En Pol Sarsanedas és un arquitecte conscient. Certificat com a Passivhaus Designer, ha rebut el Premi Nacional d’Eficiència Energètica d’Espanya per Isover (2012) i el Premi de l’Agrupació Joves Arquitectes de Catalunya-AJAC (2012). Dirigeix Sarsanedas Arquitectura, responsable del projecte del Centre de Medicina Comparativa que es construeix a Badalona, un equipament de quasi 5.000 metres quadrats amb gran part de la façana construïda amb materials naturals.
Creu que cal repensar l’arquitectura des de la presa de consciència de l’impacte ambiental de les construccions. Més enllà de garantir les funcions bàsiques dels edificis, cal dotar-los d’un valor afegit: que contribueixin a la salut del planeta i l’interès col·lectiu. Aquesta sensibilitat el va dur a obtenir el certificat per construir passivhaus (“cases passives”), dels més exigents pel que fa a l’eficiència energètica. Però per a en Pol, aquest és només un dels aspectes que cal cuidar, també s’ha de ser responsable en el disseny, la tria dels materials i l’estudi de la zona per tal d’integrar l’edifici al màxim l’entorn.
Dius que es necessària una arquitectura mes sostenible. Explica’ns com podem reduir l’impacte ambiental dels edificis.
Cada fase de la vida d’un edifici té uns costos ambientals associats, des de la decisió de l’emplaçament, l’extracció i fabricació dels materials que compondran l’edifici, la construcció, la fase d’ús, l’enderroc i la gestió dels residus. En funció de si tenim l’oportunitat d’intervenir en una fase o altra podrem incidir a reduir més o menys aquest impacte. És evident que si som promotors del nostre propi habitatge podrem prendre mesures estructurals per minimitzar la petjada ecològica. Però no hem de menystenir el potencial de la rehabilitació per aconseguir reduir el consum energètic de casa nostra, que pot arribar a significar un estalvi entre el 60 % i el 90 %. Amb la rehabilitació, es poden arribar a aconseguir nivells d’eficiència energètica de casa passiva (l’estàndard més exigent). Aquesta reducció, multiplicada pel nombre d’anys de vida activa que li resten a l’edifici, implica un estalvi de tones i tones de CO2. No he
No hem de menystenir el potencial de la rehabilitació per aconseguir reduir el consum energètic de casa nostra.
A casa nostra hi ha experiències de rehabilitacions en què s’hagin aconseguit aquestes millores?
He participat en la rehabilitació de molts pisos de l’Eixample de Barcelona que n’ha millorat notablement la qualificació energètica i el confort, i n’ha reduït les despeses per energia. Però l’experiència més destacable va ser la rehabilitació, l’any 2012, d’una casa entre mitgeres, del 1918 i mal orientada, al barri de Sarrià de Barcelona. Vam aconseguir reduir-ne el consum energètic el 90 %, que va quedar en 17 kWh/m2a (per any) i complia, per tant, els estàndards més exigents.
Havent-hi aquests marges de millora i tants habitatges buits, creus que es pot parlar d’arquitectura sostenible quan es fa obra nova?
Des del prisma mediambiental, sempre que sigui possible, cal prioritzar la rehabilitació. Ser sostenible, en termes radicals, és anul·lar la petjada ecològica al llarg de tot el cicle de vida de l’habitatge. Però el procés de construcció d’un edifici és complex i hi intervenen molts agents i factors. No sempre és viable incorporar totes les mesures de sostenibilitat que havies previst al projecte. Podríem dir que, de moment, la sostenibilitat 100 % en la construcció és un desideratum que anhelem, però que és lluny de la realitat. Això sí, hi ha factors que assenyalen que anem en la bona direcció.
En cas de construir, com deies, cal valorar l’impacte ambiental des del principi, amb la tria de l’emplaçament i els materials. Què cal tenir en compte?
L’arquitecte ha de saber llegir tots els estrats que conformen l’indret del projecte, l’ADN de la zona, i integrar holísticament totes les dimensions per aconseguir un equilibri harmònic. De vegades, es projecten construccions sense preguntar als qui més coneixen el lloc i sense tenir en compte l’entorn, els materials que hi casen. Cal utilitzar materials que, des de l’extracció fins a la demolició, passant per la fabricació, transport, manipulació, etc., tinguin el mínim impacte mediambiental possible. En primer lloc tenim els materials biosfèrics i en segon els reutilitzats i/o reutilitzables, els reciclats i/o reciclables. La tria dels materials és clau perquè determinaran l’energia grisa embeguda a la nostra casa (la motxilla ecològica).
L’ús de materials naturals en la construcció és l’opció més sostenible, doncs?
