Aquesta política de consumir més aigua de la viable ens ha portat a comprometre greument l’estat de salut de les masses d’aigua d’on s’extreu i ha transformat els territoris on es fa servir.
Què en fem, de l’aigua?
De mitjana, el 85% de l’aigua disponible a Espanya es dedica al reg i el 15% restant, a l’ús urbà i industrial, tot i que això pot variar molt segons la zona considerada. Per exemple, a Catalunya es dedica el 71% al reg, el 6,1% a l’ús domèstic i un 8% a la indústria. En el cas concret de l’Ebre, el reg puja fins a un 94,4%.
Més enllà del reg, la indústria i l’ús domèstic, una part important dels usos es classifiquen com a “no registrats”. Aquí ens topem amb l’extracció il·legal de l’aigua. Almenys el 45% de l’aigua bombada d’aqüífers cada any s’extreu al marge de la legalitat.
La major part de l’aigua extreta il·legalment és per regar, i els casos més documentats es troben al Parc Nacional de Doñana (Huelva), amb uns 1.000 pous il·legals estimats al 2019, o el Parc Nacional de Las Tablas de Daimiel (Ciudad Real).
Sequera no és el mateix que escassetat
A la península Ibèrica, com a la resta de la Mediterrània, les sequeres són un fenomen normal i corrent. El problema és que amb el canvi climàtic seran sempre més freqüents i intenses, perquè la Mediterrània s’està escalfant un 20% més respecte a la mitjana global i es preveu una reducció de les pluges d’un 20 a un 50% el 2100, segons els últims informes. El estudis del Servei Meteorològic de Catalunya indiquen que al proper trentenni 2021-2050 s’ha d’esperar un allargament de l’estiu: no solament tindrem falta d’aigua més intensa, sinó durant més temps.
Tanmateix, el canvi climàtic tan sols és una part de la problemàtica i hem de saber que la demanda creixent d’aigua ens manté en una situació límit d’escassetat: 180 milions de persones a la Mediterrània avui viuen amb escassetat hídrica. Per aquest motiu, cal distingir entre la sequera i l’escassetat d’aigua. Anomenem sequera (meteorològica) la manca de pluges durant un període prolongat, mentre que parlem d’escassetat (també coneguda com a sequera hidrològica) per referir-nos a la manca de disponibilitat d’aigua per als diferents usos que tenim. Les dades indiquen que, ja en temps de normalitat, estem consumint més aigua de la que seria viable per al sistema, una situació de límit que ens fa encara més vulnerables als períodes de sequera.
Estem consumint més aigua de la que seria viable per al sistema. Això ens fa encara més vulnerables als períodes de sequera
L’escassetat d’aigua que estem patint no és un tema només de quantitat, sinó que hi intervé també la qualitat de l’aigua disponible. Si hem de “descontaminar” les nostres aigües, els costos econòmics i el sobreús de l’aigua és encara més gran. Per exemple, dos casos emblemàtics a Catalunya en els rius Llobregat i el Ter, coneguts perquè són les principals fonts d’abastament del país. El riu Llobregat es veu afectat per 48 milions de tones de residus salins abocats a la vora del riu per la mineria de potassa ICL. Així, les salmorres acaben contaminant el riu que abasteix l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la ciutadania paguem un sobrecost d’uns 3 M€/any per “netejar l’aigua” i arribar a la qualitat necessària per poder-la beure. En el cas de la conca del Ter, els aqüífers estan contaminats amb nitrats d’origen agrari i supera cinc vegades els llindars de potabilitat en molts punts.
Extreure, produir, distribuir i sanejar o potabilitzar l’aigua té un cost. Per a l’abastament urbà, es barregen les diferents fonts en un “mix d’aigua” que tindrà un cost corresponent als components. En temps de normalitat, l’equilibri de forces es decantarà sempre cap al més barat per m3, que generalment correspon a l’extracció de rius i aqüífers. Quan hi ha sequera incrementem la quantitat d’aigües dessalades, i s’augmenta el cost de l’aigua que entra en els sistemes d’abastament. A mesura que anem degradant el cicle hidrològic, s’incrementen els costos econòmics per tenir aigua de qualitat per als diferents usos. En aquest sentit, la degradació del medi -tenir aigües contaminades- és una nova manera de generar beneficis i, des de cert punt de vista, una manera indirecta de privatitzar el recurs, ja que contaminar és gratis i tractar l’aigua contaminada genera molts beneficis per a l’empresa que se n’encarrega.
