Refrescar els espais que hem escalfat

Davant de les creixents onades de calor que abrasen les nostres ciutats, recentment s’han fet debats rellevants sobre com assegurar el confort tèrmic dels seus habitants, en particular en el cas de les capes de població més vulnerables, com els infants i la gent gran. Tanmateix, sovint aquests debats s’afronten amb una perspectiva a curt termini i que perd de vista un fet clau: que els llocs que habiten les persones són part de la biosfera, una petita part del nostre planeta que està patint canvis irreversibles, causats també per les “solucions” que els éssers humans busquem als nostres “problemes”, com l’augment de la temperatura. Sense una biosfera amb condicions aptes per a la vida, manquen els pressupòsits per a qualsevol altra qüestió.

Tot i amb això, els impactes de l’activitat humana han superat la capacitat del planeta de regenerar els recursos i mantenir l’equilibri dels ecosistemes i l’atmosfera, que, alhora, són la base de la vida humana. Un dels efectes més coneguts, encara que no el més urgent, de l’impacte de l’activitat humana és l’escalfament global. Cada any vivim estius més llargs i amb episodis de calor –i, en general, meteorològics– més intensos. Una de les conseqüències més notables és que experimentem la sensació de calor amb més freqüència.

Històricament, l’ésser humà ha desenvolupat moltes tècniques per evitar el sobreescalfament del seu organisme, tant en espais exteriors com en espais interiors. En espais exteriors, els exemples més notables són espais enjardinats, amb una gran presència d’ombres, cossos d’aigua i ventilats. Pel que fa a l’edificació, l’arquitectura vernacla ha definit materials i tècniques constructives per evitar el sobreescalfament dels espais i garantir el benestar tèrmic dels ocupants. A més, hi ha diverses tècniques per refrescar-se a si mateix, adaptant la roba, els aliments, l’activitat metabòlica, el mobiliari. Evidentment, el límit de les actuacions a escala d’edifici el defineix l’entorn pròxim, que defineix el microclima local, així com les dimensions regionals i globals.

Però, ¿què és el benestar tèrmic?

Què vol dir realment experimentar una sensació de benestar? És simplement l’absència de malestar? És una experiència corporal o un estat emocional? El benestar tèrmic, o confort higrotèrmic, es defineix com l’absència de malestar tèrmic quan els mecanismes fisiològics termoreguladors no hi han d’intervenir.

El doctor David Linden, professor de Neurociència a la Johns Hopkins University, suggereix que la raó per la qual associem les platges tropicals amb el paradís és perquè en aquests ambients és on el cos humà necessita fer menys esforç metabòlic per mantenir la seva temperatura interna.

En edificis, el confort tèrmic es refereix a la sensació percebuda a l’interior. Els edificis modifiquen les condicions de l’entorn extern i haurien de reduir l’esforç que el cos humà necessita fer per mantenir-se estable a una temperatura corporal normal.

Així, també els límits del confort tèrmic són notablement flexibles. En diversos estudis s’ha observat que les persones es poden sentir còmodes a temperatures que oscil·len entre 6ºC (un dia d’hivern assolellat i sense vent) i 30ºC (un dia d’estiu ventilat i a l’ombra). Aquí es tracta d’una franja de benestar, no de supervivència als extrems. Al marge dels paràmetres directament mesurables que defineixen el confort tèrmic (com són la temperatura de l’aire, la humitat relativa, la velocitat de l’aire, la temperatura radiant, així com el metabolisme i el grau de vestimenta de les persones), hi ha altres aspectes que incideixen molt en la sensació tèrmica, sobretot aspectes culturals i expectatives generades.

No obstant això, apareix a la normativa i al mercat un nou producte, el confort tèrmic, que garanteix un alliberament general i constant de la calor en espais interiors, sense haver d’alterar els nostres hàbits de treball, horaris laborals, arquitectura o expectatives. Aquesta homogeneïtzació del confort a través d’unes condicions ambientals prefixades dels espais interiors porta a un abandonament de l’ambient exterior, cada cop més aliè als individus i a la col·lectivitat. D’aquesta manera, perdem encara més la perspectiva sobre la natura, el planeta i els seus límits.

L’aire condicionat: causa i conseqüència del canvi climàtic

Malgrat l’ampli ventall d’opcions tradicionals per combatre la calor als edificis, la instal·lació d’aire condicionat (AC) s’imposa cada cop més com una solució comercialment fàcil i de resposta ràpida.

La majoria dels sistemes d’AC del mercat són relativament barats i molt ineficients, la qual cosa comporta un alt consum d’energia. Un altre gran problema amb els aparells d’aire condicionat és la fuita de refrigerants d’hidrofluorocarburs (HFC) a l’atmosfera, els principals contribuents a l’escalfament global. El més utilitzat, R-410A, té un efecte hivernacle dues mil vegades més potent que el diòxid de carboni.

En la seva forma gasosa, els HFC es poden escapar a través de les juntes de les canonades (una unitat residencial típica pot perdre el 10% del refrigerant cada any) o es poden alliberar completament a l’atmosfera si es llença un aire condicionat sense drenar-lo adequadament.

La història del refredament dels espais personals i professionals està entrellaçada amb la de les classes socials, el racisme i la institució de l’esclavatge. Els nens esclavitzats que vivien en climes calents eren obligats a ventilar els seus opressors durant llargues hores o a moure aire a través de recipients amb aigua en un esforç per refredar salons i palaus sencers. Una vida es consolava a costa d’una altra. Avui dia, la bretxa socioeconòmica global entre els que poden refrescar el seu entorn i els que no poden s’amplia ràpidament.

