La necessitat d’emprendre una transició ecològica per fer front a la crisi climàtica i alleugerir la dependència dels combustibles fòssils és, ara com ara, àmpliament compartida per diferents actors polítics, econòmics i socials. Ara bé, el que no està tan clar, és quin tipus de reorganització econòmica i social cal per fer-ho.
Hi ha diferents propostes polítiques sobre la taula, entre les quals destaca el Green New Deal, amb les seves diferents interpretacions i controvèrsies.
El realisme ecològic com a punt de partida
De moment, la transició ecològica és un concepte ambivalent, ja que, per bé que s’ha generat un cert consens social i institucional al voltant de la necessitat d’abordar el «problema del medi ambient», les receptes per fer-hi front divergeixen substancialment.
El decreixement energètic i material que hem de dur a terme ens ha de portar a uns nivells de consum -sobretot a nivell energètic- similars als d’abans de la revolució industrial. Donades les condicions en les quals haurem de fer aquest decreixement, la possibilitat de fer una transició ecològica a escala planetària i que no comporti dràstics canvis econòmics, socials, polítics, demogràfics i culturals, és llunyana.
Qualsevol estratègia de transició hauria de partir d’una premissa bàsica: el realisme ecològic i l’esgotament de recursos finits i d’un cert nivell d’escalfament global i pèrdua de biodiversitat. La pregunta, davant d’aquesta situació, és si els governs -a diferents nivells- estan fent prou per dur a terme la transició ecològica ara que, a molts llocs del món, encara es pot fer de manera ordenada i planificada.
Quins projectes polítics de transició ecològica existeixen avui?
La principal proposta des de diferents governs i institucions públiques a nivell internacional és el Green New Deal (que podríem traduir com a Pacte Verd), que remet al New Deal impulsat als Estats Units en el període d’entreguerres. L’any 1933, Roosevelt va proposar un paquet de polítiques socials, econòmiques i financeres que incloïen reformes bancàries, programes d’assistència social urgent, programes agrícoles, ajudes al treball i projectes d’ocupació pública per respondre a la Gran Depressió després del crac econòmic de 1929. Així doncs, el New Deal va acabar sent un paraigua d’intervenció institucional que, sota una forta pressió social, va reorganitzar pràcticament totes les àrees de l’administració per respondre a un moment d’emergència.
El Green New Deal s’inspira, doncs, en la idea d’una intervenció de gran escala des del lideratge del sector públic, tot i que és avui un terreny en disputa. Hi ha dues grans interpretacions del Green New Deal:
| Green New Deal corporatiu | Green New Deal transformador |
|---|---|
| Transició ecològica com a oportunitat per a estimular el creixement econòmic. | Transició ecològica com a oportunitat per un nou pacte social que afavoreixi la redistribució i la creació d’ocupació de qualitat. |
| Paper central de les corporacions en col·laboració amb el sector públic, a través de col·laboracions públic-privades i transferència de riscos. | Lideratge del sector públic, que es confrontaria als interessos del poder corporatiu. |
| Enfocament molt tecnològic de la transició, basat en la creença que la innovació tecnològica és la gran solució als problemes ambientals. | Molt èmfasi en els canvis tecnològics, però vinculats a la creació d’ocupació de qualitat. |
| Irrellevància dels aspectes de caire social. | Ambivalent respecte la necessitat de creixement econòmic. |
Crítica al Green New Deal
Des de diferents espais polítics, acadèmics i de la societat civil, s’ha criticat el Green New Deal –en les seves diferents versions– per no ser prou ambiciós. Aquestes crítiques tenen a veure, principalment, amb no explicitar la necessitat de decréixer, amb no incloure altres perspectives clau per la transició, com per exemple, la feminista i l’antiracista i decolonial i per no qüestionar d’arrel les relacions de propietat (i, per tant, el model capitalista). Des d’aquestes visions més crítiques, es posa més èmfasi en la importància del lideratge i mobilització de la societat civil per aconseguir canviar la correlació de forces i forçar, per tant, canvis des de les institucions (els moviments d’oposició a l’ampliació de l’aeroport del Prat i als Jocs Olímpics d’hivern són exemples clars d’aquesta dinàmica).
- QUADERN RELACIONAT
FRAGMENT EXTRET DEL QUADERN
Indicis de continuisme: l’ampliació de l’aeroport i els Jocs Olímpics d’Hivern
A hores d’ara, ja tenim alguns indicis de per quina transició ecològica s’està apostant. En aquest sentit, ens podem fixar en dos casos de confrontació amb el factor ambiental com a peça central del debat: l’ampliació de l’aeroport de Barcelona-El Prat i la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern. Ambdós casos presenten patrons molt similars, vegem-ho.
