Albert Cuchí és arquitecte (ETSAB, 1983) i professor titular del Departament de Construccions Arquitectòniques a l’Escola d’Arquitectura del Vallès de la UPC. A més, és membre fundador de l’agrupació Arquitectura i Sostenibilitat del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i membre fundador de GBC España (capítol espanyol del World Green Building Council). Dirigeix la seva investigació cap a les relacions entre l’arquitectura i l’exigència de sostenibilitat.
Què hi teniu a dir, els arquitectes i urbanistes en la manera com generem confort tèrmic?
Tenim un problema i és que hem de canviar la nostra relació amb el medi. Ara ens adonem de les nombroses alarmes que ens arriben: ruixats, sequeres, onades de calor i de fred… episodis extrems i freqüents. Tot i que la nostra gran crisi és la pèrdua de biodiversitat. En realitat, tot això ens indica que cal canviar el nostre model de relació amb la natura i, per tant, el nostre model productiu i manera de satisfer les necessitats, que ha estat creada pel model industrial. El model industrial és, de fet, el pare del deteriorament ambiental i d’aquest model de relació amb el medi. Necessitem un canvi cultural!
Quin és el problema d’aquest model?
En el cas del canvi climàtic, és essencialment el carboni, les emissions de CO2 a l’atmosfera. Aquest és un dels nostres grans problemes. Hi ha el moviment Transition Towns, que aposta per un futur baix en emissions de carboni i per canviar per alliberar-nos d’aquesta dependència del carboni. Si calculem la nostra petjada de carboni en alimentació, ens adonem que és brutal!
I el problema d’aquest model en què vivim són les solucions que ens dona: per a l’energia, el cotxe elèctric; per a les variacions en el clima, aïllament tèrmic a les nostres llars. Ens diuen “No hi ha problema: tu viu igual, que nosaltres t’ho solucionarem amb processos tècnics”. Però ens adonem que això és del tot insuficient. La dependència de les energies renovables respecte als minerals i les terres rares fa que l’aposta tècnica no sigui viable… O que es pugui descarbonitzar Europa, però no la resta del món. Per tant, aquesta opció tècnica no seria la millor opció.
Quina seria?
Crec que ens ho hem de mirar al revés. La veritable utilitat de descarbonitzar l’habitatge (o la mobilitat o l’alimentació) és adonar-nos de fins a quin punt som presoners del model fòssil. No és tant solucionar el problema buscant formes d’adaptació i mitigació del canvi climàtic, que també, com fer que sigui un camí d’aprenentatge. I com diu Yayo Herrero, que el nostre sigui un camí per descobrir les dependències.
En tenim moltes, de dependències!
A l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès, en el marc del concurs Solar Decathlon Europe, els estudiants van fer un exercici molt interessant per adonar-se d’una d’aquestes dependències quotidianes: la nevera. Aquest és segurament l’electrodomèstic que més consumeix al llarg de l’any. Una de les vies per reduir aquest consum és, evidentment, fer-la més eficient. Però, com la podem fer més eficient? Doncs reduint-ne l’ús, posant menys coses a la nevera, tenint-la menys plena… Però quan comencem a fer això, ens topem amb el nostre model alimentari, que és altament dependent de la nevera.
Les cases també ens vinculen a determinats models de vida…
Si. Recordo la casa de la meva àvia, una casa de l’Eixample, d’aquestes que donen a davant i a darrere. Hi havia un moment de l’any que guardo entre els meus records infantils: l’habitació de la meva àvia i el menjador canviaven de lloc. Per què? Per aprofitar les diferents condicions que es donaven a un lloc o a l’altre. Però és que, a més, la casa es vestia i es desvestia. A l’estiu desapareixien les catifes, les cortines de vellut… Fins i tot en algunes cases desentelaven les parets. Fixeu-vos en la vorada de fusta que hi ha a les estances d’aquestes cases: servia per clavar-hi les catifes a l’estiu, i el dibuix de les rajoles era perquè, quan es retiraven les catifes, el terra no es veiés sense encant: el dibuix de les rajoles imita les catifes. És a dir, abans hi havia una lectura de les oportunitats per gestionar les possibilitats que donaven els espais, un coneixement de l’ús dels edificis que s’ha anat perdent.
