Un estudi de 2015 sobre consum conscient i empreses sostenibles xifra en 12 milions (un 36,2% del total) el nombre de persones consumidores que, a l’Estat espanyol, declaren incloure criteris socials, ambientals i ètics a les decisions de compra. Les diferents iniciatives de banca ètica tancaven 2016 amb més de 200 mil clients, que quadruplicaven les xifres de 2011, quan el “esclat” del 15M va provocar un desbordament de demandes en les (llavors escasses) oficines de les diverses entitats de finances ètiques. I el 2017 les desbordades van ser, davant escandaloses pujades del preu de la llum, les cooperatives d’energia verda, que caminen ja cap als 100 mil contractes (només Som Energia supera ja els 50 mil).
I entre 2016 i 2017 diverses administracions públiques (com els ajuntaments de Barcelona i Madrid) han augmentat significativament el seu compromís amb l’impuls del consum conscient i l’economia solidària.
Preparades per afrontar reptes més grans
Les dades anteriors ens permeten concloure que hem aconseguit avenços significatius en les tres tasques clau necessàries per aconseguir, des dels nostres àmbits, incidir en el canvi: augmentar la consciència ciutadana, generar i consolidar (de moment algunes) alternatives econòmiques i (començar a) impulsar polítiques públiques transformadores.
I encara que som molt lluny (però molt) de fer que el Banc de Santander, Mercadona o Inditex temin per la seva hegemonia als mercats, fenòmens com la nova cultura del consum o l’economia solidària, que venien coent-se a foc lent durant les últimes dècades, han aconseguit ja “deixar els bolquers” i estan en condicions d’afrontar un salt d’escala fins ara impensable.
Alternatives de consum: xifres sorprenents (i esperançadores)
La xifra de més de 200 mil clients de finances ètiques creix a molt bon ritme, entre el 15% i el 20% anual. El mateix passa en els contractes de subministrament elèctric amb “cooperatives verdes”, que algunes estimacions situen ja en 80 mil. Hi podríem afegir almenys 10 mil clients més entre serveis com assegurances ètiques (CAES) i telefonia cooperativa (Som Connexió). I algunes desenes de milers que consumeixen aliments a través de centenars d’experiències –més de 150 només a Catalunya– de grups cooperatius de consum agroecològic (petits la majoria, però amb algun referent més gran com Landare –que compta amb 2.000 sòcies i dos locals a la comarca de Pamplona–).
A tots aquests projectes, cal sumar-hi incomptables iniciatives de comerç alimentari de proximitat; més d’un centenar de botigues d’objectes de segona mà (roba, mobles, electrodomèstics), gestionades per entitats de l’economia social i solidària; o el creixement sostingut del comerç just, que va facturar, el 2015, 35 milions d’euros –encara lluny de la despesa per càpita a Suïssa, seixanta vegades superior– i que compta amb més de 200 punts de venda especialitzats.
També estan proliferant unes eines molt útils: els mapes en línia. Els exemples més destacables són el Pam a Pam, d’àmbit català, que compta fins i tot amb la seva pròpia app per a mòbils i el barceloní Barcelona + Sostenible, impulsat per l’Ajuntament però amb participació d’entitats socials. Existeixen més casos de mapes territorials d’alternatives, com el de Vitòria Zentzuz Kontsumitu, o centrats en sectors concrets, com el mapa de Mercados ecolóxicos de Galiza.
Economia solidària: cooperar en lloc de competir
Val la pena destacar també l’enfortiment de les xarxes d’economia solidària (entitats i empreses de caràcter no lucratiu, organització democràtica i activitat orientada al bé comú), que agrupen ja més de 500 entitats i representen unes 40 mil participants. En alguns territoris la coordinació cristal·litza en experiències locals de mercat social –que interrelacionen productores i consumidores amb l’objectiu de cobrir les seves necessitats dins de la xarxa–, i en innovadores plataformes d’agregació de l’oferta i la demanda com Mecambio o la catalana mésOpcions. La filosofia de l’economia solidària es pot condensar en el principi, “cooperar és millor que competir”, que resumeix l’alternativa al relat econòmic liberal-capitalista avui hegemònic, basat en la competitivitat.
Hi destaca el cas barceloní. En aquest cas, l’informe “L’economia social i solidària a Barcelona”, molt recomanable, mostra dades impactants, com les que xifren en 4.800 les iniciatives d’aquest “ecosistema” a la ciutat, al qual atribueix el 7% del PIB i el 8% de l’ocupació local (encara que convé aclarir que, en general, les cooperatives de volum més gran, com Abacus o Consum, ofereixen possibilitats de consum molt més convencionals que les referides en aquest text).
