Parlem de les maneres que tenim de moure’ns, de les organitzacions o entitats que les defensen, de mitjans de transport i infraestructures, com es gestionen i qui en treu beneficis, a l’Estat espanyol, a Catalunya i a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Les enumerem des de les mobilitats més sostenibles i responsables fins a les quals ho són menys.
En aquest article veurem:
- Mobilitat activa
- Transport públic a nivell estatal
- Transport públic interurbà a Catalunya: Rodalies i FGC
- L’Àrea Metropolitana de Barcelona
- Infraestructura viària i ferroviària
- Transport privat terrestre
- Transport aeri i marítim
Mobilitat activa
La mobilitat activa és aquella que realitzem amb el nostre propi cos. És la que més fem servir en el present i la que més s’ha fet servir històricament. Caminar, anar amb bicicleta, amb patins o amb patinet, és la manera més habitual de desplaçar-se de la humanitat en general, però també de la població de Catalunya.
La mobilitat activa és la forma més sostenible i ecològica de moure’s i hi ha entitats i organitzacions que es dediquen a vetllar perquè caminar o anar amb vehicles no motoritzats sigui més fàcil, segur i accessible. Us en deixem una llista:
- Consultoria de Mobilitat Activa Comoba, des de l’Economia Social i Solidària.
- L’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP). És una entitat dedicada a la defensa del transport públic col·lectiu declarada d’interès públic pel Departament de Justícia de la Generalitat.
- Catalunya Camina. Associació que treballa per millorar les condicions de mobilitat i reforçar la seguretat dels vianants.
- Cooperativa l’Escamot, des del Camp de Tarragona.
- El projecte Ciutats Vivibles, de l’organització Entrepobles, des d’una mirada global.
- La cooperativa Biciclot, des dels qui estimen la bici.
- L’Agrupació d’Usuaris i Usuàries de bicicleta, Amics de la bici.
- El BiciHub, centre de referència dels que utilitzen la bicicleta per desplaçar-se-
- Movilicat, la revista de referència sobre mobilitat i transport públic.
- Eixample Respira, una iniciativa per sensibilitzar la ciutadania.
- Bicicleta Club de Catalunya (BACC), una associació de ciclistes urbans enamorats de la bicicleta.
Dins de la mobilitat activa amb rodes -sobretot les bicicletes i els patinets- s’han creat sistemes i xarxes d’ús compartit d’aquests vehicles. De les vies que fan servir, els carrils bici, els camins etc. En parlem en l’article “Com funciona”.
Hi ha models de bici compartida públics i privats; aquí enumerem els públics.
Xarxes de bicicleta compartida
Són un sistema creixent que possibilita no tenir una bici pròpia, però, en canvi, disposar-ne a gairebé qualsevol zona d’algunes ciutats. Les ciutats on hi ha sistemes més arrelats al territori són:
- Barcelona, on hi ha el servei de Bicing.
- Girona, on hi ha el servei de Girocleta.
- Reus, on hi ha el servei de La Ganxeta.
- A Cambrils, Salou i Vilaseca han plantejat fer servir un mateix sistema de bici compartida en l’últim Pla de Mobilitat Urbana Sostenible.
- A l’Àrea Metropolitana de Barcelona funciona l’AMBici en 15 minucipis: l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Cornellà de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, el Prat de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sant Adrià de Besòs, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Molins de Rei, Sant Boi de Llobregat, Viladecans, Gavà i Castelldefels.
- A nivell estatal, ciutats com Gijón (Bicigijón), Palma de Mallorca (BiciPalma), Santander (TuEBici) o Madrid (Bicimad) tenen bons sistemes urbans de bicicleta compartida.
A l’article “Com funciona” en parlem amb més profunditat.
