya somriure. Aquesta darrera té els cabells canosos, però no té ni una arruga a la cara. Per últim, una veu en off femenina, provocadora i sensual, anuncia un ambientador per a la llar que desprèn olor a bosc. Totes elles, és clar, són blanques, estan primes, tenen entre trenta i cinquanta anys, viuen en ciutats i no tenen diversitat funcional. Després de veure tots aquests anuncis, algunes persones apagaran la televisió i no la tornaran a encendre, d’altres, potser començaran una dieta.
El consum que ens vigila
La indústria del consum és una eina més de violència cap a totes les persones que no compleixen certes característiques que Maria José Capellín va anomenar les del BBVA (Blanco, Burgués, Varón, Adulto), és a dir, les pròpies del subjecte privilegiat pel sistema econòmic dominant. Hi afegiríem d’altres, com urbà, sense diversitat funcional, occidental, amb un cos normatiu i amb una sexualitat i identitat de gènere normativa.
La indústria del consum és una eina de violència cap a les persones que no compleixen els trets del BBVA (Blanco, Baron, Burgués, Adulto). Hi afegiríem urbà, sense diversitat funcional, occidental, amb un cos normatiu i amb una sexualitat i identitat de gènere normativa.
El fet que la indústria del consum, d’una banda, invisibilitzi i discrimini el gran grup de persones que no compleixen aquestes característiques, i, de l’altra, les pressioni perquè s’adaptin als cànons de bellesa i comportament hegemònics és violència masclista. Una violència que, entre altres, genera frustració, complexos, aïllament, depressió i malalties vinculades amb la reproducció de models de bellesa, com l’anorèxia o la bulímia. A les bases de la violència masclista directa i visible, hi ha les violències culturals i estructurals, sovint gairebé imperceptibles però amb un impacte directe en la vida de moltes persones.
A més, la indústria del consum se sustenta sobre una visió antropocèntrica i narcisista de la relació de l’home amb la natura, és a dir, entén la natura com un element a dominar, d’on extreure recursos de tota mena per expandir negocis i acumular beneficis. Aquesta relació és també una forma de violència cap a la natura, que ha desencadenat en la crisi ecosocial actual.
El consum capitalista és, doncs, un sistema de vigilància, que permet controlar i mantenir les relacions de poder d’uns subjectes privilegiats sobre uns altres i també sobre la natura.
Consumir violència
Les dones són un dels col·lectius que més pateixen les violències masclistes vinculades al consum. L’estudi ¿Consumimos violencia? de SETEM Hego Haizea, de 2016, és una de les poques referències teòriques que poden trobar-se sobre el vincle entre violències masclistes i consum capitalista. Segons Jon Narváez, de SETEM Hego Haizea, “l’informe va sorgir d’un procés participatiu entre diverses organitzacions que treballen en els àmbits del consum conscient i els feminismes, que van treballar plegades per retroalimentar-se”. L’equip de treball acaba de publicar la segona fase de la investigació.
Segons l’estudi, entre les violències més evidents vinculades al consum, s’hi troben, d’una banda, aquelles que cosifiquen a les dones fins a convertir-les en un objecte de consum, amb l’objectiu de despertar l’atenció del públic i fomentar el consum d’un producte. De l’altra, les campanyes publicitàries que reforcen rols i estereotips de gènere. Per exemple, aquelles en què les dones desenvolupen rols tradicionals de criança; treballen i concilien fàcilment com autèntiques superwoman, o en les quals les nenes juguen a “jocs de nenes”.
No per a totes les butxaques
El consum capitalista està vinculat únicament a la compra de béns i serveis i, per tant, al poder adquisitiu. Per això, moltes persones troben dificultats per satisfer les seves necessitats més bàsiques i, així, també són discriminades per aquest model. Segons l’enquesta de l’INE, al 2018, una de cada deu llars a l’estat espanyol tenia grans dificultats per arribar a finals de mes, i, segons l’informe de pobresa energètica del mateix any, el 15% de les llars patien pobresa energètica.
Les dones són les més afectades pels desnonaments i per la pobresa energètica.
Les discriminacions per gènere, edat o orígen intensifiquen les desigualtats associades a la precarietat. Segons l’informe Voces contra la precariedad (2018), d’Intermon Oxfam, les dones migrants i les famílies monomarentals són el perfil més habitual de la precarietat i la pobresa laboral a Europa i a l’Estat espanyol. No és casual, doncs, que segons l’informe Perspectiva de gènere sobre el dret a l’habitatge i la pobresa energètica a Barcelona (2018), les dones siguin també les més afectades pels desnonaments i per la pobresa energètica.
