Durant les èpoques en què la pell colrada era un signe de treballar de valent al camp, les classes altes s’esforçaven per mantenir-la blanca i ho associaven amb puresa, higiene o delicadesa. Amb la Revolució Industrial, grans masses de treballadors van passar a treballar a cobert i la pal·lidesa va esdevenir també patrimoni de les classes populars urbanes. Era un primer al·licient per a un canvi d’època en el prestigi social de la pell blanca. A començament del segle XX es va descobrir que el sol ajudava a tractar el raquitisme (perquè és necessari per generar vitamina D); va ser un altre element per tenir les radiacions solars en més bona consideració.
Així es va anar preparant el terreny per al naixement del turisme de sol i platja. Als anys vint es va produir una fita significativa quan Coco Chanel, una de les dissenyadores de moda més influents de la història, va tornar d’unes vacances a la Rivière francesa amb un consistent bronzejat que es va fer molt popular a París. Als anys quaranta, prendre el sol a la platja ja era un reclam a les revistes femenines. El biquini va néixer el 1946, les cremes bronzejadores als cinquanta, i als setanta la Barbie Malibú (morena i amb ulleres de sol) i els llits de rajos UVA.
Els primers indicis de relació entre banys intensius de sol i càncer de pell, descoberts als anys vuitanta, van obrir un interrogant a l’eufòria solar que encara avui no hem tancat. La pell morena segueix fortament instaurada als patrons de bellesa i d’oci estiuenc, però la relació confusa que té amb la salut fa que el pedestal trontolli. Segurament, els interessos dels sectors econòmics de la cosmètica, el turisme i el bronzejat (llits de rajos UVA) ajuden a mantenir la inèrcia de la moda del moreno.