Patinet
Pel que fa al patinet, l’ús del qual està cada vegada més estès a nivell particular, després de diverses propostes, ciutats com Barcelona han decidit no instal·lar una xarxa de vehicles de mobilitat personal (VMP) compartida per diferents motius, entre altres el fet que aquests aparells no tenen control de la velocitat ni intermitents, ocupen en excés les voreres dels vianants i, a més, no són tan ecològics perquè tenen una obsolescència curta. Per tota aquesta situació de desordre que estaven creant, s’ha formalitzat una regulació que en la seva actualització a novembre de 2024, limita la circulació d’aquests patinets a una persona sola, a màxim 25 km/h i només per carrils bici o carrers amb límit de velocitat de 30 km/h. També assenyala els elements de seguretat imprescindibles, com l’ús de casc obligatori i que el vehicle disposi de llums davanters i posteriors, i en prohibeix l’ús a menors de 16 anys.
Transport públic a nivell estatal
El transport públic és el conjunt de maneres de moure’s en vehicles i vies que ofereixen les institucions públiques. Els transports públics són gestionats, principalment, per empreses públiques o semipúbliques, però també per empreses privades externalitzades. Tot i que només en alguns casos hi ha tarifes gratuïtes de transport públic, en la majoria dels casos les seves tarifes estan abaratides respecte al cost real, que és assumit per l’administració pública. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, el transport públic més utilitzat a Espanya és l’autobús, seguit del metro i després el tren. Analitzem, per exemple, l’ús dels diferents transports públics del mes de desembre de l’any 2023:
- Total d’usos del transport públic: 429,8 milions
- Autobús urbà: 157,3 milions
- Metro: 115,3 milions
- Autobús interurbà: 122,7 milions
- Rodalies: 47,6 milions
Per tenir una mica més d’informació sobre l’evolució de l’ús d’aquests transports públics en el temps, veiem que l’autobús urbà va incrementar respecte al mes de desembre de l’any anterior amb una crescuda del 18,2%; el metro també va seguir la tendència a l’alça amb un increment de l’11,8%; i l’ús del tren, considerat el transport més sostenible, ha crescut només un 4,6%.
És important remarcar que el transport públic urbà més utilitzat és l’autobús pel fet que moltes ciutats no compten amb xarxa de metro. A ciutats com Barcelona o Madrid, que compten amb una infraestructura extensa de metro, aquest transport és el més utilitzat. En el cas de Barcelona, durant el mes de setembre de 2024 es va batre un rècord històric d’ús del transport públic urbà, amb 37,2 milions d’usuaris del transport subterrani i 18,7 milions de passatgers als autobusos de la xarxa de TMB, segons l’INE. Del transport públic amb mirada ecològica i de sostenibilitat, en parlem a l’article “Impactes i visió crítica”.
Descobrim alguns detalls més sobre la titularitat dels transports públics i les infraestructures com xarxes viàries i ferroviàries.
Descobrim alguns detalls més sobre la titularitat dels transports públics i les infraestructures com xarxes viàries i ferroviàries.
Autobús
A l’Estat espanyol, el mitjà de transport col·lectiu més utilitzat és l’autobús. En ser un transport col·lectiu, estalvia externalitats com emissions o costos, i connecta ciutats i pobles que no estan connectats per vies ferroviàries. Sota la marca “bus.es Autobusos d’Espanya”, s’ofereix un servei públic a través de contractes de gestió amb operadors privats. A Catalunya, per exemple, aquestes empreses privades són Segalés o Alsa. A la pàgina bus.es, del Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible de l’Estat espanyol, hi ha tota la informació disponible sobre la xarxa d’autobusos per viatgers a Espanya.
Tren
El segon transport col·lectiu més utilitzat a Espanya és el tren, gestionat per l’empresa RENFE (Red Nacional de Ferrocarriles Españoles), propietat del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana. Pel que fa al transport per passatgers, RENFE opera amb ferrocarrils de Rodalies, Mitjana Distància, Alta Velocitat i Ample Mètric (més comú al nord de la península). A banda de la Renfe per passatgers, anomenada Renfe Viatgers, s’han creat quatre societats més dedicades a altres sectors: Renfe Mercaderies, Renfe Enginyeria i Manteniment, Renfe Lloguer de Material i Renfe Projectes Internacionals.
