Captura de Pantalla 2023-12-19 a les 12.48.19

Impactes

Si pensem en els impactes de la producció de roba, una de les primeres imatges que ens ve al cap és l'explotació laboral. Però tampoc hem d’oblidar la seva petjada ambiental

En aquest article veurem:


Si pensem en els impactes de la producció de roba, potser una de les primeres imatges que ens ve al cap és l’explotació laboral en la confecció de les peces de vestir al sud-est asiàtic. En aquest article documentem no només aquests atropellaments als drets de les treballadores de la confecció, sinó altres violacions de la dignitat de les persones en diverses baules de la cadena.

Alhora, no hem d’oblidar que la petjada ambiental de la roba és molt i molt important; una petjada que és especialment greu donat l’enorme volum de roba que es genera (i es llença) cada any. Entre 2000 i 2015, les vendes de roba a nivell mundial es van doblar, i el mateix 2015 es calcula que la indústria tèxtil va generar més emissions de CO2 que tots els vols internacionals i el transport marítim junts. Veiem, pas a pas, els impactes de la producció i consum de roba.

L’obtenció de les fibres

Com ja hem assenyalat en l’article que explica el funcionament del sector tèxtil, les dues principals fibres que es fabriquen mundialment i s’usen per a produir teixits per a roba són el polièster i el cotó: junts van sumar 62 milions de tones de fibres produïdes el 2020 (el 76% del total). Centrarem la nostra anàlisi en aquestes dues fibres, començant pel cotó.

El cultiu del cotó té importants efectes sobre el medi ambient i la salut. En primer lloc, l’ús de pesticides perillosos en el cultiu (sobretot insecticides) és un greu problema de salut per als treballadors i el medi ambient. Dos dels més emprats en el cultiu de cotó (Aldicarp i Parathion) estan classificats per l’OMS com extremadament perillosos. I el cultiu de cotó és molt intensiu en agroquímics: ocupa, només, el 2,5% de la terra de cultiu del món, però utilitza el 16% dels pesticides que es venen.

Com a referència, se sap que entre l’1 i el 3% dels treballadors agraris del món sofreixen enverinament agut per pesticides, amb un milió d’hospitalitzacions anuals. El cotó és un dels cultius que més agroquímics necessita per cada hectàrea conreada.

Home ruixant pesticida en un camp deSukoharjo, Central Java, Indonesia. Autor: Rosyid Arifin, via Pexels.

L’impacte dels pesticides en la salut es concentra als països del Sud global: la combinació de factors, com els baixos nivells de seguretat laboral, la falta d’accés a material de protecció, l’absència de controls o la pobresa crònica, incrementen exponencialment el mal causat. Els efectes, de fet, van més enllà dels treballadors i poden afectar a les seves famílies (els infants són molt més vulnerables), a les aigües superficials i a aqüífers propers als camps de cotó i en diversos punts de la cadena alimentària, pel fet que, a més de fibra d’ús tèxtil, la llavor de la planta s’aprofita per a alimentar bestiar o per a fer oli de consum humà.

L’alt consum d’aigua de la planta del cotó també és un factor a tenir en compte, sobretot en el cultiu convencional, on el reg arriba a realitzar-se en el 50% dels camps (en el cultiu ecològic es rega entorn del 20-30%). El cotó és un dels cultius més demandants d’aigua que existeixen, i si s’utilitza més aigua per a regar que la que el cicle natural permet, es degrada l’ecosistema.

Un exemple paradigmàtic de sobreexplotació de l’aigua on el cotó va tenir molt protagonisme és el dessecament del Mar d’Aral, a l’Àsia central. Des dels anys 1960, el cotó de l’Uzbekistan – que va ser dels majors productors mundials, avui és el vuitè país en volum de producció – es rega amb aigua d’un dels principals rius que alimenten el mar d’Aral. Això ha causat que aquest “mar” -que havia estat el quart llac més gran del món- s’anés assecant. Actualment, està en nivells mínims, amb àmplies zones contaminades i salinitzades, ports abandonats, no hi poden viure peixos i el voltant està seriosament degradat, com també ho estan les possibilitats de vida i la salut de les poblacions pròximes. Un dels pitjors desastres ecològics de la història i un cas de llibre de col·lapse ecològic causat per sobre consum de recursos.

Comparció del Mar Aral, any 1989 (esquerra) i 2014 (dreta), via Wikipedia.

