Vides bones en un planeta habitable

Vivim en un sistema econòmic, però també polític i cultural, que ha declarat la guerra a la vida, com ens recorda sovint Yayo Herrero. La gravetat del panorama ens demana actuar amb urgència per posar el fre i revertir la situació; però, sobretot, perquè com més triguem a actuar, pitjor serà i més patiment haurà generat i estarà generant entre un major nombre de persones i de territoris. 

D’emergències i precarietats: el que el moment actual ens demana

Però no només es tracta d’actuar amb urgència, sinó que hem de poder-ho fer sense deixar ningú enrere, amb justícia, per tal de no provocar més desigualtat ni deixar per a una minoria la possibilitat de viure dignament.

Quan parlem de crisi ecosocial ho fem per apuntar les greus conseqüències per a la vida de les persones i dels territoris que el sistema socioeconòmic en el qual vivim ha provocat i per posar de manifest que és un sistema que, de per si, genera desigualtat i la falta de les condicions materials bàsiques per a una vida bona per a totes les persones del planeta.

Ens travessen diferents crisis: l’ecològica, que inclou en si mateixa múltiples crisis (energètica, de materials, climàtica, de pèrdua de biodiversitat, etc.), posa en perill la vida humana i la resta de vides al planeta Terra. Però també la crisi econòmica i social que porta a un augment de les desigualtats (de gènere, de classe, de procedència, d’edat, etc.) i que fa encara més difícil la possibilitat de vides dignes per a tothom. Des de l’anàlisi ecofeminista, diem que ens trobem en un moment d’emergència climàtica, però també social, en què les condicions per a la reproducció i sosteniment de la vida són posades en entredit.

El mantra del creixement capitalista, emparat i reforçat pel patriarcat, estén el seu domini, no sense violència, sobre la naturalesa, les dones i les identitats dissidents, les comunitats i territoris del sud global, la classe treballadora, les persones diverses i, fins i tot, les generacions futures. Superar-lo no passa per solucions tecnooptimistes o d’enverdiment de l’economia, sinó per qüestionar-nos si realment tots els sectors de l’economia han de créixer. L’emergència ecològica demana posar damunt de la taula el paradigma del creixement, que correlaciona consum i felicitat, i que ha configurat un imaginari social des d’on resulta molt difícil desvincular el creixement de qualsevol de les possibles opcions de futur.

Davant d’aquest escenari, el decreixement ens proposa abandonar la promesa del creixement il·limitat, del desenvolupament i benestar associats al consum, i orientar la vida cap a la generació de benestar individual i col·lectiu. Es tractaria d’anar cap a una reducció planificada de l’ús excessiu d’energia i de recursos per tornar a posar l’economia en equilibri amb el món vivent d’una manera segura, justa i equitativa, i fer-ho al mateix temps que acabem amb la pobresa, incrementem el benestar humà i garantim vides dignes per a tothom.

Les diferents cares de la crisi ecològica

La crisi ecològica es compon de múltiples crisis. La crisi climàtica, la de materials, la d’energia i la d’espècies en serien quatre de manifestes, però no sabem exactament on ens pot portar el context de degradació ecosistèmica i si poden desencadenar-se altres situacions irreversibles. 

Pel que fa a l’augment de la temperatura global, la comunitat científica ens demana actuar amb urgència per frenar tant com sigui possible l’augment de temperatura. Segons l’IPCC la temperatura global es trobava, ja a l’any 2017, 1 ºC per sobre de la temperatura de l’era preindustrial, i al ritme d’emissions actual es calcula un augment de 0,2 ºC per dècada. Tot plegat porta a afirmar que si les emissions continuen al ritme actual, entre el 2030 i el 2052, arribarem a un escalfament global d’1,5 ºC. Segons les estimacions, la trajectòria d’escalfament ens situa a l’entorn dels 3,5 °C d’aquí al 2100, amb un marge d’error d’entre 2,2 °C i 3,5°C en funció de les polítiques públiques aplicades. El gràfic següent ens mostra el canvi de temperatura global des de 1850, i la previsió en cas de mantenir el ritme actual d’emissions: 

Hem de tenir en compte que l’augment de la temperatura posa en entredit tot un seguit d’elements clau del sistema Terra i que, com més superi aquesta pujada els 1,5 ºC, més imprevisibles seran les conseqüències i els efectes. La comunitat científica ens explica que, encara que la temperatura s’estabilitzés a 1,5 ºC, tindria efectes sobre aquests sistemes naturals i humans encara anys després de l’estabilització, i les conseqüències, evidentment, serien molt més elevades en el cas d’arribar als 2 ºC, tal com es mostra als gràfics següents:

La crisi de biodiversitat ens parla de l’elevat ritme de pèrdua d’espècies. L’any 2019, la Plataforma Intergubernamental sobre Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics (IPBES) explicava en un informe que el ritme d’extinció d’espècies s’està accelerant a una velocitat molt per sobre del previst i, si no hi ha un canvi profund, no es donaran les circumstàncies necessàries, no ja per restaurar el patrimoni natural, sinó ni tan sols per protegir el que ara en queda. Segons l’Índex Planeta Viu de WWF, des de l’any 1970, la dimensió de les poblacions de fauna silvestre s’ha reduït en un 73%.

