El segle XXI va començar amb una expansió forta del consum conscient, amb un protagonisme especial de les economies comunitàries i les iniciatives empresarials de petita escala, i amb el decreixement com un dels paradigmes més influents.
Els darrers anys, en canvi, els debats i relats més candents parlen de canvi d’escala i professionalització. I s’han consolidat alternatives de consum que donen servei a milers o, en alguns casos, a desenes de milers de persones.
Hi han contribuït tant la maduresa i experiència acumulades per les iniciatives com el nou cicle polític. Vegem com s’ha donat aquesta evolució.
Decreixement i autogesió
El segle XXI es va iniciar amb una ebullició d’iniciatives en diversos camps. Horts comunitaris, grups de consum i moltes altres opcions per a la compra agroecològica, experiències de finances ètiques, escoletes autogestionades i grups de criança, experiències comunitàries, centres socials, etc.
A Catalunya les xifres parlen d’un autèntic baby boom d’iniciatives. El nombre d’escoles lliures es va multiplicar per cinc entre 2005 i 2016 i el total de petits grups de consum es va quadriplicar des dels 40 existents el 2007 als 160 del 2013 –xifra que no sembla haver augmentat des d’aleshores.
Evolució del nombre de grups de consum agroalimentari a Catalunya
Moltes de les alternatives més populars els primers lustres del segle XXI s’han inspirat en la filosofía econòmica segons la qual Small is Beautiful (‘Allò petit és bell’), assaig popularitzat el 1973 a l’escalf de la crisi del petroli i reeditat el 1999). De fet, el ‘decreixement’ era dels paradigmes més influents en el nostre àmbit en aquells anys, amb nombroses publicacions, debats i iniciatives al respecte. Per a mostra, un botó: Ecologistes en Acció va declarar a l’any 2009, “any del decreixement amb equitat”.
Salt d’escala, professionalització i polítiques públiques
El 2016, el títol del II Congreso de Economía Social y Solidaria era ambiciós: “El desplegament de l’ESS. És hora de transformar l’economia!” I la seva descripció afirmava: “Fa anys que ens preparem, fent proves, consolidant projectes. Milers d’iniciatives, en tots els àmbits de la vida, amb el suport creixent de més persones […] Ha arribat el moment de fer el salt, de deixar de creure’ns una alternativa per constituir-nos en una nova realitat.”
Uno dels eixos de treball del Congrés l’obria Ruben Suriñach, d’Opcions, amb una xerrada titulada “Estructuras de largo alcance: el reto de la escalabilidad en la economía social y solidaria“. Y començava així: “Si, com versa el lema del congrés, és hora de canviar l’economia, cal pensar en gran. És a dir, hem de ser capaços d’imaginar propostes […] desplegar-nos per arribar a grans capes de població […] i demostrar que es poden generar espais de satisfacció de necessitats per a les majories socials des dels principis de la cooperació i la democràcia econòmica […]. Som capaços de seduir i interpelar el gran públic amb els nostres productes i serveis de mercat social?”
En el programa del congrés s’anunciava de manera destacada un seminari sobre polítiques públiques d’impuls a l’economia solidària, en franca expansió des del 2015. Com hem explicat altres cops, el compromís de les administracions públiques és un ingredient clau per facilitar i accelerar el canvi d’escala de les alternatives econòmiques.
Supermercats, cooperatius i grans! (agroecologia 2.0)
El 2018, el debat que està en voga és el de les alternatives de consum agroecològic de gran format. Ho explicàvem fa unes setmanes a l’article “¡Que vénen els supermercats cooperatius!”
Els passis de la pel·lícula sobre la cooperativa Park Slope Food Coop –un supermercat de Brooklyn amb 16.000 persones sòcies– han ajudat a néixer desenes de projectes a França i, recentment, s’han constituït grups promotors de projectes similars a Madrid i Barcelona.
El director de la pel·lícula, Thomas Boothe, explica que la posada en marxa de petites botigues sembla no funcionar: “has de competir amb els supermercats convencionals, has de tenir obert tantes hores com ells i, per a fer-ho, es necessita certa quantitat de gent. Si obres sis dies a la setmana, comences a rebre el gènere a les sis del matí i acabes a les deu del vespre, mentre necessites tenir gent treballant a les caixes, col·locant coses als prestatges, netejant […] Estem parlant d’entre 1.200 o 1.500 persones com a mínim per a que funcioni.”
