Entrevistem a Dante Maschio, portaveu de la plataforma “Aigua és Vida”, sobre la situació d’emergència per sequera i la gestió que s’està duent a terme.
Quina lectura feu de l’actual situació d’emergència per sequera?
Hi ha diferents lectures. La lectura objectiva és que estem vivint una de les sequeres més fortes que mai Catalunya ha patit: si es miren els registres històrics, no és la més severa, però afecta les conques internes, que és on menys reserves tenim i on els consums són majoritàriament urbans. Això afecta especialment el litoral, que és on es concentra la major part de la població i indústria. I afecta en un moment en què la societat està molt inserida en l’economia capitalista, que ha guanyat eficiència i, per això, si se li treu una mica d’aigua, no funciona i trontolla. Per això és tan noticiable aquesta sequera.
La lectura interessant a fer és la gestió que es fa de la sequera. Existeix un pla aprovat des del 2020 que, decret rere decret, han modificat en funció de qui pressiona. I a Catalunya hi ha molts interessos particulars en la gestió de l’aigua! Ara, a les portes de la temporada turística, els hotelers són els qui més collen, i fan propostes tan sonades com autoabastir-se amb infraestructures privades per poder saltar-se normes públiques. I veiem que l’administració cedeix. Llavors la lectura és la d’un Govern dèbil i que sucumbeix al conjunt d’interessos privats que hi ha amb la gestió de l’aigua i, per tant, es reforcen els desequilibris de poder que des d’Aigua és vida fa anys que assenyalem.
Esteu de ple amb la campanya #Noenraja. Quines són les principals crítiques que feu a la gestió de la sequera?
Per una banda, fem una crítica al model. Ens agrada molt apel·lar als conceptes d’escassetat i sequera hidrològica, que ens permeten entendre com hem arribat fins aquí, i que va més enllà de la falta de pluges. És cert que fa tres anys que no plou com hauria de ploure, però també és cert que, si més no, des del 2000, des que la Unió Europea ens obliga a reportar l’Índex d’explotació de l’aigua, sabem que Catalunya dona un 30% més d’aigua de la que tenim. Això vol dir que tenim un problema de sobredimensió de la demanda d’aigua. I aquesta és la crítica principal que fem amb la campanya: una mala gestió en el sentit que les polítiques hídriques no s’han enfocat a gestionar la demanda i a atendre el problema de sobredemanda -és a dir que donem més aigua de la que tenim-, sinó que s’han enfocat a gestionar l’oferta, a posar infraestructura per abastir i subministrar aigua a tots els sectors que en requereixen.
- QUADERN RELACIONAT
FRAGMENT EXTRET DEL QUADERN
Per tant, aquí apel·lem a les responsabilitats polítiques i de gestió perquè, com a societat, l’únic que podem fer és gestionar. La pluja no la podem controlar, cada vegada tindrem menys pluja o, si més no, les pluges seran diferents de com ho han estat fins ara, i això no es pot gestionar; però on sí que podem incidir és en el que és gestionable, és a dir, en la planificació hídrica. Nosaltres tenim molt clar que la millor forma per a gestionar l’aigua és tenir molt clar de quanta en disposem i establir unes prioritats i unes jerarquies que avui dia no estan ben establertes.
Quines són les principals propostes que feu?
Passar de gestionar l’oferta a gestionar la demanda atenent una jerarquització d’usos que, per una banda, compleixi el que diu la Llei d’Aigües -per exemple, que els cabals ecològics són una restricció prèvia a qualsevol mena d’ús, entenent que els rius, els ecosistemes i la biodiversitat necessiten aigua per sobreviure- i, a partir d’aquí, seguir l’ordre de prioritats, que primer és l’abastament municipal i després l’economia.
Per una altra banda, ens agradaria jerarquitzar una mica millor, atenint-nos al que diu la Nova Cultura de l’Aigua. Si pensem en l’abastament municipal, per exemple, de Barcelona, tenim hotels i indústria. Caldria afinar més, i per això ens agrada parlar d’aigua-vida com a prioritat, per garantir primer els cabals ecològics i l’accés a l’aigua com a Dret Humà. Després, aigua-producció primària i essencial, entenent que els aliments també són un dret. Posteriorment, quedaria l’aigua per a l’economia, amb tot el seguit d’economies que necessiten aigua, però que són menys primordials que l’aigua-alimentació o que l’aigua-vida. Per acabar, i si queda aigua, tindríem l’aigua-oci i aigua-negoci.
No et perdis aquesta publicació on fem un resum de la gestió actual de l’aigua
Avui en dia, però, veiem que sovint l’ordre de prioritats es capgira. Per exemple, al Montseny, en plena sequera, les embotelladores han exportat al món més aigua que mai mentre uns quants municipis d’allà s’han autoabastit amb cisternes o inclús han hagut de plantejar talls nocturns perquè, aparentment, no tenen prou aigua; quan sí que hi ha aigua als aqüífers, però està en mans d’unes embotelladores que fan negoci amb l’aigua.