La gestió de l’oferta i la demanda
Històricament s’ha gestionat l’aigua intentant garantir totes les demandes i pensant només a mantenir l’oferta: si necessitem més aigua, la proveïm mitjançant obra hidràulica, com ara pantans, canals i transvasaments. Aquesta política ens ha portat a comprometre greument l’estat de salut de les masses d’aigua i ha transformat els territoris on es fa servir. Per això, avui hem de canviar d’enfocament i combinar estratègies d’oferta calibrades amb les limitacions del sistema hidrològic i enfocar els esforços també a gestionar la demanda: hem de reduir la quantitat total extreta i l’impacte dels usos sobre el medi.
Per on passen les solucions?
Tal com ja es recull a la legislació vigent, s’ha de considerar el manteniment de la salut de les masses d’aigua com a restricció prèvia a qualsevol ús i, com a societat, hem d’entendre que els cicles de l’aigua locals són els que mantenen les nostres necessitats. Si entre tots destrossem aquest sistema ecohidrològic, hem destrossat la font comuna! Per mantenir-la, fer front a l’escassetat de l’aigua i ser menys vulnerables a les sequeres, hem de reduir la quantitat d’aigua total que fem servir fins a assegurar que es mantinguin aquests cicles i hem de canviar l’enfocament de satisfer totes les demandes per prioritzar la salut de les masses d’aigua i els ecosistemes relacionats. El marc de la Nova Cultura de l’Aigua ajuda molt en aquest sentit: proporciona eines per analitzar la complexitat dels valors vinculats a l’aigua i ens invita a analitzar els usos de l’aigua amb una mirada més àmplia: quina aigua, per a qui, a quin preu, amb quins impactes al medi i amb quins valors associats?
Quina aigua, per a qui, a quin preu, amb quins impactes al medi i amb quins valors associats?
Les persones formem part de l’ecosistema i s’ha de garantir el dret humà a l’aigua per a tothom, per beure i per fer-ne ús domèstic i municipal per a la higiene i el benestar de la ciutadania. No obstant això, com es pot veure en les dades presentades sobre consums, aquesta part és la més petita del pastís i la part més gran és l’aigua utilitzada per a activitats econòmiques. Per tant, hem de començar per demanar que totes les estratègies de desenvolupament econòmic, com l’agricultura, la indústria i el turisme, garanteixin que aquestes necessitats prioritàries humanes estiguin ben ateses.
Ja podem veure que, per donar resposta a aquesta necessitat de transformació dels sectors econòmics, la població sensibilitzada comença a organitzar-se. Especialment en el sector agrari, s’estan fomentant projectes d’agroecologia i xarxes que vinculen una pagesia respectuosa amb el medi als consumidors, com per exemple la iniciativa Territori de vincles a la Vall del riu Corb i moltes altres. La indústria del turisme també ofereix alternatives interessants amb el turisme rural o alternatives al model consumista de sol i platja.
- QUADERN RELACIONAT
FRAGMENT EXTRET DEL QUADERN
L’enfrontament entre sectors i les polítiques de “guerres de l’aigua” que actualment veiem no ajuden a la transformació. Per això es proposa crear més “espais de governança”, espais de trobada entre les autoritats competents i la societat on poder codissenyar, coimplementar i coavaluar l’impacte de les actuacions que s’han dut a terme. Necessitem un procés d’aprenentatge col·lectiu enfront de la complexitat dels reptes als quals ens enfrontem que inclogui més coneixements, científics, sectorials i de la gent per ser capaces de deliberar sobre els problemes i les solucions. Hi ha diferents exemples d’espais impulsats des del món local, com ara la Taula del Llobregat o la Taula del Delta i la Baixa Tordera, i d’altres impulsats per les administracions, com ara la Mesa de treball per l’adaptació al canvi climàtic (METACC) o la Taula de Cogestió Marítima del Litoral del Baix Empordà.
L’adaptació al canvi global implica una profunda transformació per reduir les quantitats utilitzades i no fer-ne un ús abusiu
En conclusió, l’adaptació al canvi global implica una profunda transformació de la consciència i dels sectors productius, que s’ha d’orientar a la reducció total de les quantitats utilitzades, no a l’eficiència de l’ús de l’aigua per seguir-ne fer un ús abusiu. Aquesta transformació no la pot fer ningú des d’un despatx, no hi ha una recepta màgica i les solucions han de ser diverses per a cada realitat, des de les persones que no poden pagar el rebut de l’aigua o un habitatge resilient fins a les encarregades de la presa de decisions. Totes les perspectives han d’estar sobre la taula i així podrem diversificar les solucions i fer-les adequades a cada cas.