Amb l’aprovació de la Llei de Bases d’Ordenació Ferroviària i dels Transports per Carretera, RENFE es va fundar l’any 1941, fruit d’una unificació i nacionalització de totes les companyies que operaven a Espanya. L’any 2020, però, el sector va viure un procés de liberalització que va permetre l’entrada d’empreses privades al funcionament dels trens d’alta distància, inaugurats als inicis dels 90 amb l’AVE (Alta Velocitat Espanyola). Actualment, a banda de l’AVE, els usuaris també poden triar entre 4 operadors d’alta velocitat: Avlo (Alta Velocitat Low Cost, també operat per Renfe), Iryo (d’origen italià) i OUIGO (tren francès amb preus molt baixos). La mesura venia imposada per la Unió Europea qui, en el seu “Quart Paquet Ferroviari”, obliga els estats membres a liberalitzar el sector, com ja es va fer amb el transport de mercaderies per ferrocarril.
Cal remarcar que RENFE acumula força problemàtiques històricament. És prou habitual veure titulars als diaris que parlin del “caos ferroviari”: s’arrossega una forta falta d’inversió, solen haver-hi avaries als trens, els retards són diaris, sindicats com la CGT han denunciat males condicions de les treballadores d’aquesta empresa, l’estructura radial de les vies a nivell estatal fa que Madrid estigui saturat… Per tot plegat, les usuàries n’estan força cansades. Segons el diari El Economista, actualment aquesta empresa pública té un deute de 6.136 milions d’euros.
Transport públic interurbà a Catalunya: Rodalies i FGC
A Catalunya, la xarxa ferroviària que hi ha és gestionada per l’estatal Renfe, amb la marca Rodalies de Catalunya, i per l’autonòmica Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). Totes dues són força centralistes: connecten el territori amb la seva capital, Barcelona, però existeixen poques línies que connectin el territori sense passar per la capital (com la R8 que connecta Granollers amb Martorell). Segons una investigació del diari Crític, les regions catalanes més allunyades del tren són la Girona de costa i interior, el Pirineu, les Terres de l’Ebre i gran part de la Catalunya Central. Existeixen moltes capitals de comarca, com Olot, Solsona, La Seu d’Urgell o la Bisbal d’Empordà, sense parada de tren. En canvi, a ciutats com Manresa hi arriba tant Renfe com FGC.
Pel que fa al funcionament, sí que hi ha força diferències. Rodalies de Catalunya (Renfe) carrega amb les mateixes problemàtiques enumerades en el cas de RENFE Espanya, fins i tot una mica més de caos en el cas català: retards, cancel·lacions, falta d’inversió, trams afectats, males condicions laborals de les treballadores, etc. FGC, per altra banda, és una empresa pública de la Generalitat de Catalunya que gestiona diversos serveis de transport públic, principalment de ferrocarril suburbà, i que mostra més puntualitat i efectivitat en els seus serveis. Fent una anàlisi comparativa de les notícies publicades sobre els serveis oferts per RENFE i per FGC, és constatable que els usuaris de FGC senten un nivell de satisfacció força més alt que els de RENFE.
A nivell d’usuaris, mentre que Rodalies Catalunya, amb molts més quilòmetres d’abast, va ser utilitzada per 130 milions de viatgers l’any 2023, segons les seves pròpies dades, els serveis d’FGC de les línies de l’Àrea Metropolitana de Barcelona van ser utilitzats per 91 milions de passatgers, segons dades pròpies d’FGC.
Tot i que també registri incidències ocasionalment, els FGC sovint es posen a disposició per reforçar la manca de servei per part de RENFE en zones on aquestes són complementàries. Gestiona principalment la regió de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, arribant fins al Vallès i el Bages, i gestiona, també, molts dels funiculars de Catalunya, com el de Vallvidrera o el de Gelida, i els cremalleres de la Vall de Núria i de Montserrat. A més, l’empresa és propietària de les estacions d’esquí de la Vall de Núria i la Molina.
L’Àrea Metropolitana de Barcelona
L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) és l’administració pública del territori metropolità de Barcelona que ocupa 636 km2, que el conformen 36 municipis i on viuen més de 3,2 milions de persones. L’Autoritat del Transport Metropolità és el consorci encarregat de coordinar i planificar el transport públic de cada província. Existeix l’ATM de l’Àrea de Barcelona, la de Girona, la de Lleida i la de Tarragona. Són les que s’encarreguen, per exemple, de delimitar les zones segons tarifa de pagament, dels canvis en els títols de transport, etc.
