El cotxe ple a vessar de maletes i la carretera per davant. Un bitllet d’avió a la mà i la maleta a punt de facturar. Són dues imatges que per a molts són sinònim de vacances. Però dues formes de viatjar amb elevades emissions de CO2 associades i, per tant, amb un elevat cost ambiental. En aquest reportatge explorem formes de vacances sostenibles, en què l’important no és anar molt ràpid ni molt lluny. Les persones amb qui hem parlat fan un elogi de la lentitud i de la proximitat. Ens expliquen que, per sortir i meravellar-nos, no cal deixar més petjada que la dels nostres peus.
Cicloturisme en família
La Lluïsa va fer l’any a Holanda, viatjant en un remolc de bicicleta al ritme dels pedals dels seus pares, en Joan i la Marta. Ara té dotze anys i no coneix unes vacances d’estiu sense una bicicleta pel mig. Sap que els seus viatges familiars són força diferents dels de les amigues de l’escola. En Joan i la Marta no són d’aquells que es fan enrere a l’hora de viatjar amb filles petites. Després de la Lluïsa, va néixer la Núria, que ara té nou anys. Quan tenia tres mesos i mig van comprar un adaptador per a nadons per al seu remolc de dues places i en ple mes de juliol van pedalar per Europa, tots quatre. I la tercera filla, la Caterina, que només es porta un any amb la mitjana, als sis mesos ja va fer el seu primer viatge en bici.
“Quan eren petites, el secret era anar a poc a poc i escollir rutes més planes. Aprofites per pedalar quan dormen i fas moltes parades –ens comenta la Marta–. És el que té de bo la bici: pots parar a qualsevol lloc, a l’aire lliure, enmig de la natura, a menjar o a donar el pit”.
No es mouen de forma 100 % sostenible perquè agafen el cotxe particular per anar fins al punt d’inici de la ruta. El deixen allà les tres setmanes que estan pedalant i, si la ruta que han escollit no és circular, carreguen les bicis al tren fins al punt on han deixat el vehicle. “El nostre somni és marxar des de la porta de casa, en bici –diu la Marta–, però encara són molt petites i a l’estiu fa massa calor per fer-ho”. Com a experts en cicloturisme, recomanen fer pocs quilòmetres quan es viatja amb canalla. A més, per Europa, a part de la bona senyalització de les rutes, el dormir mai és un problema. Hi ha moltes opcions i no cal esgotar les forces per arribar al lloc on has planejat fer nit.
S’allotgen sempre en càmpings i dormen en tenda de campanya. Només van a albergs quan hi ha alguna emergència o si arriben a pobles on no hi ha cap altra opció. “Però això no passa gairebé mai”, diu la Marta. A més, des de fa dos anys són membres de Warm Showers, una xarxa d’economia col·laborativa on ofereixes casa teva per acollir cicloturistes, i a la inversa. No hi ha intercanvi monetari, sinó d’experiències, cultures, menjars i consells entre viatgers ciclistes i locals. “Que vingui algú a dormir és tota una experiència per a tots cinc perquè coneixem gent d’altres cultures i regions del món sense moure’ns de casa. Els oferim sopar, dormir i l’esmorzar”.
Lleugers d’equipatge, carregats d’experiències
Insisteixen que la logística de viatjar tots cinc en bici no és tan complicada. En Joan s’encarrega d’organitzar la ruta sobre el mapa i de la mecànica de les bicis; la Marta, de l’equipatge. El secret: poc pes. “Fa molts anys que ho fem i només hem anat incorporant filles”. Porten molt poca roba (tres mudes cadascun) i cada quatre dies la van rentant als càmpings o a les bugaderies que troben pel camí. També carreguen la tenda de campanya, el fogonet, els sacs de dormir i les eines, molt importants per ser autònoms en les petites reparacions.
El menjar, el compren cada matí. “Normalment fem sandvitxos i fruita per dinar i, per sopar, usem el fogonet”, diu la Marta. La Caterina, la petita, afegeix que també compren llaminadures de tant en tant per tenir energia mentre pedalen. Fan un màxim de seixanta quilòmetres al dia, però si fos per la Lluïsa, en farien més. “Si un dia en fas deu o quinze no passa res. No anem a fer esport. Anem a fer cicloturisme”, aclareix en Joan.
