Esther Vivas ha dedicat els últims tres anys a documentar-se i reflexionar –des del seu feminisme– sobre la maternitat. Al llibre Mama desobedient (Ara Llibres) comparteix el fruit d’aquesta feina i també la seva experiència personal. Les traves per poder ser mare, la medicalització del part i la violència obstreticia, l’estigmatització de la lactància materna… L’obra és una invitació a polititzar la maternitat i una reivindicació dels rols materns que trenquen alhora amb les imposicions patriarcals i les lògiques capitalistes. Parlem amb ella sobre la mercantilització de la lactància materna i les implicacions socials dels models de criança intensius.
A Opcions ja ens havies parlat dels beneficis de la lactància materna des d’un punt de vista ecològic. Per què és més sostenible alletar amb el pit que donar el biberó?
La meva crítica a la lactància artificial no va contra la decisió que pot prendre cada mare, perquè les dones fem el que podem, cadascuna amb les seves circumstàncies. La meva és una crítica al negoci que hi ha al darrere de la lactància artificial, perquè ens han fet creure que és una opció equivalent a la lactància materna quan no és així.
Des d’un punt de vista ambiental, la llet materna és l’aliment més Km0 que pot tenir un nadó. És més sostenible perquè no requereix altre input que l’alimentació de la dona. És l’aliment més saludable. Permet plena autonomia com a dona. La lactància artificial és l’antítesi de tot això. Com a mares ens fa dependents d’un aliment que s’ha de produir de manera externa.
La meva pregunta és, si ja tenim el millor aliment per al nadó, perquè es recorre a la lactància artificial? La meva resposta és que hi ha interessos econòmics que fan negoci amb la lactància artificial, que des d’un punt de vista ambiental té un impacte negatiu: implica que hi ha un procés de producció, calen vaques que consumeixen pinso i aigua i que generen un impacte ambiental. La lactància artificial pot ser insubstituïble en algunes circumstàncies. El problema arriba, des del meu punt de vista, quan aquesta lactància artificial s’acaba donant i no és necessària.
La sobirania lactant és el primer acte de sobirania alimentària que podem fer
Al llibre introdueixes el concepte sobirania lactant.
La sobirania lactant és el primer acte de sobirania alimentària que podem fer. La sobirania alimentària implica la capacitat de decidir què es produeix i què es menja. La sobirania lactant és un acte de control sobre allò que es dona per menjar als més petits. La sobirania alimentària dels nadons rau en prendre el pit perquè la llet materna és l’aliment més adequat per a ells. No és el punt de vista que s’acostuma a utilitzar per defensar la importància de la lactància materna, però en realitat, l’alimentació de molts nadons també ve determinada pels interessos de l’agroindústria, com l’alimentació dels adults. Tota l’ofensiva de la dècada dels seixanta setanta, en la qual s’afirmava que donar el biberó era igual o millor que donar la teta és un bon exemple d’aquesta ofensiva dels interessos de l’agroindústria en l’alimentació primerenca. Tot això, per sort, ha anat canviant i cada cop més es fomenta la llet materna però encara hi ha uns interessos clars del sector.
Qui són aquestes grans empreses que es beneficien de la lactància artificial?
Darrere el negoci del biberó hi ha els mateixos que hi ha darrere del negoci del menjar. Si posem noms i cognoms veiem que sovint coincideixen. Grans multinacionals com Nestlé, Danone… que condicionen el model alimentari de moltes persones. Està clar que el que mou aquestes empreses són els seus interessos econòmics i la cerca del màxim benefici.
A Mama desobedient expliques com aquestes empreses tenen vincles estrets amb associacions de professionals sanitaris. Fins a quin punt poden condicionar o han condicionat el discurs mèdic sobre la lactància artificial?