I com s’ha perdut aquest coneixement?
Amb l’arribada de l’estufa de petroli. I després la de gas, la calefacció… i tot allò es va acabar. Tot l’any era estiu; ja no hi havia catifes (potser només les de guarniment al menjador), les cortinetes es van quedar tot l’any… En definitiva, va arribar un estiu perpetu. Si el que hagués arribat primer hagués estat l’aire condicionat, ens hauríem quedat amb un hivern perpetu, tindríem les catifes posades i les cortines de vellut.
Un Quadern d’Opcions està dedicat al confort tèrmic. Què me’n dius, d’aquest concepte?
El concepte de confort tèrmic està vinculat a un component cultural, a unes maneres de fer determinades que sovint no responen als instruments que tenim.
Jo mateix visc en un pis de Gràcia que és un edifici patrimonial i no el podem aïllar per fora. Però aquest pis té una estratègia patrimonial per generar confort que no es recupera… i el que fem és posar-hi calefacció a l’hivern i aire condicionat a l’estiu.
- QUADERN RELACIONAT
FRAGMENT EXTRET DEL QUADERN
Amb això el que et vull dir és que no és tan sols una qüestió d’aïllament tèrmic, sinó de recorregut crític per tots els nostres hàbits, perquè el que hem de fer és canviar la nostra relació amb l’energia, amb el medi ambient en general. L’aïllament tèrmic és un instrument que en un moment determinat podem utilitzar, i segurament l’emergència de la situació ens demana i continuarà demanant que millorem l’eficiència tèrmica dels edificis, però això ha de ser només el primer pas per generar aquest canvi.
Però com el fem, aquest canvi? No pot ser només un canvi personal. També ha de ser un canvi polític, econòmic… i amb caràcter social, accessible per a tothom.
Sí, per això és tan necessària la conscienciació. Jo, com a arquitecte, et puc aïllar la casa, però no et puc acompanyar en aquest camí de canvi de la teva relació amb l’energia si tu no el vols fer. Si tu el que vols és mantenir el mateix nivell de vida i posar-te els electrodomèstics plus, plus plus, cotxe elèctric i plaques solars jo poc hi puc fer. I aquest és el missatge que s’envia i que reforça el que tu vols. Però hi ha segments de la població a qui ni aquest missatge arriba ni té capacitat per desplegar-lo.
Tenim diferents nivells de població, més o menys conscienciada, amb més o menys possibilitat econòmica o organitzativa. I el missatge ha de ser diferent i l’acció també.
M’agradaria preguntar-te pel concepte de sostenibilitat.
La resposta és clara: tancar els cicles dels materials en tots els processos de satisfacció de les necessitats. O sigui, que els recursos que tu utilitzes, al final del procés, tornin a ser recursos: per tant, agafar el residu i tornar-lo a la qualitat de recurs. Les societats tradicionals funcionaven així.
Però avui no tenim societats tradicionals… Què en fem, d’una ciutat com Barcelona, per exemple?
És clar, perquè la Barcelona d’avui ja és fruit d’una societat industrial.
El problema és que aquella societat tradicional que utilitzava la biosfera com a màquina d’on extreure els recursos i hi retornava els residus en forma de nou recurs, s’ha convertit en una societat basada en els combustibles fòssils. I vam fer un salt brutal en la societat, amb la idea del progrés a base de bombar recursos i extreure minerals… que acaben en forma de residus que aboquem al medi. La crisi que actualment tenim és, en bona part, a causa d’aquests residus, de la contaminació.
Això és justament el contrari de la sostenibilitat…
Estem vivint a base de fer desaparèixer el futur. Ens estem menjant el futur. Això és el que fa el capitalisme: portar el futur en el present. En certa manera estem exportant pobresa cap al futur.
Com encaixa el concepte de sostenibilitat amb el d’arquitectura?
Mira, potser nosaltres ho tenim més fàcil perquè fem servir molts materials que respecten aquest criteri del cicle dels materials que t’he comentat (fem servir terra, morter de calç, etc.) I a més, als edificis, podem tornar a utilitzar les estratègies del pis de la meva àvia; potser no les mateixes, ni totes per igual… Perquè, qui vol recuperar les quatre capes de mantes tenint la funda nòrdica! És a dir, no cal que tornem exactament a les mateixes solucions tècniques, però sí que recuperem certes formes de funcionament.
