En aquest article veurem:
Cada any es produeixen al món prop de 100.000 milions de peces de roba per satisfer les necessitats (i els desitjos) dels més de 8.000 milions d’habitants del planeta Terra. Una activitat que representa el 3% del comerç global internacional i empra, al llarg de tota la cadena de producció, més de 300 milions de persones. En aquest article repassem les dades essencials del funcionament de la indústria de la moda i com consumim roba a la nostra societat.
Com es produeix la roba
Les matèries primeres utilitzades per vestir-nos han canviat radicalment les darreres dècades. Si als anys 60 del segle passat tres quartes parts de la roba produïda al món estaven fetes de cotó, a mitjans dels 90 les fibres sintètiques, derivades del petroli, van superar el cotó i ja mai més han deixat la primera posició. Les dades més recents (2020) mostren com aquesta substitució s’ha consolidat: el cotó ja no arriba al 25% del total de fibres utilitzades en la indústria de la roba, mentre que les fibres sintètiques superen el 60%. Vestim petroli, es podria dir.
A continuació mostrem les característiques de les principals fibres (els materials destinats a la fabricació de productes tèxtils) que s’utilitzen per crear teixits avui dia.
| Fibra | Origen | Producció anual en milions de tones (2020) | % de reciclatge | Característiques |
|---|---|---|---|---|
| Polièster | Derivat del petroli | 57, 1 | 15% | – Més de la meitat de tota la producció de fibres tèxtils és polièster. – Es va començar a utilitzar la dècada de 1930. – És fort, durador, resistent a les arrugues i d’assecat ràpid. |
| Nylon (poliamida) | Derivat del petroli | 5,4 | 2% | – La seva durabilitat i elasticitat el fa òptim per roba esportiva, de bany i peces tècniques. – També s’utilitza per pesca, cordes de guitarra, cremalleres… |
| Altres fibres sintètiques | Derivades del petroli | 5,7 | 0,6% | – L’elastà és molt resistent i elàstic. – El polipropilè, utilitzat en xarxes de pesca i bosses de plàstic, és durador, lleuger i impermeable. – L’acrílic, una alternativa més barata a la llana, és resistent a les arrugues i no destenyeix. |
| Cotó | Planta del cotó, sobretot l’espècie Gossypium hirsutum | 26,2 | 0,96% | – Es coneix des de fa 7.000 anys. – És fort, transpira i és renovable. – És el cultiu no alimentari més important del món: es produeix a 70 països diferents. |
| Altres fibres vegetals | Plantes diverses (jute i fibra de coco sobretot) | 6,5 | Sense dades | – El jute es cultiva a la Índia i Bangladesh i s’utilitza per fer sacs i cordes. – De la fibra de coco se’n fan cordes i xarxes de pesca. També es fa servir en aïllament tèrmic i empaquetatge. |
| Fibres cel·lulòsiques | Cel·lulosa de plantes procesada (a partir de fusta, principalment) | 6,5 | 0,4% | – La més comuna és la viscosa, una fibra suau, absorbent, forta i transpirable. Té moltes aplicacions, des de peces de vestir fins a productes d’higiene. – Són una opció renovable i sostenible, però el procés de producció pot contribuir a la desforestació si la fusta no s’obté de manera responsable. |
| Fibres animals |
S’ha de tenir en compte que no tota la producció de fibres tèxtils acaba esdevenint camises i pantalons. Aquestes fibres es poden fer servir també per tèxtils de la llar (tovalloles, roba de llit, alfombres…) i per altres productes tècnics i industrials. Per exemple, el cotó que s’utilitza per confecció de roba és un 60%-70% del total produït. Però en el cas de la poliamida, menys del 10% de la que es produeix acaba formant part de peces de roba.
Sigui com sigui, la indústria tèxtil consumeix cada vegada més recursos naturals. Com veiem en aquesta gràfica, cada vegada es produeix més fibra tèxtil al món per persona.