Una dada a tenir en compte: és curiós que el debat l’estigui despertant una pel·lícula francesa sobre un projecte a Brooklyn quan tenim experiències de gran escala molt més a prop: a Pamplona –Landare–, Vitoria-Gasteiz –Bio Alai– o Oiartzun –Labore–. I és que a l’escalf de la fascinació per l’experiència Food Coop (que sens dubte mereix perquè aporta molts elements innovadors), estem obviant una anàlisi , a la que he arribat casualment fent multiplicacions senzilles i regles de tres. Les 3.600 unitats de consum sòcies de Landare, les 1.400 de Bio Alai o les 400 de Labore Oiartzun superen amb diferència, comparades amb la seva població de referència, l’abast del Park Slope Food Coop! (Brooklyn té més de dos milions d’habitants). Només Landare agrupa a 3.600 unitats de convivència en una comarca, la Cuenca de Pamplona, de 350.000 habitants. Les conseqüències que està tenint l'”efecte Food Coop” han de fer-nos prendre bona nota de la importància de les produccions audiovisuals per a l’extensió de les alternatives.
Aquestes xifres, de pas, posen en qüestió el model més habitual a Catalunya de petits grups de consum, on 160 grups amb un promig de 30 unitats de consum agrupen “només” 5.000 famílies en una població catalana que supera els set milions d’habitats. En impacte socioeconòmic, el model vasc-navarrès d’iniciatives més grans sembla guanyar per golejada.
En unes jornades recents sobre canvi d’escala i professionalització del cooperativisme alimentari, Valero Casanovas, de Landare, explicava que una escala més gran no tan sols serveix per a créixer en abast, sinó també en coherència. Argumentava que els petits grups de consum acaben, por manca de capacitat, comprant a distribuïdores, mentre que Landare pot permetre’s, gràcies a la seva mida i a una bona gestió professional, comprar directament a 110 productores. Al seu torn, Míriam González, de La Magrana Vallesana, descrivia com la professionalització permet a les persones sòcies alliberar la seva aportació voluntària –en altres grups absorbida en feines de gestió– per a tasques de sensibilització i acció social, cures, llaços comunitaris…
15M i Procés, dos bons llevats (el context també importa)
No fa gaire explicàvem la influència del moviment 15M i les crisis de legitimitat de les elèctriques en les altes taxes de creixement de la banca ètica i les cooperatives elèctriques verdes els darrers anys. Els últims mesos ha estat el Procés i el canvi de seu social d’algunes grans empreses catalanes el que ha tornat a disparar l’interès ciutadà per empreses més compromeses amb el territori. Un exemple és Som Energia, que ha vist els últims mesos multiplicar-se ¡per tres! les seves demandes de nous contractes (que ja superen els 72.000) i, amb això, la seva necessitat d’incorporar professionals al seu equip, que no para de créixer. Per la seva banda, Som Connexió ha passat en poc més d’un any de 3.000 a gairebé 5.000 contractes, una taxa de creixement molt alta.
Conclusions (provisionals)
Ens enfrontem a nous reptes. No es tracta d’oblidar els imprescindibles aprenentatges de dècades de feina “subterrània” i “contracultural”, de desmerèixer les valuoses aportacions de l’arxipèlag de petites iniciatives, ni de negar-los la seva utilitat encara avui en dia. Però sí de destacar que toca sortir de la zona de comfort i endinsar-nos en terrenys menys coneguts.
En aquest sentit, si volem influir significativament en la nostra realitat, seria positiu entendre la necessitat d’integrar algunes de les claus dels èxits del model empresarial capitalista, alguns d’ells innegables. És el moment que les economies cooperatives i comunitàries debatem sense complexos sobre creixement i economies d’escala i sobre la millora de la competitivitat, professionalització i especialització de la nostra oferta de productes i serveis.
No és fàcil perquè, com explicava Ruben Suriñach en el text esmentat línies enrere, ens assalten nombroses alarmes:
“Serem capaços que no es dilueixi el rerefons polític de transformació social de les nostres empreses a mesura que cresquem? On queden les cures i la perspectiva feminista en les organitzacions quan creem macroestructures obrint-se pas en un mercat més enllà dels cercles de confiança i afecte? Som capaços d’imaginar i acomplir una nova cultura empresarial que integri el sentit cooperatiu, decreixentista i feminista en la gestió de grans estructures? Com afrontar i sobrepassar els tabús i les pors a les incoherències que tants cops ens impedeixen avançar?”
Por la meva part, davant la impossibilitat de respondre amb fermesa a tants nous reptes i preguntes, només se m’acut recórrer a la poesia i cantussejar, a ritme de Serrat, els savis versos de Machado: “caminante no hay camino, se hace camino al andar / golpe a golpe, verso a verso”.
