Sabem realment el que mengem? D’on ve? Quant costa? Com afecta la nostra salut i la dels altres éssers vius? El britànic Philip Lymbery, al llibre La carne que comemos. El verdadero coste de la ganadería industrial (Alianza Editorial, 2017) desmunta la indústria alimentària i explica com es produeix la carn que mengem i quins són els veritables costos de la ramaderia industrial i altres pràctiques agrícoles que tenen serioses conseqüències per a la nostra salut i la del planeta.
A l’inici del llibre, insisteix en la fi del mite: la majoria de les granges del món no són com apareixien als contes infantils, amb pollastres picotejant en un corral, porcs feliços rebolcant-se al fang i vaques pasturant tranquil·lament als camps. Lymbery mostra de forma radical, amb dades i gràfics, què significa la ramaderia industrial i quin és el veritable cost de la carn barata. El seu llibre es converteix en una crida a un consum més racional, saludable i compassiu.
A més, Lymbery, director executiu de l’organització internacional per al benestar animal (Compassion in World Farming, CIWF), ha viatjat pel món documentant els efectes del consumir barat i voler produir molt i a baix cost, i els descriu en 180 pàgines a tot color, amb grans titulars i en un format ben cridaner, que acompanya la potència del missatge: arreu del món es crien uns 70.000 milions d’animals de granja cada any, dos terços dels quals en granges industrials. Viuen permanentment tancats i són tractats amb màquines de producció sense accés a pastures o farratge. El menjar que se’ls subministra travessa diversos continents i consumirien un terç dels cereals produïts al món, el 90 % de la farina de soja i fins al 30 % de les captures totals de peix. És un negoci que depèn de l’ús d’enormes quantitats d’antibiòtics –la meitat dels que s’utilitzen al món–, la qual cosa constitueix el brou de cultiu per a l’aparició de nous “supermicrobis”, resistents als antibiòtics. Consumeix també recursos naturals tan valuosos com aigua, terra i petroli.
Lymbery va desmuntant la indústria alimentària a cada capítol. A més, parla dels fems i la destrucció dels aqüífers, de llacs enverinats, de plantes tòxiques, de l’avicultura intensiva, dels fertilitzants que s’utilitzen al camp (amb un alt nivell de nitrogen) i l’impacte que provoca als animals. Tampoc passa per alt l’esgotament dels sòls, els hàbitats que van desapareixent per certes pràctiques agrícoles, el negoci de les abelles, les piscifactories com a “les oblidades granges industrials sota l’aigua”, l’impacte dels pesticides i les conseqüències de tot plegat en la nostra salut i en la del planeta que habitem i compartim amb altres formes de vida.
Al capítol 5 l’autor apunta algunes de les solucions davant aquest panorama tan desolador i descriu experiències de consum responsable també a l’Estat espanyol. Sembla que Lymbery confia en la gent que comença a transformar la indústria alimentaria des de la taula i amb un consum responsable. El consumidor, de nou, la peça clau per canviar el món.
