Quan arriba el bon temps, acostuma a créixer la preocupació per exposar els nostres cossos. La pressió estètica per tenir un cos normatiu existeix tot l’any, però és durant els mesos propers a l’estiu quan creix l’obsessió per intentar encaixar en un cos d’unes mides i color concrets. Una prova d’això és que, en aquesta època de l’any, una de les cerques principals a Internet és “operació biquini“.
Júlia Barceló, escriptora i actriu, ha publicat Operació biquini, un llibre que reflexiona, precisament, sobre aquesta pressió estètica que ens apreta i condiciona. El llibre és, també, una guia pràctica que ens ajudarà a tenir una bona relació amb el nostre cos (i el dels altres), a estimar-lo, a respectar-lo tal com és i a sentir-nos-hi a gust.
Des d’Opcions hem publicat diversos monogràfics relacionats amb el tema de la moda i de quina manera afecta el consum que en fem: en les condicions laborals de les treballadores, en les cadenes de subministrament, en l’impacte mediambiental, en la generació de residus, etc. I ens adonem que, quan els dictats del consum interseccionen amb els de la moda, es genera (més) pressió estètica cap als cossos d’aquelles que estem socialitzades com a dones.
Parlem de moda, consum i operació biquini amb Júlia Barceló.
Sabies que durant un mes de maig normal, “operació biquini” és una de les cerques més habituals a internet?
No ho sabia del cert, però realment no m’estranya gens. A la que comença a fer una mica de bon temps, les campanyes de màrqueting ataquen fort perquè la gent es comenci a preocupar pel seu físic.
Aprofitem-ho i diguem alguna cosa a les persones que, amb aquesta cerca, han arribat fins aquí.
Doncs dir-te que és normal que vulguis canviar el teu cos, perquè els missatges que rebem cada dia apunten en aquesta direcció. Però està bé que sàpigues que no hi estàs obligada, que un món on el cos que habitem sigui vàlid, sigui quin sigui, és possible i que la vida és massa curta per no donar-li al nostre cos el màxim plaer que puguem i menys patiment del que es mereix.
Parla’ns del teu llibre. D’on neix i fins a quin punt és fruit de la pressió estètica que tu també has sentit?
Neix de voler compartir el meu aprenentatge a xarxes socials i de que la Paula Esparreguera, de Flamboyant, veiés clar que es podia articular en un llibre. Jo he sentit pressió estètica com a dona i com a actriu, clar; de fet, penso que no hi ha cap cos que no l’hagi sentit, perquè l’ideal estètic està fet precisament perquè ningú se senti còmode amb el seu cos.
Què t’ha portat a convertir-te en o a arribar-te a definir com a feminista?
A casa meva la paraula feminista mai ha estat un motiu de vergonya, sinó d’orgull. Soc feminista perquè m’han educat així i perquè creure que les dones mereixen els mateixos drets que els homes em sembla una causa bàsica.
La pressió estètica neix de viure en una societat patriarcal i capitalista que vol que les persones estiguin més preocupades per la forma dels seus glutis que per reivindicar els seus drets més bàsics
Vivim en una societat grassofòbica. Com ens arriben els missatges de grassofòbia?
Ens arriben per tot arreu, en dolby sorround. A les pel·lícules, a través dels comentaris a l’oficina o dels anuncis, a la consulta del metge… Cal aturar la roda i començar a denunciar unes actituds intolerables en una societat que, molts cops, s’autoanomena respectuosa. La diversitat corporal existeix i existirà i no podem criminalitzar-la, si volem viure en comunitat.
I d’on neix tota aquesta pressió?
Neix de viure en una societat patriarcal i capitalista que vol que les persones estiguin més preocupades per la forma dels seus glutis que per reivindicar els seus drets més bàsics. L’ideal estètic ens fa viure en una frustració corporal constant i això ens limita en tots els àmbits de la nostra vida. Abolir l’ideal estètic ha de ser un objectiu principal en la lluita feminista.