Es mouen amb bicicletes híbrides adaptades per a cicloturisme, amb quadre reforçat, portapaquets davant i darrere, i parafangs. La Lluïsa en porta una tipus mountain bike. La Núria i la Caterina van amb bicis estàndard de la seva edat, també amb portapaquets i si pot ser parafangs. ”Han de ser bicis robustes, especialment les nostres, perquè portem més equipatge”, diu la Marta. Aquest any cadascuna va amb la seva bici, “tots lliures!” diu en Joan. Però s’han anat adaptant segons les edats de les nenes: primer anaven amb el remolc (on hi portaven una filla o dues), després dues filles al remolc i un followme tàndem (un sistema per enganxar les dues bicis “adult-nena”
). Ara ja pedalen tots cinc de forma autònoma.
Aconsellen posar unes bones alforges impermeables a la bici per assegurar que la roba estarà sempre eixuta. No gasten gaires diners en equipament. De fet, cada any han anat fent una petita inversió i insisteixen que el material que compren “és per a tota la vida”. Fa gairebé dotze anys que tenen les mateixes alforges i a les nenes els van comprar un sac d’adult precisament perquè el puguin aprofitar durant anys.
En Joan destaca que hi ha molta producció local de bicicletes i complements. Quant a la roba, “anem molt normals, no ens ho mirem gaire”, comenta. No utilitzen peces tècniques sintètiques i esportives perquè, remarquen, “un cicloturista no té les mateixes necessitats que un ciclista”. A part de viatjar de forma sostenible, deixen clar que els agrada fer-ho en família. “Estem les 24 hores junts i sempre tornem molt contents –diu la Marta–. De fet, una vegada que vam fer una escapadeta a Londres ens vam preguntar: què fem a Londres sense bicis?”
Amb un cavall per companyia
A l’Anaïs, quan viatja, no li interessa veure moltes coses, sinó “ser-hi”. “No m’interessa veure totes les muntanyes ni totes les cascades, sinó viure la rutina de la gent que m’allotja, veure com viuen i menjar el que mengen”. No li agrada el turisme consumista i combina aquesta filosofia amb els viatges a cavall, animals amb els quals ha conviscut des de ben petita.
Quan té vacances, surt a descobrir els racons dels Pirineus a cavall amb el mínim imprescindible: una tenda de campanya i una corda ben llarga per tirar línia (d’arbre a arbre) i permetre que l’animal es pugui moure durant la nit.
Són animals de manada. Però a l’Anaïs li agrada sortir de la zona de confort. Sap que és important planificar bé la ruta i crear un vincle de confiança amb l’animal. A més, reivindica que cal desfer-se del “muntar a cavall” perquè és molt gratificant portar-lo caminant, peu a terra, i mirant-se de tant en tant als ulls”.
Organitza rutes d’una setmana pels Pirineus, per la Garrotxa o per l’Empordà, parant a fer nit a cases de turisme rural. Comenta que a casa nostra no hi ha tanta tradició de viatjar a cavall com a altres zones d’Europa. Per això la seva clientela és sobretot estrangera. Li agrada ensenyar el país a un ritme més lent, sense cost elevat per al medi ambient i amb un gran respecte per l’animal. “En un dia es poden fer entre 15 i 35 quilòmetres, depenent dels integrants del grup”.
No hi ha límit d’edat per viatjar amb cavalls. L’Anaïs ha acompanyat persones de vuitanta anys i tot. Això sí, demana que els infants ja hagin complert els dotze. Comenta que ha fet unes quantes rutes amb mares i filles, però sobretot el més habitual és que s’hi apunti gent sola, parelles i grups d’amics.
Els que viatgen a cavall volen conèixer el territori des d’una altra òptica, fer una immersió en el país estant a la natura, allotjant-se a cases de gent local i anant per llocs als quals no arribaries mai en cotxe. El que els uneix és la passió per l’animal i la natura, però també el plaer d’observar l’entorn des de la perspectiva que et dona l’alçada del cavall i caminar al ritme de l’animal.