El tercer gran impacte que hem observat en el cotó és l’àmplia adopció del cotó transgènic. Segons l’organització anglesa Ethical Consumer, gairebé dos terços del cotó mundial es conreen amb llavors transgèniques. Però cap de les promeses de lluita tecnològica contra les plagues, majors rendiments o reducció de la pobresa s’ha complert, malgrat les proclames de la indústria.

Veiem l’exemple de l’Índia, segon productor mundial de cotó i país que va adoptar massivament la varietat de cotó transgènic Bt a inicis dels anys 2000. L’informe de l’ONG britànica Soil Association «Failed promises. The rise and fall of GM cotton in India» (2017) assenyala clarament que:

  • Tot i que a curt termini el cotó modificat genèticament va funcionar per lluitar contra la plaga  del cuc rosat, en pocs anys, van arribar els problemes. Aquest cuc desenvolupa resistències i, a més, altres plagues secundàries prenen més força. Es va necessitar crear noves generacions de llavors transgèniques pel cuc rosat, més cares. El cuc va tornar a desenvolupar resistències a aquesta segona generació de llavors. Alhora, les dades mostren encara majors necessitats de pesticides que abans.
  • Els rendiments observats són similars entre el cotó convencional i el transgènic, però els costos i riscos financers són majors en el transgènic.

En un sector tristament famós pels milers de suïcidis d’agricultors ofegats pels deutes, l’adopció del cotó transgènic, més car i dependent d’inputs i finançament extern es considera, per molts actors de la societat civil, com un greu error. No oblidem que, per prevenció davant dels possibles efectes a llarg termini, el cultiu de varietats modificades genèticament (de qualsevol cultiu, no només cotó) està prohibit en 26 països i el seu etiquetatge és obligatori en 64 a causa de les reserves de la ciutadania.

Finalment, un altre dels riscos associats al cultiu del cotó és l’ús de mà d’obra forçada i, en alguns casos, infantil. Ja havíem documentat en el Quadern 40 d’Opcions el cas d’Uzbekistan, un país profundament autoritari on el govern, cada tardor, tancava les escoles i enviava milers d’alumnes i professors a collir cotó durant setmanes. Sembla que la pressió internacional de les ONG i el boicot al cotó uzbek per part de les marques ha donat alguns fruits recentment – aquí podeu llegir una notícia, en anglès-, però encara queda molt camí per a dignificar el treball, tant a Uzbekistan com en el veí Turkmenistan, on encara es produeixen treballs forçats, com mostra la campanya internacional Cotton Campaign.

De manera més global, està àmpliament reconegut el treball infantil en el cultiu de cotó en molts països. Segons el projecte Clear Cotton de l’Organització Internacional del Treball: «Molts nens que participen en activitats relacionades amb el cotó treballen moltes hores, molt per sobre del límit establert per la legislació nacional i poden rebre poca o cap remuneració. Els nens també poden manipular pesticides nocius i treballar aïllats, en temperatures extremes, sense alimentació ni descans suficients i en condicions que poden perjudicar greument el seu desenvolupament físic i psicològic. Sovint aquest treball es fa a costa de la seva educació.» El treball infantil en el cotó s’ha observat en 18 països, sobretot a Àfrica i Àsia.

Quant al polièster, la fibra tèxtil més usada del món, partim d’una limitació fonamental: és un derivat del petroli i, conseqüentment, no és renovable. Per a produir-ho, es requereixen uns 300 milions de barrils de petroli cada any. Un petroli que cada vegada costa més d’extreure i que hauríem de racionar moltíssim més el seu ús. El polièster i la resta de fibres sintètiques són uns materials que no podrem utilitzar indefinidament, ni al mateix ritme que ara.

Com explicàvem en el Quadern 63, cal recordar que hem construït i vivim en societats complexes gràcies a la disponibilitat de recursos fòssils relativament barats durant unes quantes generacions. Però aquest període excepcional arriba a la seva fi. L’ús massiu de fibres sintètiques, superant el cotó i altres fibres naturals (que sí que són renovables) no és sinó un altre exemple de «la gran acceleració» ocorreguda a partir del 1950 i fins a l’actualitat. Ara toca baixar la corba del consum massiu de recursos, si pot ser, de manera ordenada.

Més enllà de la insostenibilitat del consum de fibres d’origen fòssil a mitjà termini, avui i aquí la producció de polièster té riscos. Segons l’informe de l’Ellen MacArthur Foundation, en la producció del polièster se solen utilitzar metalls pesants com a catalitzadors, específicament antimoni, que és un conegut carcinogen si s’inhala. És un teixit particularment intensiu en energia en la seva fase de producció, especialment durant el procés de tenyit, que requereix altes temperatures.