Aire condicionat per a tothom?

Segons dades de l’Agència Internacional de l’Energia, el 2022, el consum d’energia per a la refrigeració d’espais va augmentar més del 5% respecte al 2021. El nombre d’unitats residencials en funcionament s’ha triplicat des de l’any 2000 i ha assolit més de 1.500 milions el 2022. El major consum d’energia per a la refrigeració d’espais afecta especialment la demanda màxima d’electricitat, sobretot durant els dies calorosos, cosa que significa que es poden produir talls d’energia.

Això és així perquè l’aire condicionat, com tot sistema elèctric, es recolza en una xarxa de subministrament que està cada cop més tensionada. Confiar la capacitat de refrescar-nos exclusivament en l’aire condicionat i, en general, en sistemes elèctrics, és una aposta molt arriscada i amb un grau de resiliència baix. Quan els episodis de talls de subministrament elèctric augmentin cada cop més, tant pel canvi en la producció d’energia (més renovable, que és més fluctuant) com per l’augment de la demanda punta a causa de l’aire condicionat, tota tecnologia que depengui de la xarxa elèctrica estarà en risc de no tenir garantit el subministrament.

Vies de resposta: augmentar la resiliència dels espais que habitem

Com passa amb els grans problemes ambientals de la societat, les solucions han de ser alhora globals i locals, tant de la societat com dels seus components individuals. L’aclimatació a un món més càlid és una necessitat de supervivència.

Els canvis a la dieta occidental també han influït en la nostra percepció de la necessitat d’aire condicionat, així com en el seu ús. El greix subcutani, aquell que es troba sota la pell, funciona com una barrera perquè el cos pugui alliberar calor, i això juga en contra de la termoregulació.

No obstant això, hi ha limitacions. L’adaptació a aquest nou món només es pot aconseguir en part a través de respostes fisiològiques. La resta ha de derivar d’estratègies adreçades a reduir l’exposició a la calor mitjançant alteracions dels patrons socials, culturals, tecnològics i de comportament. Es requeriran canvis als edificis i el disseny urbà, la vestimenta, els comportaments socialment acceptats i els horaris de treball, així com reorientacions en la indústria, la infraestructura i el transport.

Hi ha un ordre de prioritats que cal tenir en compte: primer, reduir la demanda, és a dir, adaptar-se. Això passa per: 1) evitar que entri la calor a les cases (proteccions solars), 2) dissipar l’excés de calor (ventilació), 3) calor modular (aprofitar la inèrcia tèrmica), 4) evitar la calor generada a l’interior (reduir la quantitat de calor que generen els aparells elèctrics, els processos de cuina, etc.).

A escala dels edificis, la construcció de nous edificis generaria un nivell d’emissions de CO₂ que superaria les quantitats previstes per evitar el desastre climàtic. Així, caldrà adaptar les existents tenint en compte el clima local.

Quan s’esgota la reducció de la demanda, llavors s’ha de plantejar la gestió dels elements actius, però mitigant-ne els impactes. Els ventiladors de coberta són un sistema de molt baix consum que crea condicions de confort acceptables amb temperatures de fins a 30-32º, segons les condicions d’humitat.

Moltes vegades, el soroll i la contaminació provocats pel trànsit són un obstacle perquè les persones puguin ventilar adequadament els seus habitatges. Això vol dir que les actuacions a escala de ciutat són fonamentals. S’ha d’eliminar el transport motoritzat privat. Això també derivarà en una reducció directa de la calor a la ciutat, ja que bona part del combustible cremat en un motor es transforma directament en calor residual.

Les comunitats energètiques també poden ser un instrument per organitzar els recursos energètics en funció de les necessitats bàsiques i afavorir uns espais comunitaris climatitzats per sobre d’un model que prevegi aire condicionat individual per a tothom. El món anterior a l’AC era un món on les persones sabien com gestionar la calor, no només personalment, sinó com a comunitat.

Cal reforçar l’ús de l’espai públic, especialment a les ciutats, on avui dia viu el 56% de la població mundial i on, segons el Banc Mundial, viurà el 70% el 2050, així com afavorir activitats en espais exteriors, degudament ombrejats, en comptes de fer-les en edificis tancats.

El problema del segle XXI no és el de l’eficiència, sinó el de la definició del nivell de suficiència, que requereix una discussió sobre necessitats bàsiques i benestar. Sobretot, el concepte de benestar col·lectiu en contraposició a la quimera del benestar individual. Qui podrà assolir o mantenir el benestar i a quin preu. Els efectes del canvi climàtic estan demostrant que el benestar material d’alguns de nosaltres afecta la supervivència dels altres, incloent-hi les generacions futures.

Les solucions climàtiques duradores depenen de la nostra capacitat per redefinir allò que fa que les nostres vides tinguin sentit, no de noves tecnologies o millors productes.

En aquesta realitat petrocapitalista, centenars de milions de persones en països en desenvolupament amb una creixent classe mitjana –com són la Xina, l’Índia i Indonèsia– i que no han viscut històricament el benestar material euroamericà, ara el volen per a ells.

Si visquéssim en un món amb recursos il·limitats, potser tothom hauria de tenir accés a un sistema d’aire condicionat. Però no tenim recursos il·limitats. Així que ens correspon repensar com redefinim el confort, el benestar i el disconfort, i des de quina perspectiva.

El disconfort és informació rellevant que l’enorme i complex sistema climàtic del nostre planeta ens envia. I, en comptes de sentir els nostres cossos, o repensar els nostres edificis mal pensats, o repensar les nostres normes culturals, correm el risc d’aïllar-nos en espais estancs i exportar la calor als altres.