Cada vegada més persones opten per generar a casa seva l’energia que necessiten. Diverses iniciatives de compres conjuntes de plaques solars reforcen una tendència a l’alça: la generació distribuïda d’electricitat per a autoconsum mitjançant plaques fotovoltaiques. Però, és sostenible, aquesta proliferació de plaques? On i en quines condicions es fabriquen?
Aquí farem un cop d’ull a tres aspectes importants relacionats amb aquestes preguntes. En resum, sembla que la manufactura pot rebre valoracions positives des del punt de vista ambiental, mentre que en el terreny social no s’escapa de la cursa cap avall en condicions laborals que es va emprendre amb la globalització i la deslocalització industrial.
Donen molta més energia de la que cal per fabricar-les
L’anomenada taxa de retorn energètic (TRE) són els anys que una placa ha d’haver estat funcionant per tal que hagi generat tanta energia com la que s’ha gastat en la fabricació de la placa mateixa. Fa cinquanta anys una placa podia trigar-ne vint a arribar a aquest llindar però, des de llavors, ha plogut molt. Els incessants avenços tecnològics permeten emprar força menys material per cada cèl·lula fotovoltaica, alhora que millorar-ne el rendiment. El termini de la TRE és més curt o més llarg segons la tecnologia concreta de la placa i de la quantitat de radiació solar que rep (i, és clar, de l’estona en què està en funcionament). L’Instituto de Energía Solar de la Universitat Politècnica de Madrid considera que actualment, a les instal·lacions més comunes, la TRE està al voltant de dos anys (si bé hi ha casos en què pot ser de sis mesos). Les plaques solen estar en garantia 15-25 anys, i és fàcil que en durin més; hi ha fonts del sector que parlen de 100 anys.
L’estrès sobre els recursos naturals no sembla excessiu
Un altre aspecte important és l’origen i disponibilitat de les matèries primeres. Una cèl·lula fotovoltaica conté sobretot silici, un dels elements més abundants de la Terra: és el component principal de la sorra. Pensant en la immensitat dels deserts pot semblar que la sorra és un recurs inesgotable o que han de passar dècades abans no n’hi hagi problemes d’abastiment. Però no és pas així: el documental Sand Wars ens ensenya que ja fa uns quants anys que n’hi ha escassetat, sobretot per la demanda del sector de la construcció. Això origina els abusos de poder habituals en aquestes circumstàncies, i problemàtiques greus per a la ciutadania de determinades àrees.
De totes maneres, el silici que s’empra a les cèl·lules fotovoltaiques (i també als xips de la microelectrònica), que s’anomena silici metal·lúrgic, no s’obté de sorra sinó de jaciments de quars, actualment molt abundants respecte a la demanda. Sí que el silici metal·lúrgic està catalogat per la UE com a matèria primera crítica, que vol dir que o bé n’hi ha perill d’esgotament o bé hi ha dificultats per a l’abastiment. Per a la UE, el silici metal·lúrgic no té el primer problema, però sí el segon. El 2017, els principals productors mundials en van ser la Xina, Noruega i França.
El quars s’ha d’ultrapurificar mitjançant una transformació química que té lloc a 1.900ºC de temperatura. Si bé, com hem vist, les plaques ens donaran més energia de la que ha costat fabricar-les, aquesta dada és un recordatori eloqüent del fet que tota manufactura té un preu en recursos naturals, i de la màxima de la sostenibilitat en el cas de l’energia: reduir, reduir i reduir.
Pel que fa a la resta de matèries primeres, i a diferència del que passa en el terreny de la microelectrònica, per fabricar cèl·lules fotovoltaiques no en cal cap altra de crítica, segons ens informa l’Instituto de Energía Solar.
Ara bé, la sostenibilitat obliga a substituir els recursos planetaris pels reciclats, com a font de matèries primeres. En el cas de les plaques solars, el vidre i el marc d’alumini són fàcilment separables i 100% reciclables al final de la vida útil (que, com dèiem, pot durar trenta anys fàcilment). Pel que fa al silici i altres minerals, com la plata per fer els contactes, en la manufactura s’estan fent molts esforços per maximitzar-ne la futura recuperació. Hem de pensar que avui encara hi ha poques plaques per ser reciclades, ja que la major part de les que s’han fabricat segueixen en funcionament.
Explotació probable en la manufactura
Com passa a tants altres sectors manufacturers, la gran majoria de cèl·lules i plaques fotovoltaiques es fabriquen a la Xina o altres països asiàtics. No hem trobat cap informe sobre les condicions laborals en aquest sector. Sí que és sabut que en aquests països abunden les condicions laborals properes a l’explotació i que, a la Xina, hi ha una vulneració generalitzada dels drets humans.
També es fabriquen plaques a Europa. Fonts del sector indiquen que, en general, el preu és més elevat que el de les asiàtiques, si bé em això també hi intervé la qualitat del fabricant, sigui d’una o altra regió econòmica.
