Muntanya de residus tecnològics | Autor: Emmet

La tragèdia dels residus electrònics

El documental de Cosima Dannoritzer que destapa què passa amb els nostres residus electrònics.

Els anomenats països desenvolupats generem, cada any, 50 milions de tones de residus electrònics. Una dada que, si en si mateixa ja és alarmant, es torna esfereïdora quan la completem amb les següents: dues terceres parts d’aquest tipus de residus generats a Europa no arriben a ser tractades en una planta de reciclatge homologada. La resta és desviada del circuit oficial i bona part acaba il·legalment en abocadors del Tercer Món.

A La tragèdia electrònica, la directora Cosima Dannoritzer mostra com funciona el sistema oficial de reciclatge i quines són les grans escletxes per on ingents quantitats d’aparells s’escapen del control oficial. A Europa, les exportacions d’aquest tipus de residus és il·legal des de 1989. Aquell any es va signar la Convenció de Basilea, primer tractat internacional que prohibia l’exportació de residus tòxics. I l’any 2012 el Parlament europeu va aprovar la Directiva de residus electrònics amb els objectius següents:

  • Facilitar el retorn d’aparells usats (els preus dels aparells inclouen una taxa de reciclatge, de manera que en el moment de desfer-se’n, el propietari ja no n’ha d’assumir cap altre cost).
  • Incrementar-ne el reciclatge, per aprofitar-ne components i reduir l’impacte ambiental.
  • Evitar que els residus abandonin territori europeu, mitjançant controls portuaris més estrictes.

Per la seva banda, Estats Units, que és el primer productor de residus electrònics, no n’ha prohibit l’exportació (és un dels dos únics països del món que no han signat la Convenció de Basilea). Allà el sistema de reciclatge s’organitza entorn les anomenades empreses recicladores que, en realitat, són empreses exportadores de residus.

Però, tornant a Europa, quins mecanismes permeten que els residus electrònics surtin del circuit oficial? El documental mostra des de petits robatoris en els mateixos centres de recollida a xarxes delictives internacionals, que s’apropien de les taxes de reciclatge mentre abandonen aparells, més o menys desballestats, en magatzems o abocadors.

La tragèdia electrònica també denuncia l’existència d’un negoci a escala global, que ja mou més diners que el de la droga. Muntanyes de residus electrònics surten en grans contenidors dels ports nord-americans i europeus (en aquest segon cas, escapant-se dels controls duaners). El destí final són països africans, sobretot Ghana i Nigèria, i asiàtics, en especial la Xina. Acaben al mercat de segona mà, en processos de reciclatge sense cap mesura de seguretat per a la salut ni el medi ambient i, al capdavall, sempre, tots o alguns components, en abocadors descontrolats. El documental comença i acaba precisament amb imatges dantesques d’un d’aquests abocadors. Grans extensions de desferres provocades pel nostre estil de vida que acaben malmetent el paisatge, el sòl, l’aire i l’aigua d’altres països.

Podem veure el documental a TV3 a la carta i a La Marea trobem una entrevista de l’any 2014 a la directora, que tres anys abans havia dirigit Comprar, llençar, comprar, sobre l’obsolescència programada.

Aquest article és possible gràcies a les persones que col·laboren amb OPCIONS

ARTICLES RELACIONATS

Núm.65

NOU

Confort tèrmic. Com el generem en moments d’emergència climàtica?

HIVERN 2023