Jorge Riechmann, poeta, assagista, ecologista i professor d’universitat, fa anys que dedica una bona part del seu temps a comprendre les dimensions de la crisi ecosocial. “Si entenem l’apocalipsi en el sentit que té etimològicament la paraula, aquesta ens parla d’una situació de crisi a través de la qual s’hauria de produir un despertar, una revelació”, explica el teòric.
Comenta que “gran part de la societat veu que estem seguint un camí que no porta a enlloc, però no ens adonem que vivim en un sistema econòmic, el capitalisme, que segueix tenint una gran capacitat per descarregar cap a altra gent i parts del món les conseqüències destructives dels seus processos”. Ho diu en relació amb el capitalisme verd, que propaga la idea que es podrà fer una transició energètica substituint fonts fòssils per renovables. Per a Riechmann això no serà possible i adverteix de l’esforç que està fent el sistema per continuar desenvolupant macroprojectes.
El cas Ametller
Riechmann també destaca el paper de les iniciatives ciutadanes que emergeixen per posar fre als grans projectes que pengen de l’etiqueta verda per defensar el territori. És el cas de la Plataforma Stop Agroparc, que neix per aturar l’Agroparc que el Grup Ametller vol instal·lar al Penedès. Es tracta d’una reformulació i ampliació del projecte que es va poder aturar perquè Ametller no disposava de sòl industrial per poder realitzar la seva activitat. Però ara, amb l’adquisició de Can Juncoses (terreny agrícola requalificat com a sòl urbanitzable), el projecte ha passat de 121 a 258 hectàrees i segueix avançant per veure si aquesta vegada es pot executar.
“El que fan és vestir aquesta zona industrial, que és l’activitat principal que està movent el projecte, d’una aureola d’agricultura, d’un espai visitable, com un Port Aventura del sector agrícola, quan en realitat aquesta serà la part minoritària”, explica la Noemí Vilaseca, de Stop Agroparc. Per a ella, la idea d’Ametller és centralitzar els seus magatzems de la província de Barcelona, així com el seu obrador, per optimitzar recursos: “Agafen Amazon com a model i ho embolcallen tot dins d’un discurs verd per accedir als ajuts europeus, ja que necessiten una part de capital que no tenen”. Vilaseca comenta que, per representar un paper “d’economia circular, de consum de proximitat”, han projectat 15 hectàrees de plaques solars en sòl agrari i 15 més d’hivernacles en una zona de secà, un tipus de producció que a la pràctica requerirà l’ús de més energia i més quantitat de recursos hídrics. “A més, han hagut de declarar el projecte d’interès territorial perquè volen posar aquestes instal·lacions en una zona de vinya protegida”, denuncia Vilaseca.
“Des d’Ametller volen ser un model a seguir”, afirma Noemí Vilaseca, de Stop Agroparc, que adverteix que aquest model amenaça la biodiversitat i promou un tipus d’agricultura intensiva i d’instal·lacions que necessiten grans quantitats d’espai, energia i aigua. A més, cal tenir en compte que el projecte amenaça la fauna de la regió, on hi ha presència de l’àliga cuabarrada, una espècie protegida, i trenca el connector ecològic entre Montserrat i l’Ordal, un lloc de pas de fauna terrestre.
Al parer dels activistes, aquest projecte s’està fent sense consensuar què vol la gent del territori: “Podem començar un projecte així sense haver pensat abans quin és el Penedès que volem?”. Tanmateix, es mostren esperançats davant la resposta ciutadana que desperta el macroparc: “L’important és lluitar perquè el territori tingui veu. Encara que no les tenim totes, tenim possibilitats de guanyar”.
Plaques en intensiu
Al Pallars Jussà s’està projectant un altre macroparc, en aquest cas es volen construir diferents instal·lacions de plaques solars al territori que sumarien unes 700 hectàrees afectades. La plataforma Salvem Lo Pallars va sorgir després que es publiqués la notícia i el seu lema ho diu clar: “Plaques als teulats, fora dels sembrats”. El Joan Macaya, membre de Salvem Lo Pallars, destaca que molts ajuntaments de la zona han mostrat el seu suport a la plataforma, però que també topen amb altres consistoris favorables al macroprojecte. Macaya també emfatitza la importància de teixir xarxa amb altres iniciatives que defensen el territori, per això treballen braç a braç amb la Plataforma Contra l’Autopista Elèctrica i formen part de la Xarxa Catalana per una Transició Energètica Justa.
