Com s’ha de fer per viure d’una altra manera? De forma més sostenible, en un espai on la convivència i el compartir siguin valors comuns i on es treballi amb una altra lògica del consum? Com es pot passar de la teoria a la pràctica per transformar l’entorn i ser una mica més coherent amb el canvi que anheles per al món? Com convertir l’habitatge en un bé d’ús i fugir de l’especulació immobiliària?
Hem anat a buscar exemples del que potser encara avui es consideren formes alternatives de concebre l’habitatge, més enllà de la propietat. Les experiències que coneixerem han fugit de l’individualisme i l’atomització de les necessitats bàsiques per convertir-les en un bé compartit, han inventat el seu propi model d’organització econòmica i integren l’habitatge amb l’entorn, tant en la forma de construir-lo (respectuosa amb el medi ambient) com en el camp de la incidència política transformadora (inspirant altres a fer el canvi).
Visitem Cal Cases (Moianès), La Borda (Barcelona), Lakabe (País Basc), Kan Pasqual (Barcelonès), Can Masdeu (Barcelona), Trabensol (una llar d’avis cooperativa a Madrid) i Ca La Fou (Anoia).
Petites revolucions de la vida quotidiana que han creat una alternativa al model d’habitatge actual, tant des del punt de vista econòmic com del de sostenibilitat i convivència. Des de l’ocupació de cases o pobles sencers a la formació de cooperatives d’habitatge al camp o a la ciutat, passant per la recuperació d’espais en desús o la construcció col·lectiva de residències de la tercera edat cooperatives. Alguns ja fa temps que han portat els seus ideals a la pràctica; d’altres comencen i es converteixen en experiències pioneres.
L’habitatge amb una visió d’ús i no com un fons d’inversió
La Yolanda fa classes de Física a la Politècnica de Manresa. Ella és l’encarregada d’ensenyar-nos Cal Cases, una comunitat constituïda al voltant d’una cooperativa d’habitatge en cessió d’ús. “Quan ho vam muntar, no n’hi havia de cooperatives d’habitatge en cessió d’ús a Catalunya, sobretot en el món rural”, comenta. Situada enmig del bosc al terme de Santa Maria d’Oló (Moianès), es defineixen com un “projecte de vida comunitària”. Els primers integrants van trobar aquest lloc fa deu anys, quan tot just estrenaven la trentena. Venien de l’activisme polític, era l’època de l’alterglobalització i estaven vinculats a l’Ateneu Rosa de Foc del barri de Gràcia de Barcelona. Tots compartien una mirada llibertària i vivien a la ciutat. Tenien alguns estalvis i volien apostar per una vida diferent al model individualista i consumista. El moviment zapatista i altres moviments de resistència a l’Amèrica del Sud inspiren fins avui la seva forma de transformar el món.
La cooperativa que van constituir és la propietària de les 19 hectàrees que engloben l’espai (hort, terreny, habitatges i espais comuns) i els socis hi tenen dret d’ús. “Quan vam voler comprar, els bancs demanaven avals individuals, però nosaltres volíem que la propietat fos cooperativa”, comenta la Yolanda. Finalment van fer una compra col·lectiva i una hipoteca amb la banca ètica Fiare, que aleshores va apostar per un projecte a Catalunya.
Els socis van fer una aportació inicial que se’ls retornaria en un màxim de cinc anys en cas que marxessin de Cal Cases. Actualment hi viuen vint adults i deu criatures. S’organitzen seguint un model econòmic col·lectivista on tots els membres han d’aportar vuitanta hores setmanals entre feines a la casa i a fora aportant diners a la comunitat de forma proporcional segons el preu-hora per persona: calculen el que guanyen en euros i ho divideixen pel nombre d’hores que hi dediquen. Aplicant aquest model eviten reproduir el que passa a la societat en general, on hi ha feines que estan més precaritzades que altres.
La Yolanda recorda que el primer que van fer quan van arribar (després de banyar-se a la bassa d’aigua que encara avui existeix) va ser convertir un passadís molt llarg d’habitacions individuals en vuit habitatges
de 40 m2, separats amb termoargiles i revocats amb fang, palla i sorra. A cada espai hi pot viure una família de quatre persones, una parella o una persona sola i tots tenen una latrina seca, una dutxa i una minicuina, ja que és a la masia comunitària on es cuina diàriament. Vuit plaques solars i una gran caldera de llenya (extreta dels arbres de l’entorn) escalfen els habitatges i l’aigua per a les dutxes.