Finalment, hem de parlar de la crisi energètica i de materials. A la base del progrés material i al creixement econòmic experimentat durant els darrers decennis hi ha l’energia fòssil, que va propulsar la intensificació i l’expansió de la industrialització. Però aquesta energia barata i d’alt rendiment, de base fòssil, ha topat amb límits físics clars: la finitud dels materials i la incapacitat per assimilar i processar tots els residus que genera. 

El fet, però, és que les energies d’origen renovable (tot i sumant-hi la nuclear) no podrien arribar a generar el mateix que es genera amb l’energia d’origen fòssil. El model energètic sobre el qual es desplega la societat és, doncs, del tot inviable si volem mantenir la possibilitat de vida. Hem de poder fer un ús menys intensiu dels recursos. I no es tracta només de substituir la base energètica i de transitar cap a energies d’origen renovable, sinó de començar a fer un ús diferent de l’energia, adaptat a la disponibilitat de recursos que tenim i dels quals podem disposar sense posar en entredit la viabilitat de la vida al sistema Terra.

Treure el creixement de l’equació

És evident que, en un món finit, la necessitat il·limitada de creixement amb una base material, per força ha de sobrepassar tots els límits. El creixement econòmic dels dos últims segles s’ha produït per l’extracció i explotació dels recursos naturals que han portat a la superació d’aquests límits i també per la força de les persones i de les comunitats. Crisi rere crisi, el capitalisme es transforma i muta per adaptar la seva necessitat de creixement, avui, ja, hipotecant la possibilitat material de vida de les generacions futures i saltant-se qualsevol regulació que l’havia intentat contenir. És un creixement, doncs, fet a base de la precarització de la vida de les persones i la pauperització de l’entorn.

Prosperitat humana: entre la riquesa econòmica i el benestar

Partim de la constatació que, un cop superat el llindar de la pobresa pel que fa a ingressos, i un cop tenim les condicions materials que ens garanteixen la cobertura de les necessitats fonamentals (alimentació, llar, salut, educació, etc.), els increments en la riquesa personal no suposen gairebé cap benefici en termes de benestar o felicitat. Nombrosos estudis mostren que no sentim més satisfacció amb la nostra vida ni gaudim de millor salut mental quan guanyem més diners o obtenim més béns materials. Així mateix passa amb els països i el seu PIB: la millora en el benestar de les persones no té a veure amb si un país té un PIB més gran o més petit, sinó amb el nivell d’accés als béns i serveis essencials i en com es reparteixen els ingressos, els béns i les oportunitats. De fet, els països amb sistemes més sòlids de protecció social tenen superiors índexs de felicitat: això vol dir que aspectes com l’atenció sanitària universal, les prestacions per desocupació, les vacances i baixes remunerades, el sistema de pensions, l’habitatge assequible, les cures de persones dependents o els salaris mínims elevats són a la base de vides més felices i entregades a l’art de viure i no al de comparar-se i voler igualar qui més té.

La importància de garantir drets bàsics per a tothom

Podem dir-ne decreixement, transició ecosocial, postcreixement o de moltes altres maneres, però del que parlem és de viure dins dels límits planetaris, adaptant la vida a la disponibilitat energètica i garantint que totes les persones i comunitats tinguin accés als béns i serveis necessaris per a desplegar vides dignes. Per això aquesta és una proposta transversal que va de la mà de diferents lluites i reivindicacions encaminades totes elles a garantir els drets fonamentals: aliments sans i nutritius, llars confortables, atenció dels processos de salut, educació, sanejament, participació, suport comunitari, etc. I cal fer-ho anat de la mà de la reducció de formes de producció menys necessàries i segurament més esteses en els països de més ingressos per tal d’abaixar el nivell de recursos que s’hi destinen i poder-los dedicar a altres fins més democràtics i justos. I és que, per garantir els drets bàsics per a tothom, cal posar certs límits a alguns: límits als que més consumeixen, més contaminen, més extreuen i menys retornen.

Un nou imaginari més enllà de la trampa del creixement

Per mirar de donar resposta a l’actual crisi ecosocial i fer-ho amb criteris de justícia i democràcia, hem de pensar més enllà de la necessitat de creixement que tant tenim incorporada. I des d’aquí podrem també pensar en el paper que el consum té en tot plegat, no com a motor de desenvolupament del mercat, sinó com a via de satisfacció de les necessitats i de provisió dels béns i serveis que necessitem per a aquesta vida digna.

Imaginar una economia organitzada per donar resposta a les necessitats humanes i ecològiques és el primer pas per canviar de paradigma.

Explorar com ho podem fer, posar-ho en pràctica en el nostre dia a dia, veure com es materialitza en polítiques locals, etc. són passos que ens hi acosten i que hem explorat al llarg del Quadern 67.