Als consumidors ens hauria d’inundar l’escepticisme quan les cadenes de menjar ràpid eminentment càrnies, com McDonald’s, Burguer King o KFC, pretenen tornar-se sostenibles, cosa poc probable, tant per la idiosincràsia i dimensions mastodòntiques dels seus negocis, com per les seves praxis de maximització de beneficis i reducció de costos.
Per considerar-les sostenibles, haurien d’atendre tres pilars alhora: el social, l’econòmic i el mediambiental. El primer problema és que la ramaderia intensiva (l’eix del seu negoci) té per ella mateixa un gran impacte socioambiental: per produir tan sols un quilo de carn de vacum es consumeixen de 3 a 20 quilos de vegetals i/o cereals (per alimentar l’animal), i uns 15.000 litres d’aigua, com a beguda i per al reg necessari per als pinsos. Per això se la relaciona amb la desforestació de l’Amazones i altres zones, fins i tot desplaçant comunitats i arrasant espècies. A més, contamina més que el sector del transport, genera un 14% dels gasos d’efecte hivernacle anuals i produeix a l’any un 37% del metà mundial, segons la FAO. La cria, sovint cruel, també malgasta energia, ja que per cada 28 calories emprades per produir carn, tan sols se’n genera una de proteïna animal.
Agafem com a exemple a McDonald’s, que el 2010 va canviar el seu color corporatiu del vermell al verd i fa anys que encadena un greenwashing (rentat d’imatge verd) darrere l’altre. Després de travessar uns anys difícils, el 2016 les seves vendes van repuntar un 3,8%, l’augment més gran en cinc exercicis. El seu president, Steve Easterbrook, va afirmar que els canvis introduïts l’últim any estableixen les bases “per al seu creixement a llarg termini”, comentari inquietant des d’una perspectiva sostenible, vistes les dades del paràgraf anterior, i si tenim en compte que la cadena compta amb 36.000 establiments en més de 100 països en els quals atén a uns 69 milions de clients mundials al dia.
El greenwashing de McDonald’s
Potser per això, i per millorar la seva reputació en un mercat en què han irromput amb força la moda del wellness i el wellbeing, en alguns països ofereixen ous de gallines no engabiades o productes bio (iogurt a França, llet als Estats Units, porridge a Anglaterra). Inclús a Alemanya hamburgueses bio, McB, en les quals l’únic ecològic és la carn; i, a Finlàndia, el seu McVegan (susceptible de replicar-se globalment): una hamburguesa de soja (no se sap si transgènica, tot i que se sospita que és processada, probablement de monocultius), en un panet industrial, amb enciam, tomàquet i ceba no orgànics, quètxup (amb sucre), mostassa i guarnició de patates fregides que qualifiquen de “veganes” tot i que es preparen en oli vegetal ric en omega-6 (un tipus d’àcid gras comú en aliments rics en greixos o en la pell d’animals).
Aquestes propostes no deixen de ser excepcions en els seus menús i greenwashes en els seus models de negoci perquè, a més de ser uns diminuts pedaços suposadament sostenibles, els pilars mediambiental i social segueixen flaquejant, a la llum dels esdeveniments.
Aquest any, una investigació de Rainforest Action Network (en anglès) revelava que per a obtenir el seu oli de palma per cuinar, McDonald’s i altres corporacions destrueixen l’hàbitat dels elefants de Sumatra al límit de l’extinció: n’han desaparegut més de la meitat en 25 anys. A més, si el novembre de 2014 la cadena va comunicar el seu primer programa pilot al Canadà per proveir-se de vedella sostenible, aquella mateixa tardor, els principis i criteris d’actuació de la Global Roundtable on Sustainable Beef (Taula Rodona Global sobre Carn de Bestiar sostenible) formada per desenvolupar un estàndard per parts interessades (entre elles McDonald’s), van ser qüestionats en una carta oberta (en anglès) per un grup d’ONG. El que aquestes entitats posaven en dubte tenia relació amb la salut i benestar animal, l’impacte mediambiental, la traçabilitat, amb les condicions laborals dels treballadors i grangers, amb l’ús d’antibiòtics (el 2015 va anunciar que en retirava alguns de la seva carn als Estats Units) i el mesuratge, avaluació i verificació d’estàndards sostenibles en la producció.
També, aquests dos últims anys, els treballadors europeus de McDonald’s han reclamat millores salarials. A Anglaterra, l’objectiu és superar les 10 lliures i, als Estats Units, els vuit dòlars l’hora. Fins i tot el novembre de 2016, el diari The Guardian (en anglès) va revelar que a Malàisia reclutaven immigrants de Nepal, els tractaven gairebé com a esclaus, cobraven misèries, se’ls confiscaven els passaports i els obligaven a dormir en llocs insalubres amb matalassos a terra.
I no oblidem que el 2015 van acusar la factoria de Ronald McDonald d’evasió fiscal a Itàlia. Des de Brussel·les també es va obrir una investigació sobre els seus acords amb Luxemburg per pagar una taxa impositiva d’1,46% que suposaria pèrdues als contribuents europeus al voltant dels 1.000 milions d’euros del 2009 al 2013. O que després de les Olimpíades de Rio, es va fer pública una llei brasilera que ha permès que Coca-Cola, McDonald’s, Visa i altres patrocinadors de Rio 2016 no paguin impostos per les seves activitats en els jocs des de gener de 2013 fins al 31 de desembre de 2017, mesura que representa que hisenda hagi deixat d’ingressar uns 1.000 milions de dòlars.
Conductes socioambientals gens exemplars en el seu suposat camí cap a la sostenibilitat que en els mitjans de comunicació sovint queden eclipsades pel seu incessant desplegament de greenwashes i publicitat en ser un dels anunciants més grans de la indústria alimentària. Mantinguem-nos escèptics!
