En els darrers anys, i per diversos motius com la pandèmia, però també la jubilació del baby boom, s’ha posat de manifest la potencial necessitat de cures per part de totes les persones. Alhora, s’obre el meló de la quantitat de vulneracions de drets que pateixen les treballadores del sector d’atenció a les persones i neteja de la llar.
Estudis de diverses organitzacions i administracions públiques recullen dades com que el 60% de les treballadores de la llar són dones migrades o que una de cada tres treballa sense contracte o en situació irregular. Des de l’economia social i solidària, i sobretot durant els darrers quatre anys, s’han creat desenes d’anàlisis i projectes que aposten per unes cures dignes, no només per a les persones que les reben, sinó també i sobretot per les persones treballadores.
És en aquesta mateixa línia que arreu del territori sorgeixen preguntes sobre qui cuida les persones cuidadores i, més enllà d’espais i iniciatives creades per cuidar les qui cuiden, la realitat topa amb dues parets, que són els drets laborals del sector i la llei d’estrangeria.
Com es cuida les qui cuiden?
Amelia Campos, membre de Més que cures, coincideix amb moltes altres entitats i col·lectius: la principal vulneració de drets és la no regularització i les conseqüències d’una situació administrativa irregular. Entre altres, hi trobem la manca de drets laborals pròpia de l’economia submergida, la impossibilitat d’accedir a la formació professional i la dificultat de denunciar abusos sexuals al lloc de feina, que es donen sovint. Pel que fa a les cuidadores professionals regularitzades, Campos remarca que el principal problema és no tenir una remuneració justa per la feina que es fa i que els convenis no recullin la totalitat de les tasques i els drets adients. En aquest sentit, Campos assegura que la millor manera de cuidar les persones cuidadores és garantir uns drets laborals justos; és per això que remarca que “cal molta sensibilitat en aquest sector”, també en relació amb pagar un preu just per les tasques de cura.
Actualment, i segons el catàleg de Cura Digna, el preu hora per tasques d’atenció a les persones se situa entre els 11 i els 13€, per la neteja de la llar oscil·la entre els 12 i 13€. Segons Amelia, això fa que moltes famílies contractants no puguin assumir-ho i hagin d’optar per l’economia submergida, reproduint condicions laborals indignes. Degut a la tendència deficitària del sector, i en la defensa d’un dret bàsic d’atenció, diverses entitats reivindiquen la col·laboració pública per garantir-lo, basant-se, a més, en una col·laboració público-cooperativa i comunitària.
També des de Més que cures consideren que hi ha molta manca de cura a la persona cuidadora en altres aspectes de la col·lectivitat. És per això que des de la cooperativa van apostar per crear el projecte El racó de les cures, un espai d’autocura per les treballadores. La iniciativa té per objectiu desenvolupar activitats que permetin atendre individualment i col·lectiva les persones cuidadores a través de cura física, emocional o organitzacional. A més, El racó de les cures, que complementa el vessant més reivindicatiu de l’entitat, vincula les cuidadores a la comunitat, “ens té connectades al barri i a les altres entitats i ens aporta seguretat i atenció personalitzada”, explica l’Amelia. Aquest espai cerca recursos per millorar la qualitat de treball i de vida de moltes dones, i segons l’entitat, “l’accés a més recursos per fer projectes comunitaris reconeix també les tasques reproductives”.
Economia social i solidària contra les vulneracions de drets laborals
Que l’economia social i solidària sigui un bastió en defensa d’un consum responsable i conscient i d’uns drets laborals per tothom és clau per poder sensibilitzar, també des dels mercats digitals. Les eines de valoració i d’anàlisi de les entitats de l’Economia Social i Solidària, així com els seus valors bàsics, esdevenen un segell de garantia de cara a les persones consumidores. A diferència d’altres plataformes com Cuideo, des de projectes com La Zona s’ofereix enxarxament i suport a les entitats i les persones cuidadores, a banda d’oferir un servei i resoldre la necessitat de les persones contractants.
Campos assegura que “l’economia social i solidària ha estat l’alternativa i l’única possibilitat que moltes dones puguin reivindicar el reconeixement que mereix un sector tan precaritzat i un col·lectiu tan vulnerabilitzat”. Tenir accés a certs recursos ha permès a les entitats emprendre de forma autoorganitzada, explica l’Amelia “una emprenedoria des del suport mutu que valora també el currículum d’origen”.
Malgrat tot, la comercialització dels serveis de cures és una tasca complexa i difícil segons les entitats. En el cas de Més que cures, ja fa dos anys que treballen amb La Zona per afrontar el repte des de la col·lectivitat. “Som quatre dones portant la gestió de tot plegat i no podem fer comercialització, és per això que creiem que La Zona ens permet arribar més lluny”. L’entitat explica que la decisió es pren després de fer una reflexió col·lectiva i entendre que calen més recursos per aconseguir més serveis, “cal desenvolupar estratègies per enfortir i impulsar el consum d’aquests serveis a través de La Zona”. La nova aposta per la comercialització de serveis de cures, segons l’Amelia, posa en valor les necessitats del sector, no només de l’entitat a la qual pertany, i sobretot, en un consum de cures responsable. En aquesta línia, afegeix que saben que amb La Zona treballen per reptes comuns, com difondre el conscum conscient o desenvolupar estratègies per tenir un impacte positiu amb el consum i facilitar l’accés a l’economia social i solidària. “La societat encara no coneix els valors de l’economia social i solidària, i molt menys l’impacte que tenen aquests projectes en la vida de les persones”, diu l’Amelia.
