Si teniu ganes de practicar el cicloturisme, feu una ullada a aquest article, parlem d’aspectes a tenir en compte, possibles rutes a recórrer, quin és l’equipament bàsic, etc. Ara, us deixem amb experiències de cicloturistes que han fet del viatjar en bicicleta, el seu model de turisme.
Núria, una mudança internacional en bicicleta
Torí – Barcelona: 1.089 km, 12 dies
La Núria sempre s’havia autodefinit com una “ciclista urbana”, mai no havia fet bicicleta de carretera o cicloturisme. Quan el Davide, la seva parella, li va proposar fer la “mudança de Torí a Barcelona en bici” li va semblar una idea molt poètica. “Quan viatges en avió el cos arriba molt de pressa, però el cor sempre arriba més tard. La bici ens permetia acomiadar-nos a poc a poc d’Itàlia i anar-nos mentalitzant del nou projecte a Barcelona.” El gruix de l’equipatge el van fer enviar, però ells van enfilar-se a les bicicletes i van encarar la ruta que els havia de portar a la seva nova llar. La tranquil·litat va ser un ingredient bàsic del viatge, sabent que si alguna cosa no acabava d’anar bé, sempre podrien agafar un autobús o un tren per acabar el viatge. Tres dies abans de marxar va portar la seva bicicleta al taller perquè la deixés a punt, però la resposta del mecànic no va ser massa esperançadora; segons ell, aquella andròmina de més de vint anys no li permetria recórrer gaires quilòmetres… Però no va ser així i, a més, el fet d’anar amb un equipament tan rudimentari va fer que els obrissin les portes a molts llocs per dormir, menjar… van quedar meravellats amb la solidaritat de la gent. A l’alçada de Llançà, la bicicleta es va espatllar, però van aprofitar l’entrebanc per fer una pausa de tres dies a la platja mentre la bici estava al taller. Ara, vuit anys després d’aquell viatge, encara segueix desplaçant-se amb la mateixa bici i assegura que aquella experiència la va deixar “totalment enganxada al cicloturisme, una manera d’assaborir els paisatges i descobrir indrets”.
Toni, del Mediterrani a l’Atlàntic
Rialp – Isaba: 454 km, 6 dies
Després de molts anys i viatges en bicicleta, el Toni ha completat part la transpirenaica, una ruta que creua els Pirineus, des del Cap de Creus fins a Hondarribia. Fa poc que ha reemplaçat la bicicleta mecànica per l’elèctrica, fet que li permet escollir rutes que, només a cop de pedal, ja no es veuria capaç de fer, com és el cas de la transpirenaica, amb gairebé 13.000 metres de desnivell positiu. “És un trajecte molt dur, que acumula molt desnivell i cal estar molt preparat físicament i una bateria elèctrica fa el trajecte més assequible”, diu en Toni. Ell i la seva colla anaven en bicicleta elèctrica i carregaven una bateria extra perquè amb una de sola no podien acabar les jornades. Van dissenyar la ruta evitant carreteres i, sobretot, corriols i passos estrets que els obliguessin a carregar la bicicleta, les elèctriques pesen força més que les mecàniques. Un cop en marxa, redissenyaven la ruta en alguns punts per trobar llocs on menjar, dormir i carregar les bateries: “Durant el trajecte anàvem mirant el mòbil a la recerca de connexió a Internet, així evitàvem perdre’ns i fer variacions segons les necessitats que anaven sorgint.”
Jose, un parèntesi laboral pedalejant per cinc països diferents
Figueres – Conca d’Arcaishon, passant per Àustria, Alemanya, Suïssa i França: 2.500 km + 3.500 en tren o cotxe compartit, dos mesos i mig
El Jose tenia ganes de fer una pausa laboral. Feia temps que la idea de fer un viatge ell sol li ballava pel cap, però no acabava de fer el pas. Un dia, passejant per Montjuïc, casualment va sentir un noi amb una guitarra cantant “Caminante no hay camino” i s’ho va prendre com un senyal “agafo la bicicleta i me’n vaig”. Va començar a pedalejar a Figueres i la ruta la va anar planificant en funció dels esdeveniments. Va posar rumb a Àustria perquè el seu grup de batucada participava en un festival en aquest país, després va saltar a Alemanya per visitar-hi una amiga i d’allà va passar a Suïssa per acabar a França tot resseguint el Loira. La seva premissa era buscar rutes amb poc pendent, ja que amb el pes de les alforges les pujades es fan més dures, i no trepitjar carreteres. Li va ser fàcil trobar camins adaptats o creats per a la circulació en bicicleta. L’experiència va ser tan satisfactòria, que ha fet del cicloturisme el seu model de viatge.
Agrupament Escolta Pius Xè, uns campaments d’estiu diferents
Maó – Ciutadella (amb rutes pels diferents pobles de l’illa): 300 km, 15 dies
4 nois i 7 noies d’entre 15 i 17 anys i els seus dos monitors van decidir viure uns campaments d’estiu diferents i fer una ruta en bicicleta per Menorca. La logística no era senzilla, el grup era nombrós, molts no sabien ni què eren unes alforges, d’altres no tenien massa experiència en anar en bicicleta… Però tot es va poder gestionar bé amb una bona preparació. Mesos abans, van fer algunes classes de mecànica per conèixer una mica més el que seria el seu mitjà de transport, van posar les bicicletes a punt per a no tenir ensurts durant la ruta i van organitzar algunes sortides per familiaritzar-se amb la bicicleta i guanyar resistència física. La ruta va anar sobre rodes, mai millor dit. De vegades dormien en locals que els cedien algunes entitats de l’illa, d’altres vegades acampaven en càmpings… i van poder conèixer Menorca centímetre a centímetre i sense problemes d’aparcament per visitar algunes de les seves cales més amagades i apartades de la civilització.
Jaume, resseguint muntanyes, muralles i rius
Ruta circular des de Llançà, passant per Vielha, Tolosa, la costa oest francesa i Carcassone, entre altres pobles: més de 1.000 km, 14 dies
En Jaume és de València i per començar la ruta va haver d’agafar el tren fins a Llançà. Assegura que la logística és un pèl feixuga, ja que només es pot viatjar en bicicleta amb trens regionals; els d’alta velocitat reserven molt poc espai per a les bicis i cal comprar bitllet també per elles. Però en qualsevol cas, el viatge s’ho va valdre. Va pedalejar al costat del Garona i del Canal du Midi, va poder sentir la brisa del Mediterrani i de l’Atlàntic i va resseguir els Pirineus a soles i les muralles dels castells medievals francesos. Només l’acompanyaven la improvisació i les sorpreses que l’esperaven. En els seus dies de ruta, va alternar els “dies de civilització”, en paraules seves, en què prefereix plats calents i un bon llit, i els “dies de desconnexió total”, moments per aïllar-te i que et permeten arribar a llocs més remots. L’experiència de passar-se dos dies enmig del Pirineu, sol i sense veure cap persona va ser mística. La bici li permet arribar a aquests paratges i alhora li dona la seguretat de poder accedir-hi i marxar-ne fàcilment. Ell mateix l’ha anat transformant a poc a poc i en funció de les necessitats en una “bicicleta de viatge”. Ara, té nous viatges en ment: resseguir l’Ebre des del Delta fins al seu naixement, la costa sud de Portugal o la costa llevant, de València a Gibraltar.
