Segons la teoria econòmica hegemònica, els preus són bàsicament transmissors d’informació que serveixen per ajustar oferta i demanda. No obstant això, encara que hi ha molt de cert i sobretot d’operatiu en aquesta visió, els preus moltes vegades són mecanismes d’ajustament cecs i agressius socialment i ecològicament parlant. És per això que sovint els preus baixos es deuen a l’existència de costos ocults, és a dir, de tot un seguit d’impactes o consums de recursos (contaminació atmosfèrica, desforestació, explotació laboral, etc.) que per diverses raons els productors no assumeixen com a costos propis i per tant no apareixen reflectits en el preu.
Llagostins barats: un avenç social?
En aquestes dècades de societat de consum hem vist com molts productes s’abarateixen sense parar i com consumir-ne es converteix en un costum massiu i freqüent. Aquest procés de vegades és fruit de la innovació tecnològica, el creixement econòmic, la maduresa d’un mercat…, però de vegades es deu a altres factors. Per exemple, els llagostins es van abaratir gairebé un 40% entre el 1995 i el 2004,¹ i el salmó un 62% entre el 1985 i el 2005.² Ambdós abaratiments es basen en models que hem conegut a Opcions perquè són socialment i ecològicament molt “cars”.³ En el paradigma de la societat de consum, abaixar els preus dels productes i fer-los més assequibles es considera un assoliment social. Cosa que és innegable en molts casos, però més que qüestionable en molts d’altres. L’accés massiu a llagostins o a salmó justifica els impactes de produir-ne en massa?
Cal apujar els preus per reduir el consum?
Doncs no. Primer, perquè hi ha molts impactes que no tenen preu i no es poden valorar monetàriament (quin preu té seguir fent malbé la capa d’ozó?). Segon, perquè aconseguir que la reducció del consum de materials i energia es faci sobre la base d’una simple pujada de preus seria injust socialment i per tant insostenible a mitjà termini. I és que no tothom faria el mateix esforç si haguéssim de pagar el triple pel litre de gasolina o pel quilovat d’electricitat. En un escenari de fortes pujades de preu generalitzades per una crisi ecològica de recursos, hi ha persones que poden quedar excloses de consums bàsics mentre que d’altres podrien mantenir estils de vida malgastadors, si no hi ha mesures socials d’acompanyament. Per tant, els canvis estructurals necessaris per a una societat sostenible han de plantejar-se amb una forta visió social, especialment els que afectin els preus. Propostes com les tarifes progressives,4 els límits màxims i mínims de consum, etc., van en aquesta línia, i els polítics, científics i organitzacions socials hem d’esprémer tota la nostra creativitat per treballar a aquest efecte. La sostenibilitat, o serà equitativa o no serà.
Però, hauríem de pagar més per certes coses?
Ara bé, una visió social de la sostenibilitat és compatible amb el fet d’estar disposats a pagar més per alguns productes. Per exemple, cal entendre que és impossible que un producte local, sa, de qualitat, ecològic, sostenible, que mantingui un medi rural viu amb pagesos… tingui el mateix preu que tenen molts dels productes industrials que trobem als supermercats. I és que el consum conscient i transformador, entre altres coses, és un “canvi de prioritats” també en el pla econòmic: gastem menys en algunes coses i més en unes altres. És possible que per desenvolupar un model de producció més sostenible socialment i ecològicament hi hagi productes que s’encareixin. És a dir, de la mateixa manera que hem passat de gastar un 55’3% de la renda en alimentació l’any 1958 a un 30’7% el 1980 i a un 16’36% el 2005, 5 pot ser que hàgim de tornar a augmentar la part de la renda dedicada a l’alimentació per aconseguir mantenir un model agroecològic de producció alimentària. Tot i així, no tothom pot assumir aquests canvis, que com dèiem han d’anar acompanyats d’altres mesures socials. Per exemple, els que no arriben a final de mes malgrat tenir estils de vida forçosament austers no podran gastar més en alimentació si altres preus de productes bàsics com l’habitatge no baixen (avui pot arribar al 60% de la renda d’una llar, mentre que era un 5% el 1958). Amb tot això no estem pas proposant tornar a l’estructura de despesa dels seixanta, però sí que una societat sostenible implicaria pagar més per algunes coses (i menys per altres) i per tant consumir-ne menys quantitat. I això no ha pas de traduir-se necessàriament en un empitjorament de la nostra qualitat de vida. Molts d’aquests canvis, recolzats en uns serveis públics i polítiques socials potents, així com en un replantejament de la nostra visió del benestar, poden ser compatibles, fins i tot, amb més qualitat de vida.
