Als dibuixos animats que miren les nostres criatures, la Peppa Pig, per exemple, la forma de mobilitat que veiem més sovint és amb el vehicle privat i qui condueix el cotxe sol ser un home, el pare de família. Els referents i patrons de mobilitat que tenim, des de ben petites, són aquests. En aquest apartat qüestionem aquest paradigma, ens mirem la mobilitat des d’una perspectiva més complexa, tenint en compte els usos freqüents dels diferents mitjans de transport segons el gènere, però també des d’altres eixos d’opressió de l’estructura social actual, és a dir, des d’una perspectiva interseccional.
Ho fem de la mà de Col·lectiu Punt 6, una cooperativa dedicada a l’urbanisme feminista que té com a missió la “transformació radical dels espais de vida”.
“La mobilitat està pensada per a un subjecte que és home, blanc i jove. El transport és un àmbit super masculinitzat. Segons diversos estudis que hem analitzat, a Europa, només un 22% de les persones que es dediquen al transport són dones, tant qui treballa en els transports com qui pensa el model de mobilitat”, assegura Sara Ortiz Escalante, sociòloga i experta en mobilitat feminista del Col·lectiu Punt 6.
Quan parlem de mobilitat i no de transport, ho fem de manera conscient i crítica, perquè busquem que el punt de vista no parteixi de la idea de posar al centre les infraestructures i els mitjans que mouen coses o persones, sinó que posem al centre les persones que es mouen, que es desplacen, així com els motius i les possibilitats que tenen per fer-ho. En primer lloc, observem quin és el principal motiu pel qual es mouen les persones. Treballarem amb els resultats de l’Enquesta de Mobilitat en Dia Feiner del 2023 (de l’Institut Metròpoli) en l’àmbit del Sistema Integrat de Mobilitat Metropolitana de Barcelona per ser el que abraça més població. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona hi viuen, aproximadament, 3,3 milions de persones i segons la pàgina d’Urbanisme de l’AMB, en aquesta regió es realitzen 12,3 milions de desplaçaments diaris.
En termes generals, les persones es desplacen menys per motius ocupacionals (un 16,5%), és a dir, laborals o per estudis, que per motius personals o reproductius (un 40,9%). Això ja ens deixa clar, per començar, que la mobilitat la necessitem principalment per a la reproducció de la vida i no tant per a la productivitat. Si creuem aquesta informació segons el gènere, podem veure que les dones es desplacen més per motius personals, ineludibles o opcionals, que els homes, de manera que a través de la mobilitat també podem observar com la divisió de tasques segons el gènere encara està molt arrelada. La sociòloga Sara Ortiz assegura que “necessitem un canvi de paradigma, invertir en les infraestructures que serveixen per a la reproducció de la vida, i no tant en les infraestructures per a la mobilitat productiva”.
Si ens mirem en els resultats de l’EMEF 2023 el tipus de mobilitat que fem segons gènere, observem que, efectivament, la mobilitat més sostenible és la que realitzen quotidianament les dones, amb un major ús de la mobilitat activa, principalment caminar, i del transport públic. Tal com afirma Sara Ortiz, “històricament, les dones hem tingut una mobilitat més sostenible, trenquem el patró amb què s’han construït les polítiques de mobilitat: les dones som grans dependents del transport públic o d’infraestructures de qualitat per poder caminar i la realitat és que es planifica pensant que el cotxe és la mobilitat més utilitzada i no ho és. És un percentatge petit amb relació al transport públic i és una mobilitat més masculinitzada per raons històriques de gènere”.
Concretament, a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la mobilitat activa (caminar, anar amb bicicleta o amb patinet) és la més habitual: un 49% dels desplaçaments es fan caminant, un 32,5% es fan en vehicle privat i un 16,4% en transport públic.
Aquests percentatges varien pronunciadament si els observem tenint en compte el gènere: la majoria de les dones caminen (53,6%) i van amb transport públic (19,7%) i només un 26,7% va en cotxe. En canvi, aquest últim percentatge, l’ús del cotxe, en el cas dels homes assoleix gairebé el 40% (38,4%) i només un 13% va en transport públic. Un 48% dels homes camina.
