MM: La teva trajectòria és un exemple de canvi d’hàbits de consum. Com vas arribar a veure el consum com una eina de canvi social?
BC: Treballava a revistes femenines, amb molts continguts de moda i bellesa. Fins que vaig descobrir que darrere de la roba low cost, de la fast fashion i també darrere del luxe, hi ha les deslocalitzacions, la precarització del treball i l’espoliació de recursos naturals. Al final, aquestes marques tan cool acaben sent molt poc cool. Això és el sorprenent de la moda. On és el glamur en aquesta indústria? Per la meva banda, quan vaig prendre consciència d’aquesta realitat, ja no em venia de gust ser part aquest fenomen.
MM: I vas descobrir que hi ha empreses que aconsegueixen que ètica i estètica vagin de la mà.
BC: Sí, el llibre recull un munt d’alternatives. Hi ha empreses que paguen sous dignes, no maltracten animals i no espolien recursos. Com People Tree, que ha fabricat aquesta samarreta que porto. I també moltes marques espanyoles uneixen ètica i estètica. Però no són les més conegudes perquè no tenen grans anuncis, ni grans pressupostos. Per trobar-les, cal explorar una mica més. Amb el llibre vull contribuir a donar-los visibilitat.
MM: També parles de les beauty victims, qui són?
BC: Aquest terme s’utilitza per referir-se a les persones que van boges per l’últim producte de bellesa. Però jo crec que tots som víctimes d’una indústria que ens incita a comprar una crema diferent per a cada arruga del cos. I si investigues una mica veus que, al final, pagues molt diners per productes que són, bàsicament, aigua i derivats del petroli. La directora executiva de Greenpeace EUA, Annie Leonard, al curt sobre els cosmètics [en anglès], sosté que ens estem dutxant amb petroli. I si mires la llista de components de gels de bany i xampús veus que és cert.
Però és que, a més, molts productes de bellesa tenen altres components problemàtics. Per exemple, alguns maquillatges contenen mica extreta de les mines amb treball infantil. En uns altres hi pot haver experimentació animal, malgrat la nova normativa europea que la prohibeix. Algunes empreses de cosmètics espolien espècies vegetals. I després, estan tots aquests envasos que acaben al medi ambient.
MM: En les més de 600 pàgines del llibre, no parles només de moda i cosmètica. Toques tots els temes: banca, salut, alimentació, energia i molts més.
BC: La idea era fer un viatge de 360° pel consum. Un compendi de tots els sectors on farem un consum sí o sí. Es pot llegir com un assaig crític, però està més pensat per funcionar com una guia. Perquè cada un pugui saber què està consumint i trobi alternatives. Sobretot això, que per a mi és la part més important.
MM: Creus que petits canvis en les opcions de consum poden canviar les coses?
BC: Per descomptat. Quan consumim estem donant un vot de confiança i també estem fent un acte polític. Quan consumim, ens convertim en l’eix de l’economia en la qual vivim. Amb el nostre consum i amb els nostres diners podem estar recompensant empreses que tal vegada no s’ho mereixin perquè estan causant danys socials, ambientals, econòmics, polítics o culturals. O igual fins i tot estan fent lobby a Brussel·les contra els nostres drets. Amb el simple fet de consumir, estem activant moltes cadenes de proveïment i darrere hi ha molta història per explicar.
MM: I quan algú decideix apostar per un consum conscient, quin ha de ser el primer pas?
BC: Crec que és important no estressar-se. Quan comences a descobrir que hi ha alternatives a tots els sectors, vols fer-ho tot alhora. Al final has d’anar pel que et sigui més fàcil, segons la informació que tinguis. I a partir d’aquí, anar prenent decisions d’una forma assossegada. El canvi ha de ser motivador. Ho fas pel teu benestar i pel benestar del planeta. Si al final es converteix en una espècie de tortura i sacrifici, no anem enlloc.
MM: En quin sector és més fàcil fer el pas al consum conscient?