Sens dubte, per volum i densitat de població, l’AMB és la més gran i complexa de Catalunya i és qui s’ocupa d’oferir i gestionar la xarxa pública dels diferents transports urbans i interurbans d’aquesta zona, que són els següents:
Autobús
La xarxa de busos compta amb 90 línies amb recorreguts per la ciutat en sentit horitzontal (8), vertical (17) i diagonal (3).
Metro
Actualment, el metro de Barcelona té 10 línies, més de 190 parades i, segons dades pròpies, és utilitzat diàriament per unes 900.000 persones en dies feiners (dades de 2021). El dia que més validacions va registrar el metro l’any 2024 va ser durant la diada de Sant Jordi, amb 1.804.000 validacions.
Els autobusos i el metro són mitjans de mobilitat gestionats per Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), la principal empresa pública de l’AMB. Dins de TMB, operen les empreses municipals de transport públic de Barcelona: Ferrocarril Metropolità de Barcelona S.A. (FMB), que gestiona la xarxa de metro; i Transports de Barcelona S.A., responsable de la gestió dels autobusos. Ambdues són propietat de l’AMB.
TMB va ser notícia a inicis de 2024 perquè es va revelar, a través del diari Crític, el salari de tres alts funcionaris d’aquesta empresa pública, inclosos dins el rànquing de les 10 persones amb càrrecs públics que més cobren a Catalunya. Són Xavier Flores García, conseller Delegat de TMB, que percep un salari anual de 160.461 euros, Carlos Jiménez Pérez, director d’organització i persones de TMB, que percep un salari de 142.631 euros l’any i Jacobo Kalitovics, director de la xarxa de bus de TMB, que percep un salari de 142.391 euros l’any.
TRAM
El TRAM (o Tramvia de l’Àrea Metropolitana de Barcelona) té sis línies en dues xarxes inconnexes: Trambaix (T1, T2 i T3) i Trambesòs (T4, T5 i T6). En aquest cas, sí que es tracta d’una gestió públicoprivada per part de l’empresa TramMET, de la qual té la majoria d’accions la constructora del projecte, ALSTON, i altres empreses, però també FGC i Ferrocarril Metropolità de Barcelona. Des de la seva inauguració, el 2004, s’ha parlat de decisions polítiques i gestions poc hàbils en la creació del Tram. La darrera ampliació s’ha inaugurat a finals de 2024, amb l’arribada de la T4 fins a la parada de metro de Verdaguer.
Nitbus
La xarxa de busos nocturns, que opera de 22h a 6 del matí, compta amb 20 línies, les quals són operades per les empreses privades Tusgsal i Avanza.
Infraestructura viària i ferroviària
Pel que fa al moviment de cotxes, motos, camions i autobusos, l’Estat espanyol té una xarxa de carreteres que permet una gran connexió interurbana, tot i que existeixen denúncies per part de regions força aïllades a comunitats com Astúries, Almeria o Extremadura. Aquesta xarxa està gestionada per les administracions públiques: aproximadament la meitat pel Govern d’Espanya (Xarxa de Carreteres de l’Estat), i l’altra meitat pels governs autonòmics. Algunes carreteres pertanyen, també, a diputacions i ajuntaments.
L’Administrador d’Infraestructures Ferroviàries (ADIF) és l’entitat estatal que gestiona des de les vies del tren fins a les estacions i la senyalització, entre d’altres. Es tracta d’una empresa pública històricament deficitària que, segons El Economista, actualment acumula un deute de 8.750 milions d’euros. La divisió en dues empreses públiques, una que s’ocupa del funcionament dels trens, RENFE, i l’altra gestora de la infraestructura, ADIF, es va dur a terme l’any 2005 i ha estat criticada habitualment per no ser una mesura efectiva. A altres països com França, una sola empresa pública, en aquest cas SNCF (Societat Nacional dels Ferrocarrils Francesos), aglutina sota un mateix hòlding l’operadora i la gestió de la xarxa ferroviària.