Més enllà dels usos dels diferents tipus de mobilitat segons el gènere, Sara Ortiz assegura que hi ha components patriarcals en moltes altres esferes de la mobilitat. “En la seguretat viària, per exemple, podem observar que el tema de la sinistralitat també hi ha un biaix de gènere, hi ha un fort component de masculinitat hegemònica. Que els accidents estiguin més protagonitzats per homes és un tema de socialització, no de com són les carreteres o els cotxes”. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), els homes tenen més probabilitats que les dones de veure’s involucrats en sinistres de trànsit i són víctimes de més de tres quartes parts (77%) de les morts per accident de vehicle motoritzat.
Col·lectiu Punt 6 també reivindica que “les violències masclistes i altres violències d’odi s’han d’integrar a la forma de planejar la mobilitat. Veiem que les violències masclistes en la mobilitat estan entreteixides amb violències racistes, capacitistes, homofòbiques, etc.”, explica la sociòloga. La violència racista per part de la societat en general, però sobretot dels cossos de seguretat, privats i públics, influencia la mobilitat de les persones migrants i racialitzades, que potser s’ho pensaran dues vegades abans de passar per un carrer o un barri on saben que solen haver-hi aturades per perfil ètnic. L’assetjament sexual al transport públic per part d’homes agressors, influencia la mobilitat de les dones i identitats dissidents que s’ho pensaran dues vegades abans d’agafar el metro en hora punta si alguna vegada ja han sentit un tocament no consentit en un moment d’aglomeració.
“Amèrica Llatina és la precursora en abordar aquesta situació de violència estructural en el transport públic; a Catalunya, en comparació, anem molt tard”, assegura Ortiz. Efectivament, alguns països d’Amèrica Llatina han hagut de reaccionar a una situació que era alarmant, ja que segons dades de Nacions Unides, la violència i l’assetjament són els principals problemes que pateixen les dones en el transport públic: a capitals com Ciutat de Mèxic, es calcula que el 96% d’aquest grup ha estat víctima d’aquestes agressions, almenys, una vegada. A països com al Brasil i Mèxic, s’han implementat mesures palpables, com ara els vagons no mixtes, on només poden pujar-hi dones. A Ciutat de Mèxic, aquestes mesures es van començar a implementar ja a la dècada dels 90 i a Brasil, concretament a Rio de Janeiro, el primer metro amb l’anomenat “vagó rosa” va circular l’any 2006.
En el cas de Catalunya, l’informe sobre violències masclistes en el transport públic de l’AMB realitzat l’any 2020 pel Col·lectiu Punt 6, juntament amb TMB, recollia una dada molt preocupant: el 57% de les usuàries havia viscut alguna situació d’assetjament sexual durant els darrers dos anys mentre utilitzava el transport públic. En la franja entre els 16 i 25 anys aquest percentatge era de més del 90% i en la majoria dels casos els assetjadors eren homes adults que viatjaven sols.
Una de les conclusions dels diferents estudis realitzats per Col·lectiu Punt 6 és que “necessitem urgentment incrementar la participació de les dones i les dissidències en tots els àmbits de la mobilitat: des de la presa de decisions fins a la participació en la realitat de la mobilitat quotidiana sostenible, passant per qui condueix els diferents mitjans de transport”.
A la pàgina web d’aquest col·lectiu referent en termes de mobilitat amb mirada interseccional, trobareu una Guia sobre mobilitat amb perspectiva de gènere que ofereix eines d’anàlisi i avaluació perquè els models de mobilitat tinguin aquest enfocament. A continuació afegim un llistat imprescindible de col·lectius, empreses, cooperatives i institucions que treballen per una mobilitat sostenible i feminista:
- Col·lectiu Punt 6: urbanisme i feminisme.
- Biciclot: mirada feminista en la mobilitat ciclista.
- Som Mobilitat: mirada de futur, compartir per una mobilitat sostenible.
- Les Mercedes: missatgeria verda i lila.
- Mensakas: entrega a domicili responsable amb biciclets.
- Institut Català de les Dones: organisme públic que fa anys que ofereix recomanacions sobre mirada feminista i interseccional en la mobilitat.
- Mobilitat i gènere: una pàgina del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica amb eines per a la mobilitat amb perspectiva de gènere.
Aquest article s’ha publicat amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona.
