“El sector energètic és el que té més impacte en el canvi climàtic. S’ha basat en cremar combustibles fòssils, i quants més en cremem, més emissions generem. És la raó bàsica de tot. El transport, l’agricultura, qualsevol activitat es basa en la crema de combustibles fòssils”. És el que assegura Pep Puig, activista ecologista i en la lluita contra el canvi climàtic, especialment amb l’impuls de les energies renovables. També és doctor en enginyeria industrial, diplomat en enginyeria biomèdica, en enginyeria del medi ambient, ecologia i gestió ambiental.
Antonio Turiel és del mateix parer. El científic titular a l’Institut de Ciències del Mar del CSIC afirma que el sector energètic té tota la incidència en l’emergència climàtica, “la immensa majoria de les emissions de gasos d’efecte hivernacle d’origen antròpic tenen a veure amb la crema de fòssils, el que passa és que el sector energètic no és una cosa desvinculada o aliena a la resta de la societat”.
Tots dos experts coincideixen que l’energia és una cosa instrumental, “l’energia és la capacitat de fer-ho tot”, diu Turiel, “totes les activitats econòmiques, totes, impliquen un consum d’energia. Quin sentit té centrar-se en qui extreu i produeix energia i no fixar-se en qui la consumeix?”, es demana Turiel. Puig, que treballa per un canvi de model energètic i que ha estat, entre d’altres, president del Consell Rector de la cooperativa de producció i consum d’energia renovable Som Energia i impulsor del projecte comunitari d’energia eòlica Viure de l’aire, creu que “si la societat necessita energia, que en necessita des de sempre, i des de sempre ha fet servir animals, foc, llenya, carbó, combustibles fòssils, potser que ho fem de manera més sostenible”. Puig ho té clar, només justificaria l’ús de combustibles fòssils en el procés de construir artefactes per captar energia, és a dir, “durant l’època de transició cap a una societat que no funcioni cremant combustibles fòssils”.
Però si el que volem és mantenir els actuals nivells de consum d’energia, probablement no disposem d’una alternativa energètica que permeti substituir el model basat en les energies fòssils. És l’opinió de Turiel, “alguns autors diuen que sí, que fent una transformació gegantina que trigaria dècades seria possible reemplaçar tot el consum energètic actual per fonts renovables. Jo, personalment, crec que no; jo crec que el màxim que podem aconseguir és produir per mitjans renovables un 30 o un 40% de tota l’energia que es consumeix avui dia”. Per altra banda, el científic creu que, si aquesta energia s’utilitza eficientment i es canvien els objectius de la societat, abandonant la idea del creixement il·limitat, aquesta quantitat d’energia seria més que suficient per cobrir les necessitats de tots els habitants del planeta, mantenint un nivell de vida similar a l’actual, “encara que amb alguns canvis importants, com, per exemple, no tenir cotxe”, diu. “El major problema i la major dificultat és que hauríem d’emprendre una transformació social sense precedents per canviar els objectius del nostre sistema econòmic i financer. Estem molt lluny de poder plantejar una cosa així. Així que, de moment, estem abocats a patir crisis econòmiques i socials recurrents i cada vegada més greus, a mesura que els combustibles fòssils progressin en el camí de l’esgotament en el que estan immersos”.
Apropiar-se de la tecnologia energètica és possible
Malgrat tot, cada vegada hi ha més llars que tenen contractada l’energia amb empreses que aposten per les renovables. Però no només això. Algunes persones, fins i tot, han decidit organitzar-se per fer possible noves plantes de generació d’energia renovable, com Viure de l’aire, un projecte comunitari que va néixer per instal·lar un aerogenerador de propietat compartida, que permet generar electricitat neta i verda, tot fent possible la solidaritat entre les persones que viuen a zones urbanes i les que viuen a zones rurals. “És important que la ciutadania s’apropiï de les tecnologies que ens permeten disposar d’energia sense els grans conglomerats”, diu Puig, que és un dels promotors del projecte i membre d’Eolpop, l’empresa que l’ha tirat endavant. “Viure de l’aire vol demostrar que, malgrat les condicions desfavorables que ofereix l’Estat espanyol, la gent pot arribar a crear projectes com aquest col·lectivament, a través de l’aportació de petites quantitats”. A través d’aquest projecte d’apropiació social de la tecnologia eòlica, diu Puig, “hem demostrat que a casa nostra també es pot fer. I sense subvencions”.
El projecte ha instal·lat un aerogenerador de 2,35 MW al mig d’un camp de blat del municipi de Pujalt (l’Alta Anoia), suficient per alimentar més de 2.000 famílies. Una sola màquina envoltada de fins a 80 molins dels diferents parcs eòlics de la zona. Es tracta del primer aerogenerador de propietat compartida a l’Estat espanyol, on el sistema elèctric està en mans de molt poques empreses, malgrat que el model col·lectiu de producció d’energia eòlica té un llarg recorregut als Estats Units i a la resta d’Europa.