També hi ha les rutes pack trip en grup, on ho portes tot al damunt i dorms a la intempèrie. “Hi ha una persona d’intendència que prepara el menjar per als viatgers i els cavalls”. Una de les rutes dura dotze dies i va des de Llançà fins a Andorra. Per l’Anaïs, abans de sortir, cal preguntar-se quins són els mínims que necessitem per viatjar, portar poc pes i poc menjar i que tot sigui al més local i de proximitat possible.
Ara dona prioritat als viatges amb cavalls on l’animal porta la càrrega, els viatgers caminen al seu costat i, quan decideixen muntar, ho fan a ritmes més lents. Vol impulsar la pràctica del “caminar més i muntar menys” per potenciar una visió de respecte cap a l’animal. “És sostenible moure’s a cavall, però també ha de ser sostenible per al cavall”, comenta. Són animals preparats per fer rutes llargues però, segons ella, fan massa quilòmetres a la setmana (més de 200) i se’ls força a anar massa de pressa. A més, hi puja gent molt diferent: els que saben muntar i els que no. I això representa un doble esforç també per a l’animal, que ha d’estar constantment equilibrant pesos.
El cos com a vehicle
La Joana té 36 anys i ha fet vacances sobretot en autoestop, en bicicleta –fent vies verdes– i a peu, fent ruta de muntanya. L’estiu passat va fer el Camino de Santiago i va triar el Camí del Nord.
“Volia que fos poc massificat i que tingués paisatges poc urbans i industrials i el Camí del Nord té paisatges molt bonics i vas vorejant tota l’estona entre l’interior i la costa”. Va decidir “saltar-se” alguns trams d’etapes que passaven per grans ciutats i fer-los en transport públic. Va esquivar Bilbao, Santander i Gijón, però des d’Irun fins a Santiago de Compostela i la continuació fins a Fisterra ho va fer a peu. “Van ser 35 dies en total. Quan camines depens del teu físic i la teva ment, del menjar i l’aigua, d’una dutxa i un llit per descansar i dels objectes que et caben en una motxilla de no més de 30 litres”.
La Joana recorda la importància de portar molt poc pes. “Això et fa plantejar realment què necessites i què no. És un bon exercici”. Durant el viatge es va haver d’enviar per correu cap a casa tres quilos i mig de coses. “T’adones que realment portes moltes més coses del que necessites i que gestionar-les provoca molt de soroll mental i, per tant, molt de cansament”.
Abans de planificar les vacances la Joana té una “veueta interior” que la censura si es planteja agafar un avió per anar-se’n lluny, perquè sap que és una acció que té un gran impacte ambiental. “Fa uns quants anys vaig estar un estiu de vacances a Brasil i per les dimensions del país semblava que si no agafaves uns quants avions no veuries res”.
La Joana constata que en el seu entorn encara hi ha el prejudici de “com més et mous, més coneixes” i ella creu que és justament al revés. “Veus, però no coneixes perquè no tens temps de ‘mirar’ i menys d’interaccionar –tampoc amb la resta de sentits– amb la realitat i impregnar-te’n. Sembla que conèixer és consumir imatges, paisatges, emocions fortes i grans experiències, i això potser és el plantejament del ‘fer turisme’ i veure el que altres han decidit que s’ha de veure, els monuments o espais top ten”. “A mi m’agrada més viatjar que fer turisme”, comenta; tot i que és conscient que requereix més temps, “un temps que de vegades no tens pel format de vacances que tenim”.
Després d’unes quantes experiències com a viatgera slow, la Joana ho té clar: “Les vacances em fan créixer la consciència de pertinença al planeta, sobretot si les faig amb el meu cos com a vehicle i amb un ritme a escala humana, com és el de caminar o anar en bicicleta.”