No tot val
Tot això no vol dir tampoc que qualsevol preu alt estigui justificat mentre sigui un producte “sostenible”. Hi ha factors evitables a mitjà i llarg termini que expliquen l’alt preu actual d’alguns d’aquests productes, per exemple en el cas del menjar ecològic podrien ser: la falta d’escala, que augmenta els costos de distribució i comercialització; els costos extres derivats de la necessitat de processos de certificació de productes (segells ecològics oficials), i la poca maduresa del sector productiu. També, en molts casos, els preus dels productes en certes botigues i supermercats ecològics pugen per sobrecostos innecessaris (embolcalls, característiques de l’establiment…), fruit de buscar sectors de mercat específics (elitistes, de regal…). Aquests fenòmens aniran remetent a mesura que vagi augmentant la massa crítica de consumidors conscients i també a mesura que aconseguim que les administracions afavoreixin decididament models i productes amb criteris socioecològics.
Però, de debò és més car?
De totes maneres, el consum conscient no és més car en termes globals sinó al contrari: perquè ens fa prescindir del que trobem superflu o perquè comencem a satisfer necessitats d’una altra manera pel fet d’obrir-nos a una forma nova d’entendre el benestar (necessito un viatge d’una setmana per tot Itàlia per gaudir les vacances?); perquè descobrim alternatives per fer el mateix d’una altra manera (netejar amb vinagre); perquè comencem a cuidar i fer servir les coses amb consciència (no rascar l’olla perquè duri més); perquè formem part de solucions compartides o col·lectives (xarxa d’intercanvis de casa per vacances), etc. A més, en comparar preus no podem oblidar que hauríem de fer-ho des d’una perspectiva temporal (d’una cosa que requereix una inversió inicial però que dura molt més o s’amortitza més tard, com les energies renovables a la llar, se’n pot dir més cara?) i des d’una perspectiva de qualitat i salut (d’una cosa que a la llarga ens genera problemes de salut, n’hem de dir més barata? Si els aliments ecològics porten més quantitat d’alguns nutrients i gairebé cap residu tòxic,6 ¿com compararem el preu del quilo de tomàquets, per grams de nutrients o per mil·ligrams de tòxics?).
Veus des de l’experiència
Jaume, 33 anys, Barcelona. “No per força és així. De vegades sí, sobretot quan t’inclines pel producte ecològic, però si ho mesures en termes de salut, potser el menys saludable (el no ecològic) acaba resultant més car a la llarga (problemes de salut, medecines…). Però certs productes de comerç just (cacau per exemple) són tan o més bons i tan o més barats que les marques més conegudes i que no diuen res sobre justícia social.”
Noèlia, 31 anys, Tarragona. “No. Em sembla que això és un mite i em fastigueja molt que s’esgrimeixi com a argument en contra. Si creiem que n’hi ha prou amb comprar la versió ecològica/solidària de tot el que comprem, ens sortirà sens dubte molt més car. És molt important entendre que passar-se a un consum conscient i responsable no és això. Cal estar disposat a canviar alguns hàbits. Un exemple: l’últim any m’hauré gastat uns 100 euros en roba. Hi ha qui els hi gasta en un mes… En plantejar-me si realment necessito les coses, compro molt menys i per tant gasto menys. I quant a l’alimentació, fa un any també que consumeixo productes ecològics i tampoc gasto gaire més que abans perquè compro molta menys carn i menys productes precuinats, pretallats, prerentats, etc., que són més cars. Compro les verdures directament al productor i m’estalvio el que es diuen els intermediaris. I ara entraré a una cooperativa de consum, que també surt més barata . Hi ha moltes formes de muntar-s’ho. Els diners no són una excusa.”
Matías, 32 anys, Jaén. “No necessàriament. Al meu poble compro ous a la meva veïna més barats que al supermercat (i de la qualitat i frescor ja ni en parlem).”
Hernán, 36 anys, Barcelona. “En absolut. Significa un repartiment diferent de la despesa, en general reduint-la
en allò innecessari i augmentant-la en allò que ens aporta salut i benestar, a nosaltres i a la societat en general.”
Referències
1 M. García Rivera. “Can export-oriented aquaculture in developing countries be sustainable and promote sustainable development? The shrimp case”. Journal of Agricultural and Environmental Ethics, gener 2009.
2 F. García. Salmones en Chile. El negocio de comerse el mar, Veterinaris Sense Fronteres 2005.
3 Sobre llagostins, vegeu la secció “Trampes” al núm. 14 d’Opcions. Sobre salmó, vegeu la pàgina 13 al núm. 23.
4. Vegeu la secció “Perquès” al núm. 7 d’Opcions.
5. A. Rebollo. Estructura del consumo en España, Institut Nacional del Consum 2001.
6. “Integrated Project QualityLowInputFood: Effects of production methods. Subproject two”, abril, 2009.
Article publicat al número 32 d’Opcions (hivern 2009-2010).