Sí, i avui en dia aquests materials no estan únicament associats a sistemes artesanals, sinó que la indústria ha incorporat productes molt interessants: estructures de fusta, de fusta contralaminada, fusta reciclada, aïllaments de suro, cànem, llana d’ovella, cotó, cel·lulosa reciclada, de morters naturals i una infinitat més… D’altra banda, moltes matèries primeres de la construcció han arribat al seu pic. El vector dels materials ens recorda que l’optimisme tecnològic no ha d’eclipsar la dependència ecològica estructural.
I a l’hora de dissenyar l’habitatge, què cal considerar?
Si volem reduir les emissions de CO2 i l’impacte mediambiental de la nostra construcció, en primer lloc cal emprar el mínim de material, l’imprescindible. D’altra banda, un dels principals requeriments per assolir l’eficiència energètica és el disseny bioclimàtic, pràctica habitual en l’arquitectura tradicional i que implica la comprensió i connexió amb el medi per optimitzar l’ús o benefici dels recursos locals. Un disseny bioclimàtic ha de tenir en compte la ubicació i orientació adequades de l’edifici; la forma i la disposició de finestres, per tal d’aprofitar l’energia solar a l’hivern i protegir-se’n a l’estiu; la disposició d’un bon aïllament tèrmic, la gestió del confort higrotèrmic interior amb la inèrcia dels materials i la ventilació, etc.
L’eficiència energètica és determinant?
És clau. Només cal tenir en compte que, segons el Programa mediambiental de Nacions Unides, l’edificació representa avui el 40 % del consum energètic mundial. En canvi, amb els mitjans adequats, és possible minimitzar el consum energètic de la llar, fins i tot anuŀlar-lo. De fet, les cases passives consumeixen tan poca energia que amb una producció d’energia renovable domèstica podem tenir fins i tot un balanç positiu (produir més energia de la que consumeixen).
I què es exactament una casa passiva?
Una casa passiva és una casa que compleix l’estàndard de certificació energètica d’origen alemany passivhaus. Segurament és el més exigent pel que fa a la reducció de la demanda energètica, ja que minimitza el seu impacte mediambiental (per consum en fase d’ús), i fa possible fins i tot aconseguir un impacte nul o positiu, en combinació amb una aportació d’energia renovable. El passivhaus és un model testat i certificat per assolir una elevada eficiència energètica, màxim confort i exceŀlent rendibilitat. Estableix uns valors màxims de demanda de refrigeració i de calefacció a complir i una metodologia de càlcul (que quantifica i certifica la validesa de les solucions adoptades amb càlculs de demanda energètica real). Les cases passives cal modelar-les en la fase de disseny (mitjançant un programari específic que permet avaluar el comportament tèrmic de l’edifici), construir-les amb gran rigor i, un cop acabada la construcció, certificar el nivell d’hermeticitat mitjançant un test de pressurització.
Amb els mitjans adequats, es possible minimitzar el consum energètic de la llar, fins i tot anuŀlar-lo.
Però com s’aconsegueix tanta eficiència energètica? En què es diferencien de les altres cases?
Les cases passives tenen una estanquitat correcta, portes i finestres amb característiques adequades, un disseny optimitzat de les instaŀlacions, un sistema de ventilació mecànica de doble flux, és a dir, que recupera la calor interior generada per persones i electrodomèstics… És així que garanteixen espais amb el màxim confort ambiental i mínima (o nuŀla) dependència energètica auxiliar (calefacció, refrigeració, etc.). La temperatura interior de l’edifici roman dia i nit durant tots els mesos de l’any a prop de la temperatura de confort, de manera que gairebé elimina la necessitat d’energia per condicionar-lo.
I aquests estandard de construcció alemany, s’adapta bé a zones climàtiques diferents?
La majoria d’exemples construïts es concentren en aquelles latituds i tenen característiques similars, però des de fa alguns anys el criteri s’ha anat consolidant, actualitzant i estenent arreu del món i per zones climàtiques molt diferents amb exceŀlents resultats. A l’Estat espanyol, per exemple, cada vegada n’hi ha més. Passivhaus és un estàndard energètic, per tant, es limita a establir uns paràmetres o objectius de consum energètic i de confort. Per aconseguir bons resultats, l’arquitecte ha d’adaptar el projecte a les característiques del lloc. És a dir, la tipologia, la proporció, el grau de compacitat de l’habitatge, la dimensió i ubicació de les finestres, la geometria i inclinació de la coberta, la densitat i inèrcia dels materials i el color de la façana, entre molts d’altres, són factors de disseny que intervenen en l’eficiència energètica d’una casa i que no tenen la mateixa solució per a un context geogràfic i un altre.
Quines passivhaus hi ha a casa nostra?
