Caitlin Doughty és una activista nord-americana del món funerari. Amb 23 anys, una llicenciatura en història medieval sota el braç i certa atracció pel món gòtic, va prendre una decisió: entrar a treballar en un crematori. D’això en fa poc més d’una dècada i, en aquest temps, ha fundat una empresa funerària sense afany de lucre, Undertaking LA, ha impulsat el moviment The Order of the Good Death, s’ha convertit en una videobloguera famosa i ha publicat dos llibres.
El motor de tota aquesta activitat és el gran aprenentatge que va fer a peu de forn crematori: mirar de cara la mort és la millor manera de preparar-nos per morir. Però, per a això, cal lluitar contra totes les barreres que a les societats occidentals s’han anat alçant per amagar l’evidència: la mort existeix i no podem defugir-la.
Als seus dos llibres, Hasta las cenizas i De aquí a la eternidad, Doughty ens revela el que ha après al llarg d’aquests anys: des dels detalls d’un procés d’embalsamament als diversos rituals funeraris. A la websèrie Ask a mortician, la podem veure trencant tòpics amb moltes dosis d’humor i un punt de cruesa, però sense oblidar la sensibilitat.
Quan vas començar a pensar en la mort?
CD Vaig tenir una experiència negativa amb la mort quan tenia uns vuit anys. Era en un centre comercial i vaig veure com una nena petita queia des del segon pis. Va xocar contra el terra i jo automàticament vaig assumir que s’havia mort. Aquesta experiència realment em va impactar molt i em va fer agafar molta por de la mort. Em preocupava que els meus pares poguessin morir-se, o jo, o els meus avis, o el meu gos… Vaig prendre consciència de la mort i de la meva condició de mortal. Aleshores jo tenia por de parlar-ne, els meus pares tampoc no en volien parlar… Però, no parlar-ne és més sa, per a la canalla? Penso que especialment els nens i les nenes necessiten parlar de la mort, fer preguntes i rebre respostes honestes i sinceres, ja que tothom es mereix respostes
honestes sobre la mort.
Els nens i les nenes necessiten parlar de la mort
Als 23 anys vas començar a treballar en un crematori. Després de gairebé una dècada treballant amb difunts, quin aprenentatge en treus, a nivell personal?
CD Diria que una de les coses que he après és que els morts no fan por ni són perillosos i que estar a prop seu et fa apreciar més la vida. A la nostra cultura veiem la mort a pel·lícules, a programes
i sèries de televisió, als dibuixos animats, als videojocs, etc. Però, ens hem plantejat mai amb quina freqüència seiem al costat d’un difunt i ens enfrontem a la realitat? Als Estats Units d’Amèrica, per exemple, quan algú es mor ningú veu el cos. Aquesta persona morta, simplement, puf!, desapareix. Penso que una de les coses que més em va impactar quan vaig estar treballant al crematori va ser que, molt sovint, estava jo sola, cremant aquells cossos. I tenia 23 anys i no en sabia res, de tota aquella gent, no eren ni el meu pare, ni el meu avi… Però, en canvi, estava executant aquesta mena de ritual secret, posant-los al foc perquè fossin incinerats! Era una simple noia de 23 anys i la pregunta que em repetia sempre era: “On és, la família? Per què la gent no s’implica més en la mort?”.
Anys més tard, vas fundar The Order of the Good Death. Un dels objectius de l’entitat és fer de la mort una etapa més de la nostra vida. Ens podries explicar alguns dels projectes en els que esteu treballant actualment?
CD És una organització sense ànim de lucre en què, actualment, hi treballem gairebé setanta persones i hi ha molta més gent que en són membres, gent de tot el món. Ens agrada treballar en projectes concrets perquè la gent se senti millor amb la seva pròpia mort. Un dels projectes que estem impulsant ara, per exemple, és un programa d’informació adreçat als immigrants que es moren als Estats Units d’Amèrica i a les seves famílies. En especial, treballem amb persones que provenen de Mèxic i Amèrica Llatina, ja que tenen menys recursos. Els expliquem els procediments per aconseguir la documentació legal que necessiten, com repatriar el cos al seu país natal, els informem de si la resta de familiars estan en risc en cas que no tinguin documentació en regla al país…
Desenvolupem projectes per ajudar les persones i per empoderar-la perquè prenguin les decisions que considerin, quan pateixen la mort d’algú proper. També fem difusió d’opcions més sostenibles, fem campanyes per visibilitzar la mort i el negoci que hi ha al darrere i emprenem diverses accions perquè la gent tingui més coneixement i s’involucri més en aquest procés.