El cost de la instal·lació i la posada en funcionament de l’aerogenerador es cobreix amb la participació de la gent. Actualment, hi ha més de 600 persones físiques i jurídiques que formen part del projecte, que viuen en entorns urbans o rurals i que tenen una cosa en comú: la voluntat de deixar de dependre de les elèctriques i contribuir a la democratització de l’energia. El funcionament de l’aerogenerador suposa un estalvi d’entre 5.000 i 6.000 tones d’emissions de CO2 a l’any, si ho comparem amb l’electricitat generada en una central tèrmica.
Estem més a prop de la nacionalització de les centrals hidroelèctriques?
Una sentència de l’Audiència Nacional podria modificar el mapa energètic espanyol a mitjà termini, segons un article publicat la setmana passada a El Salto, que explica que el Tribunal determina que avala la reversió a l’Estat de la central hidroelèctrica de Lafortunada-Cinqueta, una de les més grans dels Pirineus, després d’arribar al termini “màxim improrrogable” de 75 anys per a la seva explotació. Tant aquesta sentència, com la de fa dos anys dictada pel mateix tribunal que donava suport a la reversió a l’Estat de la central auxiliar de Campo (Osca), fins llavors gestionada per Acciona, assenyalen un límit màxim de 75 anys per a la seva explotació mitjançant concessió per part de companyies privades, un període que mai pot ser ampliable.
“De vegades se’ns oblida que tota instal·lació té una vida útil”, apunta Turiel, “en el cas d’una central hidroelèctrica, amb el manteniment adequat, pot superar els 100 anys, però generalment està més a prop dels 75”. Segons Turiel, “les empreses simplement tenien un permís d’explotació que expira i la reversió de la concessió a l’Estat, quan les centrals estan al final de la seva vida útil i estan més que amortitzades, em sembla que té un impacte netament nul en aquestes empreses”. El científic preveu que “el més probable és que l’Estat torni a fer una altra concessió, es desmunti la presa vella, es dragui la vall (no oblidem que, durant dècades, els pantans es rebleixen amb sediments fins a reduir-ne la capacitat a zero) i se’n construeixi una de nova amb una empresa concessionària que pot ser la mateixa d’abans, i amb una llicència novament per 75 anys. Vist així, no hi ha cap impacte”.
Actualment hi ha 26 concessions emeses a companyies privades, principalment durant el franquisme, que haurien expirat, mentre que 19 més ho faran abans del 2024, una desena de les quals, en els propers mesos.
COVID-19 i energia
Hi ha qui assegura que sectors com el de l’energia han tret partit de l’actual crisi sanitària, però les xifres no diuen el mateix. D’entrada, les petrolieres perden ingressos per la caiguda del consum de petroli a nivell mundial (un 30%, segons Turiel) i la baixada del preu, que està entorn als 20$ per barril, enfront als 50$ de fa dos mesos. “Ha estat també un desastre per a elles”, diu Turiel, “i les enfronta a molts problemes de difícil gestió”.
D’altra banda, les refineries tenen el problema de que la demanda de combustibles és desigual: “es necessita més dièsel que gasolina, però els processos de refinat donen més gasolina que dièsel, i el consum d’altres productes, que inevitablement es produeixen, com el querosè, és pràcticament inexistent”, diu Turiel. “Què es fa amb el combustible sobrant? S’emmagatzema, però els magatzems ja estan gairebé plens, i llavors, què farem? Alguns jaciments de petroli i de gas no poden deixar de produir, perquè ja estan en una fase de maduresa tal que si es deixa que baixi la pressió la roca es consolida i després no hi ha manera de recuperar la producció i potser part del petroli o gas que es podria haver extret ja no es podrà extreure”.
Per a les elèctriques, “la baixa demanda suposa una minva d’ingressos i el manteniment en actiu dels cicles combinats, per a compensar la intermitència de les renovables, acaba suposant una despesa major. I així, un llarg etcètera. No, aquí ningú guanya a priori, encara que el que sí que pot passar (i sempre passa) és que algú li vulgui endossar les seves pèrdues a un altre (en aquest cas, a l’Estat o als consumidors)”, assegura Turiel.
El que està clar és que la situació actual ens ha ensenyat algunes coses, també a nivell energètic. Pep Puig les classifica en tres grans àmbits. Per una banda, “calen polítiques que apliquin el principi de la prevenció, per una altra, que és necessària la participació activa de la gent; i, per últim, que la descentralització és molt millor que la centralització”, és a dir, un model distribuït, també aplicable a l’energia.
Segons Puig, “hem heretat un model centralitzat on els consumidors som passius, i l’energia ni es pot estalviar, ni es pot consumir, només es transforma”. Durant el segle XX hem identificat l’energia amb materials com el carbó, l’urani, el petroli o el gas, “però és quan els cremem, que generem energia. O l’aprofitem, o la llencem o la malbaratem, també. D’una tèrmica convencional només s’aprofita el 30% de l’energia que es genera. Val la pena aprofitar l’energia de la biosfera”.