La producció del teixit

La fase més industrial i mecanitzada del sector tèxtil és tot el procés en què es transformen les fibres tèxtils, primer en fils i després en teixits aptes per a la confecció de les peces. En aquesta fase se sap que es consumeix molta aigua i energia: uns texans de cotó necessiten entre 10.000 i 15.000 litres d’aigua per al seu cultiu i teixit. A més, el consum d’energia també és important, entre altres factors per a escalfar aquesta aigua.

Un estudi elaborat el 2006 va estimar l’energia necessària durant el cicle de vida d’una samarreta de cotó, suposant que després de produir-la, es renta 25 vegades. El resultat és molt interessant, perquè ens mostra gràficament com es reparteix aquest cost energètic durant tot el procés de fabricació i gaudi de la roba. Resulta que la fase de producció és molt important a nivell de consum energètic. A més, segons el tipus d’ús que li donem a la roba, el seu impacte energètic pot augmentar molt.

En tots els passos de la producció de teixits, tant naturals com sintètics, es fan servir multitud de productes químics per a poder crear els fils i després els teixits, i donar-los propietats com color, textura, resistència, etc. Molts d’ells tenen impactes sobre el medi ambient aquàtic: les aigües residuals de les indústries tèxtils poden causar danys en els territoris pròxims, amenaçar la salut de les poblacions o del bestiar, afectar als aliments… De fet, s’estima que, globalment, la indústria tèxtil és responsable del 20% de la contaminació de les aigües. 

El riu Citarum de l’illa de Java, a Indonèsia, és un clar exemple. Aquest riu alberga, al llarg de les seves ribes, més de 500 fàbriques tèxtils i se’l considera un dels més contaminats del món. Els sistemes de tractament d’aigües residuals són poc eficients i moltes poblacions tampoc posseeixen sistemes de potabilització adequats. Les anàlisis dels camps d’arròs i de les aigües residuals de les fàbriques que apareixen en el documental “The Fashion Industry’s Dirty Secret” de 2018, mostren quantitats de productes usats en la indústria com plom, sulfats, ftalats i altres substàncies nocives molt per sobre dels límits recomanats. Els problemes de la salut que provoquen inclouen afectacions en el sistema nerviós, problemes reproductius, diarrea, mutacions genètiques o càncer. Com assenyala tristament un dels entrevistats: «Si el govern establís controls molt estrictes, els inversors no vindrien a Indonèsia. Però si no hi ha controls per a molts contaminants, llavors sacrifiquem a la gent».

En el quadern que vam dedicar a la roba, ja comentàvem que, encara que la tecnologia per a depurar les aigües residuals de les plantes tèxtils existeix, no sempre s’utilitza o es pot utilitzar. Segons Eurostat, el 2005 i als països en desenvolupament, només s’usava en un 5% dels casos.

La confecció de roba

Possiblement, l’impacte més conegut i sensible per al consumidor són les condicions laborals de les persones que treballen a la confecció. Segons la Campanya Roba Neta, les principals vulneracions de drets humans i laborals que es donen a la confecció de roba són:

Salaris de misèria

El sou de les treballadores del sector tèxtil del sud-est asiàtic està molt lluny del que pot considerar-se un salari digne. La dificultat per arribar a final de mes és una constant per a les famílies que viuen del tèxtil.

Per exemple, a Bangladesh el salari mínim a la confecció és de 82 euros al mes, però la demanda actual de les treballadores és de 164 euros, una xifra que tant els empresaris com el govern semblen lluny de voler acceptar. Bangladesh és, avui, el segon exportador internacional de roba. Al país hi ha més de 4.000 fàbriques on treballen més de quatre milions de persones, la gran majoria dones. El context de pobresa i l’escassa regulació dels drets laborals permet una de les estratègies més emprades pels empresaris per desmobilitzar les treballadores: amenaçar amb la deslocalització i el tancament dels centres de treball.

La roba esportiva necessita un comentari a part perquè, si en el sector de la confecció hi ha salaris de misèria per a milions de persones, algunes persones obtenen milions d’euros anuals de les mateixes empreses de roba esportiva que regategen amb els salaris. Com explicàvem en aquest article, un any de patrocini a estrelles del futbol com Messi o Cristiano Ronaldo equival al salari anual d’uns 40.000 treballadors de la confecció en el sud-est asiàtic.