“Aquí ja es va produir una situació semblant fa cent anys, quan es va fer el pantà de Sant Antoni”, exposa Macaya. “Aleshores van venir uns senyors de fora prometent que portarien feina, algunes localitats van lluitar molt i van aconseguir beneficis, però d’altres van quedar empobrides”. I és que la història recent del Pallars està lligada a les hidroelèctriques. De fet, la primera gran central que es va construir a Catalunya està ubicada a Cabdella, a la Vall Fosca, i al Jussà hi ha dos pantans, el de Terradets i el de Sant Antoni, que es van començar a construir el 1913. Totes aquestes obres van transformar l’indret: carreteres, colònies de treballadors, vehicles i milers de persones disposades a treballar. Malgrat això, aquestes condicions laborals van provocar un èxode de mà d’obra agrària i la desaparició de molts oficis tradicionals, molts d’ells vinculats a la cura i custòdia del territori. En aquest sentit, el Pallars ha estat un dels territoris on s’ha centrat la producció d’energia a Catalunya, amb la paradoxa que aquesta ha servit principalment per abastir les grans ciutats, allunyades dels llocs de producció.
“L’aventura de l’electricitat es repeteix al Pallars cent anys després”, fa el lema de la cooperativa Energia del Pallars Jussà, una comunitat energètica que s’ha gestat en aquest indret del Pirineu. “Aquest cop, però, la ciutadania no és només mà d’obra per construir les centrals, les línies i els pantans, sinó que els habitants del Pallars Jussà tindran la propietat de les fonts de generació i el seu aprofitament directe”. Aquesta iniciativa, que neix com a proposta de transició energètica, implantarà plaques solars a teulades de propietat municipal que subministraran electricitat a unes quatre-centes llars, un 10% de les llars de la comarca.
Quan l’autosuficiència no és suficient
No totes les estratègies són reactives davant l’amenaça capitalista i l’adveniment del col·lapse. N’hi ha moltes que sorgeixen de forma propositiva. L’Antoine Cottereau viu a l’Arieja, als Pirineus francesos, i porta una vida basada en l’autosuficiència al petit poble de Laboire. Ha prescindit de vehicles motoritzats, tala els arbres sense moto-serra i té dues vaques, un ramat de trenta cabres i un altre de deu ovelles, de les quals extreu llet per fer formatges. Les terres que gestiona li han estat facilitades per una associació francesa que promou l’accés a la terra i té una petita casa que comparteix amb una família que col·labora amb ell, tot i que els hiverns se’ls passa en una iurta. Cuida de l’hort amb cura i comparteix eines amb alguns dels seus veïns. També cuina amb llenya i acull voluntaris que venen a passar temporades per donar suport al projecte i aprendre’n.
Cottereau va decidir apostar per la vida camperola després de viatjar al llarg de quatre anys per diferents indrets del món, sempre fent autoestop. Als vint anys va marxar de casa amb bicicleta amb el somni d’arribar a Papua Nova Guinea per fer vida amb les tribus de persones caçadores i recol·lectores, però aquest és un destí que es va fer esperar. Primer se’n va anar rumb a l’Àfrica: “Allà vaig trobar una comunitat camperola i em vaig adonar que el seu estil de vida era gairebé tot el que jo estava somiant”. Als dos o tres llocs on va trobar allò que buscava, s’hi va quedar mesos. Cotterau combinava els viatges llargs amb les tornades a França. El segon cop que va estar a l’Àfrica, va entrar en contacte amb un grup de caçadors recol·lectors. “Tot és tan diferent, la meva ment es va perdre. No hi ha horari de menjar ni dormir, no saben què faran al cap de dues hores ni quan aniran a caçar. I si van a caçar, ningú no sap quan tornaran ni si tornaran”, recorda Cottereau, que reconeix que aquell estil de vida no anava amb ell: “Va ser bonic viure-ho; per a mi aquestes són les societats ideals, però jo tinc un altre camí”.