Afortunadament a casa nostra cada vegada n’hi ha més. Nosaltres en tenim dues de construïdes i dues més en fase d’obra.
És gaire més car construir-se una casa passiva?
Construir millor mai és més car si ho mires en termes d’inversió. El disseny bioclimàtic i les mesures de sostenibilitat en el projecte no representen un cost addicional, es tracta d’escollir un arquitecte que les tingui en compte.
Construir millor mai és més car si ho mires en termes d’inversió.
Pel que fa als sistemes constructius o els materials, l’arquitectura sostenible no va associada necessàriament a un increment del cost. És cert que les cases passives requereixen sovint d’un gruix d’aïllament tèrmic en el seu embolcall (cobertes, façanes i terra), qualitat de finestres i prestacions d’estanquitat superiors a la normativa. Però si el disseny està optimitzat, aquestes mesures s’amortitzen ja en els set o vuit primers anys amb l’estalvi en consums energètics que representen. Les mesures actives addicionals per aconseguir que la casa sigui passiva són les instaŀlacions mecàniques (ventilació, condicionament i producció). Aquestes no seran necessàriament més cares que en una casa convencional, sinó diferents i, sobretot, més eficients. És a dir que requerirà d’un sistema de ventilació mecànica, per exemple, però per contra minimitzem i estalviem en climatització (en alguns casos en podem prescindir directament).
I a la llarga, amb l’estalvi energètic, amortitzem abans la inversió?
Si sabem que una casa passiva consumeix de l’ordre de 80 % menys respecte al consum mitjà i hi apliquem l’increment del preu de l’energia al llarg de tot el cicle de vida; novament, la inversió en aquest capítol és evident que s’amortitza a mitjà termini, fins i tot implementant renovables. Potser, en lloc de pensar en termes d’incrementar la inversió, podem revisar les prioritats de manera que, en lloc de prioritzar la quantitat de metres quadrats i la qualitat dels acabats, que tradicionalment han monopolitzat l’escenari, posem per davant l’impacte mediambiental, el confort, l’eficiència energètica, criteris de bioconstrucció o construcció sostenible, salut, impacte social, etc.
Hi ha demanda de construccions sostenibles? Hi ha prou clients conscienciats?
N’hi ha, però cal d’oferir solucions responsables encara que els consumidors no ho siguin. L’arquitectura conscient i sostenible no és una alternativa, sinó l’única pràctica sensata i l’actualització lògica de la disciplina. Quan prens consciència de la necessitat d’aquest canvi de paradigma, entens que la teva actuació ha d’estar per sobre de l’aplicació estricta dels requeriments mínims i normatius que l’arquitectura ha d’atendre. És cert que a vegades els projectes en què el client té més criteri ambiental no són els que tenen més pressupost i també ha passat que cases passives han tingut consums elevats, només atribuïbles a usuaris massa “distrets”. En qualsevol cas, la proliferació d’edificis amb certificacions ambientals voluntàries com LEED o BREAM sigui per moda, estratègia comercial o per convenciment, és una bona notícia que demostra un interès evident en la gran edificació sostenible. El creixent nombre d’edificacions dissenyades segons estàndards com passivhaus o minergie són reflex d’una actitud més exigent envers l’eficiència energètica dels nostres edificis.
I cada vegada sou més els tècnics i industrials sensibilitzats i preparats per fer una arquitectura conscient?
Sí, però no és suficient. L’administració té una incidència fonamental en la redacció de normativa i l’orientació de licitacions, així com també a l’hora de finançar i promocionar unes pràctiques i desincentivar-ne d’altres. I en aquest sentit anem molt lents. El Parlament Europeu va emetre el 2010 la Directiva 2010/31/ UE, en la qual s’establia l’horitzó de 2018 per a l’administració pública i 2020 per a la resta de promotors dels estats membres de la unió. Deia de construir només edificis de consum quasi nul i reduir considerablement les emissions del parc immobiliari construït. A l’Estat espanyol, aquesta directiva es va recollir amb el Reial decret 235/2013, però encara ara el 74 % dels edificis de nova construcció tenen una qualificació D-G, a la part baixa de l’escala en la certificació d’eficiència energètica. I aquests nous edificis s’afegeixen a un parc constituït pel 95 % d’edificis ineficients.
Tenim molt per millorar!
I tant! L’eficiència energètica dels nostres edificis dista molt dels nivells òptims, fins i tot del seu propi potencial. Són el que l’Albert Cuchí anomena ionquis energètics. També en podríem dir “edificis irresponsables o inconscients”. Per això cal una política de rehabilitació urgent.
Entrevista publicada al quadern d’Opcions número 52. “Com vivim”.