Manca de llibertat sindical

La llibertat d’associació i la negociació col·lectiva, tot i ser drets fonamentals, no estan garantides. La repressió i prohibició dels sindicats independents sol ser la norma a països com l’Índia o Bangladesh. En molts països productors de roba, els governs restringeixen, dificulten i, fins i tot, prohibeixen els sindicats independents.

Manifestació de dones treballadores de la confecció a Bangladesh, 1 de maig de 2018. Font: USAID.

Per exemple, l’any 2010, la Campanya Roba Neta va dur a terme una investigació a fàbriques de Tailàndia, Sri Lanka, Bangladesh i Índia. De les 31 fàbriques analitzades, només una tenia representant sindical. Hi ha casos documentats de persones acomiadades per fer una vaga de tres dies o per afiliar-se a un sindicat, i fins i tot tortures i assassinats a activistes dels drets laborals.

Seguretat laboral

L’omissió de les condicions de seguretat més elementals per a les treballadores és una constant en el sector tèxtil. Els incidents a les fàbriques se succeeixen amb una freqüència alarmant, especialment a Bangladesh.

Tres exemples que han estat documentats per la campanya Roba Neta:

AnyPaísIncidentPer a qui es fabricava la roba
2012PakistanLa fàbrica Ali Enterprises va esclatar en flames i va causar la mort de 254 persones i ferir greument a 55 més. Moltes treballadores van quedar atrapades a l’edifici, darrere de finestres amb reixes i portes de sortida tancades.KIK
2012PakistanIncendi a la fàbrica de roba Tazreen. Les sortides a l’exterior estaven tancades, de manera que les treballadores es van quedar atrapades a l’interior de l’edifici. Van morir 113 persones i un centenar més van resultar ferides en saltar des de les finestres.Walmart, El Corte Inglés, Disney i C&A, entre altres
2013BangladeshL’edifici Rana Plaza es va esfondrar, matant a 1.134 persones i deixant milers de ferits. És fins ara el pitjor desastre industrial que ha colpejat al sector de la confecció.Benetton, Mango, Inditex i Primark, entre altres

La salut també està en risc a les fàbriques de roba: tasques repetitives sense descans, absència d’aigua potable disponible, restriccions per anar als lavabos, exposició a productes químics perillosos i treball amb màquines perilloses sense mesures efectives de seguretat, etc. Per exemple, en el quadern 36 parlàvem de l’impacte del sandblasting o sorrejat “perquè provoca una malaltia fins ara típica dels miners, la silicosi, però unes 40 vegades més ràpidament. En el sector tèxtil es calcula que hi ha 5.000 afectats i 46 morts per aquesta causa.”

Esclavitud moderna i explotació infantil

L’explotació infantil no està erradicada al sector de la confecció tèxtil.

  • Al Marroc, és comú veure infants a les fàbriques durant el període de vacances escolars. Moltes nenes s’incorporen a les factories com a aprenentes, realitzen les mateixes tasques que les treballadores adultes, però només cobren un 40% del salari mínim.
  • Al Brasil i Argentina és comú trobar a l’extraradi de grans ciutats (com Buenos Aires i São Paulo) tallers de confecció de roba amb treballadores vingudes de la resta d’Amèrica Llatina. Es pot parlar de condicions d’esclavatge en els casos en què aquestes persones no poden abandonar el centre de treball, que, alhora, acostuma a ser el seu habitatge.

Perspectiva de gènere

El 80% de les treballadores de la confecció són dones. Això no és casualitat, sinó conseqüència d’una llarga llista de pràctiques discriminatòries. Els empresaris s’aprofiten dels estereotips culturals i patriarcals que retraten les dones com a passives, flexibles i per ser dominades. És comú que els empresaris del sector tèxtil del sud-est asiàtic sotmetin les dones treballadores a abusos verbals i físics i a assetjament i violència sexual.Per exemple, a l’Índia s’ha documentat que 1 de cada 7 treballadores tèxtils ha patit abús sexual i més del 60% han estat intimidades o assetjades amb violència física. Alhora, el 75% de les treballadores afirma que no existeix cap mena de procediment a la seva fàbrica per investigar i castigar els casos d’assetjament o violència sexuals.

L’impacte ambiental de la distribució de roba arreu del món

«Som a l’aeroport de Saragossa, el segon aeroport amb més moviment de càrrega aèria d’Espanya. Un jumbo de càrrega de la companyia Atlas Air, procedent de Delhi, està a punt d’aterrar. A bord viatgen unes 100 tones de productes tèxtils per a Zara i altres marques del gegant espanyol de la moda, Inditex. Es preparen a Espanya i des d’aquí s’envien a les 5.815 botigues que tenen repartides arreu del món.»

