L’amenaça és doble. Necessitem armes contra les noves, i no tan noves, formes de manipulació, mentida i falsificació. Però també calen eines per defensar-nos davant de la retallada de llibertats i drets fonamentals que algunes veus reclamen, precisament, per protegir-nos del fenomen de les notícies falses. L’estratègia passa, sobretot, per identificar qui són els grans generadors de notícies falses i desinformació i dotar-nos de lleis que posin el focus en els emissors i no en els continguts. Sense renunciar, però, a millorar i ampliar a nous subjectes els protocols de verificació, un instrument imprescindible.
Les fake news no són un fenomen nou
Ni ho és que els històrics monopolis de la manipulació informativa les utilitzin com a excusa per promoure doctrines normatives que retallen la llibertat d’expressió i d’informació i criminalitzen l’ús de tecnologies com Internet.
Fake news, o notícies falses, és un concepte que ha tornat a emergir en els últims anys davant la massiva viralització de peces informatives de contingut fals o enganyós. En molts àmbits es prefereix utilitzar el terme desinformació. En efecte, la desinformació no només comprèn informació falsa, sinó que també inclou l’elaboració d’informació inventada que es combina amb fets i pràctiques que van molt més enllà de res que s’assembli a una notícia. Aquestes pràctiques poden consistir en l’ús de comptes creats automàticament per dur a terme l’anomenat astroturfing (emissors d’informació que aparentment no estan relacionats amb els beneficiaris del missatge que emeten), xarxes de seguidors falsos, vídeos falsejats o manipulats, publicitat segmentada en funció del públic objectiu, troleig organitzat o mems (imatges o textos que es comparteixen viralment a les xarxes socials durant un període breu).
És a dir, la desinformació inclou fake news (informació falsa) i informació inexacta o enganyosa. La podem considerar inherent a l’ús de la llibertat d’expressió i no produeix danys públics massius i significatius. Sí que se’n produeixen quan els grans monopolis informatius, polítics i econòmics inverteixen recursos en la creació i viralització de desinformació, tant offline com online. En aquest cas, la desinformació s’ha de combatre proactivament per salvaguardar els drets i llibertats democràtics comuns.
El negoci de la desinformació
Les fake news fan mal no en comparació amb altres informacions més o menys certes, sinó perquè tenen un impacte massiu. Això passa quan existeix una inversió i, en conseqüència, quan es generen beneficis econòmics. És a dir, on algú es beneficia de la difusió d’un missatge manipulat, també hi ha qui en pot fer negoci. Hi ha unes quantes empreses que ofereixen directament la venda de seguidors, sense embuts. Comprar-seguidores.info, per exemple, s’anuncia així: “Benvinguts a Comprar-seguidores.info, la companyia líder en la provisió de serveis a les xarxes socials. Serveis com Seguidors, Likes (M’agrada, Retuits, Fans, Subscriptors, Comentaris, etc.). Disposem d’una llarga varietat de serveis al nostre web, que ofereix l’oportunitat de comprar online la quantitat que desitgeu. (Des de 100 fins a 1 milió).”
Hi ha unes quantes empreses que ofereixen directament la venda de seguidors, sense embuts
Quan preguntem al servei d’atenció al client de Comprasocialmedia.com per la diferència entre seguidors reals i seguidors bots (→ p. 36), la persona que atén ens respon per escrit que “els seguidors bots són comptes falsos que l’única cosa que faran és augmentar el meu comptador de seguidors. Són totalment indetectables ja que són enviats de forma molt gradual”. Comprar un milió de seguidors a Twitter costa 3.500 euros per a àmbit mundial i 4.200 si són de parla hispana. Per comprar-los no és necessari acreditar la identitat del comprador: només cal un compte de Twitter i un pagament per PayPal. A la seva propaganda diuen que comprar seguidors “augmenta la credibilitat del teu compte”.
D’altra banda, també hi ha empreses que s’anuncien com a analistes de competidors i ofereixen eines de rastreig de bots i de trols (esvalotadors que molesten i provoquen a fòrums digitals). Hi ha empreses que operen com a “majoristes” de bots i unes altres que s’ocupen del pla d’acció, missatges i estratègia de mobilització dels bots, que van canviant de nom i apareixen i tanquen contínuament. Aquests bots no poden generar converses, però s’ocupen d’emetre “missatges precuinats” l’objectiu dels quals és trencar cadenes de converses entre seguidors reals i generar “soroll” a la xarxa; així poden, per exemple, evitar que una mobilització real es pugui convertir en tendència. Aquests bots també poden retuitar i sumar likes a campanyes polítiques o comercials per convertir un polític o marca en trending topic. Una vegada aconsegueixen l’objectiu, els missatges són eliminats de forma massiva. De manera que si detectem molts missatges publicats gairebé simultàniament i després esborrats ens trobem davant d’evidències de manipulació professional (. A. Escorcia. Comunicación oral en el posgrado “Tecnopolítica y Derechos de la BSM-UPF”, 2018).
Però en realitat els bots són simples eines per viralitzar artificialment informació produïda i adreçada intencionalment per organitzacions “humanes”. Són un mitjà, no la font del problema. És el que diuen Soroush Vosoughi, Deb Roy i Sinan Aral a “The spread of true and false news online” (Science, 09.03.2018, vol. 359 [en línia]), el més sòlid i complet informe que s’ha fet fins al moment sobre el tema, amb el processament de fins a cent vint-i-sis mil articles de l’àmbit dels EUA: “Figures prominents i organitzacions establertes, i no robots, dirigeixen les discussions. Els robots es poden utilitzar per amplificar un missatge, però per ells mateixos no creen ni canvien tendències.” (“The fake fight against fake news”, EDRi, 25.07.2018 [en línia]).
Qui ens vol enganyar?
La visió dominant, guanyadora, és la que segueix: partits i governs, autèntics coneixedors de la veritat, han de protegir els ciutadans d’ells mateixos –en el fons són com nens que fan mal ús de la seva llibertat d’expressió– i dels seus enemics –que avui són “els russos”.
Els grans productors i viralitzadors de fake news i de desinformació han estat els governs, els partits polítics, els mitjans de comunicació de massa i les grans empreses
No obstant això, amb les dades recollides a l’informe “Fake news i desinformació. Monopolis de la manipulació informativa” (Simona Levi (coord.). Barcelona, Xnet, 14.03.2019 [en línia]), la situació es presenta justament com l’oposada: des de l’origen dels temps, els grans productors i viralitzadors de fake news i de desinformació han estat els governs, els partits polítics, els mitjans de comunicació de massa i les grans empreses; o els seus equivalents per a cada època històrica. Per una raó molt simple. No és per bondat o excel·lència moral que els ciutadans del carrer no tenim impacte pel que fa a la creació de falsedats.
És que per a això, per tenir un abast real, massiu, es necessiten mitjans, i “la gent” no en té. Mitjans com la creació de bots que propaguin la notícia falsa de torn. D’altra banda, en absència de mitjans, la llibertat d’expressió i d’accés a la informació s’ha demostrat com l’únic instrument viable per destapar les mentides d’aquests esmentats grans productors. Per tot això, si volem menys desinformació necessitem més i millor democràcia i menys tecnofòbia i criminalització de les llibertats; més rendició de comptes i verificació i menys impunitat, paternalisme desinformat i monopoli dels mitjans i recursos informatius.
En definitiva, necessitem demo-cràcia, és a dir, vigilància ciutadana sobre el que diu i fa el poder.
Si vols llegir l’article sencer, o d’altres relacionats, accedeix a l’Hemeroteca i descarrega’t el Quadern 57: Qui ens informa?.
