Arran de la pandèmia de la COVID-19, s’ha posat sobre la taula una praxi laboral fins ara poc habitual a la nostra societat: el teletreball. El confinament més estricte del març del 2020 va forçar, a tots aquells oficis que poguessin, a treballar des de casa. Mesos més tard, i encara amb una velocitat de contagi poc desitjable, el teletreball es recomana per, així, evitar tant com es puguin els possibles contactes amb el virus.
Treballar des de casa ha provocat, en els àmbits de la mobilitat i les telecomunicacions, una disminució dels desplaçaments urbans i interurbans -i la conseqüent reducció de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle- i un major ús de dades. Si abans una empresa de 15 persones en tenia prou amb una connexió a Internet, ara es necessiten 15 connexions a Internet diferents.
En el marc de la TecnoFESC, una secció fixa de la FESC, la Fira d’Economia Solidària de Catalunya, que analitza la tecnologia amb una visió crítica des de criteris de sobirania tecnològica i d’economia solidària, Opcions hem organitzat una trobada amb Mercè Botella, de Som Connexió, i Ricard Jornet, de Som Mobilitat. L’objectiu: parlar de quins són o poden ser els efectes de treballar des de casa, analitzats des de la mobilitat sostenible i les telecomunicacions conscients.
Teletreball sí o no? I per què?
Des de Som Mobilitat són molt partidaris del teletreball; això no obstant, també creuen que el contacte humà és insubstituïble, tant pel que fa a les relacions personals que s’estableixen com a l’execució de projectes. Plantegen la jornada sobre els percentatges: 60% presencial i 40% teletreball, o a l’inrevés. Més enllà de la COVID-19, consideren que és un repartiment de les jornades òptim i que té molts avantatges, com per exemple la reducció del desplaçament a la feina i la contaminació associada. Segons Ricard Jornet, “el mix perfecte és treballar a prop d’on vius per poder anar-hi a peu o en bicicleta i combinar el treball presencial amb el remot”.
A Som Connexió ja van començar a regular el teletreball abans que arribés la pandèmia. Van idear un protocol pensant en com haurien de seguir treballant en cas de crisi climàtica, com es va veure mesos abans amb el temporal Glòria. Actualment, gran part de l’equip treballa des de casa, però sí que troben que la millor opció és un model híbrid que combini la presència física amb el treball des de casa.
Entre els inconvenients de teletreballar, la Mercè Botella destaca que s’ha perdut el temps de descans, ja que sovint, quan treballes des de casa, aprofites les estones que abans eren de descans per fer tasques domèstiques i “s’ha arribat a perdre l’oxigen que et dona anar d’un lloc a l’altre i la mobilitat orgànica, la del propi cos”.
Teletreball implica Internet; Internet és consum de dades; i aquest consum de dades no és innocu, té unes conseqüències en el medi ambient. Fem un ús descontrolat d’Internet en l’entorn laboral?
Mercè Botella considera que cal prendre consciència sobre què és un ús controlat i què és un ús descontrolat. No es pot saber si l’ús que fem és descontrolat si no sabem els impactes que estem generant amb les nostres accions. Per exemple, “no és el mateix l’impacte del consum de dades mòbils, que el consum per cable o per wifi”, comenta la Mercè. Com a societat tendim a fer un ús inconscient i, per tant, no es pot saber si aquest ús és descontrolat. En l’àmbit laboral, però, hi ha més mesura, en part gràcies al fet que moltes empreses tenen cura de l’ús eficient, tant de l’energia com de les dades.
Ricard Jornet reflexiona vers la comparació entre el teletreball i desplaçar-se per anar cada dia a treballar. “El consum que genera la mobilitat per anar a treballar en vehicle privat és molt elevat: desplaçar-se en cotxe genera uns 300Kwh; una família, per viure, necessita 100kwh. Si fem la suma de tots els desplaçaments, veurem que la factura climàtica és brutal”, comenta Ricard Jornet. Afegeix, també, que si una cosa positiva ha tingut la COVID-19, és que ha posat sobre la taula la importància de reduir la mobilitat i els seus efectes positius: menys cotxes, menys avions, menys creuers i, en definitiva, menys contaminació.
Són ambientalment sostenibles els nous models de treball que estem desenvolupant?