Quin paper hi juguen els mitjans de comunicació, les xarxes socials?
Són canals de transmissió de missatges d’una societat o una altra i en una societat patriarcal, racista, capacitista, misògina… Vaja, tan injusta com la nostra. Clarament, el missatge mainstream serà el que defensi la normativitat. Alhora, però, poden ser canals que si s’utilitzen bé, poden generar un contradiscurs molt interessant.
I la cultura, tenint en compte que tu vens del món del teatre?
El mateix, la cultura no deixa de ser una extensió del discurs social. La cultura la fan persones i les persones que ens dediquem a la cultura no estem exemptes de res.
Fins a quin punt la pressió que patim entorn el cos, el cànon de bellesa i estètica hegemònic també és violència?
Hi ha persones que moren per complicacions en una operació estètica. Persones que moren per culpa d’un trastorn de la conducta alimentària. Gent que malviurà tota la vida a dieta i agredint el seu cos de maneres molt diverses i socialment acceptades. És una violència molt perversa perquè és autoinfligida, però que ve clarament d’un missatge patriarcal que ens ha fet odiar els nostres cossos.
La pressió estètica és classista i és racista i és capacitista… Ho assenyalem prou?
No. En aquest tema i en altres, si no es fa de forma transversal i interseccional, només es rascarà la superfície. L’alliberació estètica no és només que una dona jove, blanca i normativa se senti bé amb el seu cos, sinó que va també del fet que qualsevol cos pugui viure de forma digna en aquesta societat.
No fa gaire vas fer un curs sobre pressió estètica per a cuidadores. En tot aquest seguit d’interseccions acumulades… creus que hi ha col·lectius més susceptibles a rebre aquest tipus de pressió?
Clarament, no patim la mateixa pressió estètica una persona racialitzada i jo. Entendre les interseccions i els diferents eixos d’opressió és important per trobar solucions reals, que seran diferents segons la persona o el col·lectiu que sigui. Per això és tan important escoltar-nos molt i bé.
I com podem combatre tota aquesta pressió estètica, tota aquesta grassofòbia?
Llegint molt sobre el tema, parlant-ne molt amb els nostres cercles, aturant dinàmiques tòxiques… els petits canvis són poderosos!
Ens expliques alguna experiència inspiradora?
He rebut alguns missatges molt emocionants a xarxes, o persones que m’han vingut a veure en alguna presentació del llibre. Recordo una noia que va escoltar la secció que vaig fer aquest passat estiu a RAC1 i que gràcies a això va adonar-se que patia un trastorn i ho va poder compartir amb la seva família i demanar ajuda. Saber que no estàs sola és el primer pas per cuidar-se i us asseguro que som moltíssimes les que lluitem cada dia per estar bé amb els nostres cossos; però estic segura que cada cop en serem menys.
Abolir l’ideal estètic ha de ser un objectiu principal en la lluita feminista.
Si no patíssim tota aquesta pressió, evidentment el nostre consum de moda seria un altre. Què canviaries de l’actual mercat de moda?
No sé com afectaria el consum, però estic segura que vestiríem de forma més còmoda i que no estaríem tan pendents de tendències que, clarament, estan enfocades a valorar més uns cossos que uns altres. Segurament, seríem més creatives i arriscaríem més amb l’expressivitat. Ara, que això canviés el nostre consum… no t’ho sé dir. De l’actual mercat canviaria les models. No pot ser que una marca de roba només utilitzi models hiper primes, la diversitat corporal hauria de ser habitual en tots els catàlegs, la resta és discriminació.
Què salvaries?
Salvaria les moltes persones que s’hi dediquen i que intenten fer de la indústria de la moda un àmbit més inclusiu i buit de prejudicis.
Per tancar l’entrevista et proposo subvertir l’operació biquini. Com te la imagines?
M’agradaria que quan comencés l’estiu, tothom tingués ganes de poder ensenyar, per fi, un cos que adoren, que veneren i respecten perquè els fa estar vives.