Quines són les principals propostes que teniu en tema d’aigua per a la pagesia?
Un dels problemes que ens està fent notar la revolta pagesa és la falta d’equitat amb la gestió de la sequera. No tots tenim la mateixa responsabilitat, i per tant no tots hem de pagar per igual els plats trencats.
L’alienació amb el camp fa que parlem en genèric de sector primari, com si fos homogeni. La pagesia és molt diversa, tenim majoritàriament petites i mitjanes produccions familiars, però també tenim l’agronegoci i fons d’inversió que han entrat al camp per financeritzar-lo i no per garantir el dret a l’alimentació. És a dir, hi ha diferents formes de tractar el camp. Hi ha qui el trinxa per fer-ne negoci, i per tant tenen marge de benefici per a costejar les restriccions, mentre la pagesia familiar arrelada al territori pot desaparèixer si els tractem a ambdós per igual. En aquest sentit, nosaltres apostem per revisar les restriccions i fer-ho introduint criteris de justícia social i ambiental.
També tenim una realitat que no podem negar i és que el sector agroramader consumeix i contamina molta aigua. Per tant, parlar de sector primari com a sector homogeni perjudicarà el sector petit. Hauríem de començar a parlar d’un pla de transició agroramadera a Catalunya, entenent, per exemple, que és totalment suïcida plantejar nous regadius quan no tenim prou aigua o no sabem si en un futur la tindrem. Per tant, si no sabem amb quina aigua podrem abastir aquests regadius, el que estem fent quan en prometem de nous és posar en perill la sostenibilitat econòmica de les futures agrícoles.
El que plantegem, doncs, és com repartir l’aigua, com garantir la sostenibilitat econòmica de la pagesia, alhora que es permet un bon estat de les masses d’aigua. I el que cal és un pla per aportar sostenibilitat econòmica i ambiental al sistema.
I, evidentment, hem de parlar de què fem amb la pagesia tradicional que tenim, que és la del secà. Fa tres anys que no plou i ens hauríem de plantejar recs de supervivència i suport a aquest tipus d’agricultura i eliminar qualsevol mena de pla d’increment de regadiu.
Alhora, cal atendre la modernització del rec, però el que diem és que cal fer-ho tenint en compte que quan això s’ha fet, en cap cas s’ha traduït en un resultat d’estalvi d’aigua final, sinó que l’estalvi d’aigua que s’ha aconseguit s’ha fet servir per a produir més. Per tant, modernitzar el rec sí, però generant estalvi d’aigua i no reinvertint aquest estalvi per produir més.
De nou, necessitem gestionar en funció de l’aigua que tenim i l’aigua que tenim ha de ser un limitant al creixement econòmic. I a partir d’aquí endreçar el sector.
Aquestes serien les propostes concretes pel que fa a l’aigua, i evidentment suport total a tota una sèrie d’altres demandes que la pagesia està fent per al sector, com ara acabar amb la competència deslleial en normativa referent a fitosanitaris, per exemple.
I pel turisme?
Pel turisme tenim demandes molt concretes! I és que com et deia abans, la llei d’aigües no reporta el consum que fa el sector turístic de forma diferenciada i, per tant, avui dia no sabem quina quantitat d’aigua consumeix el sector, perquè no s’està obligant a mostrar aquestes dades. El que demanem és que això s’hagi de fer: necessitem dades acurades per saber quant consumeix el sector per poder enfocar bé la política pública.
Alhora, tenim dades que ens demostren que el sector turístic té un pes cada vegada més important en l’economia catalana -es parla al voltant del 20% del PIB català-; i amb un litoral català trinxat pel monocultiu turístic, la planificació hídrica encara preveu i planifica un augment del sector -arribant al 25% el 2039-.
Les dades són esgarrifoses. Dades de pernoctacions ens diuen que el 2023 hem tingut uns 16 milions de turistes a Catalunya, un 20% més que el 2022, i això en plena sequera. Pel que fa a creueristes i visites diàries, per exemple, Barcelona té uns 26 milions de turistes: això suposa un consum d’aigua molt elevat. També tenim dades objectives de la planificació hidrològica: del 2008 al 2018 s’ha duplicat el consum d’aigua associat a les indústries turístiques. Pel que fa al consum d’aigua per turista, les úniques dades que tenim, provinents d’informes encarregats per l’administració pública, conclouen que un turista consumeix entre 2 i 5 vegades més d’aigua que un veí o veïna tipus.
Veiem, doncs, que hi ha un sobreconsum i no hi ha una política pública orientada a ordenar-ho i a limitar el creixement del sector en funció de l’aigua que tenim.
Ara, en plena sequera, el fet que no tinguem dades exactes de quanta aigua consumeix el sector fa que sigui impune a les restriccions. I això passa en el mateix moment en què la pagesia ha de costejar les restriccions per sequera.
Aquesta setmana heu fet una potent acció contra el turisme. Explica!