BC: Dos àmbits en els quals és ràpid fer el canvi són l’energia i la banca. Són dos sectors neuràlgics del model productiu neoliberal, però en canvi són dels més senzills per canviar de consum. Les energies fòssils estan marcant la geopolítica mundial. I la banca és la mano que mece la cuna. No hi ha una inversió letal en aquest planeta que no l’estigui finançant la banca o els fons d’inversió. Si un consumidor no en vol formar part, ho té tan fàcil com canviar-se a les cooperatives de renovables o passar el seu compte a la banca ètica. Si des de la política seguim sent víctimes d’aquestes elèctriques i d’aquests bancs que poden seguir cometent els abuso que vulguin, com a consumidors sí que podem desvincular-nos d’aquests dos sectors.
MM: Explica’ns quina seria la teva visió del consumidor conscient.
BC: El consumidor conscient va més enllà del binomi qualitat-preu. Decideix en funció de criteris socials i ambientals. No vol donar suport amb el seu consum a l’explotació laboral o animal ni a la depredació dels recursos del planeta. Per a mi aquest és el consumidor conscient. Després hi haurà gent que posi més l’accent en un criteri o en un altre.
MM: Al llibre parles de l’economia cowboy, com la definiries?
BC: El terme economia cowboy el prenc, a tall d’homenatge, de l’economista Kenneth E. Bowlding. Als anys seixanta, va dir que una economia basada en la idea d’un creixement il·limitat en un planeta de recursos finits és una cosa en la qual només creu un boig o un economista. Ell en diu l’economia del cowboy. És una economia lineal que produeix, consumeix i llença. Proposava una economia circular que produeix, consumeix i recupera una altra vegada en un sistema integrat. Al cap i a la fi, aquest sistema productiu sense residus és el de la naturalesa. Si tu llences una poma ara, aquí, al final es biodegrada i serveix de nutrients per al sòl. En canvi, el nostre sistema productiu omple el planeta d’escombraries. Em sembla que el terme economia cowboy reflecteix molt bé aquest afany depredador del nostre model productiu. I també l’actitud de moltes corporacions.
MM: Un altre concepte que introdueixes és el de sharing economy.
BC: Sí, ara es parla molt de la sharing economy, del consum col·laboratiu o de l’economia col·laborativa. Hi ha molts termes per referir-se al mateix: consumir de forma col·lectiva, compartint entre els consumidors. I té un aspecte que està molt bé, que és optimitzar el cicle de vida dels productes i no generar més residus per al planeta. Ara s’estan fent moltes plataformes per compartir, per exemple, cotxe, bicicleta o cases. Algunes de les més conegudes són Uber, Cabyfy o Airbnb. Darrere d’aquestes plataformes hi hauria d’haver un alt compromís amb els drets laborals i les seves obligacions fiscals. Si no és així, l’economia col·laborativa no té sentit.
MM: Associat amb l’ús de les tecnologies, apareix l’e-waste. Què passa amb aquestes escombraries tecnològiques?
BC: Se suposa que en el preu de cada aparell hi ha inclòs el cost del seu reciclatge eficient. Però això tampoc no es compleix. Al llibre, una sèrie de persones ens expliquen com aquestes escombraries es va saltant totes les normatives conegudes i poden acabar a Àsia o Àfrica. De vegades són reciclats per nens en unes condicions insalubres, empassant tòxics o cremant cables. És el que s’amaga darrere de la nostra addicció a la tecnologia: mòbil, ordinador, càmeres, tauletes i altres.
MM: I què ens dius de la forma de viatjar, de fer turisme?