Per cert, per aclarir-nos amb el poti-poti terminològic de les “economies transformadores” (economia solidària, economia social…) podem llegir aquest article introductori d’Álvaro Porro i aquest informe de Ruben Suriñach.
Mitjans de comunicació “alternatius”
Un altre aspecte que cal ressenyar és l’expansió dels mitjans de comunicació cooperatius, associatius o sostinguts per la comunitat, alguns dels quals estan tenint un abast significatiu, encara que menor comparat amb els mitjans de masses.
El suport de milers de subscriptores és la base econòmica de programes de ràdio com La Cafetera o Carne Cruda; digitals com Crític, La Directa o Praza Pública; revistes com La Marea; o publicacions especialitzades com Pikara Magazine, Alternativas Económicas o El Salmón Contracorriente. Alguns d’aquests projectes, esmentats més amunt, i altres mitjans comunitaris han convergit en un nou projecte d’intercooperació: El Salto.
Mereix un esment a part el digital eldiario.es, diari digital amb un fort suport social (20 mil persones sòcies), un cas en molts aspectes equivalent al de mitjans bascos ja veterans amb important suport comunitari com Berria o Naiz-Gara (i les ràdios i revistes afins). Són casos “fronterers” on es combinen un important compromís editorial i dosi de transparència poc freqüents al món empresarial (com a exemple, els comptes d’eldiario.es) amb formes jurídiques i organitzatives convencionals (empreses amb ànim de lucre i formes organitzatives jeràrquiques –a diferència de les cooperatives on cada cooperativista disposa d’un vot en l’assemblea, independentment del capital que posseeixi–).
Coherència vers experiències frontereres
Com hem vist, en aquesta complexa constel·lació de serveis i canals de venda “alternatius” hi ha diversitat: des de les experiències “més pures” (les iniciatives d’economia solidària, sense afany lucratiu i compromeses amb la democràcia interna), fins a empreses “més convencionals” (amb ànim de lucre i estructures jeràrquiques) amb diferents graus de proximitat i compromís amb els valors i pràctiques transformadores.
Entre les experiències d’economia solidària podríem esmentar un banc com Fiare i un mitjà de comunicació com El Salto, i entre les experiències més convencionals, Tríodos Bank o eldiario.es, poden ser bons exemples. A l’economia solidària solem trobar pràctiques més alternatives i compromeses i, a les experiències més frontereres, més penetració, com testifiquen els més de 200 mil clients de Tríodos o que eldiario.es es trobi entre els deu digitals més llegits. Amb què ens quedem? Segurament tots dos tipus d’experiències són complementàries i necessàries, encara que els més de 50 mil clients i les altes taxes de creixement d’una cooperativa participativa i sense ànim de lucre com Som Energia semblen apuntar que el divorci entre coherència i abast no es dona en tots els casos, i potser no sigui una utopia aspirar a maximitzar impacte sense perdre gaires valors en l’intent.
Molt d’avançat i més per recórrer
A tots aquests canals més o menys alternatius caldria sumar la difícilment calculable penetració dels productes i serveis “més compromesos” als canals de venda convencionals (en el cas dels productes de comerç just al voltant del 80% de les vendes totals es donen en grans superfícies, hostaleria, comerç minorista, màquines de venda automàtica, etc.), i la multitud d’empreses i canals de venda que, sense ser estrictament “alternatius”, comparteixen alguns o molts dels valors i pràctiques del consum conscient i/o l’economia solidària.
Però, encara que l’estudi que esmentem al començament afirma que nou de cada deu persones deixarien de comprar un producte en cas de tenir certesa d’un comportament irresponsable per part de la marca, i malgrat que el 80,6% declara preferir el petit comerç a les grans superfícies, convé recordar que aquestes venen ja el 86% de l’alimentació envasada i el 53% del producte fresc.
En resum, podem concloure que mentre que avancem posicions en la batalla del relat i en la consolidació d’algunes alternatives –especialment populars entre els estrats socials més “il·lustrats”–, retrocedim globalment davant uns poders econòmics que aconsegueixen avançar cap a una economia cada vegada més concentrada en menys mans.
Ara bé, encara que queda molt de camí per recórrer, no deixem de valorar i celebrar el que s’ha avançat i construït fins ara, que és molt. I perquè tot ànim i tot optimisme és poc per a un repte tan apassionant com anar contribuint a transformar, alhora, les nostres vides i les nostres societats perquè s’acostin, cada vegada una mica més, als nostres valors. Bon camí!
