L’energia és també una qüestió social i ambiental: obtenir energia té uns impactes

Entrevista a Lourdes Berdié, membre de la Xarxa de Sobirania Energètica des del 2013, any en què es va formar la xarxa.

Foto: Joana Ariet

Química de formació, està especialitzada en química analítica del medi ambient i contaminació. Dedica bona part del seu temps a l’activisme energètic i s’involucra en diferents moviments per la defensa del clima. Molt preocupada pel futur incert i complicat que ens espera, l’amoïna veure la poca capacitat que tenim per moure res malgrat la quantitat de pedra que piquem. Veu en l’ecofeminisme el gir mental revolucionari que ens aportaria la base per a la transformació social, econòmica i ecològica que necessitem urgentment.

De què parlem quan parlem d’energia?

L’energia és essencial per a la vida. Sense energia no podríem alimentar-nos, vestir-nos, escalfar-nos, moure’ns, produir i transportar objectes, i desenvolupar els nostres projectes personals i col·lectius. És el que mou el món. Però en moure’ns deixem una petjada. Qualsevol activitat humana té uns impactes, qualsevol producte que fabriquem o aliment que cultivem té una empremta d’energia.

El que reclamem des de la sobirania energètica és que totes les persones puguem decidir sobre l’energia

Quan parlem d’energia no solament parlem, doncs, d’un tema tècnic. L’energia no és només una qüestió de kilowatts hora o de potència instal·lada, de triar plaques o petroli. És també una qüestió social i ambiental: obtenir energia té uns impactes, el que fem amb aquesta energia té uns impactes. Aquí i arreu. D’on extraiem l’energia o els materials necessaris per a obtenir-la genera un impacte en les comunitats on hi ha aquests materials, en les comunitats i ecosistemes on s’instal·len les infraestructures. I també cal pensar el que fem amb aquesta energia. Els usos que li donem poden ajudar a tenir cura del món on vivim o poden contribuir a degradar-lo encara més.

Lourdes Berdié durant l'entrevista | Foto: Joana Ariet

Lourdes Berdié durant l’entrevista | Foto: Joana Ariet

El que reclamem des de la sobirania energètica és que totes les persones puguem decidir sobre l’energia: sobre quants kilowatts hora o quanta potència cal instal·lar, sobre si fotovoltaica o fòssil, però també pensant que les nostres decisions tinguin el menor impacte negatiu possible sobre altres comunitats i ecosistemes.

Què fa que ara estiguem parlant d’energia, que sigui tan necessari parlar-ne?

Ara mateix ens trobem en un moment molt crític. Nosaltres, com a Xarxa, ens vam començar a activar l’any 2013, arran de la resposta a la fracturació hidràulica (fracking); en aquell moment, evidentment, es parlava ja de canvi climàtic, de crisi energètica, hi havia Antonio Turiel insistint en el tema del pic petrolier (peak oil), dels límits dels recursos, el peak everything. Però ara mateix és un tema cabdal. Ara estem fent la transició. I, hi ha qui diu, començant a col·lapsar.

Estem fent la transició, sí, però una transició a mida de l’oligopoli i dels capitals

Ep! Has dit que ara estem fent la transició?

Bé, sí. Estem fent la transició…, però no la que voldríem (riu). Estem fent la transició, sí, però una transició a la mida de l’oligopoli i del capital. Els plans de transició, si és que n’hi ha, estan pensats des de la perspectiva de la gran infraestructura, del model centralitzat on qui té el capital és qui pot realitzar projectes. Ara, qui té les de guanyar són les grans empreses energètiques. Amb la seva capacitat d’influència política (coneixem prou bé el tema de les portes giratòries), han estat capaces d’endarrerir la transició energètica durant dècades. Recordeu l’impost al sol, els canvis legislatius sobre les primes a renovables, les traves que posen avui dia a les instal·lacions d’autoconsum… O el bloqueig a donar prioritat a un model distribuït d’instal·lacions petites i mitjanes, menys exigents econòmicament i, per tant, més assumibles per la ciutadania, amb una propietat també més distribuïda i, per tant, més democràtiques.

El valor de les energies renovables és que permeten la proliferació de projectes de cost baix o mitjà en mans ciutadanes. I, per tant, i més important, augmenten la nostra capacitat de decidir sobre l’energia. Ens fan més conscients i amplien la nostra cultura energètica. Ens podem preguntar, i tenir en compte en les nostres decisions energètiques, coses com d’on venen els materials amb què s’han fet les plaques que ens instal·lem, com s’han obtingut, qui els ha extret i en quines condicions, on aniran a parar els materials quan acabi la seva vida útil, etc.