Vam tallar l’aixeta al Consorci de Turisme Barcelona, un organisme publicoprivat, que lluny d’impulsar polítiques d’estalvi, està fent de lobby per demanar, per una banda, el transvasament de l’Ebre per poder permetre el creixement del sector turístic, i per una altra, està negociant les dessalinitzadores privades per permetre que el sector se salti l’única restricció que tenen avui dia, que és no omplir les piscines. Per tant, davant d’això, i entenent que és un organisme de l’administració pública, li vam tancar l’arqueta de l’aigua amb l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT), No a la Copa Amèrica, Zeroport, Stop creuers, Aigua és vida i la Plataforma en Defensa de l’Ebre per, precisament, assenyalar com el sector és totalment impune a les restriccions per sequera. I, evidentment, demanant algunes mesures molt concretes, com que qualsevol injecció de diners públics que s’està fent ara mateix, sigui amb resultats finalistes d’estalvi i no serveixi per seguir engrandint la maquinària del turisme. De la mateixa manera que demanem, d’una vegada per totes, i com ja he comentat, que es comptabilitzi el consum d’aigua que fan. En un moment crucial, sabent que és un sector que ha crescut molt els últims anys, hem de poder saber quant consumeixen per poder enfocar bé la política pública, sobretot entenent que és una activitat no essencial.
Darrerament t’he sentit parlar de les taules socials de l’aigua. Què són?
Primer et vull parlar d’Andalusia, perquè ens agradaria que Catalunya s’emmirallés amb l’experiència que van tenir.
El 2008, per pura necessitat, els sindicats agraris (UPA i COAG), CCOO, les universitats, els operadors públics i els grups ecologistes van saber seure en una mateixa taula per pal·liar les greus conseqüències de la sobreexplotació de l’aigua a Andalusia. Per entendre el context andalús amb la gestió de l’aigua: allà el consum majoritari el fa l’agricultura; és una regió que ha patit i pateix sequeres molt fortes -de fet les dues comunitats autònomes que més pateixen la sequera avui són Andalusia i Catalunya-. I d’aquest context, d’aquesta necessitat, n’ha sortit el resultat: una taula no institucional que s’ha assegut per poder parlar sobre com fer front a aquesta sequera prioritzant allò que cal prioritzar. I ho han fet amb propostes que introdueixen principis d’equitat social i de justícia ambiental, entenent que la forma d’abordar el futur i la transició hídrica és amb planificació, i que aquesta planificació ha de tenir participació.
Entre altres coses, demanen un pla que protegeixi l’agricultura familiar o criteris d’equitat quan s’apliquin restriccions, ja que el camp no és una estructura homogènia i hi ha molta pagesia familiar que té dificultat per viure i que coexisteix amb grans empreses que concentren en poques mans l’explotació del camp. Aplicar les restriccions a tothom per igual fa que ens carreguem aquesta pagesia familiar, que és justament la que hem de potenciar. Perquè l’agroindustria no només trinxa el territori, sinó que, a més, no ofereix dinamisme social.
A Catalunya ens adonem que la urgència fa la necessitat. Tenim el repte de generar aquestes taules amb els diferents actors que tenim propostes. I des d’Aigua és Vida en tenim moltes, però, així i tot, no se’ns convida a aquests espais: veiem un govern dèbil, que es doblega a la pressió. I l’administració hauria de ser prou intel·ligent per a generar espais com les taules, i mecanismes perquè siguin espais no copsats pels interessos que ens han portat fins aquí. Espais plurals, oberts, diversos, on la participació no sigui merament consultiva i de neteja d’imatge pel govern, sinó un veritable espai de governança que permeti, a través del consens, planificar millor el futur del país.
I per vosaltres, quina seria la gestió ideal de l’aigua per fer efectiva la transició ecosocial que reclamem des dels moviments socials?
La clau, com t’he anat dient, és pensar i generar espais de governança on dur a terme la planificació hídrica de forma participada. No ho diem nosaltres, ho diuen les Nacions Unides en el seu informe de 2020 sobre aigua i canvi climàtic: per tal que les polítiques de gestió siguin de consens i no deixin ningú enrere, cal fer que la presa de decisions sigui compartida.
La gestió d’un bé escàs i bé comú com l’aigua ha de disposar d’espais de governança a escala municipal, supramunicipal i, sobretot, a nivell de conca hidrogràfica (que és l’espai que recorre un riu, des que neix fins que mor); que es planifiqui tenint en compte el que tenim en aquell espai, que la disponibilitat d’aigua sigui el limitant a l’ordenació del territori i les activitats, que puguem prioritzar i posar límit. I decidir entre tots i totes on posem els esforços.
Aquí ja tenim algunes experiències que ens inspiren i cap a les quals hem d’anar, com són, per exemple, l’Observatori de l’aigua de Terrassa o la taula del Maresme. Experiències que ens parlen de descentralitzar el govern de l’aigua incloent els titulars de drets i actors i actores que tenen interessos, coneixements i capacitats de gestió en l’aigua.
