“La llei de residus és una oportunitat per cuidar el medi ambient i crear ocupació. Tot Europa va en aquesta direcció.”

Entrevista a Joan Marc Simon, coordinador de Zero Waste Europe.

Foto portada: Arxiu entrevistat

Joan Marc Simon viu a Brussel·les i coordina Zero Waste Europe, la coalició de grups que impulsen l’objectiu “residu zero” per tot el continent europeu. Orador habitual, tant en reunions amb la indústria i les ONG a Brussel·les com en l’àmbit local, ha elaborat nombrosos estudis i llibres com «Residuo Cero – Cómo reactivar la economía sin destruir el planeta».

Què és Zero Waste Europe (ZWE)?

ZWE és una organització que treballa a Europa, tant influenciant polítiques europees com en la implementació d’estratègies de residu zero. Això últim ho fem treballant amb els nostres grups locals (en tenim a 25 països), amb els municipis i, fins a cert punt, amb petites empreses i indústries. Actualment, treballem amb 450 municipis en la implementació d’aquestes estratègies: prevenció de residus, canvi de sistemes de recollida, sistemes de reutilització…

A més, intentem connectar diversos actors en accions d’impacte. Per exemple, hem impulsat el moviment Break free from plastic (Allibera’t del plàstic), que promou alternatives al plàstic d’un sol ús i que ara mateix té més de 1.000 punts adherits a tot el món. Intentem tenir influència més enllà de la nostra pròpia organització i podem arribar a generar grups que són més grans que ZWE.

Jose M. Alonso entrevistant a Joan Marc Simon

Jose M. Alonso entrevistant a Joan Marc Simon | Foto: Joana Ariet

Parla’m de l’empresa Contarina de Vèneto. L’esmenteu al vostre web com un exemple molt avançat.

Contarina és la pràctica més avançada a Europa actualment. És una empresa pública de gestió de residus, que treballa a la regió del Vèneto, a la zona de Treviso. Són 52 municipis, on s’ha aconseguit no només arribar a nivells de recollida selectiva de prop del 90% per a gairebé un milió de persones, sinó reduir la fracció rebuig a menys de 50 kg per habitant i any.

Aquí estem generant 300 kg per hab/any d’aquesta fracció.

Sí, entre 250 i 300 kg és el més habitual. Així que ells generen cinc vegades menys que la mitjana europea. I és clar, això ho fem servir com a comparació: si ells ho fan, això seria el que la resta hauria de comprometre’s a aconseguir. Òbviament, no és fàcil, però l’experiència demostra que és possible.

Dieu que voleu impulsar les polítiques de residus del segle XXI i deixar enrere les del segle XX. Com definiries cadascuna d’elles?

El gran titular que resumiria la gestió de residus del segle XX seria haver intentat evitar que la generació de residus tingués un impacte negatiu sobre la salut dels ciutadans.

Treure’ls del mig, vaja.

Treure’ls de, per exemple, un abocador al mig de la ciutat, on s’han acumulat, i dur-los a un lloc on no molestin. Això, en el pitjor dels casos, pot ser exportar-los o llençar-los al mar. En el millor dels casos, seria intentar arreplegar-los selectivament i reciclar el que es pugui.

La gestió de residus del segle XXI ha de prioritzar prevenció, reutilització i gestió local dels residus

El segle XXI és diferent: un segle on ja notem l’escassetat de recursos, on el preu de l’energia puja, etc. de manera que ja no té sentit el fet de generar residus. La gestió de residus al segle XXI ha de consistir a invertir la piràmide i posar la prevenció i la reutilització com a prioritats. Això implica reduir al màxim la generació de residus, perquè els productes consumibles han de durar molt més. I localitzar la gestió: reparar i reutilitzar localment, que sigui fàcil de fer o que la gestió de l’orgànica es faci de manera tan local com sigui possible.

Un objectiu ideal per a finals del segle XXI seria aquest: l’únic residu que s’hauria de generar hauria de ser l’orgànic.

Tornant a ZWE i a la vostra trajectòria recent. Sovint s’ha dit que, amb el projecte polític europeu, cal que els moviments socials europeus transcendeixin el context d’acció local i cooperin amb altres. Vosaltres us hi heu posat.

Aquesta ha estat la clau. Al principi, el 2005, hi havia grups ambientalistes a diferents països amb narratives i estratègies diferents, atomitzats. Nosaltres vam dir “mireu, hi ha un marc legislatiu europeu que, amb tots els seus errors, es pot utilitzar i no està sent explotat.”