Sobre aquesta xarxa de carreteres hi ha instal·lat un sistema de peatges amb el que es financen les autovies i autopistes. La major part dels peatges són gestionats per les comunitats autònomes a través d’empreses privades i, de fet, històricament s’ha reivindicat que a Catalunya és on es concentra el major nombre de peatges de pagament. Això va denunciar, per exemple, la campanya “Jo no pago” l’any 2012, en què van realitzar-se protestes massives per saltar-se col·lectivament alguns peatges. Abertis S.A., empresa d’origen català absorbida l’any 2018 per Mundys (de la família Benetton) i ACS (de Florentino Pérez) número 1 en concessions estatals d’infraestructures, va registrar 2.500 impagaments només l’1 de maig de 2012, dia en què es va concentrar l’acció directa.
El 2019, es va celebrar àmpliament la fi del peatge entre Tarragona i Alacant que, segons el diari Vilaweb, beneficiava a l’empresa concessionària Abertis amb més de 100 milions d’euros anuals i costava uns 300 milions d’euros anuals als usuaris de les carreteres. Així i tot, es tracta d’una infraestructura prou vella que necessita inversió constant per al seu manteniment i, ara, de nou en mans de la Generalitat de Catalunya, es convertirà en una despesa pública, és a dir, pagada per totes les residents de Catalunya i no pels usuaris d’una mobilitat privada com és el cotxe.
Des del punt de l’Associació Promoció del Transport Públic (TPT), els peatges no haurien de suposar beneficis per les empreses privades, sinó recaptar fons pels transports col·lectius públics: “Haver alliberat peatges a les vies d’alta capacitat és un error important, i aquests haurien d’haver estat transformats en peatges tous de caràcter públic per a finançar la mobilitat sostenible”, assegura Núria Pérez de TPT.
Els peatges el que fan és col·locar una tarifa pels usuaris de les carreteres que decideixen utilitzar-les, entenent que les persones que es mouen, per exemple en tren, en principi no tenen per què pagar unes vies que no utilitzaran. Ara bé, les tarifes cobrades per aquests peatges han arribat a significar el 45% dels beneficis d’empreses com Abertis que, actualment, segons la seva web, té concessionades 7 carreteres a l’Estat espanyol, però també ha estès els seus tentacles a països d’Amèrica Llatina, com Brasil, Xile i Argentina.
Transport privat terrestre
Cotxe
El cotxe és el transport privat per excel·lència. És dels transports que més contamina i, segons estadístiques, el menys segur. Segons dades de la Direcció General del Trànsit (DGT) de 2023, a Espanya hi ha gairebé 38 milions de vehicles, dels quals 25 milions són cotxes. La vida útil dels cotxes es calcula que és, actualment, de 14 anys de mitjana, però no fa massa eren 20 anys. A l’apartat “Com funciona” parlem de sinistralitat i contaminació i obrim un apartat sencer per parlar del cotxe elèctric i el panorama automobilístic del futur.
Moto
La moto és l’altre transport privat àmpliament utilitzat, sobretot a nivell local, però també motos de grans cilindrades per moure’s pel país. Segons l’Associació Nacional d’Empreses del Sector de Dues Rodes, a inicis del 2024 hi havia gairebé 6 milions de motos i la seva vida útil era de 17 anys de mitjana.
A nivell local, l’Àrea Metropolitana de Barcelona gestiona, de manera externalitzada, el sistema de motos elèctriques compartides, cada vegada més utilitzades. A finals de 2024, les empreses que ofereixen aquest servei a l’AMB són Hori Rides, SL (2.050 motos), Yego Urban Mobility, SL (2.050 motos), Cooltra Motosharing, SLU (1.950 motos), Go Sharing, BV (1.950 motos) i Acciona Mobility, SA (1.950 motos). Aquestes paguen 45 euros l’any per moto en oferta a l’AMB.