La Mercè considera que hi ha una major racionalització del moviment, “no és sostenible fer una hora o més de trajecte per 30 minuts de reunió”. Creu que el teletreball forçat ens ha convidat a reflexionar sobre com poder mantenir l’activitat laboral sense desplaçar-nos tant i ara cal trobar el millor punt d’equilibri. De totes maneres, hi ha costums i maneres de treballar que ja existien abans de la pandèmia i ho seguim fent, com per exemple guardar molts arxius al núvol, compartir arxius contínuament a través de correus i enllaços, etc. En aquest sentit, algunes organitzacions estan prenent consciència de l’impacte de tot plegat, del consum de dades però també del consum energètic.
Internet, aparentment, ho fa tot més fàcil, però cal saber l’impacte del nostre consum
En Ricard li pren la paraula afirmant que cal donar suport a aquelles organitzacions que vetllin per la salut del planeta, “avui dia, crear energia elèctrica és més econòmic fer-ho amb energia solar, el futur és renovable”. Però també cal una crida a l’ús racional i Som Connexió ho fa molt bé, “és molt positiva i necessària la pedagogia que fan de l’ús conscient i sostenible d’Internet, ja que permet canviar hàbits per reduir el consum”. Els “clics” ens ho posen tot molt fàcil per arribar a molts llocs, però cal saber que aquests clics poden tenir uns impactes severs.
Segons la Mercè, tenim hàbits que podem canviar i dona un parell de consells. El primer, eliminar els arxius inservibles que tenim ocupant espai a l’ordinador o al núvol; el segon, eliminar els correus electrònics que no necessitem, acumular-ne milers és innecessari i té un gran impacte, i és que per cada correu produïm 1 gram de CO₂ l’any. “Generem una quantitat d’informació ingent i cal saber que per això es necessiten molts servidors que estan engegats 24 hores al dia, 365 dies a l’any. Actualment estem en un punt de només produir i no desestimar res, no esborrar res, més aviat al revés, la tendència és digitalitzar allò que ja tenim físicament”. La Mercè ens anima a “canviar el xip i generar la informació realment necessària i prescindir d’aquella que ja no ens aporta res”.
Quant a la mobilitat, socialment ja se sap que determinades pràctiques ens perjudiquen, són contaminants i les podríem substituir per unes altres. Però amb l’ús d’Internet és diferent: no es veu i per això sembla que el seu ús sigui inofensiu. Per què no s’explica més, l’impacte d’un mal ús de les dades?
La Mercè comenta que se li fa difícil pensar que hi ha una voluntat expressa d’amagar l’impacte del consum de dades. Però alhora, creu que si analitzem el llenguatge publicitari de determinades empreses de telefonia i Internet, ens adonarem que, volgudament o no, s’invisibilitzen els impactes constantment. Una metàfora recorrent és la del núvol, “una cosa tendra, etèria, preciosa, saludable… No veiem imatges de residus tecnològics, ni de la maquinària que està sempre funcionant”, és molt menys visible. “Veus el consum domèstic, quant dura la bateria del mòbil, quant tarda a carregar-se, però poca cosa més, i és una mesura molt petita en comparació amb el conjunt d’impacte tecnològic, que és molt gran. Hi ha feina per prendre consciència”.
Som éssers limitats, però el que se’ns ven és il·limitat
D’altra banda, constantment rebem missatges de la possibilitat de disposar de dades il·limitades, de la possibilitat de “pagar una quota mensual per consumir infinit”, comenta la Mercè. “Som éssers limitats, però el que se’ns ven és il·limitat”, segueix. En la línia de prendre consciència del consum, considera que el cotxe elèctric ens fa ser molt conscients del consum que en fas, ja que disposes d’una autonomia que et permet arribar fins a un lloc, no més lluny; però amb les dades no, pel mateix preu, tens dades o trucades il·limitades.
En Ricard coincideix amb la Mercè, també creu que el llenguatge publicitari té part de la responsabilitat. “Mai veurem un anunci d’un cotxe enmig d’un embús, sempre el veurem recorrent camps d’arròs o de blat, amb tonalitats daurades, a la millor hora del dia, i relaxadament”. Els anuncis creen un marc mental de llibertat, sensació de benestar… El món capitalista intenta pintar i mostrar la part bona i amagar els impactes i allò que no ens agrada. Estem en una tessitura que, “qui ha contaminat no ha pagat. I com a societat hem d’insistir perquè això canviï”. Des de l’administració s’hauria de donar suport i promocionar que la gent comparteixi els vehicles i la connexió a Internet. “Hem normalitzat que l’espai públic estigui ocupat pels cotxes; a Europa ja s’ha entès que això no pot ser, però aquí encara tenim els carrers plens de ferralla, i ho hem de canviar. A Barcelona, per exemple, s’està fent molt bona feina per promocionar l’ús de la bicicleta, però no s’està ajudant prou a la gent a què es desfaci dels vehicles privats. Hem de fer un decreixement tots plegats”.