L’equilibri perfecte és la combinació entre l’humor i el respecte
És difícil per a vosaltres fer entendre a la gent que la mort és un tema que hauríem de tractar d’una manera més positiva?
CD Això és un gran repte d’aquest llarg viatge! Segons la meva opinió, penso que hem de tractar el tema de manera divertida i respectuosa, si no la gent no en vol saber res. Ningú no vol veure un vídeo o llegir un article o un llibre que parli d’experiències traumàtiques i tristes de la mort, ni que digui que “la mort de la meva mare va ser l’experiència més trista de la meva vida”, perquè fa mal i es fa difícil de digerir. Si volem que la gent, especialment els joves, parlin de la mort sense por, hem d’utilitzar les xarxes socials i l’humor. Però, alhora, no podem ser ofensius. No puc compartir segons quines imatges, ni fer broma sobre la mort d’algú. No puc fer res de tot això, perquè és cruel i de manca d’educació i entendria que qüestionessin la meva professionalitat. Per a mi, l’equilibri perfecte és la combinació entre l’humor i el respecte.
Hem passat de ser els familiars i coneguts del difunt els que gestionen el funeral, a delegar-ho a empreses que en treuen un gran benefici econòmic. Com hem arribat fins aquí?
CD La gent es mor als hospitals, ja no es mor a casa; tenim tanatoris, de manera que no és necessari que les famílies tinguin cura del difunt. Algunes societats han canviat, els models econòmics
també i, per tant, la mort també s’ha vist afectada per aquests canvis.
Per què penses que els mourners, els amics i familiars que assisteixen al funeral, haurien de tenir una part més activa a la cerimònia de comiat?
CD Les persones hem format part del ritual de la mort de les persones del nostre entorn durant milers d’anys. Els rituals són necessaris perquè es produeixi la transició d’un lloc a un altre. I no
estic parlant de religió, ja que no necessàriament han d’estar vinculats amb cap religió. Fins i tot sense creure en cap deïtat és sa poder dir “ahir el meu pare estava viu però ara ja no; s’ha mort”.
Alguna cosa es trenca dins teu. Per tant, penso que, només pel fet d’estar prop del cos difunt ja prens consciència que aquesta persona ha marxat, ja no hi és. També et fa pensar en la teva pròpia condició de mortal i et dona el temps per experimentar diferents emocions.
Tenim tendència a silenciar massa la mort i això provoca que la gent li tingui por
Si en general tinguéssim la mort més present, si en parléssim més, creus que els índexs de suïcidis disminuirien?
CD Sí, i tant. Un dels grans mites sobre el suïcidi és que si en parles amb algú, aquesta persona serà més propensa a suïcidar-se. No és cert. Tenim tendència a silenciar massa la mort i això provoca que la gent li tingui por. Si algú és profundament infeliç i sent la necessitat de posar fi a la seva vida, l’última cosa que hauríem de fer és dir-li “ei, no me’n parlis, d’això. M’esgarrifa, no vull sentir-ne res, de tot això”; és menystenir-lo i mostrar-li que ens interessa ben poc el que pensi o senti. El que hauríem de fer és justament el contrari, mostrar la nostra voluntat i actitud d’escolta.
El teu segon llibre, From here to eternity, és una mostra dels diferents rituals de la mort a diversos països i cultures del món. Quin és el ritual funerari més bonic que has vist mai?
CD No crec que una cultura tingui un ritual més bonic que una altra i no m’agradaria entrar en comparacions, però si he d’escollir el que més m’ha impactat, escullo el de l’antiga Indonèsia, on mantenen els cossos difunts a les cases durant anys. Vaig estar allotjada en una cabana, al costat d’una dona que feia dues setmanes que s’havia mort i la intenció era que es quedés allà mesos i fins i tot anys. La família li portava ofrenes de menjar, roba, objectes personals, li parlaven… Era molt bonic. I el que m’agradava era que, d’on jo sóc, als Estats Units, si algú es mor a casa, de seguida es percep i es gestiona com una emergència: el cos no pot estar gaire estona a casa, de seguida truquem la funerària i activem tot l’engranatge. En canvi, a Indonèsia, s’ho prenen d’una altra manera. És increïble com els humans podem tenir idees i pensaments tan diferents sobre la mort i els difunts! És precisament per això que penso que és important veure i saber què fan a altres països.
