L’any 1992 l’UCS (Union of Concerned Scientists, Unió de Científics Compromesos, una benemèrita organització dels Estats Units sense afany de lucre) va fer un primer “Advertiment a la humanitat dels científics del món”. La firmaven, aquell any de la “Cimera de la Terra” a Río de Janeiro més de 1.700 investigadors, entre els quals la majoriaa de premis Nobel en ciències que vivien en aquell moment. En el vint-i-cinquè aniversari d’aquella declaració històrica s’ha fet pública una segona iniciativa, una altra “Darrera crida” que en aquest cas firmen més de 15.000 investigadors i investigadores de 184 països. L’aclaparadora majoria de les amenaces i dinàmiques destructives descrites el 1992 continuen i gairebé totes “estan empitjorant de forma alarmant”.
La iniciativa prové d’un equip científic internacional dirigit per William Ripple, professor de Ciències Forestals de la Universitat Estatal d’Oregón (als Estats Units). En un article publicat a la revista BioScience assenyalen que el benestar humà es veurà seriosament compromès pel canvi climàtic, la desforestació, la minva d’accés a l’aigua dolça, l’extinció d’espècies i el creixement de la població humana. “La humanitat no està adoptant les mesures urgents necessàries per salvaguardar la nostra biosfera en perill”, avisen els científics a la revista.
Just al final de l’assaig que tanca A Sand County Almanac (“Una ética de la tierra”), aquell llibre essencial que es va publicar pòstumament el 1949, Aldo Leopold ens proposa una imatge impactant: “En general, el problema que tenim ara mateix és d’actituds i instruments. Estem remodelant l’Alhambra amb una excavadora, i encara ens sentim orgullosos de la finesa de les nostres mesures. És molt difícil renunciar a l’excavadora que, després de tot, té molts aspectes positius, però necessitem criteris més delicats i objectius per utilitzar-los de forma profitosa.”
Això ens recorda també aquell moment en què es va haver de defensar aquella meravella natural que és el llac de Sanabria dels plans desenvolupistes del franquisme: “Que no es permeti tocar el llac de Sanabria; com no es permet fer una pedrera a les coves d’Altamira, ni vendre el tresor de la Catedral de Toledo…” (Gonzalo Gurriarán –president del club de muntanyisme “Peña Trevinca”– a ABC, 11 de març de 1953).
En això estem: amb la retroexcavadora a les sales de l’Alhambra, amb el martell pneumàtic a les coves d’Altamira. Ens aferrem a la fantasia que, encara que la Terra se’n vagi a fer punyetes, nosaltres seguirem existint… És just al revés: la vida seguirà endavant (és extremament resilient com a fenomen biològic) encara que nosaltres desapareguem.
De veritat que aquest singular animal anomenat Homo sapiens, entregat a la reproducció ampliada del capital i la fugida endavant de la tecnociència, devastarà la Terra, esgotant totes les seves riqueses, i s’estavellarà?