En un viatge de tornada a França va decidir anar cap a l’Arieja, un territori que acull “una gran xarxa de gent que no se sent bé amb la vida ‘civilitzada’ i es retroba a les muntanyes”. Allà va conèixer el Polo i la Martine, una parella que des de fa més de vint anys practica l’autosuficiència, i va viure un temps amb ells, mentre seguia recorrent món. Durant el transcurs del viatge que finalment el va portar a Papua Nova Guinea, va passar uns mesos amb pastors romanesos que treballaven a l’alta muntanya: “Vaig descobrir que aquella vida m’agradava molt i que jo volia ser pastor a l’estiu a muntanya”. De fet, a l’Arieja ha organitzat unes pastures de muntanya en terrenys comunals. Durant l’estiu, petits ramats de cabres de diferents projectes hi pasturen, sota la cura de pastores i pastors especialitzats. A mitjans de setembre, fan una transhumància de tres dies per tal de tornar amb els ramats a casa.
Ja en el darrer viatge, que va transcórrer per Llatinoamèrica, aquest jove es va adonar que estava preparat per fer realitat el seu propi projecte. A més, volia generar impacte al lloc on vivia i no en països estrangers. Tanmateix, no es mostra còmode amb tot el que fins ara ha aconseguit: “He perseguit l’anhel d’arribar a l’autosuficiència, però si mires la meva roba, les meves sabates, les meves eines… han estat produïdes per la societat industrial. Només he arribat al 2% o al 3% de l’autosuficiència i m’adono que hi he arribat sol i ara vull intentar trobar on puc anar per estar amb més gent”, afirma Cotterau. Aquest jove francés ho té clar: “Encara que no hi hagi col·lapse, jo seguiré aquest estil de vida perquè em sembla millor per a l’ésser humà, és una elecció: una vida més comunitària, més tranquil·la, amb més temps per fer art, llegir, compartir amb els altres i ser menys productiu”.
Cultura comunal, col·lectivització de béns i sabers
A Catalunya hi ha en marxa diferents projectes que promouen l’accés a la terra, com la Fundació Emprius, impulsada per sis cooperatives: Cal Cases, Mas Les Vinyes, La Sequoia, Can Tonal de Vallbona, Can Parera de Canyes i La Tomassa. Un dels seus objectius principals “és promoure la cultura dels comunals davant la incertesa i la situació de crisi ecosocial i col·lapse que se’ns està plantejant”, explica el Jordi Rubió, de la cooperativa Cal Cases, la primera cooperativa d’habitatge en cessió d’ús de Catalunya des del 2007. Rubió detalla que la propietat de les terres seria de la Fundació Emprius: “Si fos un comú, la propietat no seria de ningú, però aquest sistema no ho permet, així que la fundació tindria la propietat i cediria la custòdia als projectes que la gestionarien”.
La Fundació Emprius també vol donar una doble protecció a les comunitats que ja impulsen aquesta forma de vida. “La part social és la més important, més que saber cultivar la terra”, exposa l’Alba Hierro, de La Pallejana, un projecte de convivència no mixt que forma part d’un projecte comunitari més gran, la comunitat de vida i projecte comunal de Can Tonal de Vallbona. En aquest sentit, els projectes no mixtos posen de manifest que no vivim en espais aliens a les dinàmiques de gènere i neixen per donar resposta a aquesta realitat. Hierro manifesta que volen acompanyar en la gestió de la convivència als projectes que formin part d’Emprius: “Això és el que hem après en tots els col·lectius on vivim: la comunitat és la principal aliada per a la resiliència, però a la vegada és l’escull més gran”, conclou Hierro.
Les fórmules per avançar en comunitat són enginyoses i variades. El Manu Gayete impulsa el projecte Biofusteria al Pallars Jussà, des del qual fa finestres, portes i mobles amb fusta ecològica, lliure de tòxics. Però aquest fuster va més enllà i ha gestat un projecte de serradora comunitària: “Vaig pensar que les matèries primeres estaven pujant i que com a fusters ens podíem ajuntar i adquirir una màquina per fer gestió d’aquest material”. “Penso que hi ha moltes coses a fer, que ens hem d’ajuntar i veure com entre totes dissenyem aquest món on ens agradaria viure”, exposa el fuster.
Les persones que formen part de la iniciativa han encarregat una serradora i una màquina de tres cares a Suècia. La serradora té rodes perquè pugui ser mòbil i així es pugui compartir millor, amb la idea de col·lectivitzar-la. A més, el projecte compta amb un equip d’assessorament en gestió forestal per atendre les qüestions de permacultura i silvicultura que puguin anar sorgint, per fer una gestió acurada dels boscos. Gayete, de tarannà optimista, considera que la clau per a la resiliència és fer combustible de diferents experiències, és a dir, aprendre de l’experiència viscuda per imaginar alternatives de vida: “Quan no saps com te’n sortiràs, et tornes resilient, ja que trobes la manera de tirar endavant”.