Així que sumem els nostres esforços locals amb els esforços a de Brussel·les per intentar convèncer els qui tenen el poder executiu per implementar les solucions a local, regional i estatalment. I treballar amb les bones pràctiques. Perquè, en comptes de tenir idees que no s’havien implementat enlloc, dèiem “mira, a Itàlia hi ha un municipi que implementa una estratègia de residu zero que ha aconseguit aquests resultats en cinc anys. Per què no els visitem?”. I així, el que hem aconseguit és avançar molt ràpidament en una direcció concreta.

Hem aconseguit agafar el millor que hi havia a Europa sobre residus i transformar-ho en una norma. Hem construït sobre allò que ja hi havia, unificant la narrativa dels diferents grups i fent que treballin junts. Ara veiem molta col·laboració de la societat civil, molta més que entre administracions de diferents països o a la indústria. I això és un avantatge perquè, si estem més connectats, vol dir que tenim accés a més informació, ens podem anticipar i podem tenir més impacte.

Quines victòries ha portat aquesta metodologia?

Moltes. A Europa, per exemple, tot el que és economia circular. Del 2014-2015 fins al 2018 s’ha aprovat una part del paquet d’economia circular amb els nous objectius de reciclatge, l’obligació de recollida selectiva de l’orgànica el 2023, una metodologia uniforme per al càlcul del reciclatge, etc.

Jose M. Alonso entrevistant a Joan Marc Simon

Jose M. Alonso entrevistant a Joan Marc Simon | Foto: Joana Ariet

També hem aconseguit parar tots els fons europeus que anaven per a incineradores; hem canviat la política de subvencions a l’energia que es genera cremant residus (valorització energètica); vam aconseguir la directiva de bosses de plàstic d’un sol ús el 2014 i hem aconseguit la directiva per a plàstics d’un sol ús del 2019.

De manera local, hem aconseguit que països com Eslovènia o Romania – que van entrar a la UE el 2004 i el 2007 respectivament – estiguin ja molt més avançats que països com Espanya. A Romania, no estatalment, peròs sí en algunes regions i municipis s’implemen estratègies de residu zero semblants a les d’Itàlia, les del País Basc o d’alguns municipis de Catalunya, que són molt avançades. A Eslovènia, hem aconseguit que la capital (Ljubljana) sigui la primera d’Europa amb estratègia residu zero, ha deixat enrere la incineració i té taxes de reciclatge del 70%.

També hem influenciat molt les grans empreses, com ara les envasadores de refrescos (Coca-Cola, Pepsi) amb la campanya Break free from plastic, en identificar de quines marques són els envasos que es troben abandonats a les platges. Hem aconseguit que s’imposin objectius de materials reciclats o que ara mateix estiguin recolzant el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR), cosa que boicotejaven completament fins fa tres anys.

Globalment, avancem a bon ritme cap a un model de residu zero?

Estem avançant més ràpid del que avançàvem abans. Però encara estem anant massa lent i hi trobem moltíssims exemples. Jo crec que anem en la bona direcció, però anem massa lents.

El cas espanyol és exasperant. Hi ha països que han entrat a la UE vint anys després que Espanya i estan molt més avançats

Ens costa alterar les inèrcies que ens venen del segle XX?

És així, lamentablement. Continuem amb un sistema incrementalista de canvis quan la velocitat de la destrucció és exponencial. Tenim un problema d’escala: el canvi climàtic i la crisi de recursos no treballen a nivell aritmètic, treballen exponencialment, amb tota la retroalimentació de successos i catàstrofes.

Vet aquí la contradicció, encara no estem treballant a la velocitat adequada. Estem en un transatlàntic i ens costa virar la direcció i agafar velocitat de creuer.

En el cas de l’Estat espanyol, és exasperant. Perquè, com hem dit abans, hi ha països que han entrat a la UE vint anys després que Espanya i estan molt més avançats. Un país amb el nivell d’inversió i el coneixement que té Espanya en gestió de residus, que estigui tan endarrerit, crida l’atenció.

Fa mal, sentir-ho, no?

Nosaltres parlem amb les federacions europees i ens diuen com és de problemàtic treballar amb països com Espanya. On tens organitzacions com Ecoembes que van a la seva i que bàsicament estan traient credibilitat als seus homòlegs d’altres països.

Et volia preguntar pel terme de moda, “economia circular”. A Opcions hi tenim un cert recel, a fer servir termes “nous i brillants”, encara que reconec que, des del punt de vista de la comunicació, “economia circular” té molt de sex-appeal com a expressió. Com us posicioneu vosaltres? Sospito que de manera més pragmàtica.