La pobresa energètica
Per a Vanessa Álvarez González, especialista en energies renovables, medi ambient i ecofeminisme i membre de La Red de Mujeres por una Transición Energética Ecofeminista,, “la pobresa energètica és una forma de violència masclista”, ja que “és la conseqüència d’una societat travessada pel capitalisme, i a més, en el cas de les dones, s’uneix un sistema social patriarcal. Així, les dones es troben relegades als treballs reproductius i de cures que es desenvolupen a l’espai privat. El fet de passar més temps a la llar, és un dels factors pels quals les dones pateixen en major mesura la pobresa energètica”.
” El fet de passar més temps a la llar, és un dels factors pels quals les dones pateixen en major mesura la pobresa energètica”.
La Red de Mujeres por una Transición Energética Ecofeminista ha elaborat uns principis que aborden el model de transició energètica. Segons Álvarez, “és imprescindible que la transició energètica sigui ecofeminista, promovent un model energètic renovable, que garanteixi la sostenibilitat de la vida i el dret a una quantitat d’energia suficient per viure una vida digna”.
L’autocura, una mercaderia
En els àmbits de consum del tèxtil o la cosmètica hi ha tot un univers d’empreses que es lucren a través del descontentament corporal de la dona. Des de les cremes antiedat, les anticel·lulitis, les antiestries o les antiolor, fins als tints de cabell o als remeis per aprimar-se. Segons les estadístiques que aporta l’informe, quatre de cada deu dones ha patit danys com a resultat de l’ús de calçat inadequat, com els tacons, i una de cada deu ha sofert malalties com a conseqüència de la realització de dietes.
Els productes de tèxtil i cosmètica venen una falsa idea de benestar, com si l’autocura també fos una mercaderia.
Es tracta de productes que basen els seus atributs en el fet que la dona negui el propi cos. Però, a més, venen una falsa idea de benestar, com si l’autocura també fos una mercaderia. Des del consum capitalista, cuidar-se implica comprar moltes cremes i alimentar-se amb productes processats que duen l’etiqueta light. Els feminismes, en canvi, ens ensenyen que l’autocura és tenir temps per cuinar aliments frescos, de qualitat i de temporada; poder passar el temps que necessitem amb la nostra xarxa afectiva, estimar el nostre cos tal com és i gaudir de plaers que no tenen per què ser mercantils, com una bona lectura o una passejada per la natura.
La cura de persones a càrrec i de la llar és un altre dels àmbits de consum clau on es perpetuen estereotips de gènere i les dones són consumidores de productes que les estigmatitzen. En aquests àmbits, la presència de la superwoman a la publicitat, als mitjans de comunicació, a les pel·lícules i a les sèries de ficció és molt habitual: la dona que treballa en una feina socialment acceptada, té temps per cuidar a la seva parella (home), amb qui viu i hi té una relació monògama estable; però també cuida als fills i a la seva llar. Es preocupa perquè la seva família s’alimenti de manera saludable i, alhora, per fer dieta i no engreixar.
El suspens dels mitjans de comunicació
El consum d’informació, a través dels mitjans de comunicació, és un altre dels àmbits des d’on es difon un relat únic sobre els cossos i les identitats. #Onsónlesdones és una campanya que denuncia la infrarepresentació de les dones als mitjans de comunicació. Les dades, recollides entre octubre i desembre de 2019, mostren que només el 29% dels espais d’opinió dels principals mitjans de comunicació en català estan ocupats per dones, malgrat que les dones són més de la meitat de la població. Però, a més, en aquest període, el 99,5% de les intervencions en els diferents espais d’opinió van correspondre a persones blanques o llegides com a blanques.
Una violència que genera frustració, complexos, aïllament, depressió i malalties vinculades amb la reproducció de models de bellesa.
Les violències masclistes en l’àmbit del consum d’informació també van vinculades a la invisibilització de les dones; a l’ús d’eufemismes per informar sobre la violència masclista; als relats informatius que fan d’altaveu del terror sexual; o al tractament que reben les dones que tenen visibilitat pública, sovint jutjades per l’edat, l’aspecte físic o la vida privada.
Un urbanisme feminista?
