Els detergents per rentar la roba i els plats són un bé bàsic a qualsevol casa. Són productes químics amb fórmules prou complexes: a més dels ingredients que fan l’acció netejadora pròpiament dita (els surfactants), en contenen d’altres amb funcions diverses: suplir l’acció de fregar amb les mans, eliminar certes taques, contrarrestar la duresa de l’aigua, etc. Alguns dels ingredients habituals als detergents convencionals originen problemes ambientals. Quins són, i quina importància tenen?
No biodegradació a l’aigua
Que una substància es biodegradi vol dir que les seves molècules es “desmunten” en els elements químics (els àtoms) de què estan formades. L’ingredient dels detergents que és més important que es biodegradi són els surfactants. El motiu és que, a més de ser dels més abundants a les fórmules, canvien la solubilitat dels greixos i proteïnes, i en conseqüència alteren el funcionament de les membranes cel·lulars dels éssers vius. És a dir, són tòxics en alguna mesura per a la vida aquàtica. Quan el surfactant s’hagi biodegradat, deixarà de produir-se aquest efecte.
Tots els surfactants es poden acabar biodegradant, però n’hi ha que ho fan extremament a poc a poc. Per exemple, els surfactants de la família APE es van deixar d’usar els anys vuitanta i, en anàlisis de medis aquàtics fetes el 2003 encara se n’hi trobaven rastres, segons un estudi fet per a la Comissió Europea. L’any 2004, la Comissió Europea va legislar prohibint els surfactants que no es biodegraden ràpidament en condicions aeròbies, que vol dir en presència d’oxigen, que és el cas de l’aigua dels rius o llacs. En concret, els surfactants dels detergents per a ús domèstic s’han de biodegradar en un 60% en 28 dies.
Biodegradable no vol dir ecològic
Alguns fabricants utilitzen l’adjectiu “biodegradable” com a reclam comercial. En molts casos significa només que els productes són tan biodegradables com la llei obliga que, pel que fa als detergents, és menys del que la salut dels rius necessita.
Per a la resta d’ingredients no hi ha cap exigència de biodegradació, malgrat que d’alguns n’hi ha indicis de toxicitat preocupant i, per tant, no és convenient que romanguin a les aigües sense biodegradar-se. I hi són durant anys. Per exemple, tenim els cas d’un fosfonat, que és crònicament tòxic per a la Daphnia, un crustaci del plàncton que, per les seves característiques, es considera un bon organisme mesurador de l’ecotoxicitat. Que la Daphnia sigui sensible als fosfonats vol dir que aquests són potencialment tòxics per a altres organismes en quantitats relativament petites. Un altre cas seria el del blanquejant òptic més usat, que, segons l’Agència Química Europea, “Pot causar efectes nocius duradors als organismes aquàtics”. La Comissió Europea considera que “cal seguir estudiant” tots aquests ingredients dels quals “se sospita” que són especialment perillosos per a la salut dels rius; però sense aplicar, mentrestant, el principi de precaució.
No biodegradació als llots
Els llots de les depuradores d’aigües residuals són un medi anaerobi: no hi ha oxigen (com tampoc als fons dels rius i llacs). A les depuradores, bona part dels components que es retenen de l’aigua es precipiten cap al fons, formant un llot. I bona part d’aquests llots es fa servir (previ tractament) com a adob per a l’agricultura i la jardineria. Els ingredients que no es biodegraden sense oxigen, com per exemple els surfactants de la família LAS, que són dels més usats, arriben intactes al sòl agrícola.
Les autoritats europees consideren que, si no se superen certs llindars de quantitat de llot aplicat com a adob per hectàrea, els surfactants LAS es biodegradaran de mitjana en uns 30 dies al sòl agrícola, on sí que hi ha oxigen. Però no hi ha cap normativa que obligui a no superar aquest llindar de llot/hectàrea.
Eutrofització
L’eutrofització és una afectació important dels ecosistemes aquàtics. És deguda a una arribada exagerada de nutrients –principalment fosfats i nitrats–, que causa una explosió vegetativa d’algues (fitoplàncton). Les algues són fotosintètiques, és a dir, transformen el CO2 en oxigen, de manera que la proliferació fa incrementar molt l’oxigen a l’aigua. Això provoca al seu torn un gran augment d’altres espècies, que en pocs dies moren perquè elles mateixes esgoten tant l’oxigen com els nutrients que necessiten. Als anys seixanta, un dels Grans Llacs dels EUA (l’Erie) es va considerar mort, a causa de l’eutrofització.
La problemàtica és tan greu que molts fabricants ja fa temps que van deixar de posar fosfats als detergents per a roba, fins i tot de manera voluntària. I és que només cinc països havien legislat, fa més de quinze anys, limitant o prohibint els fosfats. No va ser fins al 2012 que la Comissió Europea va introduir un Reglament que limita la quantitat de fòsfor als detergents, i encara va deixar que, per als detergents per a rentavaixelles, el límit no entrés en vigor fins al 2017.
Cal dir que les depuradores retenen part dels fosfats de les aigües residuals, sobretot les que disposen d’equipament exprés per eliminar-lo (el 2012 eren prop d’una quarta part de les plantes catalanes, i van retenir un 76% dels fosfats). Tanmateix, segueixen arribant fosfats als medis aquàtics (des de les aigües residuals, i també des de l’agricultura, pels fertilitzants). Als pantans en general hi apareixen i desapareixen casos d’eutrofització en funció dels ritmes d’alliberament d’aigua.
No fer servir gens de fosfats als detergents no estalviaria del tot aquesta depuració, perquè hi ha un altre origen de fosfats a les aigües residuals: l’orina, que de fet n’aporta més que els detergents. Però tota reducció de fòsfor serà positiva, més encara tenint en compte que el fòsfor també és un element que s’està esgotant: l’obtenim de roques minerals, i diversos estudis calculen que en tenim per vuintanta o noranta anys més, si mantenim el ritme actual d’extracció.
Com és, d’important, preservar la salut dels rius?
En Narcís Prat, catedràtic d’Ecologia de la Universitat de Barcelona i un dels principals experts en l’ecologia de l’aigua al nostre país, deia això en una entrevista:
“De vegades sentim dir: ‘Voleu protegir els rius? Què us importa més, els rius o les persones?’ No sabem entendre la importància de preservar els valors mediambientals dels rius, dels llacs, dels aiguamolls, del mar. L’aigua té unes funcions ambientals i ens dóna al mateix temps uns serveis que altres recursos no ens poden donar. [..] Sense uns rius de bona qualitat, no hi haurà aigua de bona qualitat a les aixetes de casa.”
I és que, sí, els rius ens donen, entre altres coses, un servei ambiental tan bàsic com proveir-nos d’aigua per al nostre consum. El mateix Narcís Prat ens explica que si s’altera l’equilibri en la població d’algues i plantes als rius i llacs, cosa a la qual contribueixen els detergents, tal com hem explicat, cal usar productes químics molt cars per potabilitzar l’aigua –una feina de la qual s’ocupen i paguen els municipis. En un cas extrem podria arribar a haver-hi una proliferació de cianobacteris neurotòxics, que podria fer la potabilització encara més cara i comprometre el mateix servei d’aigua potable.