- Una primera característica comuna és que els dos macro-projectes els impulsen, conjuntament, govern central, govern de la Generalitat i grans actors empresarials. A l’altra banda, en ambdós casos també, des de la societat civil es van generar plataformes de resposta, per obrir el debat públic i mobilitzar la ciutadania (la Plataforma Zeroport i la Xarxa per la Justícia Climàtica, en el primer conflicte, i la plataforma #StopJJOO en el segon).
- Un segon element comú va ser el tractament simplificat que es va fer dels conflictes, per part dels mitjans majoritaris. Es va tendir a reduir el debat a la dicotomia entre preservar la naturalesa i modernitzar el país i crear llocs de treball i creixement econòmic. De fet, una de les tasques principals de les plataformes opositores va ser obrir el marc del debat. En el cas de l’aeroport, es va aconseguir anar més enllà de la protecció de l’espai natural de la Ricarda, i remarcar la manca de realisme ecològic a llarg termini i la gran incoherència que suposava plantejar una ampliació en el trànsit aeri d’aquesta magnitud, mentre es parla d’aconseguir una economia de zero emissions pel 2050. En el cas dels jocs olímpics, es va abundar en la idea que les comarques del Pirineu no necessiten uns jocs olímpics, sinó la inversió en serveis públics i infraestructures per afavorir un desenvolupament més autocentrat i centrat en el sector primari.
- El tercer factor comú és que els dos projectes es van paralitzar (almenys temporalment). No es pot saber del cert què va portar a la seva aturada, però, sense dubte, la mobilització social va tenir un paper rellevant.
Aquests exemples evidencien que cal una societat activa que es mobilitzi en la defensa de drets i territoris, i que estrenyi els marcs del que és acceptable a les institucions i actors econòmics (i proposant, també, per no quedar relegada al paper d’oposició).
El costat obscur de la resiliència
La crisi del gas a Europa ha obligat la UE a situar la resiliència com a estratègia central, entesa, sobretot, com capacitat de subministrar-se de fonts d’energia i recursos naturals alternatives a les existents. Aquesta cerca de la resiliència, que podria representar una oportunitat per replantejar el model de desenvolupament, està tenint un efecte oposat: la relocalització de les zones de sacrifici i revitalització de tecnologies altament contaminants, com les nuclears i el carbó. L’exemple més clar el trobem en l’acceptació, per part de la UE, del gas i les nuclears com a activitats ambientalment sostenibles per aconseguir la descarbonització de l’economia. També destaca la reactivació de les centrals de carbó alemanyes per fer front al tall de subministrament de gas rus.
A l’Estat espanyol, aquesta dicotomia entre resiliència i mitigació dels impactes ambientals és palesa en exemples recents. Un cas molt viu a la península és el de la mineria. Davant de la proliferació de projectes miners, Ecologistes en Acció, de la mà d’Unides Podem, va portar al Congrés una proposta de reforma de la Llei de Mines (herència de la dictadura franquista). Aquesta reforma preveia aspectes tan bàsics com impedir l’explotació minera en espais naturals protegits, a més d’altres millores de les condicions ambientals i socials de les explotacions. Enmig de conflictes miners oberts a diferents punts de l’estat (especialment flagrant el cas d’Extremadura), la proposta va ser rebutjada per àmplia majoria, sota arguments com que era convenient combinar aspectes ambientals amb procurar-se l’autosuficiència en matèries primeres.
La falsa dicotomia medi ambient – llocs de treball
Una de les etiquetes històricament utilitzades per desprestigiar les reivindicacions ecologistes és la qüestió dels llocs de feina. El dilema, en alguns casos, és molt real: per imperatiu ecològic, caldrà reduir l’activitat de molts sectors econòmics, com el turístic o el de l’automoció. El que no és real és que la culpa sigui del medi ambient i dels ecologistes, i aquí és on s’ha d’intentar superar el marc imposat des del relat majoritari: el declivi energètic operarà canvis de magnituds difícils d’imaginar, però que comportaran, segur, un transvasament de treball fet per màquines alimentades per combustibles fòssils a treball fet per persones. En realitat, les oportunitats de feina que es generaran seran enormes, però cal planificar democràticament aquest procés, amb els agents socials i econòmics, per abandonar progressivament els sectors més contaminants i reciclar laboralment totes les persones treballadores que poden veure afectat el seu lloc de feina. Mesures com la reducció de la jornada laboral o inclús una renda bàsica universal són clau per garantir que tots els canvis socioeconòmics i demogràfics que generarà la transició, es facin sense deixar ningú enrere, ni generant falsos culpables.