Segons una enquesta feta a 21 ciutats europees, la majoria de la població va contestar que no vol tornar als nivells de contaminació previs al confinament i estarien disposats a reestructurar l’espai públic donant més espai als vianants i a les bicis i ampliar les zones de zero emissions. No obstant, quan hem de fer canvis, mostrem certa reticència. Com podem gestionar la por al canvi, innata en l’ésser humà?
A Som Mobilitat lluiten molt contra aquesta por al canvi, que, segons en Ricard, també passa amb les renovables: “Tothom les vol, però no al jardí de casa seva”. El mateix passa amb la contaminació, ningú no la vol, però anar a treballar amb el cotxe és molt còmode i trigo menys. Considera que falta una visió de bé comú i que cal sortir de la zona de confort. A Som Mobilitat han apostat pel relat de la “decisió intel·ligent, la del bé comú, d’intel·ligència col·lectiva, la simpàtica”, així volen transmetre que si volem tenir cura de nosaltres mateixos i del nostre entorn, cal apostar per un model determinat. És important seduir i posar en valor la positivitat dels canvis. “En la mobilitat està havent-hi molts canvis, i positius”.
La Mercè li pren la paraula reflexionant sobre la idea que “una cosa és el que voldries i l’altra com ho fas factible en la teva vida en concret, passar de la idea o la il·lusió a la pràctica quotidiana”. Segueix explicant que redissenyar la vida amb les noves pràctiques és un trajecte en molts casos dolorós, perquè de vegades ho fas contra corrent i quan encara no està tot prou definit perquè sigui fàcil. “Quan ets pioner és una opció de vida. Abans moure’ns en bicicleta era molt complicat, avui dia està molt ben vist. Fa anys em van prohibir pujar al bus amb una bici plegable, de la mida d’una maleta; si l’hagués disfressat de maleta, no m’haguessin dit res. Avui dia això ja no passa”.
Creu que estem en un moment de canvis i, en aquest sentit, hi ha gent que impulsa el canvi, hi ha qui va al rebuf d’aquests primers i finalment trobem els qui s’esperen que tot sigui més fàcil. “El nostre dia a dia és complicat, les exigències de la vida són elevades, és difícil complir amb tot; i si volem ser consumidors conscients, encara hem d’afegir un rol més: ets treballadora, filla que cuides els pares, mare que cuides els fills, membre d’alguna organització que cuides la comunitat i compleixes els deures… i a més a més ets una consumidora conscient. És tan complex que també ens hem de relaxar i no culpabilitzar-nos. Si t’ho agafes com un camí amb petits assoliments, és engrescador; si et fixes en els errors i en què fas el contrari del que voldries, és depriment”.
És necessari que es promogui de veritat el model de societat que volem
Què demaneu a la ciutadania, a les organitzacions i a l’administració pública?
Som Mobilitat ho té clar i apunta directament a les empreses i a les administracions. Els demanen que promoguin la mobilitat compartida a nivell intern: si s’han de moure per feina, que lloguin un vehicle. Som Mobilitat ofereix l’opció de facilitar el vehicle en horari laboral, i després alliberar-lo perquè el pugui utilitzar la resta de veïns i veïnes de la zona. Així, a més, l’empresa o l’administració també està facilitant que hi hagi un vehicle elèctric compartit en una regió “i això també és una bona proposta de valor que els pot diferenciar, alhora que s’estalvien diners”. Afegeix una altra responsabilitat a l’administració pública, i és que “qui contamini que pagui”, que es pensi més amb una lògica del bé comú, que es promogui realment el model de societat que volem i que es penalitzi el que no volem.
La Mercè ens convida a reflexionar sobre si la vida és finita, sobre per què cada vegada consumim més i més i més dades. D’aquesta manera ens resultarà més fàcil virar cap al consum necessari en lloc de dotar-nos del màxim de tot. A les empreses, i concretament a les del sector, els demana que deixin de parlar del consum infinit, ja que no és ni factible ni lògic, i que apostin per la contenció del consum. I a l’administració pública, que s’impliqui en la promoció i facilitació d’infraestructures de comuns, fora de les lògiques del mercat, “no cal tenir infraestructures duplicades que afavoreixen els residus tecnològics, no aporta valor comunitari”.