I la ciutat?
Traguem el cotxe. El cotxe és l’element que ha configurat i canviat la ciutat, i a més és fill d’un model consumidor i depredador de recursos. Eliminant el cotxe canviem la ciutat i la recuperem. Llavors ens caldrà recuperar l’espai públic, tornar-lo a habitar. Recuperar el carrer, per passejar, per jugar… Amb el carrer Consell de Cent ens n’hem adonat: a la que hem tret els cotxes i el fum i hi hem posat arbres, la gent hi ha anat i ha començat a habitar-lo; i segurament el que s’ha fet allà és encara massa trivial, però és un espai magnífic en ell mateix.
Parla’m d’alguns exemples inspiradors pel que fa a espais públics, edificis, pràctiques…
Transition Towns són molt inspiradors en el sentit organitzatiu, com a mostra de com la societat civil es pot organitzar.
També m’agrada especialment un estudi del metabolisme que vam fer a Amorebieta-Etxano, al País Basc. Es tracta d’un poble que té la part de muntanya (Etxano) i la part industrial (Amorebieta). La gent d’Etxano ens van encarregar un relat per presentar-se a la discussió del pla d’ordenació urbana. Ens trobàvem amb un municipi format per dues realitats: la vinculada a la muntanya, amb activitat productiva encara en part tradicional, i la vinculada a la vall, amb activitat industrial i un paisatge fruit de la industrialització, desconnectada del territori i altament contaminant. Vam estructurar l’estudi en cinc eixos: aigua, caseríos i alimentació, energia, bosc i gent, i els vam treballar amb entrevistes i investigació participativa. A partir d’això, vam poder consolidar una visió de futur del territori i la ciutat des de la sostenibilitat i la resiliència del model productiu i social, amb cicles tancats i tendència a l’autosuficiència local, recuperant la relació de la ciutat amb la muntanya, reconnectant l’ús dels materials amb el territori, etc.
Un altre exemple és el de Vrin, un poblet de Suïssa que, volent viure del seu propi territori, ho canvia tot: els camins, les parcel·les… tot! I genera una nova tradició. Una tradició nova, cert, però que reconeix el llegat d’anys, una tradició en la qual les seves àvies es reconeixerien.
Aquests processos de canvi locals són molt interessants, inspiradors i reproduïbles.
La nostra gran estratègia ha de ser la reterritorialització. Tornar a connectar amb el territori i buscar les oportunitats de connexió que tenim.
I com creus que arribarem a fer aquest canvi? El farem perquè ens el creiem i comprem el relat o bé perquè ens arribarà de sobte?
Ja ens està arribant. Hem de començar a desmantellar certs territoris. Molt territori que ocupem ja no ens ofereix les condicions perquè el continuem habitant. La qüestió és que, si no ho fem ara, ho haurem de fer després de manera forçada i sobtada, i el problema serà si llavors tindrem prou cohesió social per donar una resposta solidària i que la desorganització social es doni de manera “ordenada”.
A Opcions, diem que el consum conscient parteix d’una reflexió sobre si una decisió per resoldre una necessitat té en compte criteris de justícia social i d’impacte mediambiental. Podem fer el mateix amb l’arquitectura? Podem parlar d’arquitectura conscient o responsable?
El més important és pensar que quan volem satisfer una necessitat activem una sèrie de recursos. En habitatge el primer que hem de fer és entendre que construir de nou no és l’activitat clau. Ja tenim tots els edificis que necessitem, o gairebé tots. Per tant, la pregunta és com aprofitem el parc d’edificis construït i el que hem d’aconseguir és que aquest parc respongui a les necessitats de la gent de l’entorn i que els recursos que faci servir siguin tan locals com sigui possible i en cicle tancat. Al final, del que es tracta és de generar habitabilitat, naturalment a l’espai més íntim de la llar, però també a l’espai públic que habitem i compartim. Aconseguir una habitabilitat accessible i sostenible sense destruir el futur dels que vindran.
Aquesta entrevista obre el Quadern Confort tèrmic. Consulta’l a la nostra hemeroteca.