Des de l’inici, la idea era construir un model de vida més autònom, basat en l’autogestió i l’autosuficiència energètica i alimentària en un entorn rural. Per això, a part de l’hort, que abasteix gran part de l’alimentació, i l’espai de plantes medicinals, van plantar la seva pròpia espelta no només per alimentar-se, sinó també per utilitzar-la per a la bioconstrucció.
En David es va incorporar fa sis anys a Cal Cases. Va deixar el barri de Delicias a Madrid per traslladar-s’hi. Creu que estem en un moment d’explosió de cooperatives d’habitatge a la ciutat, ja sigui de forma privada o mixta, i esmenta iniciatives a Barcelona: La Borda, al barri de Sants, i altres a Vallcarca. “El discurs de la construcció d’allò comú i la no dependència només d’allò estatal estan obrint nous camins”. En Francesc, també de Cal Cases, afegeix: “La nostra proposta no és conseqüència de la crisi de l’habitatge, que fa anys que dura, ni una reacció a l’encariment dels lloguers, sinó una proposta de com podem canviar la realitat a través del col·lectiu”.
Ni lloguer ni compra per viure a la ciutat
Arribem al barri de la Bordeta, al Districte de Sants- Montjuïc (Barcelona), i ens trobem amb els socis de la cooperativa La Borda. Són en una calçotada organitzada per aconseguir socis, al recinte industrial de Can Batlló, espai veïnal autogestionat on va néixer la idea de fer una cooperativa d’habitatges en cessió d’ús.El novembre de 2015, l’Ajuntament de la ciutat els cedeix un solar d’Habitatges de Protecció Oficial (HPO) contigu a Can Batlló, per 75 anys. El 16 de febrer de 2017 es posa “la primera fusta” al terra de La Borda per construir-hi un edifici de sis plantes amb 28 habitatges (el primer i el més alt de Barcelona amb una estructura de fusta) dissenyat per la cooperativa d’arquitectes La Col, alguns dels quals són socis de La Borda i hi viuran.
Organitzem una conversa amb cinc sòcies i socis habitants davant els primers fonaments de l’edifci on asseguren que estaran vivint l’estiu vinent. L’Elba Mansilla veu La Borda com “una forma de resistència col·lectiva” perquè les classes populars puguin seguir vivint a Barcelona. “El mercat de compra”, comenta, “està destruït pels taurons dels pisos turístics, s’està especulant molt amb els lloguers i, en aquest context, obrir el meló de l’habitatge protegit de gestió comunitària és una alternativa que tant de bo es reprodueixi”. Són una cinquantena de sòcies usuàries (entre adults i canalla). Després, hi ha els socis col·laboradors i col·laboradores (uns cinquanta també) i vint socis expectants que, en cas que hi hagi baixes, s’incorporarien en qualitat d’habitants. Ara són en plena campanya de captació de socis (“Volem ser mil”), perquè volen ampliar la base social del projecte al màxim per tal de dotar-se de recursos econòmics que els donin solidesa.
Una altra característica de La Borda és que tiren endavant la promoció fora dels circuits de la banca convencional, una inversió de tres milions d’euros. “Tot a partir de títols participatius, de socis que aporten capital social i de banca cooperativa”, comenta l’Elba.
En Xorxe Oural és soci habitant, va néixer a Galícia, però porta tretze anys al barri de Sants. Ens comenta que generar un altre model d’habitatge de tinença o d’ús és urgent i necessari: “Els joves majoritàriament lloguem i, en aquest barri, els lloguers s’han apujat el 27 %”.
El capital inicial que aporta una família que viurà a La Borda es mou entre els 15 mil i 18 mil euros. Aquesta és l’aportació de capital social per formar part de la cooperativa i, després, hauran de pagar les quotes de cessió d’ús cada mes. Però hi ha fórmules per tal que qui no tingui aquests diners pugui accedir a la cooperativa: “Vam fer una comissió de suport mutu perquè, com que és sòl protegit, tenim un topall de renda per sobre, però no per sota”.
En Xorxe ressalta la importància de no lligar-se a un banc: “No hi ha desnonament, la propietat no és del banc i no t’hi sents esclau, a més, el crèdit el tornem en deu anys i les hipoteques, en canvi, són de trenta o quaranta anys. I sobretot, si marxes, deixes l’espai per a cessió d’ús d’una altra persona o família”.