Als àmbits de consum propis de l’espai públic, com la mobilitat, els comerços o la restauració, també s’hi donen violències masclistes molt arrelades. El moviment Take Back the Night (Recuperem la nit) va ser pioner, als anys seixanta a Bèlgica i Anglaterra, en reclamar el dret de les dones a sentir-se segures a l’espai públic de nit. Des de llavors, s’organitzen actes anuals arreu del món. A Catalunya, sota el lema, la nit és nostra, s’organitzen marxes nocturnes no mixtes a diverses poblacions, pels volts del 8 de març o del 25 de novembre.
El moviment Recuperem la nit va ser pioner en reclamar el dret de les dones a sentir-se segures a l’espai públic de nit.
L’urbanisme evoluciona per reconèixer i erradicar les violències contínues que afecten la vida quotidiana de les dones a l’espai públic. Organitzacions com Col·lectiu Punt 6 fa temps que treballen per un urbanisme amb perspectiva feminista, per exemple, amb mesures orientades a millorar la percepció de seguretat que generen les ciutats, a acabar amb el monopoli de la lògica del vehicle privat o a implementar plans de mobilitat que trenquin amb la divisió sexual del treball i facilitin que les tasques reproductives puguin ser compartides i visibilitzades.
Canviar les regles del joc
L’urbanisme feminista treballa per construir ciutats més segures i inclusives. En l’àmbit audiovisual, cada vegada es produeixen més sèries de ficció de caràcter feminista o es mostren referents més diversos amb qui identificar-se. Tot i aquestes victòries, l’informe de SETEM Hego Haizea denuncia una involució dels èxits del feminisme en el consum, fruit de la crisi. Això ha fet emergir fenòmens com els neo-masclismes o l’estigmatització de la lluita feminista. L’informe també destaca les dificultats per detectar les violències masclistes en el consum, ja que sovint estan invisibilitzades i naturalitzades.
Segons Vanessa Álvarez, és fonamental que les consumidores esdevinguin “agents actives de canvi. Informar-nos i formar-nos individual i col·lectivament per canviar unes regles de joc que només beneficien a les grans empreses de l’oligopoli”.
Les claus d’una revolució feminista en el consum
Per a Conchi Piñeiro, investigadora i facilitadora de la cooperativa Altekio, “una de les claus per a una revolució feminista del consum és ser capaces de satisfer les necessitats de consum per mitjà de l’organització col·lectiva”. Hi ha nombroses experiències en aquest sentit, des dels grups de consum agroecològic o les cooperatives d’habitatge, fins a les cooperatives de consum d’energia verda o les d’educació. Però, per a Piñeiro “també cal que aquestes iniciatives incorporin la mirada feminista en la manera com s’organitzen”.
Un informe de 2013 de la Xarxa de Consum Solidari, que analitzava els patrons de gènere a l’activisme, mostrava com, en general, a les cooperatives de consum de Catalunya es reproduïa la divisió sexual del treball. Si els feminismes no s’incorporen a aquestes organitzacions per qüestionar els rols de gènere, per a Conchi Piñeiro, “no seran espais realment transformadors”.
Gloria Marín, portaveu de la PAH, i d’acord amb l’experiència viscuda a la plataforma, enumerava algunes eines per fer-ho possible: el lideratge compartit, el repartiment de responsabilitats per àrees, la formació adequada, la cooperació per complementar capacitats, la rotació de les tasques comunes i la visió a llarg termini. La iniciativa Mares també va publicar una guia de corresponsabilitat en la qual es donen idees per incorporar els feminismes a les organitzacions.
Un informe de la Xarxa de Consum Solidari destaca que a les cooperatives de consum de Catalunya es reprodueix la divisió sexual del treball.
Una altra de les claus, per a Piñeiro, és “entendre el consum amb relació a les altres persones i al medi ambient”. En front del consum capitalista, apostar pel consum conscient. Aquest implica “respectar els cicles de la natura, la retribució justa de les persones que han participat en el procés de producció i una distribució equitativa dels treballs i temps implicats”. Per a Vanessa Álvarez, “comprar una samarreta amb eslògans feministes cosida per nenes i dones esclavitzades i la fabricació de la qual, contamina els sòls, les aigües i l’aire, ha de sacsejar per dins”.
I, per últim, segons Conchi Piñeiro, també “cal generar espais molt més diversos. Coordinar les resistències i els espais de sororitat, generar aliances entre les diverses lluites feministes i entre els feminismes i el consum conscient”.