Has conegut algun ritual per a morts perinatals?
CD Sí, n’hi ha un de preciós al Japó que s’anomena Jizo. Consisteix en esculpir estàtues petites vestides amb un barret vermell que representen un petit Buda que, alhora, creuen que protegeix els nadons. Quan un bebè mor abans de néixer o poc després, col·loquen una estatueta d’aquestes, amb el gorret vermell, en un espai que la família decideix: en un camí, al carrer, en algun temple, a la muntanya, etc. Són figures boniques i alhora protectores de les seves petites ànimes.
És increïble com els humans podem tenir idees i pensaments tan diferents sobre la mort i els difunts!
Un cadàver pot infectar-nos, contagiar-nos alguna malaltia?
CD A menys que la persona tingués alguna malaltia infecciosa, com l’Ebola o alguna altra, els cadàvers són completament inofensius, de manera que no és gens perillós estar a prop seu. Els bacteris d’un cos en descomposició són diferents dels bacteris que poden causar una malaltia. Algú que es mor de càncer, o d’un atac de cor, o en un accident, no ens pot contagiar res.
Què en penses, de maquillar els difunts o d’embalsamar-los?
CD Cada família ha d’escollir què fer amb el seu difunt estimat. El que passa és que la majoria de famílies no saben en què consisteix exactament això d’embalsamar. No saben que es tracta d’un
conjunt de processos químics per treure tota la sang, fluids i gasos del cos i reemplaçar-ho per productes químics. Jo, personalment, no sóc fan d’embalsamar o maquillar, perquè un cos mort es mereix ser el que és: un cos mort. Li hem de donar l’opció de descompondre’s de manera natural i de retornar a la terra, que és d’on prové. És per això que penso que hauria de ser una decisió de cadascú, perquè les famílies van al funeral sense saber què li han fet a aquella persona estimada. En realitat, embalsamar no deixa de ser un mecanisme per facilitar el control d’aquest cos sense vida.
Les famílies van al funeral sense saber què li han fet a aquella persona estimada
Creus que maquillar un cadàver és una barrera que tenim per defugir la realitat de la mort?
CD Sí, tot i que un cadàver, per molt maquillat que estigui, mai semblarà viu. Els ulls estan enganxats, els llavis també… Veure un cos mort, tal com és, ajuda a acceptar la mort.
Quins són els mètodes per descompondre cossos ambientalment més sostenibles?
CD És més senzill del que pensem i és tal com s’ha fet durant centenars d’anys: fer un forat a terra i posar-hi el cos. El nostre cos és natural i estem “dissenyats” per tornar a la terra un cop morts. No té cap mena de sentit posar la persona dins el taüt, després a la tomba, i al nínxol, que és en un cementiri, etc. El que estem fent és crear capes i capes de protecció abans que el cos acabi retornant a la natura. I el cos no necessita protegir-se de res. Cada vegada més gent, especialment la gent jove i aquella més sensible amb el medi ambient, el que vol és, senzillament, tornar a la Terra. Té tot el sentit del món i a més és més econòmic i simple! No necessites ni fusta, ni químics, res. Estem dissenyats per tornar a la Terra. Els animals ho fan així, no? El fet de ser humans no ens fa ni especials ni diferents, en aquest sentit. Som matèria orgànica i ens descomponem com qualsevol altre animal.
El que estem fent és crear capes i capes de protecció abans que el cos acabi retornant a la natura
Quin país tracta tot el procés de la mort de manera més digna?
CD No m’agrada puntuar països, però, sincerament, del món occidental, països com el Japó ho gestionen millor que els Estats Units, per exemple. Es pot veure el difunt, estar presents en el moment de la incineració i, per tant, involucrar-se d’una manera més íntima. És interessant constatar que, malgrat haver-hi societats molt similars, la manera de gestionar la mort és tan diferent. La gent dels Estats Units haurien de veure com en altres països similars al seu les famílies dels difunts s’impliquen més en el ritual de la mort.