S’abusarà del terme economia circular i d’aquí a deu anys no significarà res? Potser si. Pero ara mateix és útil

De manera pragmàtica, sí. Això són marcs de treball, marcs lògics. Economia circular està bé com a oposició a economia lineal, d’usar i llençar. Jo crec que, si només serveix per això, ja és alguna cosa. És fer explícita una cosa que nosaltres ja dèiem fa temps però els mass media o la indústria no estaven acostumats a sentir. El fet que això sigui “el nou normal” de la política europea crec que és útil. Hi ha gent compromesa amb l’economia circular que ho fa bé i jo crec que és útil en aquest sentit.

S’abusarà del terme i d’aquí a deu anys no significarà res? Potser sí. Però ara mateix té aquesta utilitat. També passa que, a països com Espanya, s’està tergiversant més que a d’altres. Per exemple, estàs cremant residus i dius “la incineració forma part de l’economia circular perquè sempre tindràs residus i cal fer alguna cosa amb ells, i el que no es pot reciclar s’ha de cremar. Això és economia circular”. Això és un greenwashing com una casa. Però, com que no hi ha una definició d’economia circular que estigui aprovada a nivell legislatiu, no passa res. I és clar, és més fàcil agafar les paraules de moda i retorçar-ne el significat que agafar-les i donar-les-hi un significat real.

Abans has parlat de Coca-Cola i Pepsi. Les grans corporacions podrien, paradoxalment, generar processos d’economia circular tècnicament molt potents, però estan inserides alhora en una lògica de negoci súper capitalista. Com us posicioneu davant d’aquestes grans empreses?

Aquí hi ha dues coses. Una, nosaltres donem suport, prioritàriament, a les empreses locals que treballin amb recursos locals en models circulars (no volem una “circularitat global”) i amb respecte pels drets dels treballadors. A nivell d’estratègies de residu zero, volem que aquestes petites empreses locals es multipliquin. Creiem més en una Europa plena d’empreses locals de gasoses i refrescos amb envasos que circulen localment i ancorats a la comunitat que tenir dues o tres multinacionals que, de manera súper eficient i molt ecològiques, et subministren a nivell europeu.

Jose M. Alonso entrevistant a Joan Marc Simon

Jose M. Alonso entrevistant a Joan Marc Simon | Foto: Joana Ariet

Dit això, i a partir de la feina que fem amb les empreses locals, també som conscients de l’impacte que tenen aquestes grans empreses sobre el medi ambient i els impactes socials que generen. La nostra estratègia és parlar-ne, per intentar minimitzar el mal que fan. Aleshores, si aconseguim que els envasos de Coca-Cola, Pepsi etc., en lloc d’acabar al medi ambient, es passin a un sistema d’envàs reutilitzable, podem fer que siguin una mica menys perjudicials. També perquè quan es tracta de canviar infraestructures i paradigmes, si canviem una infraestructura de reutilització d’envasos que funciona per a aquestes grans empreses, també funcionarà per a petites. De la mateixa manera que si construeixes carreteres per a cotxes, també es poden fer servir per bicicletes. La infraestructura podria ser utilitzada per tothom. Aquesta és la filosofia.

Som conscients de la contradicció però creiem que, atès l’impacte actual d’aquestes empreses, és important minimitzar-ho.

A Espanya, s’està elaborant la nova llei de residus i estem preocupats perquè, pel que sembla, al text aprovat al Congrés li falta ambició i profunditat per introduir mesures potents de prevenció i reutilització. Quin seria el vostre missatge pels nostres representants polítics?

Crec que és important que vegin realment l’oportunitat. Que vegin que aquesta llei no és una llei de restricció, sinó que és una llei que permetrà millorar l’estat del medi ambient, crear ocupació, ajudar-nos a lluitar contra el canvi climàtic i a ser més eficaços. Aleshores, si realment els preocupa el futur del país, jo crec que és una llei que és important que s’aprovi amb el màxim d’ambició.

Que no deixin passar una altra oportunitat per posar-se al dia en tot allò que és una societat residu zero (o economia circular), perquè tot Europa va en aquesta direcció i Espanya l’ha de seguir. I que, si poden prendre la iniciativa i, per una vegada, no ser els darrers, seria benvingut.

 

“Aquesta entrevista ha estat extreta del Quadern 61 “El negoci dels residus”. Si vols llegir l’entrevista completa o tot el Quadern, compra-la i te l’enviem a casa o uneix-te a Opcions.”


Jose M. Alonso Opcions

Jose M. Alonso

Responsable de continguts