La primera clau del consum conscient és consumir menys, i la segona és consumir sense comprar. En el cas de la roba aquests dos principis són doblement peremptoris, perquè el volum de producció de roba nova, i les maneres com es duu a terme, porten la magnitud dels impactes socials i ambientals de la indústria tèxtil a una òrbita seriosament preocupant. Ho argumentem a continuació.
Abans, però, esmentem algun recurs per dur a la pràctica les dues primeres claus:
- El Proyecto 333 proposa un joc-repte per autolimitar-nos l’ús de roba i fer més visible el contrast entre el consum i les necessitats.
- El número 40 d’Opcions conté una recopilació extensa de consells per tractar la roba de manera que ens duri al màxim possible.
- Passar-nos peces de vestir entre familiars i amics o acudir a mercats d’intercanvi són maneres d’adquirir roba sense comprar-ne.
La moda és depredadora
El sector tèxtil és tristament famós per les condicions laborals pèssimes que es donen a les maquiles de països de mà d’obra barata. Se n’ha parlat força, però veure-les amb els nostres ulls marca una diferència notòria. Ens en dóna l’oportunitat el documental China Blue. El 2013 a Bangla Desh es van morir més de mil treballadores d’una fàbrica de confecció perquè els que n’eren responsables la van deixar enfonsar. Les imatges del drama van aparéixer a pantalles i portades de diaris. Després vam saber que empreses com Primark, El Corte Inglés o Benetton tenien relació amb empreses locals implicades en el sinistre.
Contenidors per a la roba usada
La roba que ja no ens hagi de fer servei encara pot allargar la seva vida útil. Hi ha entitats que en recullen per fer-la arribar a persones amb pocs recursos o al mercat de segona mà. Aquestes mateixes entitats la seleccionen i la que ja no és aprofitable com a peça de roba entra al circuït de reciclatge de fibres. Podem trobar contenidors per a la roba a mercats i punts verds o deixalleries, per exemple.
Però les persones greument perjudicades per la indústria de la moda no s’acaben aquí, ni molt menys. El documental The True Cost repassa molts factors que formen part del cost real de la roba. Com ara milers d’infants que neixen amb greus malformacions degudes als pesticides que es tiren als camps de cotó, o milers d’agricultors indis que se suïciden per les conseqüències que comporta el model transgènic que se’ls imposa (això ho reporta amb més detall el film Bitter Seeds).
Igualment nefastos són els impactes ambientals. Per citar-ne només uns quants: un estudi finançat per la indústria de la moda mateixa calcula que, a nivell mundial i el 2015, la indústria tèxtil va generar més emissions de CO2 que tots els vols internacionals i el transport marítim junts. Consumeix moltíssima aigua, empra químics tòxics per a les treballadores i per al medi –i en algun cas per al consumidor– i els llença als rius sense gaires miraments, cosa que pot posar en entredit fins i tot la disponibilitat d’aigua potable a les llars (també tenim a l’abast un documental sobre això: RiverBlue). I es considera que és la indústria que introdueix més plàstics als oceans, degut a les microfibres plàstiques que se’n van pel deguàs cada cop que rentem peces de roba amb fibres sintètiques.
¿’Fast fashion’ circular?
Aquestes petjades de gegant que esclafen el planeta i milers de persones han crescut exponencialment al compàs de l’acceleració de la fast fashion. Així es coneix el nou model, impulsat en bona part per Inditex, que ha difuminat les clàssiques dues temporades de la moda per oferir noves col·leccions amb molta més freqüència. Els últims quinze anys la producció de roba s’ha duplicat i el temps que la fem servir s’ha reduït en un 36% –i fins a un 70% a la Xina. Ja no és cap raresa desfer-nos d’una peça de roba després de portar-la amb prou feines una dotzena de vegades. A l’Estat, el 70% dels productes tèxtils es venen amb descompte, després que el 2012 (el 2017 en el cas de Catalunya) es liberalitzessin els períodes de rebaixes. Afegim al còctel el factor creixement demogràfic, i obtenim la perspectiva alarmant que dèiem al principi.
Ho és tant, que fins i tot les grans multinacionals s’han posat en guàrdia… o si més no ho aparenten. C&A, H&M, Inditex, Burberry i Nike, entre d’altres, han finançat l’estudi que esmentàvem: “A new textiles economy: redesigning fashion’s future”, elaborat per a l’Ellen MacArthur Foundation. Aquesta fundació aplega la flor i nata dels poders empresarials globals i proposa una economia circular (una moda circular en el cas del tèxtil), en contraposició a l’hegemònic model lineal que anomenen “agafa-fes-llença”.
No sabem si la iniciativa acabarà sent un altre cas d’apropiació de termes que els buida de sentit. Però no hi ha dubte que en el món del tèxtil està guanyant terreny la consciència que cal un canvi de paradigma radical, i amb urgència.
Per la part que ens toca, una bona manera de posar fil a l’agulla és començar aplicant les dues primeres claus del consum conscient, com dèiem. I, quan hàgim de comprar roba, recórrer a alguna de les múltiples opcions que proposem en aquest article.
