Sovint, i particularment des que va començar la crisi, he llegit diatribes furibundes contra el menjar i/o productes ecològics procedents de persones que afirmen que no poden arribar a final de mes i per això no poden preocupar-se per si compren o no aliments de bona qualitat. Segons sembla l’únic que importa és omplir el pap. El súmmum dels súmmums va tenir lloc amb la presentació d’un informe, en la meva opinió bastant dubtós, de la Universitat d’Stanford que assegurava que els aliments ecològics no presenten cap avantatge per a la salut malgrat que són bastant més cars (sic).
Les meves raons per dubtar de l’estudi no són que el fes la Universitat d’Standford, sinó que el mateix estudi deia que el que sí que tenen els aliments ecològics són quantitats sensiblement inferiors de contaminants químics (o gens!) i hormones/antibiòtic a la carn (segon sic). Vaja, suposo que els erudits d’Standford no van considerar que això fos un avantatge sanitari sobre la resta de productes agrícoles. Intentaré creure’m que no hi ha interessos foscos darrere d’aquesta afirmació.
Sempre que apareix una d’aquestes notítices, la xarxa se’n fa ressò i s’origina un debat interessant entre persones partidàries o en contra dels productes ecològics. En aquesta ocasió, el debat va arribar fins al punt que El Comidista li va dedicar una entrada (La comida ecológica, ese supuesto lujo para pijos). Un blog, per cert, que té tot el meu respecte per la seva defensa del menjar sa, de temporada, de proximitat i, sí, ecològica.
El que no em va agradar va ser que l’autor comentava que el preu pot ser un factor decisiu per no poder menjar ecològic, i després de llegir la quantitat de missatges que va generar l’entrada sobre això, vaig decidir escriure també jo sobre l’assumpte. Que per què? Perquè jo soc precària i consumeixo ecològic. I si no consumeixo més ecològic és per raons de logística, més que per raons d’economia.
Jo també solia queixar-me de com era de car el menjar ecològic, fins que va passar una cosa a la meva vida. Vaig tenir un fill, i vaig decidir que ja estava cansada de parlar i volia fer alguna cosa. Volia que el meu fill tingués accés a una alimentació millor, més sana, amb menys fertilitzants i hormones. Més tradicional i pròxima, més de cullera i de sobres, també. I des de llavors vaig començar un viatge en el qual he après moltíssim. He après a fer compota i melmelada amb la fruita de temporada, he après a fer pa i magdalenes, he après a cuinar amb el que hi ha i a reinventar el que sobra perquè segueixi sent comestible demà.
El primer pas és canviar de mentalitat: t’apuntes a una cooperativa ecològica i la teva vida fa un gir de 180º. Ja no pots menjar, ni cuinar, el que et vingui de gust. Po ts menjar i cuinar el que hi ha, i has d’adaptar-te al calendari. La meva vida ara és diferent, he de planificar menjars i compres amb molta antelació, i necessito més espai i temps, espai per emmagatzemar més quantitat (si compres a granel és més barat, si compres més quantitat és més barat, si compres de temporada és més barat), i temps per cuinar-ho, perquè quan arriba la temporada d’un aliment, en compro uns quants quilos i ho cuino i ho guardo en diferents preparacions.
I, d’on trec més temps? Bé, quan va néixer el meu fill també vaig prendre una altra decisió capital a la meva vida: vaig decidir treballar menys. Sóc autònoma, treballo entre quatre i sis hores cada dia, només de dilluns a divendres i només mentre el nen és a l’escola (abans treballava cada dia i a totes hores). He hagut de reorganitzar la feina, reduir el nombre de clients que tinc, i també educar-los que ja no hi ha encàrrecs de divendres a última hora que estaran llestos dilluns al matí. I reduint el nombre de clients i el nombre d’hores, sí, el meu salari s’ha reduït. I no, no guanyo gaire, alguns mesos hi ha clients que“s’obliden”de pagar-me, hi ha mesos que l’administració decideix que encara estic pagant pocs impostos… No estic a l’atur, però la meva família és de les ques fan malabars per arribar a final de mes. I això no m’impedeix comprar ecològic.
Gasto aproximadament un terç més que la resta de la gent en menjar. Ho faig per la salut del meu fill, i també per la salut del meu entorn, per la sobirania alimentària de la meva regió i per tantes altres raons. I si no compro més ecològic i encara hi ha un percentatge variable, que pot arribar al 30% segons el mes, de menjar no ecològic al meu rebost, és per la logística. La cooperativa que em serveix la llet ve una vegada cada tres setmanes. No puc comprar llet i iogurts per a tres setmanes (el meu fill de vegades en pren un litre diari, això són 21 ampolles de llet per comanda… no sabria ni on ficar-les) perquè es fan malbé. Ho substitueixo amb producte de proximitat de bona qualitat, com la llet de la cooperativa ATO o l’arròs Montsià.
Comprar i consumir productes ecològics no depèn dels diners que hi hagi a casa, depèn d’en què els vulguis gastar. A casa es menja molt arròs amb verdures i poca carn. A més, l’oci d’aquesta família passa moltes vegades per excursions al bosc o als parcs naturals propers, amb la tenda de campanya i el tupper (amb menjar ecològic) a coll. Tallem en diners per a viatges, telèfon mòbil, electricitat, sortides al cinema… i, tot i això, sento que la meva vida ha guanyat molt en qualitat. Ens posem menys malalts, i quan ens hi posem ens dura menys que abans. A llarg termini, també sé que estic deixant els meus diners en llocs de treball decents a la meva regió. No em sembla tant car.