La Borda ha fet els primers estatuts de cooperativa mixta de consum, d’habitatge i d’usuaris amb tot un ping-pong d’esmenes per part del registre de cooperatives, aplanant el camí per a altres grups que apostin per aquesta via. Però, en quins es van inspirar?
A la versió impresa del reportatge podràs llegir més sobre La Borda: Desmercantilitzar l’allotjament per evitar-ne usos especulatius, Construir comunitat al barri; L’edifici no et condiciona. Tu te’l fas a mida; Reduir el cost energètic; Replicar la intel·ligència generada.
L’ocupació i la reciprocitat amb la societat
Precisament entre el camp i la ciutat es troba el Centre Social Ocupat de Can Masdeu, al Parc Natural de Collserola. Té la peculiaritat d’estar situat al llindar de la ciutat i en un entorn natural, per això els seus habitants l’anomenen territori rurbà. La seva situació geogràfica facilita que molta gent de la ciutat pugui desplaçar-s’hi fàcilment sense haver d’agafar el cotxe i amarar-se de l’activisme de Can Masdeu des de l’àmbit de l’agroecologia fins al de la bioconstrucció de cases de palla, passant pel sistema d’aigües o d’escalfadors solars. Pioners en horts comunitaris, han inspirat iniciatives que actualment tenen lloc a molts barris de la ciutat. Les 35 hectàrees de terreny que ocupen són propietat de l’Hospital de Sant Pau. Però des del punt de vista de l’ús, la custòdia del territori l’exerceixen els col·lectius que, des de l’any 2001, l’han recuperat com a espai agrícola i social.
Fa quinze anys l’Arnau Montserrat va arribar a Can Masdeu amb sis persones. Buscaven un lloc gran per a una trobada internacional sobre el canvi climàtic i, en comptes de demanar un equipament públic, la van fer a Can Masdeu, un antic hospital de leprosos que feia anys que era buit. Un cop es va acabar la trobada, s’hi van quedar. L’any 2002 els van voler desallotjar, però la resistència no-violenta els va fer forts i es van començar a organitzar.
“Posem en valor la masoveria com a forma de gestió agroecològica, de gestió del patrimoni, la gestió de l’activitat sociocultural i de custòdia del territori. Així s’entén que Can Masdeu sigui un espai social que hi té gent vivint”
Actualment hi viuen 21 adults i 6 nens. Tothom disposa del seu espai físic i del seu temps per treballar dins de la comunitat i fora, de manera que es generen recursos personals i col·lectius alhora. No paguen lloguer, “però hi ha molta feina a fer”, comenta l’Arnau. “Posem en valor la masoveria com a forma de gestió agroecològica, de gestió del patrimoni, la gestió de l’activitat sociocultural i de custòdia del territori. Així s’entén que Can Masdeu sigui un espai social que hi té gent vivint”, afegeix.
La comunitat menja de l’hort i viu dels fruiters. L’economia és mixta: es col·lectivitzen alguns recursos, però s’aposta per la desmonetarització i el disseny permacultural.
I si ens quedem a la mateixa muntanya de Collserola, però caminem fins a la zona de l’obaga hi trobarem un mas del segle XVI enmig del bosc, als cims dels turons de Can Pasqual, a Les Planes. Fa 20 anys que es va ocupar i ara és Kan Pasqual. En Marc hi viu des d’aleshores i ens explica que, abans de l’ocupació, es van constituir com a Col·lectiu ColActiva, per engegar un projecte d’autogestió comunitària en aquesta masia abandonada.
“Des de l’inici, es va plantejar crear un mode de vida col·lectiu, minimitzant la dependència del consum, per això hem focalitzat l’autoproducció d’energia solar i eòlica, la calefacció amb llenya, el forn de pa i els horts, de manera que es genera un entorn vital bastant desmonetitzat”, comenta.
Ara hi viuen entre vuit i deu persones que s’organitzen de forma assembleària i assumeixen col·lectivament els treballs de casa i forn. “Amb el pa i algunes fires anuals, sostenim econòmicament les necessitats bàsiques. També oferim l’espai a col·lectius i persones que en vulguin fer ús per a trobades, i dinamitzem activitats socials gastronòmiques i musicals”. Estan vinculats a organitzacions del barri i creuen que la convivència comunitària i l’autogestió dels recursos és una alternativa viable per escapar del “parany del cercle viciós del treball-consum, compartint recursos i temps, i produint els aliments i l’energia, amb pràctiques de suport mutu”.