“El Camino va cap al turisme low-cost i s’està pervertint força”
La Joana explica que fer el Camino de Santiago és una opció econòmica per a les vacances. Però alerta que la ruta del Camí del Nord des de fa quatre anys està tenint un increment exponencial de pelegrins. Aquest camí transcorre per la costa nord espanyola i, per tant, hi ha molta pressió turística. L’esperit de pelegrinatge, comenta, no el trobes com en altres “camins”, ni en la gent que el fa ni en els “hospitaleros”.
Està convençuda que les administracions no hi posen recursos perquè no els interessa aquest tipus de visitants, que deixen pocs diners. La Joana ha observat que, durant la ruta, hi ha molt pocs albergs municipals i cada cop més de privats, que veuen en els pelegrins i el Camino una manera més de fer negoci. “De vegades et sents una mica com un euro amb potes”, comenta.
Normalment la mitjana de preu per passar una nit als albergs municipals –on només pots accedir amb acreditació de pelegrí– és de sis euros i als albergs privats se sol pagar entre tretze i divuit euros per nit. Segons la Joana, el Camino, almenys el del Nord, “s’està plantejant com una forma de turisme low-cost i s’està pervertint força”. A Llanes, Astúries, la Joana va parlar amb l’amo d’un dels albergs municipals més emblemàtics de la zona i li va explicar que avui hi ha gent que se’n va a buscar una credencial a alguna catedral i es passa l’estiu de vacances a baix preu fent servir les instal·lacions dels albergs com si fossin pelegrins. Li deia: “Veus que estan de turisme de platja i gastronomia, que entren a l’alberg amb talons, vestidets de moda i perfum; com que tenen la credencial, no els pots dir res i els has de deixar accedir-hi”.
“Al Camino no gastes diners en pràcticament res que no sigui el mer cost de la vida més senzilla possible –diu la Joana–. Gairebé només gastes per menjar i dormir perquè no tens temps de fer gaire més que caminar, descansar, menjar, socialitzar, dormir i fer les mínimes funcions logístiques –comprar el menjar, cuinar (quan es pot), rentar roba i dutxar-te”. En unes quantes ocasions la Joana es va trobar que hi havia més pelegrins que places d’alberg. “Hi havia dies que les persones que arribaven més tard a port van haver de continuar caminant fins a l’alberg següent, uns quants quilòmetres més endavant, o que s’havien d’allotjar en hotels o hostals per no menys de seixanta euros la nit”. D’altres, comenta, agafaven transport públic per anar a dormir en altres poblacions fora del Camino. “És una llàstima, perquè el Camino s’està convertint en una manera barata de fer vacances i, per tant, s’està massificant molt. Quan estàs arribant a Santiago ja notes que és, a dia d’avui, una autèntica atracció turística, amb botigues de records amb petxines, clauers de fletxes grogues i tota mena d’altres objectes icònics del Camino”.
Moure’s amb el vent
Des de temps antics les persones s’han mogut pel mar amb el motor de la força del vent, aprenent a conviure amb la natura més salvatge. L’Òscar té 47 anys i en fa vint que navega. És patró de vaixell i ha viscut quinze anys en un veler. No coneix una altra manera de passar el temps lliure que no sigui navegant amb el vent, amb un cost energètic zero. A més, fa anys que organitza viatges sostenibles per a persones que s’apunten a les seves travessies. “Al veler no pots tenir pressa, perquè va lent.” Del Garraf a Cadaqués en veler són tretze hores i en cotxe no arriba a dues. “La gent que va molt estressada ha de fer forçosament un canvi de xip, agafar el ritme tranquil i separar-se de la realitat de terra”, comenta.
Diu que els que fan vacances en veler són amants de la natura i es regeixen per un codi no escrit de respecte al medi. “A més, tenen clar que no gastaran en res –comenta–. Ni diners, ni energia”. I quan no hi ha prou vent per anar a vela utilitzen unes bateries que es carreguen a través de plaques solars i petits generadors d’energia eòlica. Per passar les vacances a bord d’un veler es fa una compra gran abans de sortir i cada dia cuina un tripulant diferent. Si cal, utilitzen el càmping gas. “En el fons, és com anar a la muntanya –comenta l’Òscar–. Navegues, tires l’àncora, pares a les cales i fas immersió amb tub, i l’experiència més gratificant és navegar amb el vent i trobar-te amb el privilegi de veure catxalots, dofins o tortugues pel camí”. Durant el trajecte comparteixen coneixements sobre navegació, peixos i supervivència. Organitza travessies per la Mediterrània rumb a les Balears, Grècia, Itàlia, Sardenya i Croàcia.