I al centre, la vida en comú
Hi ha projectes de vida que procuren entrellaçar unes quantes qüestions de les que s’han anomenat fins ara, com la transició energètica, l’accés a la terra amb una visió ecosocial o la vida comunitària. Un d’ells podria ser la Cooperativa d’Habitatge i Producció Mas La Sala, a Sant Pau de Segúries, al Ripollès. Aquest projecte té tres branques principals, “la primera, i la més important, és la d’habitatge comunitari”, explica el Ricard Villanueva, que amb la Marta Barceló i quatre persones més formen part de la cooperativa. “Volem trencar amb l’esquema de família més convencional i passar a ser una família extensa on poder-nos cuidar, donar-nos suport i viure la diversitat”, exposa Barceló. La segona és la productiva, a través de la qual desenvolupen diferents activitats comercials que inclouen la llibreria La Lluerna, la ramaderia, l’horta, l’educació ambiental, el turisme rural, la venda directa i la gestió forestal. La tercera branca està centrada en la sostenibilitat econòmica, la legalitat, el manteniment de la infraestructura, l’energia i la comunicació. En aquest sentit, Villanueva parla de la triple viabilitat del projecte: “la social, que passa pel repte comunitari; l’econòmica, que passa per la diversificació de la productivitat, i l’ambiental, que es treballa en el projecte de ramaderia, agricultura i gestió forestal regenerativa, que posa èmfasi en la salut del sòl i en la maximització de la capacitat de capturar CO2 de l’atmosfera”.
“Potser no n’hi ha prou amb el que estem fent davant del col·lapse, però tal vegada no s’acabarà el món, sinó que començarà una altra etapa”, reflexiona la Marta Barceló. “Jo confio en la natura, en l’èxit evolutiu de la vida a la Terra. Som una de les espècies que ha accelerat més la seva capacitat d’interactuar amb el gran ecosistema; això em genera un cert punt d’esperança, d’aquí trec una força i una alegria que em permet afrontar el repte quotidià”, segueix Villanueva. Els socis de Mas La Sala ho tenen clar: “Les males passades i les ferides vindran, no cal que posem més llenya al foc, més val aprofitar la brasa per fer una costellada!”.
Cooperatives com Mas La Sala beuen d’experiències que s’han gestat en anterioritat. A Navarra, des de fa més de vuit anys es porta a terme el projecte Arterra Bizimodu, una ecoaldea que acull una vintena d’unitats familiars. “Tenim projectes comuns i la intenció conjunta de col·laborar en una transició”, desgrana la Mauge Cañada, que forma part de l’equip cofundador d’Arterra, on es treballa per la sobirania alimentària i l’autosuficiència energètica, mentre es generen espais perquè es duguin a terme cursos i iniciatives de tot tipus. Arterra és un edifici d’uns 8.000 metres quadrats (era un antic col·legi d’agustins i després va ser un intent d’hotel) i les persones que en formen part tenen la intenció de regenerar-lo: “La nostra proposta és reconvertir aquest espai. Això és una metàfora del que considerem que és important fer al món: regenerar els llocs que les persones hem degradat”. En aquesta ecoaldea, des del principi els va interessar la sociocràcia, “un model de poder distribuït que busca combinar els principis d’una aspiració a l’horitzontalitat i els beneficis d’algunes verticalitats que tenen a veure amb l’eficiència”, exposa Cañada.
Pel que fa a la resiliència, el primer lloc l’ocupa la comunitat. “El gran diferencial és allò comunitari, perquè el suport mutu, la consciència, la necessitat de donar-nos suport, que ningú surti sola d’aquests reptes, és l’element clau”, matisa la Mauge Cañada, que és psicòloga i es dedica a la facilitació de grups. Cañada es planta davant la idea de col·lapse amb una actitud curiosa. Segons ella, hem de crear un nou model d’abundància, entendre-la de forma desenganxada d’elements de confort, però que al mateix temps no sigui entesa com a carència. Les persones que formen part d’Arterra fa anys que es preparen pel col·lapse: “I aquesta és l’opció de vida que hem triat, nosaltres elegim el futur que volem i el fem present”. Per a Cañada, ajuntar-se per viure de forma sostenible “és un acte de llibertat i de poder col·lectiu”.