BC: Es pot veure món de maneres diferents. Pots escollir el model de la gran oferta amb hotel de polsera i tot inclòs. En aquest cas, els diners va a la línia aèria, a l’hotel i a l’operador. No repercuteix en la comunitat que visites. Pot estar creant ocupació, però probablement serà precària. Els productes que consumeixis dins de l’hotel potser no siguin locals i, per tant, no creen riquesa local. A la comunitat, el que és gairebé segur és que li estan espoliant els recursos naturals, perquè els hotels se solen situar als emplaçaments més paradisíacs. I si hi ha un impacte econòmic sovint no és un altre que generar una dependència, perquè es dinamiten les estructures prèvies que permetien la subsistència. En canvi, el turisme responsable intenta que la majoria dels diners recaigui en la comunitat local, no en els intermediàris. Això s’aconsegueix consumint a comerços locals i menjant a restaurants autòctons. Només d’aquesta manera el turisme pot ser impulsor de riquesa local.
MM: Creus que el consumidor és fàcilment enganyable?
BC: Està tot muntat per induir-nos a consums exagerats. Tampoc és que nosaltres siguem culpables i ens hàgim de flagel·lar. És que la societat del consum és això, ens incita al consum perquè és l’eix que la vertebra. Afortunadament, cada vegada hi ha més gent crítica. Mira el que està passant amb l’oli de palma: ara és un tema mainstream. La gent cada vegada llegeix més les etiquetes. Sap el sucre que hi ha als productes o com s’estan fent els cultius. És cert que estem en una voràgine de consum a la qual ens inciten, però també hi ha una consciència crítica més gran. Tenim el costat fosc i el costat lluminós.
MM: Amb les nostres decisions de compra, podem arribar a incidir en les estratègies empresarials?
BC: Hi haurà molts green whasing, i ja n’hi ha. Rentats de cara, només per quedar bé. L’única cosa que fan moltes empreses és un petit producte o col·lecció, en general més car. No estan canviant ni el model productiu ni el model de negoci. Però també hi haurà empreses que s’hagin de regenerar per necessitat: els recursos són cada vegada més escassos i més cars. I després també per la borsa. La majoria cotitzen en borsa. Cada vegada els consumidors són més responsables, no volen invertir en activitats nocives i la reputació de l’empresa és un terç del seu valor de mercat. Crec que tot això, més els consumidors amb les seves opcions de compra, els farà canviar. Però tots els canvis són lents, no passarà demà.
MM: Al llibre apuntes que hi ha decisions de consum que poden no afectar-te només a tu com a consumidor, sinó també a tota una altra gent amb la qual comparteixes el planeta.
BC: Sí, és clar. Quan compro aquesta samarreta de comerç just i cotó orgànic, evito l’impacte dels cultius de cotó convencional. A més la treballadora de Bangla Desh que ha cobrat per fer aquesta samarreta rep una prima de comerç just amb la qual pot educar les filles, la família rep sanitat i pot invertir en infraestructures a la comunitat. Realment això genera un altre tipus de riquesa. O sigui, el sistema productiu no té per què ser nociu. No té per què maltractar persones ni animals, no té per què espoliar el planeta. Existeixen moltes formes de fer-ho bé. A mi, el regal que m’ha donat el llibre és trobar aquesta gent que són herois anònims. Ens demostren que fer negocis d’una altra manera, tenint en compte l’impacte ambiental i social és factible i rendible.
MM: Has estat tres anys investigant i escrivint el llibre. Què destacaries d’aquesta experiència?
BC: El meravellós d’aquest llibre és que m’ha descobert que tenim un munt d’alternatives reals, en tots els àmbits de consum. Opcions que no es visibilitzen. El llibre posa el focus en aquestes iniciatives, que demostren que sí que es poden fer les coses d’una altra manera. Són empreses petites que estan fent les coses bé perquè la seva prioritat no és el benefici. Estan fent possible el que ens deien que era impossible. La seva prioritat és generar un benefici sense descurar el medi ambient i sense descurar els valors socials.
MM: Què ha canviat en tu després d’escriure el llibre?
BC: Tota aquesta gent que treballen cada dia per fer les coses bé són una inspiració per a mi. Saber que hi ha tantes persones tirant endavant projectes respectuosos amb el planeta i amb els drets humans m’ha reconciliat amb la condició humana.