Tot i que molta gent veu els viatges amb veler com una activitat elitista, ell insisteix que no ho és, que el més car és tenir un vaixell en propietat. Ha viatjat amb famílies, parelles, gent que s’apunta de forma individual, i ressalta que els llaços que es generen a bord són tan intensos que es creen vincles socials per sempre. “Tots repeteixen”. L’Òscar comenta que hi ha molta gent que voldria navegar, però que es fa enrere perquè té nens petits. “Amb nens petits, es pot navegar perfectament, sempre es poden fer distàncies més curtes”.
Està convençut que “falta molta cultura del mar, aquí”. Ara fa un any i mig que l’Òscar no viu al veler. “Tornar a terra significa consumir més”. Està convençut que en una casa es generen moltes necessitats que no tens quan ets en un espai més reduït i amb menys aparells. “En el moment que llogues el pis i està buit, el primer que fas és anar a comprar trenta mil coses”. Per ell, viure al port del Garraf era especial, tot i que s’ha adaptat a la nova vida, “tornar de nou a la terra significa ‘normalitat’”.
En Fermí comparteix amb l’Òscar la passió per la vela. Defineix el mar com l’últim espai de llibertat, i la navegació a vela, com la millor manera de recórrerlo. Ha incorporat el veler al seu estil de vida. “És com sortir del món on vius per entrar en un altre on res no és igual: ni l’entorn, ni la societat, ni la natura, ni les normes. Jo recomanaria a tothom passar uns dies en un veler per prendre consciència del respecte a la natura o entendre el que vol dir sostenibilitat en tots els àmbits: energètic, consum d’aigua i respecte a l’ambient”. Per en Fermí, navegar en veler és una font inesgotable d’anècdotes. Amb ell entenem la poesia de viatjar en veler, però insisteix que no sempre tot són experiències agradables. “Passar una nit de travessa amb mal temps és una experiència forta, però despertar- te al matí fondejat en una cala de somni amb el mar com un mirall, també”.
A poc a poc, a prop de la gent
Com diria en Josep Maria Espinàs, que tant ha viatjat a peu, “com més a poc a poc vagis tu, més es manifesta tot el que tens al teu voltant”. Això és el que li passa a l’Antoni, que als seus 57 anys continua viatjant a peu i en bicicleta. Un estiu va travessar l’Estat espanyol des del cap de Creus fins a Santiago, amb la motxilla a l’esquena, amb la tenda, el sac, el fogó i quatre mesos per davant. Intentava fugir tant com podia dels albergs de pelegrins, “per la massificació que s’està donant darrerament i que els està convertint en una cosa que rebutjo totalment: el turisme regulat, estructurat i guiat on el turista no necessita ni pensar, tan sols consumir, consumir i consumir”, comenta. Ell va optar per barrejar-se amb la gent dels pobles, comprant a les seves mateixes botigues productes locals i, sobretot, parlant-hi.
Sempre que pot, l’Antoni s’escapa, encara que sigui quatre o cinc dies amb tenda, sac i quatre coses més. I un cop té la ruta al cap, decideix si la farà a peu o en bicicleta. “Si el viatge és llarg, poso la bicicleta al tren i llestos”. Diu que la improvisació ha d’estar preparada. Per això, sempre, abans de sortir s’estudia el mapa de la ruta. D’aquesta manera, quan arriba a un encreuament de camins, decideix en aquell moment si va a la dreta o a l’esquerra perquè intueix què es podrà trobar. “La preparació està en les rutes que prèviament he buscat en els mapes”, comenta.