Són les amistats perilloses entre la indústria de la llet de fórmula i una part del sector sanitari. Associacions tan significatives com la Asociación Española de Pediatría (AEP) tenen com a principal finançador la indústria de la lactància artificial. Tot això posa en qüestió la seva independència a l’hora de ser crítica o no en relació amb aquesta indústria o el que implica donar el biberó. De fet, això ha generat tensions dins la mateixa AEP. En concret, amb el Comitè de Lactància Materna que, en més d’una ocasió, una bona part dels seus membres han dimitit per mostrar que l’AEP tenia una relació massa estreta amb la indústria de la lactància artificial. Sovint, per part de les associacions de professionals sanitaris es justifica aquesta relació per la falta de fons públics. El que passa és que l’alternativa no pot ser dependre econòmicament de la indústria privada, que pot acabar determinant el teu discurs en relació a aquestes pràctiques.
Ha plogut molt des que als anys setanta Nestlé va introduir la llet artificial a països empobrits, creant problemes de malnutrició en la població infantil. Fins a quin punt aquestes pràctiques encara es reprodueixen?
La campanya que hi va haver contra Nestlé en aquell moment va tenir un impacte internacional molt important. Ens pot semblar que tota aquella ofensiva de la indústria de la llet de fórmula, ja no només als països del Nord, sinó també a països del Sud, instant les mares a donar el biberó forma part del passat perquè a casa nostra sí que veiem que hi ha hagut una aposta, almenys just després del part perquè les mares alletin les criatures. Però malgrat aquest cert canvi de tendència, encara les polítiques de la indústria de la llet de fórmula continuen, moltes vegades, per intentar mantenir que la seva llet és equivalent a la llet materna. I utilitzen estratègies, com el que comentàvem de finançar associacions de professionals, per tal d’introduir la llet de fórmula a la primera infància. Tot això té un impacte molt més greu als països del Sud, perquè en determinades situacions les condicions de pobresa fa que quan aquestes mares han de preparar la llet de fórmula ho hagin de fer amb una aigua que potser està contaminada i això genera malalties als nadons.
En quina mesura donar el pit és anticapitalista?
Perquè és una pràctica al marge del mercat. Al marge dels interessos de les grans empreses. Els beneficis de la lactància materna impliquen un benestar per al nadó i la mare que redunden en un benefici per al conjunt de la societat. A més, la lactància materna necessita un entorn que l’afavoreixi que justament és contrari a la lògica del mercat i a la lògica que imposa el sistema capitalista. De fet, les dificultats que avui té la lactància materna és perquè topem amb els interessos del sistema capitalista, amb una lògica de producció, distribució i consum que menysté la cura i la vida. Si tenim dificultat per donar el pit és perquè hi ha un mercat de treball que és incompatible amb poder donar la teta. És enemic de la maternitat i la lactància.
Les dificultats que avui té la lactància materna és perquè topem amb els interessos del sistema capitalista, amb una lògica de producció, distribució i consum que menysté la cura i la vida
S’acusa la lactància materna de reforçar els rols materns patriarcals, i de fet, com tu mateixa expliques al llibre, aquesta reivindicació de tornar a la lactància materna està molt associada, en els seus inicis, a àmbits més conservadors. Hi ha espai per a una lactància materna sense fer el joc al patriarcat?
La lactància materna és una de les pràctiques vinculades a la maternitat on biologia i cultura s’entrellacen. En el fet de donar el pit hi ha un fet biològic però també un element cultural molt important. Aquest element incomoda a una part del moviment feminista. Perquè es considera que acceptar la vessant biològica del que és la maternitat, vinculant-la la lactància materna és fer el joc a determinats sectors de la dreta. Perquè la dreta ha patrimonialitzat en benefici propi tot allò que té a veure amb la maternitat des d’un punt de vista conservador, utilitzant la maternitat com un instrument de control del cos de les dones. El repte per part de l’esquerra i dels feminismes és mirar la maternitat, i la lactància materna en concret, des d’una perspectiva emancipadora, antagònica al discurs de la dreta més conservadora. Perquè en definitiva el que és gestar, parir i donar el pit són pràctiques fonamentals per a la reproducció humana on la dona té un paper central però que han estat menystinguts. Cal donar-los el valor que tenen, des d’una perspectiva feminista.