“L’ocupació de terres i cases abandonades és també una solució per combatre l’especulació i la concentració de poder de les elits i per practicar la justícia social a través de la reapropiació del territori”
“L’ocupació de terres i cases abandonades és també una solució per combatre l’especulació i la concentració de poder de les elits i per practicar la justícia social a través de la reapropiació del territori”, comenta en Marc.
Ocupar un poble sencer per fer possible la utopia
Lakabe (al nord-est de Navarra) és una referència per a molts dels que volen viure d’una altra manera. Aquest petit poble, situat a la vall d’Arce, va quedar deshabitat als anys seixanta, fins que a la dècada dels vuitanta el van ocupar i s’hi va tornar a donar vida. Van ser un grup de joves del moviment d’objecció de consciència (MOC) que somiaven plasmar els seus ideals de la no-violència i construir un espai comunitari, alternatiu i transformador adaptant-se als ritmes de la natura. “Després de 37 anys, aquest projecte continua amb aquella mateixa essència, possibilitar la utopia”, ens comenten la Mabel i el Luis, habitants de Lakabe des dels inicis.
Durant tres anys hi van viure trenta persones “de manera molt caòtica i amb molta gent en situacions diverses. Passàvem de ser seixanta a dotze”, comenten.
A l’inici tenien dinàmiques assembleàries deficients fins que es van estructurar i dotar d’un objectiu comú definint les àrees del projecte: territori, economia, gestió emocional, educació, creixement i creació-celebració.
Actualment hi viuen 41 persones (29 adults i 12 petits –txikis) en dotze cases. Una d’aquestes és la casa comunitària on no viu ningú i s’utilitza per fer cursos, visites o acollir familiars. A més, hi ha tres quadres de bestiar, una cort de porcs, un galliner, una escoleta i un forn de pa.
Funcionen amb energies renovables. Tenen una turbina, un molí i plaques solars que els abasteixen tota l’energia que consumeixen. “Tenim un generador, però no l’utilitzem gairebé mai. Ens alimentem del que plantem i els productes animals es produeixen aquí. Els cereals i els llegums els comprem o els recol·lectem a terres veïnes. Sempre són productes ecològics i en coneixem els productors”. A més, també intercanvien productes i feines (sense usar moneda) i disposen d’un taller mecànic amb cotxes que funcionen amb un percentatge d’oli reciclat.
La Mabel i el Luis ens expliquen que tenen un consell obert que es gestiona des de Lakabe. “L’any 1991 el govern de Navarra volia canviar la llei de consells (concejos) i ens va dir que era el moment d’accedir-hi si volíem; ens hi vam presentar i vam escollir el nostre alcalde”. Ara gestionen directament l’aigua,
la llenya i les festivitats i altres qüestions legals les porten a l’assemblea, com la resta de decisions menors que afecten el poble. “Aquest reconeixement legal”, comenten, “també ens dona un rang més gran a l’hora de dialogar amb l’administració”. A més, fa sis anys que tenen un projecte educatiu per als més petits de Lakabe, que s’està consolidant.
Fer comunitat per generar noves tecnologies orientades al decreixement
El 2011 Ca la Fou passa de ser una antiga colònia industrial tèxtil abandonada a ser una cooperativa que aposta per l’autogestió, l’assemblearisme i la permacultura.
Segons els seus habitants, la compra col·lectiva d’aquest espai situat a Vallbona d’Anoia (Barcelona) per part de la Cooperativa Integral Catalana no ha evitat només la creació d’un negoci especulatiu per a l’entorn, sinó que també ha donat resposta a l’obligació moral (i la necessitat individual i col·lectiva) de construir alternatives econòmiques eficients, ecològiques i socialment justes.
La fórmula que utilitzen per a l’accés a l’habitatge és la compra de la cessió del dret d’ús per part de la cooperativa i, per als espais productius, el lloguer a preus socials (un euro el metre quadrat) amb serveis i recursos compartits entre totes les persones implicades en el projecte.
“Colònia ecoIndustrial Postcapitalista”, aquest
és el nom que li han donat a la nova Ca La Fou, 28.000 m2 d’espai productiu i 27 habitatges que estaven molt deteriorats i en desús. L’abandonament implicava també una pèrdua del patrimoni industrial i la memòria col·lectiva de tota una regió. Per això, la rehabilitació és una de les seves feines diàries. Hi viuen entre 25 i 30 persones que paguen una quota mensual de 175 euros per 60 m2.