Fa una mitjana d’uns 20-25 quilòmetres diaris (si va a peu) o 40-80 si va en bicicleta, intentant que el final de cada etapa sigui a prop d’algun poble, per poder-hi comprar queviures i parlar amb la gent. Per ell, els autòctons són els millors guies que puguis desitjar; “et mostraran llocs que no apareixen a les guies oficials, et diran on pots menjar com a casa teva i, fins i tot, pot ser que et deixin dormir a casa seva!”.
Sempre que deixa un lloc d’acampada recull les seves escombraries i, si pot, també les que algú altre ha deixat. Reivindica que el racó de muntanya on s’ha viscut durant uns dies, cal deixar-lo igual com s’ha trobat. “Per la gent local, és la seva llar”. “Només quan l’últim arbre estigui mort, l’últim riu enverinat i l’últim peix atrapat, t’adonaràs que no pots menjar diners”. Amb aquesta reflexió del líder de les tribus ameríndies squamish, Noah Sealth, l’Antoni ens remarca que per a ell “tots els éssers humans que vivim en aquest planeta, que és casa nostra, hauríem d’intentar viatjar sense emissions de co2”.
Pedalant l’ecotopia per Europa
La Bet, als seus 25 anys ha viatjat en bicicleta per Europa (França, Alemanya i Suïssa) visitant projectes alternatius amb l’Ecotopia Biketour, un col·lectiu autogestionat que es defineix com a vegà, antidiscriminatori i feminista, amb una perspectiva crítica i oberta del gènere.
Fan rutes en bicicleta organitzades per voluntàries, normalment antigues participants i cada estiu pedalen per alguna regió d’Europa, parant per conèixer projectes relacionats amb justícia climàtica, agroecologia, reciclatge o vida comunitària. Les decisions col·lectives es prenen per consens i intenten que no s’hi estableixin jerarquies. Fomenten l’aprenentatge mutu mitjançant l’intercanvi de pràctiques i
coneixements, no només durant les vacances. “Som un grup de persones que s’organitzen col·lectivament sobre la base del desplaçament en bicicleta. Hi ha moments bons i dolents, però sobretot intensos!”.
Des de fa uns quants anys, la Bet intenta tenir en compte com es desplaça i quines implicacions o “petjada ecològica” tenen els seus viatges “encara que sigui només per ser-ne conscient!”. Es va unir a l’Ecotopia Biketour fa dos estius. Comenta que el més complicat va ser la planificació del viatge fins a Bure, al nord de França, amb la bicicleta. “La vaig pujar ben embalada en un tren directe Barcelona-Lió, i des d’allà vaig passar uns quants dies viatjant sola abans de trobar-me amb el grup. Vaig anar alternant trens regionals amb trossos en bicicleta, acampant amb la tenda a l’hora de dormir”.
L’Ecotopia Biketour es basa en un sistema de donacions: no hi ha cap quota obligatòria i se suggereix una aportació (entre dos i cinc euros per dia) tenint en compte la situació econòmica i el país d’origen de cadascú. “Després, les participants són lliures de donar el que vulguin”, comenta. Aquests diners serveixen per col·laborar amb el col·lectiu que els allotja.
Per la Bet, una de les dificultats del Biketour és la gestió del temps i l’espai privat en relació amb l’esfera comunitària del grup: “Constantment hi ha activitats a fer o en què col·laborar, i a mi em costava reconèixer i donar-me espai per a mi mateixa, o per a no fer res, sense sentir que m’estava perdent alguna cosa interessant o que hauria d’ajudar en alguna tasca”.
Al cap d’un temps de Biketour també es fa difícil adaptar-se constructivament a les diverses transicions del grup: “gent que marxa i altres que arriben, canvis d’energies grupals i personals”. Les persones que participen a l’Ecotopia Biketour són sobretot joves i adults que viatgen sols o en parella. No hi ha famílies amb infants, tot i que la Bet pensa que també és un model de viatge interessant per a aquest públic. “El que sí que s’ha de tenir són ganes de conèixer gent i projectes que proposen alternatives al sistema polític, econòmic i social en què vivim immersos a l’Europa occidental”.
Aquest reportatge està publicat al quadern 54 d’Opcions.