Donat que la població mundial no ha parat de créixer, el resultat és que l’ús de roba cada vegada exerceix més pressió sobre els recursos naturals (com ara la terra i aigua pel cultiu de cotó) i sobre les existències de petroli i els seus derivats, com el polièster, la fibra tèxtil més utilitzada.
De la fibra al teixit, del teixit a la roba
La indústria tèxtil segueix diversos processos per a obtenir els teixits a partir de les fibres, i aquests processos són diferents en funció de les matèries primeres. De manera resumida, la indústria tèxtil comprèn les següents fases per passar de les fibres a la confecció:
- Filatura.
- Teixit.
- Tintura.
- Acabats.
El resultat final és l’obtenció dels teixits que seran utilitzats per a la confecció de la roba.
A diferència dels processos industrials per transformar les matèries primeres en teixits, que recauen més en la maquinària que en les persones, la confecció de la roba és una activitat força intensiva en mà d’obra. També és un bon exemple de com s’ha produït la globalització econòmica des de finals del segle XX fins a l’actualitat: empès per la crisi econòmica del 1973 i per un excés d’oferta amb relació a la demanda, el lideratge del sector de la moda va passar dels fabricants als distribuïdors finals, que van impulsar el que ara anomenem fast fashion (moda ràpida): consumir molta roba a preus baixos. Per això, era necessari reduir costos laborals, i la producció es va desplaçar cap a Àsia en detriment d’Europa i els EUA.
En el cas d’Espanya, com explicàvem al Quadern 39 d’Opcions, la importància del sector de la confecció (en nombre d’empreses, treballadores o facturació) va disminuir molt entre els anys 2000 i 2010. Si observem dades recents, veiem que l’activitat del sector es va estabilitzar en xifres força inferiors al que havia estat, com mostra aquesta infografia:
Si cada vegada es consumeix més roba i en produïm menys, d’on ve la roba que vestim? Les importacions que arriben a l’Estat espanyol procedeixen:
- D’una banda, de la Xina (primer productor i exportador mundial) i altres països asiàtics com Índia, Bangladesh o Pakistan, que produeixen roba a preus molt ajustats degut, entre altres motius, als baixos costos salarials.
- De l’altra banda, de països més propers que poden respondre de manera més ràpida a les demandes a curt termini (l’anomenat just in time, producció ràpida per reposar existències). Però també importem roba de qualitat de la indústria de la confecció europea que ha resistit el procés de deslocalització. En aquesta producció més propera trobem països de la UE com Itàlia, Alemanya, Portugal i França, juntament amb països com Marroc o Turquia.
Cal dir, però, que no tot és blanc o negre a la indústria de la confecció. També es poden donar baixos salaris i condicions de precarietat a tallers de confecció dins la UE i, tanmateix, no tota la producció fora d’Europa està necessàriament orientada al low cost fashion.
El que és segur és el gran canvi que hi ha hagut a la confecció respecte a la procedència de la roba: si el 1995 més del 50% de la roba comprada es confeccionava a Espanya, el 2011 la roba de confecció nacional havia baixat al 17%.
Com comprem i consumim roba
Les darreres dècades, el consum de roba ha seguit la direcció marcada per la indústria tèxtil cap al fast fashion , una tendència que conviu amb intents de racionalitzar els impactes ambientals d’aquesta activitat (dels quals en parlarem en un altre article amb més detall). Més recentment, també cal citar l’impacte de la COVID-19 a tot el sector, que va patir una davallada important el 2020 a causa de les restriccions als comerços (i que ara sembla recuperar-se).
Veiem algunes dades actuals sobre les vendes i consum de roba:
- A l’Estat espanyol, la despesa anual en roba per habitant es va situar entre 300€ i 400 € tota la dècada del 2010, però va caure molt el 2020 degut a la COVID-19, fins els 224€. Des d’aleshores es manté per sota de 300€/any.