El repte per part de l’esquerra i dels feminismes és mirar la maternitat, i la lactància materna en concret, des d’una perspectiva emancipadora
Donar la teta no té per què significar que et quedis a casa, amb la criatura, que cuidis en solitud. Pot significar tot el contrari. Perquè en definitiva, el problema amb la criança no té tant a veure amb si dones la teta o el biberó com amb el model de maternitat que ens han imposat i el model de ciutat que és hostil a la criança. Quan jo vaig néixer, als anys setanta, el que era habitual era donar el biberó i no per això les dones estaven més emancipades que avui. En definitiva, viure una maternitat més feminista o més emancipada no depèn que donis la teta o el biberó. Depèn d’altres factors. Més enllà d’aquesta reflexió, donar la teta, permet una autonomia sobre l’alimentació que no la tens amb el biberó.
La lactància materna sovint va associada a altres pràctiques, com portar molt els nadons a sobre i que no dormin sols.
A l’inici, tot el que van ser aquestes pràctiques de maternitat amb afecció van estar vinculades a associacions més conservadores, de dretes. Però totes aquestes pràctiques, al llarg de la història, han estat força generalitzades. A les societats occidentals s’havien anat abandonant per adaptar la maternitat als interessos del capitalisme. Avui vivim un sorgiment d’iniciatives que reivindiquen una altra maternitat (grups de criança, de suport a la lactància materna…), unes pràctiques maternes i de criança al marge dels interessos del patriarcat i del capital. No ho fan des d’una òptica conservadora, ho fan des d’una òptica de plantejar pràctiques alternatives amb la criança en relació al mercat. No és una estratègia defensiva, s’estan plantejant alternatives.
Vivim un sorgiment d’iniciatives que reivindiquen una altra maternitat, al marge dels interessos del patriarcat i del capital
Sovint el límit d’aquests moviments és que acaba limitant-se a les classes mitjanes, amb un determinat poder adquisitiu. El repte seria que aquestes pràctiques fossin accessibles al conjunt de la població. Que criar i cuidar no sigui un privilegi, que pugui ser un dret. Perquè ara és difícil mantenir la lactància materna si als quatre mesos t’has de reincorporar a la feina i només ho pots allargar amb una excedència.
Fins a quin punt, aquestes decisions individuals d’optar per una criança intensiva condicionen les trajectòries professionals i, si es generalitzen, poden acabar dificultant l’equitat de gènere dins el mercat laboral?
D’una banda, a l’hora de mirar les pràctiques maternes, és important no mirar-les des d’un punt de vista individual sinó col·lectiu. Perquè sovint les decisions que prenem a vegades no vénen tan determinades pel que una mare vol fer sinó pel que pot fer. El context és hostil a un model de lactància materna i a una criança amb afecció.
El problema no és la maternitat, és el mercat de treball
D’una altra banda, aquesta hostilitat pot traduir-se en una penalització en el mercat laboral per la maternitat. La pregunta a plantejar-nos és: què hem de fer perquè el mercat de treball no segueixi penalitzant i quines mesures hem de prendre? El problema no és la maternitat, és el mercat de treball. Sempre la mirada és que el problema és tenir criatures i cuidar-les. Això penalitza. La culpa en tot cas l’hauríem de carregar en un mercat de treball que és hostil a unes pràctiques que són essencials per a la reproducció humana.
A Mama desobedient planteges que cal polititzar la maternitat per convertir-la en un projecte emancipador. Quina és la via que proposes?
Passa per donar-li aquesta perspectiva feminista i emancipadora. Trencar amb la lògica de la maternitat patriarcal de la mare abnegada i també amb l’alternativa que ens han plantejat, que és la supermare que arriba a tot i que està disposada al 100% al mercat de treball, que supedita la criança al mercat. Cal trencar amb aquestes maternitats imposades. La maternitat, al final, no és una cosa només de les dones. La maternitat, entesa com la cura dels infants, és una responsabilitat de mares i de pares.
A la vegada, cal visibilitzar les pràctiques maternes (l’embaràs, el part, el pit, criar…). Polititzar la maternitat passa per donar-los el valor que han tingut i que tenen a nivell social, polític i econòmic. Sense caure en una idealització.