Així comença la notícia que va revelar, al novembre 2023, un dels impactes fins llavors desapercebuts de la indústria de la moda i, en concret, del grup Inditex: el transport aeri de la roba. Encara que no existeixen moltes dades de tota la indústria (la transparència no és la prioritat del sector), l’informe Moda Aèria impulsat per l’organització suïssa Public Eye, en col·laboració amb la Campanya Roba Neta i Ecologistes en Acció, és preocupant per les dades que aporta: transportar una samarreta confeccionada a Bangladesh a Europa amb avió multiplica per 14 les emissions de CO2 associades al transport, en comparació amb el transport marítim. La petjada de carboni de totes les fases augmenta, així, un 40%. 

Font: Campanya Roba Neta / Moda aèria.

El transport aeri de roba s’insereix en la lògica de la moda ràpida, un model de negoci on es venen moltes col·leccions al llarg de l’any. Es vol generar en el consumidor una idea:”han de comprar immediatament allò que els agrada, perquè és probable que, una setmana després, ja no ho trobin”, en paraules d’un directiu d’Inditex citat al mateix web. Per poder dissenyar, produir, transportar i vendre en qüestió de setmanes, es necessita l’avió i que els contractistes de les empreses de confecció vagin molt de pressa: poden arribar a demanar jornades de 75 hores setmanals a les seves treballadores.

Consum de roba i generació de residus

Com assenyalem en el primer article de la secció de roba de la Consumpèdia, les dades de recollida selectiva de roba no són massa esperançadores: només el 12% de la roba es recull separadament. La major part de la roba que rebutgem acaba en un abocador o en una incineradora, en el millor dels casos. Perquè els residus tèxtils també acaben en abocadors descontrolats, concretament entre un 15% i un 24% (aquesta dada inclou, també, residus preconsum).

Els residus tèxtils generen metà (un dels gasos d’efecte d’hivernacle més importants) quan les fibres naturals es descomponen en els abocadors. També produeixen lixiviats (efluents líquids que emanen dels abocadors), que poden contaminar els aqüífers. Sense oblidar que, sobretot, un abocador és una pèrdua de materials valuosos que no han pogut ser recuperats. La roba, com altres materials, per a produir-se, requereix aigua, energia, diners, infraestructures, hores de treball humà… recursos, en definitiva, que es perden en un flux lineal de producció i consum ràpid. A aquest fet se suma la creixent preocupació entorn dels microplàstics. Són materials sintètics derivats del petroli, de grandària inferior a 5 mm, originats per l’alliberament i degradació de plàstics al medi ambient. Se sospita que són un perill per als éssers vius, per molts motius (en aquest article se n’exposen uns quants). En qualsevol cas, se sap que una de les fonts de contaminació per microplàstics és la roba: el 35% dels microplàstics primaris prové del rentat de roba sintètica.

Impactes més rellevants del sector de la roba: resum

  • Associats a la producció de cotó
    • Grans quantitats de pesticides
    • Alt consum d’aigua
    • Transgènics
    • Ús de mà d’obra forçada/infantil
  • Associats a la producció de polièster
    • Ús de recursos no renovables
    • Alt consum energètic
    • Ús de metalls pesants
  • Producció del teixit
    • Alt consum d’aigua i energia
    • Aigües residuals contaminants
  • Confecció de la roba
    • Salaris insuficients
    • Manca de llibertat sindical
    • Problemes  seguretat i de salut laboral
    • Esclavitud moderna i explotació infantil.
    • Abús, assetjament i intimidació de les dones
  • Distribució
    • Alt consum d’energia i petjada de carboni al transport aeri
  • Consum i residus
    • Model lineal amb baixa reutilització i reciclatge
    • Emissions de metà i lixiviats als abocadors
    • Generació de microplàstics

Aquest article és possible gràcies a les persones que col·laboren amb OPCIONS

ARTICLES RELACIONATS

Núm.65

NOU

Confort tèrmic. Com el generem en moments d’emergència climàtica?

HIVERN 2023

VOLUNTARIS

*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
 

SOCIS CONTACTS

*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
 

SOCIS ACCOUNTS

*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
 

REGAL

Dades de la persona que rebrà el regal

*
*
*
*
*
*
*
*
*

Dades teves (qui fa el regal)

*
*
*
*
*
*
*
*
 

INTERESSATS

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

DONATIU

*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
*