- De mitjana, un terç de les vendes es produeixen en època de rebaixes. Com més gran sigui la superfície de venda, major serà la importància de les rebaixes sobre el total facturat.
- En peces de roba, el consum és d’unes 34 adquisicions per persona i any (dada de 2019).
- A nivell europeu, de mitjana comprem 26 kg de roba cada any, segons un informe de Zero Waste Europe.
Més amunt hem assenyalat els canvis que hi ha hagut respecte a les fibres que s’utilitzen globalment i en relació amb la deslocalització de la confecció. Doncs les dinàmiques de compravenda de roba també han canviat força els darrers 20 anys. Destaquem dos fenòmens:
- La progressiva desaparició de comerços independents en favor d’altres tipus de comerços.
- La irrupció de la venda de roba per Internet.
Començant per les vendes en establiments físics, han girat com un mitjó, ja ho explicàvem al quadern 39 d’Opcions. Del domini de les botigues independents i els grans magatzems (junts sumaven el 80% de les vendes el 1985) hem passat al regnat de les cadenes especialitzades i els hiper/supermercats.
Respecte a l’altra gran disrupció al sector de la venda de roba, les vendes per Internet, el 2020 van fer el gran salt. A causa de les restriccions per la COVID-19, el 2020 les vendes en línia van passar del 9,5% del total al 20,8% en només un any. Un augment en volum de vendes de 1.800 milions d’euros.
Passades les restriccions per la pandèmia, les vendes de roba per Internet sembla que es mantenen en aquest nivell. Segons les dades de l’Informe de la moda online en España 2022:
- A Espanya, les vendes en línia de roba suposen el 20,8% del total de vendes de roba, amb un import de 5.300 milions d’euros. A altres països europeus s’arriba a xifres de vendes en línia amb relació al total que semblen irreals: 39% a Alemanya, 48% a Regne Unit.
- El 46% de les persones majors de 15 anys van comprar roba per Internet el 2021.
- El tiquet mitjà per compra en línia se situa en 61€ per roba i 82 € per calçat.
Més enllà de les dades, cal no oblidar, com es deia al quadern 39 d’Opcions, que “al voltant del consum de roba i la manera de vestir hi ha molt més que la necessitat de vestir-nos o abrigar-nos: també hi ha la construcció de la identitat, seguir inèrcies, mimetismes, complir expectatives o normes…”.
La roba com a residu
Al final de tot el cicle de producció i venda de roba, la roba esdevé un residu a gestionar, però també abans d’arribar als nostres armaris es generen residus: els residus preconsum.
Malauradament, les dades de reutilització i reciclatge de roba (ja hem vist més amunt les dades de fibres tèxtils reciclades) no són gaire bones. Un estudi recentment encarregat per ModaRe mostra que, a nivell estatal, només es realitza un 12% de recollida selectiva de roba. Sense recollida selectiva, reutilitzar i reciclar és inviable. La recollida selectiva es fa, sobretot, mitjançant contenidors específics per a roba que gestionen entitats socials com Caritas, Humana, Roba Amiga i altres, amb convenis amb municipis – hi ha prop de 20.000 contenidors d’aquests a tot l’Estat. La resta de residus tèxtils, barrejats amb la fracció resta, acabaran a un abocador o una incineradora.
De fet, la roba és, en l’actualitat, un dels residus que està al punt de mira de les institucions públiques: la seva gestió canviarà en els pròxims anys per fer més eficient la seva recollida i aprofitament posterior. Les noves normatives a Europa i Espanya preveuen que el 2025 hi hauria d’haver un sistema de recollida selectiva de residus tèxtils (que fins ara no era obligatori al nostre país). Es treballa, doncs, cap a un SCRAP del tèxtil, és a dir, un sistema col·lectiu de responsabilitat ampliada del productor, la qual cosa vol dir que els fabricants de roba hauran de sufragar les despeses de gestió de la roba com a residu i arribar a unes quantitats de reutilització i reciclatge molt millors que les actuals.
