El passat dijous 6 de juliol vaig fer una compareixença en una sessió de treball de la Comissió d’Empresa i Coneixement del Parlament de Catalunya sobre economia col·laborativa. Per estrany que fos, tots els grups parlamentaris s’havien posat d’acord per aprovar una resolució per tal de treure l’aigua clara d’aquest fangós terreny que és avui l’economia col·laborativa i valorar quin tipus d’intervenció pública hi convé fer, i per això van convocar una sèrie de compareixences. Jo hi vaig assistir invitat per la CUP i en representació de la Xarxa d’Economia Solidària, i compartia sessió amb Alejandro Touriño, soci director del despatx d’advocats Ecija, que ha treballat amb l’organització Sharing España.
Va intervenir primer el senyor Touriño, i va perfilar dos arguments que, malgrat revestir-los d’arguments tècnics i legals, contenien una profunda lògica neoliberal. El primer és que les empreses-plataforma que permeten posar en contacte les persones usuàries mitjançant lògiques “d’igual a igual”, no tenen cap mena de responsabilitat sobre el que facin els seus intermediaris ni sobre les conseqüències de les seves activitats, ja que, segons ell, fan només d’intermediaris que posen les plataformes a disposició. El segon argument té a veure amb la necessitat d’oferir llibertat d’opció a la ciutadania, esgrimint que són els usuaris els qui impulsen aquestes plataformes, l’existència de les quals és positiva perquè multipliquen i fan més eficients les opcions de treball, consum, etc.
Quan em va tocar intervenir vaig poder rebatre aquests arguments, gràcies, en gran mesura, dels debats col·lectius que hem anat generant, especialment a les dues últimes grans fites: el Fòrum economies col·laboratives Procomuns i la segona edició de l’Escola d’estiu de la XES. Quant al primer, dir que les plataformes no són responsables del que facin els seus usuaris és o bé naïf o bé malintencionat. Que ho diguin, si no, als Riders de Deliveroo o als conductors d’Uber, que han organitzat vagues de conductors per denunciar les relacions laborals encobertes i la desprotecció laboral que pateixen. O que ho diguin a totes les persones que no es poden permetre pagar un lloguer a Barcelona per culpa de la bombolla inflada per Airbnb i les expectatives de rendiments econòmics que genera llogar apartaments turístics a través d’aquesta plataforma. Ja no és només que s’hagin de garantir drets laborals o condicions dignes de treball, sinó que en casos com el de l’habitatge, en què s’ha generat una situació d’emergència habitacional, hauria de prevaldre el principi de precaució, com amb qualsevol tecnologia l’abast de la qual no es pot preveure, però posa en risc les necessitats bàsiques de les persones.
Quan al segon argument, el de la llibertat i sobirania del consumidor, què us hem de dir des d’un mitjà com Opcions? Un mitjà en què hem explorat (i molt) els importants límits que les condicions socioeconòmiques estructurals imposen sobre les nostres opcions quotidianes. La meva resposta va ser clara: en una societat amb una precarització generalitzada de les condicions laborals, la gent que recorre a les plataformes de manera recorrent no es mou tant per la llibertat com per la necessitat, i és una motivació molt diferent. L’argument de la llibertat amaga una ferotge lògica de la competència i de tendència a l’acumulació de poder i pressuposa que tots estem en les mateixes condicions d’escollir, i això, avui per avui, és una gran mentida.
