En la comunicació digital, la majoria de serveis compten amb una versió bàsica (no premium) que és gratuïta. Més enllà de les estratègies de màrqueting que ens fan voler cada vegada més i amb més prestacions, encara que finalment s’hagi de pagar, què més s’amaga rere aquest dispendi de funcionalitats a cost zero? Com es financen les empreses que faciliten aquests serveis? En general, totes les companyies que ens ofereixen els seus productes estan interessades a envair la nostra privacitat, ja que el producte amb el qual poden obtenir beneficis, normalment en forma de publicitat, són les nostres dades (ja siguin personals, d’ubicació física o el nostre comportament de navegació). Aquí està el quid de la qüestió: resulta que el producte pel qual ‘no paguem’ som nosaltres mateixos.
Acceptar les “cookies”?
Moltes webs, gairebé totes, utilitzen les famoses galetes (cookies) per guardar informació sobre la nostra navegació. Les galetes són una sèrie de microprogrames que s’instal·len al nostre dispositiu i envien al propietari del lloc web informació sobre la nostra IP o MAC (la «matrícula» del nostre dispositiu), el temps que visitem el lloc web i com ho fem, i sovint també sobre altres webs que consultem mentre tenim aquesta oberta. A més, el diàleg que s’obre quan una web t’avisa que està apunt d’instal·lar-te unes galetes no dóna massa opcions reals: “Si acceptes la instal·lació de les cookies, clica Acceptar o Continuar. Pots llegir més informació”. O bé: “Si segueixes navegant entenem que acceptes les condicions”. On és, el ‘no’, en aquest “diàleg”? A la Guia sobre l’ús de les galetes de l’Agencia Española de Protección de Datos es poden consultar detalls sobre els nostres drets en usar-les.
En David Megías, director del Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), destaca que les cookies no són necessàriament ‘dolentes’. Es van idear per poder emmagatzemar informació entre sessions diferents en l’accés a un mateix web. Això permet que quan tornem a navegar per la mateixa pàgina no hàgim de tornar a entrar tota la informació de nou (per exemple en omplir un formulari). El problema arriba quan les galetes s’utilitzen amb altres finalitats, com ara determinar quin tipus de producte ens agradaria comprar segons les nostres cerques.
El preu de les nostres dades
En Megías també insisteix a trencar certs mites com que ‘Google ven les nostres dades’, ja que en realitat Google no pot comerciar-hi directament (per exemple amb l’historial de navegació) sense el nostre consentiment, que donem o no quan Google ens ho pregunta i especifica a la seva política de privacitat. Les empreses interessades a tenir els perfils dels usuaris són les que es dediquen a les vendes directes o bé a la publicitat: poder enviar publicitat personalitzada és el somni de qualsevol venedor o publicista. I els principals beneficis de Google provenen dels serveis de publicitat. Per aquest motiu, el que podem fer quan naveguem per Internet és no donar les nostres dades sense consultar l’objectiu final d’aquesta recollida d’informació i sense valorar si té sentit fer-ho; i llegir les polítiques de privacitat dels entorns que més visitem.
Què més podem fer per recuperar la nostra privacitat a la xarxa? D’una banda, i de moment, encara haurem de renunciar a la comoditat adquirida, escollint aplicatius, programari o serveis que es troben fora del mainstream (el que té la majoria de gent). Però, d’altra banda, ja comptem amb opcions de codi obert que són d’ús majoritari, com WordPress, Ubuntu o Open Office.
Per tant, no sempre s’ha de renunciar a comoditats, sinó, en tot cas, cercar aquestes comoditats en d’altres entorns menys invasius i més procomuns, apostant i participant d’un canvi cultural i polític vers en-focaments de caràcter col·lectiu. En aquest article hi podeu trobar un recull d’alguns d’aquests entorns: programari, aplicatius, xarxes socials, navegadors, etc., que ofereixen bones prestacions sota el paraigües del bé comú i que no vulneren la privacitat.
La investigadora Mayo Fuster insisteix en una idea clau sobre la nostra llibertat a Internet a través d’una comparació: un presoner està molt còmode a la seva cel·la ja que li porten el menjar, el mantenen, no ha de fer ni pensar en res més. Però no és lliure!
El que hem entès fins ara com a pèrdua de privacitat encara és només la punta de l’iceberg. Els veritables diners de la mercantilització de les dades personals no són encara en aquesta interfície concreta entre l’usuari i les empreses que recullen dades. Qui guanya diners amb la nostra cessió de dades personals, no sempre conscient, és qui se situa a les primeres posicions de la cursa per emmagatzemar dades tot esperant que la promesa de la monetarització es realitzi. De moment, aquesta promesa només ha omplert les butxaques dels fundadors i accionistes d’empreses amb un model de negoci centrat en la compra i venda de perfils de dades i ha creat un submercat de ‘corredors de dades‘ (data brokers), companyies dedicades a l’encreuament de diferents bases de dades d’activitat online i offline per tal d’augmentar el preu de venda dels perfils generats d’aquesta manera.
Aquest ‘mercat de les dades’ no es limita a creuar les dades del que comprem, amb qui interactuem i què ens agrada. El comerç de dades inclou també, i cada vegada més, expedients mèdics, detalls fiscals i de renda o dades bancàries. És a dir, el tipus d’informació que pot determinar si se’ns dóna un crèdit, si se’ns ofereix una assegurança mèdica més o menys cara o si aconseguim un lloc de treball. De cop, el preu pagat en dades es revela desproporcionat.
Quan el carrer i els nostres objectes ens vigilen
L’àmbit d’obtenció de dades no es limita a l’ús d’Internet amb aparells concrets, sinó que arriba a un espai tan públic com el carrer i a un espai tan privat i íntim com casa nostra. Centres comercials o botigues que ens observen (amb sensors de comptatge de persones, targes de fidelització, wifi gratuït a canvi d’accedir als perfils de Facebook o Twitter), censos alimentats amb les dades dels nostres dispositius mòbils (l’Institut Nacional d’Estadística ha anunciat que en seguirà el rastre per alimentar el cens del 2021), electrodomèstics intel·ligents (com la Samsung smart TV, que incorpora càmera i envia vídeos d’escenes quotidianes per analitzar hàbits de consum i fins i tot l’ús de l’espai privat), joguines espies (com la recent Hello Barbie, que grava el que diuen els infants mentre juguen i ho envia a Mattel o possibles hackers), etc. Són exemples que mostren com la nostra privacitat no sempre passa de manera conscient i consentida per les nostres mans. Concretament, el cas de la Samsung smart TV i la Hello Barbie esdevenen exemples de l’Internet de les coses o el futur de les coses interconnectades, que pot multiplicar les ales als vulneradors de la privacitat.
Connectar fins a 50.000 milions d’objectes a la xarxa el 2020 (segons dades de Gartner) obre tot un món de possibilitats a la recollida de dades personals. Tanmateix, i tal com explica en Jeremy Rifkin al seu llibre La societat del cost marginal zero: l’Internet de les coses, els béns comuns, i l’eclipse del capitalisme, les coses interconnectades també permetran supervisar el consum d’electricitat, optimitzar l’eficiència energètica i compartir l’electricitat verda restant, entre d’altres coses. En aquest escenari l’autor preveu un nou tipus de consumidor, més proactiu i capaç de produir el que necessita: el prosumidor. Tot sota el paraigües d’una economia basada en el procomú col·laboratiu.
