Casa nostra no és només les quatre parets entre les quals intentem sentir-nos protegits, a l’estil “república independent”. Darrere la porta hi ha el carrer i allí una pila de possibilitats per suavitzar la duresa del ciment amb una mica de natura, domesticada per la mà humana. Aquests llocs poden ser els nostres jardins urbans.
La síndrome de dèficit de natura
En realitat, la necessitat de contacte amb les altres vides que comparteixen amb nosaltres el planeta va néixer després de la Revolució Industrial i el creixement brutal del totxo i el ciment. Això és mostra en els gravats en blanc i negre de Frans Masereel: un home assegut en un turó, observa l’horitzó d’edificis i de fàbriques que treuen fum. Fa un segle que el psicoanalista Erich Fromm va emprar per primera vegada el terme biofília per referir-se a la passió humana per tot allò que té vida. Amb aquesta paraula es defineix el nostre sentit de connexió amb allò natural; i la nostra supervivència en depèn. El periodista i escriptor Richard Louv ha estudiat aquesta falta d’allò natural i els resultats obtinguts els mostra en el seu llibre Last Child in the Woods (L’últim noi als boscos). Louv hi explica com aquesta absència de contacte provoca efectes negatius físics i psicològics en les persones i es transforma en la síndrome de dèficit de natura.
Arbres per fer-hi la migdiada
De manera instintiva, a la ciutat de Barcelona comencen a desenvolupar-se exemples que ajuden a pal·liar aquest dèficit. Els jardins van molt més enllà del parc públic heretat de la tradició anglesa o dels espais tancats i privilegiats a les cases de la zona alta. Un exemple d’això són les glicines centenàries del Jardí del Silenci, salvades de l’especulació immobiliària per veïnes i veïns que van convertir l’antic jardí d’un convent enderrocat en un lloc per admirar durant la primavera el naixement de la flor malva, igual que ho fan els japonesos en els sakura, les festes populars per gaudir dels cirerers en flor.
Jardiners com ara Josep Farriol, Pepichek, saben què significa guarir amb els beneficis de la natura. Les buguenvíl·lies gegants de Palo Alto són una obra seva i al costat hi va fer créixer un petits jardins a mida de les finestres, des d’on eren observats. D’aquesta manera, pretenia que la vista exterior afavorís la feina i la concentració a les oficines i ajudés en el dia a dia laboral. Fa poc ha acabat la coberta verda del que abans era el Cine Alexandra, ara convertit en hotel. A la coberta de l’edifici, on molts vam somiar gràcies a pel·lícules inoblidables, ara hi lluen les flors per a goig d’abelles i altres microéssers.
El periodista Jordi Bigues reivindica fer la migdiada sota l’alzina d’una plaça pública. En la seva proposta “El gran capital” el que genera riquesa són les 2.000 llavors d’aquest arbre que ell va recollir, va plantar i en va tenir cura als vivers municipals. Ara les 2.000 alzines es reparteixen pel territori i l’arbre mare ben aviat durà el nom del cineasta Bigas Luna, qui els darrers anys de la seva vida va conrear un hort i va crear una botiga de productes ecològics en què en venia els excedents.
Jardins als forats dels arbres
Tamara Sancho també ho va tenir clar. El seu barri de carrers 
estrets, ocupats per motos i cotxes aparcats en fila, al costat dels contenidors d’escombraries, no donava per a més. L’arbre de davant de la seva porta amb prou feines creixia en aquest ambient, així que la Tamara va decidir convertir aquest petit miracle de vida en un jardí i molts veïns van imitar aquest gest: per totes bandes creixen petits jardins en els forats dels arbres del Poble-sec. Ara que Barcelona s’allibera del glifosat, aquest químic nociu emprat per eradicar el que alguns consideren com a “mala herba”, aprofitem per convertir un petit racó entre l’asfalt en un jardí que ens ajudi a viure. Casa nostra, el nostre hàbitat, no és només un lloc interior, sortim al carrer per descobrir que sota l’asfalt hi ha la terra.
Fotografia de la capçalera: Ignacio Somovilla.