Ara, amb les conseqüències del canvi climàtic cada cop més difícils d’ignorar, amb la crisi dels recursos energètics fòssils cada cop més a sobre, les grans empreses han obert per fi la via a una transició. Però una transició feta a mida. Amb una transició energètica orquestrada per les grans empreses, la nostra capacitat de decisió està venuda; les no-afectacions a tercers seran l’última prioritat.

Mireia Bosch entrevistant a Lourdes Berdié | Foto: Joana Ariet

Mireia Bosch entrevistant a Lourdes Berdié | Foto: Joana Ariet

Perquè sí, estem en crisi energètica i climàtica…

Lamentablement. Tenim al davant una crisi energètica anunciada des de fa temps. Coneixem el problema del peak oil que comentava abans. Sabem que el petroli que encara hi ha és cada vegada més difícil d’extreure, menys rendible econòmicament i energèticament… Sabem, a més a més, que no el podem cremar, perquè per anar bé hauríem de deixar els combustibles fòssils que queden sota terra per a no atiar més la flama del canvi climàtic.

Ara el canvi climàtic se’ns fa cada vegada més visible. Prenem cada vegada més consciència del fet que no serà possible mantenir l’ordre actual de les coses, que ja no arribem a temps de mitigar la situació i que caldrà adaptar-se a unes condicions futures incertes. La pressió social augmenta. Hi ha una pressió institucional creixent, encara que sigui tímida, encara que sigui sobre el paper i dins de les premisses del sistema actual. Fins i tot des de sectors ben allunyats de l’ecologisme es veu la necessitat de reduir les emissions d’aquests combustibles. La necessitat de fer aquesta transició està per fi sobre la taula, tot i que ja fa dies que això es veia venir… Potser és que ara ja és rendible a curt termini? En tot cas, s’ha donat el tret de sortida amb el vistiplau, ara sí, de l’oligopoli, i l’oligopoli, com no podia ser d’una altra manera, s’ha assegurat d’estar a la pole position.

Sabem que els recursos són finits, però el sistema viu d’esquena a aquest fet, o podríem dir que funciona de manera suïcida, com si no hi hagués límits

Hem parlat de la crisi de les matèries primeres relacionades amb els combustibles fòssils, però també hi ha una crisi de matèries primeres que tenen a veure…

… amb les renovables, sí. Perquè a més del pic petrolier, tenim també un pic de l’urani, un del coure i un pic, en realitat, per tot allò que ens plantegem explotar a gran escala. El peak everything, dèiem. Sabem que els recursos són finits, però el sistema viu d’esquena a aquest fet, o podríem dir que funciona de manera suïcida, com si no hi hagués límits. No sé com dir-ho. La Terra no és la butxaca màgica d’en Doraemon! 

Llavors, el camí, la sortida, a aquesta crisi energètica passa per les renovables?

Un tema complicat. El camí passa per les renovables, sí. Però el camí no es redueix a un simple canvi de fonts d’energia. El problema de les renovables és que elles soles no poden substituir els combustibles fòssils i satisfer tot el consum energètic actual. Tenen una menor taxa de retorn energètic, és a dir, són més cares en termes d’energia que les fòssils. Tenen una menor densitat energètica, és a dir, necessiten ocupar molta més superfície per a obtenir la mateixa energia. Això vol dir que hem d’anar cap a un decreixement energètic com a societat. Hi ha qui ho entén com millorar l’eficiència energètica, però no és només això.

Els materials que necessitem per a construir les instal·lacions de renovables són limitats, la seva extracció també té un impacte i genera unes injustícies socials directes sobre els països que en disposen. Les infraestructures, sobretot les grans infraestructures, ocupen grans superfícies que també són necessàries per a preservar la sobirania alimentària i la biodiversitat

A més, el que resulta molt i molt revisable, de vegades de manera escandalosa, és a què dediquem aquesta energia. Les activitats humanes, el que fem amb aquesta energia, generen impactes socials i ambientals que també han d’entrar en la reflexió sobre el camí de la transició. Necessitem generar tanta energia? Tot el que fem amb l’energia és necessari? Què hi ha de superflu? Quanta energia necessitem? Som capaços com a societat de posar-nos d’acord en quines han de ser les activitats humanes prioritàries per a minimitzar la nostra petjada ecològica i garantir un futur a llarg termini? És trist, però aquest debat no s’entoma.


Fragment extret del nou Quadern 62: Energia local i descentralitzada, disponible properament.


Mireia Bosch Mateu

Comunicació social