A l’Estat espanyol, pagar un funeral és molt car. Per un taüt, per exemple, paguem molt més que el seu valor real.
CD És cert, i és un dels motius pels quals vaig decidir fer el que estic fent. Perquè, per exemple, si la teva mare es mor a casa, quin cost econòmic hauria de tenir, això? Antigament la mort era una qüestió que implicava tota la comunitat, no era un negoci. Quan es moria algú, els veïns t’ajudaven en el que podien: portaven el cos fins a la tomba o allà on volgués la família, estaven amb tu… No hi havia negoci possible perquè tot es feia voluntàriament i amb un sentiment de comunitat. Hem de pensar a tornar aquí i canviar el negoci actual que hi ha al voltant de la mort. La gent ha de saber que hi ha altres opcions a més de les que ofereix el mercat, i que hi ha persones que treballen, precisament, en aquestes alternatives.
També has creat una funerària per promoure i gestionar rituals funeraris dignes sense ànim de lucre. És l’única del món?
CD Sóc una de les poques, probablement. Encara estem en una fase d’experimentació, però la veritat és que està funcionant molt bé. Volem oferir preus molt més assequibles i per ara ens ho podem permetre perquè, a més, no en volem treure cap benefici econòmic. Això ens fa sentir molt còmodes i contents amb el que estem fent i com ho fem. Als Estats Units, si algú es mor i ningú de la seva família no té diners i no es pot permetre pagar el funeral, incineren aquesta persona i tiren les cendres en una mena de fossa comuna, on hi ha milions de cendres de milers de persones en aquest mateix espai. La seva família no pot veure el cos, no poden guardar-se les cendres, perden tot dret sobre el seu ésser estimat.
Tens alguna estratègia per difondre aquest model funerari?
CD Sí i no. Gestionar un negoci és difícil. Jo sóc molt afortunada perquè visc a Califòrnia, un estat més “relaxat”, però així i tot no és gaire fàcil. Nosaltres no venem nínxols, ni taüts, ni tombes, ni totes aquestes coses que, en realitat, s’utilitzen ben poc. Hem de parar atenció a la indústria, però també a les lleis, que són diferents a cada estat. Existeixen grups de pressió que mantenen els
preus molt alts i les famílies no tenen oportunitat de decidir. Aquest sistema deixa totalment al marge determinats col·lectius i la gent amb menys recursos, perquè és massa car per a ells.
Penses que la indústria d’aquest sector està interessada en la teva manera d’entendre la mort?
CD Pel que fa al públic, he de dir que la gent jove hi està molt entusiasmada. En canvi, la indústria no està gens contenta amb la meva figura. Pensen que simplement sóc una noia que només vull fama i formar part del circ mediàtic, tot i que parlar de cadàvers no és la millor manera de captar l’atenció de la gent, és evident. La indústria té molta cura de fer bé els negocis però sense preocupar-se massa per les famílies i per les dificultats que els pot suposar la seva manera de fer negoci amb la mort.
Quines podrien ser les estratègies per persuadir la indústria per tractar els mourners de manera més respectuosa i oferir serveis i alternatives més sostenibles?
CD És una gran pregunta. Per a mi una qüestió fonamental és que la gent ha de conèixer els seus drets i les opcions que tenen. I cal saber que no s’ha de pagar per tot, si no es vol.
La gent ha de conèixer els seus drets i les opcions que tenen
Has trobat alguna relació entre el vocabulari de cada llengua per parlar de la mort i els rituals de la seva societat? Per exemple, nosaltres no tenim una paraula exacta per referir-nos a mourners.
CD Sí, segurament. Per exemple als Estats Units utilitzem molts eufemismes. En lloc de dir cadàver o difunt, diem “la nostra persona estimada”. I així un llarg etcètera. Són paraules que amaguen una realitat com és la mort. I això sí que és reflex de cada cultura.
Estàs treballant en alguna idea o projecte nou per fer créixer la consciència que la mort és una part de la nostra vida?
CD Sí, ara estic treballant en un llibre per a nens i nenes.
Aquesta entrevista es va publicar per primera vegada al Quadern 55 d’Opcions “El bon morir”.