Spideralex és el pseudònim d’una de les habitants de Ca La Fou. Té 39 anys, és ciberactivista i volia deixar una mica la pantalla de l’ordinador, fer més feines amb les mans i viure en comunitat, també, darrere de la pantalla; tot això sense deixar de construir xarxa pel canvi social. Com molts dels habitants de Ca La Fou, ve del moviment anticapitalista i de les lluites urbanes contra la gentrifcació.
Des de Ca La Fou treballen al voltant de la cultura i el programari lliures, i la sobirania tecnològica. Reben gent d’arreu del món amb qui comparteixen projectes innovadors i entre totes viralitzen el coneixement per les xarxes, però també a la pràctica, a través de cursos i tallers a la colònia.
Els projectes de Ca La Fou potencien l’autonomia i la creativitat tecnològica: des d’una biblioteca pública digital (Hack The Biblio) fins a un taller mecànic que investiga com vegetalitzar motors i reduir-ne el consum o fer motors d’hidrogen a partir de l’electròlisi de l’aigua. Entre els projectes que han allotjat a la colònia hi ha una xarxa privada de telefonia lliure (PLN – Phone Liberation Network) i la creació de sistemes cibernètics segurs. Des del seu espai contribueixen també al debat polític sobre gènere i desenvolupen eines d’autoaprenentatge i el que anomenen “ filosofia viral del coneixement”.
A la versió impresa del reportatge podràs llegir més sobre Ca La Fou i la conversa amb Spideralex.
La vellesa en comunitat
A Madrid, cap a l’any 2002, un grup de gent gran es va plantejar com envellir fent comunitat sense dependre de ningú més que del suport mutu, més enllà de la seva família tradicional i de forma independent. Per fer-ho, van idear un centre social de convivència i a través de la cooperativa Trabensol, també creada per ells, van comprar un terreny a Torremocha del Jarama. Allà construirien un edifici d’habitatge cooperatiu que, a més, havia de ser bioclimàtic, de poc impacte ambiental i de baix manteniment econòmic.
Tot i que primer es van plantejar readaptar edificis, al final van optar per fer-se’n un tal com ells l’imaginaven, passiu, amb espais comuns i amb un espai íntim. En Jaime Moreno-Monjas té 80 anys i viu a Trabensol, amb la seva dona i 53 socis més. Té sis fills i nets que el van a visitar sovint i beuen de l’experiència pionera dels seus avis i de la valentia de posar en pràctica els seus ideals, fins i tot ara
que són grans. En Jaime, periodista de formació i cooperativista des dels anys seixanta, té una història de vida molt lligada a l’activisme social. Des de jove, juntament amb altres membres de l’actual Trabensol, van impulsar cooperatives d’habitatge i fins i tot d’educació en una època on l’Estat espanyol encara patia les conseqüències de la postguerra i estava en plena dictadura.
“Després de preocupar-nos per l’educació dels nostres fills i lluitar per l’habitatge, havíem de pensar en la gent gran”. En Jaime veu en Trabensol una manera alternativa d’entendre la jubilació. “Si no poden els teus fills tenir cura dels seus propis fills i depenen dels avis, com poden estar per tu en un moment determinat?”, es pregunta en Jaime. Veient que els centres públics són molt escassos; les pensions, molt baixes i les residències privades, caríssimes, van apostar per fer-s’ho ells mateixos.
Amb aquesta perspectiva d’autogovernar la pròpia vida com una lluita de totes les etapes de la seva existència, ens comenta que “no només cal pressionar les institucions, sinó construir alternatives entre nosaltres. A més, els problemes es resolen millor col·laborant que competint”.
Llegeix més sobre la cooperativa Trabensol a la versió impresa del reportatge.
Cal Cases, Trabensol, La Borda, Can Masdeu, Kan Pasqual o Ca La Fou. Cases i comunitats construïdes des de baix, amb una mirada col·lectiva i de transformació de l’entorn que desa a el sistema de consum actual a través de l’habitatge. A poc a poc, petites formes creatives de viure en col·lectiu i transformar el món van contagiant i fent xarxa inspirant els qui tenen ganes de crear les seves vides tal com les creuen, començant per casa seva.
Llegeix el reportatge sencer a la versió impresa del Quadern 52