Taxi
A nivell de mobilitat urbana, un actor central és el taxi i totes les seves derivades. Tradicionalment, els taxis han sigut vehicles de transport amb conductor (VTC) disponibles en la majoria dels carrers de la ciutat perquè qualsevol transeünt hi viatgi a canvi d’un preu concret delimitat pel taxímetre. A Barcelona, actualment, hi ha al voltant de 10.000 llicències de taxi actives.
Amb l’arribada el 2014 d’aplicacions com Uber, que faciliten poder demanar el vehicle allà on s’estigui i abarateix el preu del trajecte -sobretot quan encara no estava regularitzat-, es va iniciar un gran conflicte social entre taxistes i conductors d’Uber. Empreses com Uber i Cabify han hagut d’entrar i sortir de ciutats com Madrid o Barcelona segons les novetats en la normativa de cada zona. En el cas de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’Institut Metropolità del Taxi (IMET) és l’organisme autònom que es dedica a la gestió del servei de taxi i VTC de caràcter urbà mitjançant l’establiment de les normes de prestació d’aquests serveis de transport.
A la pàgina de l’AMB hi ha el contacte de fins a 30 empreses de taxi tradicionals, per trucar un cotxe, i de 18 aplicacions mòbils per contractar servei de taxi, entre elles Uber, una empresa que a nivell mundial té al voltant de 150 milions d’usuaris.
Transport aeri i marítim
Es considera transport aeri tot el que es faci mitjançant la utilització d’una aeronau. El més freqüent és l’avió, considerat el transport més segur de tots. Les avionetes o jets privats, els helicòpters o els globus aerostàtics també són transport aeri i, per tant, estan condicionats per la mateixa regulació.
El transport marítim, per la seva banda, és el més utilitzat a nivell mundial per al comerç internacional, tot i que també existeixen vaixells, velers i creuers de passatgers.
Avió
L’avió és el transport que menys mortalitat registra a nivell global; també és el més ràpid. A banda de la flota d’avions utilitzada pel govern i l’exèrcit espanyols, la major part d’avions són d’ús comercial o privat. L’encarregada de gestionar el model aeroportuari a l’Estat espanyol és l’empresa pública AENA, amb participació privada en un 49% de les seves accions. Dins d’aquesta participació privada, hi ha desenes d’empreses, entre elles Veritas, Goldman Sachs o Caixabank. Des de la seva liberalització, AENA s’ha convertit, també, en una multinacional dels aeroports i actualment gestiona 46 aeroports a l’Estat espanyol i 17 a nivell internacional, a Mèxic, Colòmbia, Brasil, Jamaica i Regne Unit. L’any 2023, l’empresa espanyola va tenir un benefici net rècord de 1.630,8 milions d’euros, xifra un 80% superior a la de l’any anterior.
Parlem en profunditat de l’avió, els seus usos, la contaminació i el model turístic, a la secció d’Impactes i visió crítica de la mobilitat.
Vaixell
Els vaixells són un mitjà de transport sobretot reservat per les mercaderies a nivell internacional: per les costes espanyoles hi passen un 60% de les exportacions i un 85% de les importacions de tot el continent europeu. A Espanya hi ha, per una banda, ports de titularitat estatal que depenen del Ministeri de Foment, tot i que tenen autonomia a nivell de gestió; i per una altra, ports de titularitat provincial o municipal que solen ser els ports esportius o de pesca.
Segons l’activitat comercial i la importància estratègica que tinguin per a l’economia nacional, el Ministeri de Foment té definits 46 ports d’interès general a l’Estat. Alhora, coordinades per l’organisme públic Ports de l’Estat, a Espanya hi ha 28 autoritats portuàries, de les quals dues són a Catalunya: el Port de Tarragona i el de Barcelona. Aquestes autoritats portuàries són les encarregades d’atorgar autoritzacions i concessions, de contractar prestacions de serveis portuaris, de recaptar taxes, etc. El director general del Port de Barcelona, José Alberto Carbonell Camallonga, es troba també a la llista dels càrrecs públics més ben pagats de Catalunya, en aquest cas està en el quart lloc amb un salari anual de 151.700 euros.
Aquest article s’ha publicat amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona.
