Malgrat les alertes ja activades davant la velocitat de la crisi climàtica i ecològica, continuen creixent les activitats turístiques, esportives i lúdiques que converteixen espais naturals en béns de consum. L’exemple més gràfic són unes pistes d’esquí o una platja plena de gandules de pagament. La perspectiva antropocèntrica amb què la societat occidental mira el territori fa que l’estiguem destruint a passes gegants. Aquestes activitats i l’afluència de persones que comporten tenen uns impactes significatius als espais naturals on s’instal·len i el seu entorn.
Durant les últimes dues dècades s’han anat definint amb contundència una sèrie d’iniciatives contra projectes concrets de lògica comercial, turística o extractivista als Països Catalans i arreu de la península. No a la MAT, Aturem Eurovegas, SOS Costa Brava, STOP Jocs Olímpics, Zeroport contra l’ampliació de l’Aeroport del Prat, Aturem Hard Rock, STOP Agroparc d’Ametller Origen, Ubicació Racional de les Renovables, Salvemos Canal Roya o Al Molinar Port Petit són alguns dels molts processos organitzatius que, a poc a poc i cada cop més enxarxats, comencen a dibuixar una articulació de processos en defensa del territori. Un moviment que denuncia els impactes d’aquests macroprojectes i s’organitza per evitar-ne la instal·lació o minimitzar-ne les conseqüències.
A més, aquest moviment de processos que defensen el territori ja acumula victòries: fruit de la mobilització i la pressió en el debat polític, no va haver-hi Eurovegas al Prat de Llobregat, i sembla que, per ara, no hi ha ampliació de l’aeroport del Prat ni Jocs Olímpics d’Hivern als Pirineus catalanoaragonesos l’any 2030.
L’illa pionera en defensa del territori
Si parlem de defensa del territori als Països Catalans, cal remarcar que qui ha obert camí des dels anys setanta és Menorca, qui es va veure amenaçada per aquesta lògica turística de consum de bellesa i confort que oferien les seves platges.
El Plan Provincial de Ordenación de Menorca de 1973 feia una proposta d’ordenació bàsica de l’estructura urbanística que, en definitiva, pretenia edificar tota la costa de l’illa. “Els espais emblemàtics actuals com Macarella, Turqueta, Binigaus o l’Albufera des Grau tenien previst urbanitzar-los”, assegura Miquel Camps, coordinador de política territorial i històric activista del GOB-Menorca (Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa), una associació ecologista sense ànim de lucre que treballa a les Illes Balears amb l’objectiu de “fer compatibles ses activitats humanes amb els valors ambientals”.
Contra aquesta planificació franquista es van produir mobilitzacions importants i constants des de finals dels setanta fins als noranta. La població menorquina tenia clar que la instal·lació d’aquest projecte tindria un impacte negatiu en el seu model de vida. A més, “a ses illes sa gent s’identifica amb es territori perquè està clarament delimitat i a Menorca això és especialment intens”, assegura Camps. La seva organització, el GOB, va néixer precisament en aquesta conjuntura i ha tingut un paper clau durant les següents quatre dècades en la definició de polítiques territorials a les Balears. “Es GOB neix per combatre aquest futur negre i buscar una alternativa: hem lluitat molt per canviar es model depredador de s’illa”, continua. A finals dels anys vuitanta, es va obrir un debat popular i associatiu amb repercussions institucionals que va acabar apostant per declarar tota l’illa de Menorca com a Reserva de Biosfera, una categoria que té per objectiu conciliar la conservació de la natura amb l’ús dels recursos naturals des d’una perspectiva de desenvolupament sostenible.
El títol de Reserva de la Biosfera, atorgat per la Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), es va aconseguir el 1993, però, tal com explica Miquel Camps, “no tenia encara rang de norma. La norma no es va materialitzar fins que vam aconseguir construir el Pla Territorial Insular, el 2003 que, a diferència de les altres illes, reduïa substancialment el creixement urbanístic”. Gràcies a aquest procés, es van eliminar aproximadament 60.000 places turístiques de les que hi havia previstes i es va decidir que al sòl rústic no es podien fer més habitatges. Victòries assolides des de l’organització social que han aconseguit consolidar un tret diferencial de Menorca: poder viatjar per llargues carreteres veient a banda i banda grans extensions de paisatges estrictament agraris o naturals.
Fa més o menys vuit anys, però, amb l’aparició del fenomen Airbnb, la cosa ha canviat. “Aquestes plataformes han facilitat que s’hagin sobrepassat els límits màxims d’arribada de turistes que teníem establerts. Avui arriben més turistes que mai, això se comença a massificar”, denuncia Miquel Camps.
Aquesta massificació del turisme ha comportat l’empitjorament d’una problemàtica ja crònica, la manca d’habitatge. Altres impactes negatius derivats directament del turisme els trobem en els nivells de consum d’energia i d’una aigua que prové íntegrament d’aqüífers. “Ara se’n consumeix més que el que sa natura regenera i s’ha obert un debat sobre es model a seguir, si un model nòrdic de zones verdes, de piscines o un model més sostenible i propi d’aquí’”, assegura Camps. Les organitzacions segueixen obrint debats i confrontant i pal·liant els impactes del turisme massiu, però la lògica de consum de natura també avança.
La defensa de les muntanyes
A banda de les costes, les altres grans afectades pel model de consum turístic i recreatiu són les muntanyes. A Aragó i a Catalunya el sistema muntanyós dels Pirineus ha estat buscat també per turistes i macroprojectes d’arreu que hi troben la bellesa i la topografia perfecta per fer-hi activitats com senderisme, esports de neu, viatges aeris, barranquisme, ràfting i un llarg etcètera. La diversificació d’activitats que ha viscut la serralada de 425 quilòmetres d’extensió en les últimes dècades ha fet que el turisme sigui menys estacionari que abans i que, per tant, creixi i es mantingui durant tot l’any.
Fa uns anys la notícia que els governs de Catalunya i Aragó s’havien postulat a la convocatòria dels Jocs Olímpics d’Hivern de 2030 oferint aquest territori com a escenari d’un macroesdeveniment mundial va arribar per sorpresa a les seves habitants. Això ja de per si plantejava una qüestió important: de qui són els territoris? Qui decideix què hi passa? No s’havien fet consultes populars, no s’havien presentat informes d’impacte mediambiental. Per això van néixer en ambdós territoris lluites que qüestionaven aquesta postulació.
Per Bernat Labaquiol, la Plataforma Stop Jocs Olímpics “ha estat una proposta de defensa del territori: hem aprofitat un macroprojecte que plantejaven el govern i la patronal i que sabíem que seria mediàtic per parlar de com volem organitzar el nostre territori i quines relacions socials hi ha d’haver”.
Des de jornades de formació multitudinàries fins a mobilitzacions i reunions amb sectors estratègics i de la política institucional, aquest procés de lluita ha facilitat l’articulació i la consolidació d’un territori amb consciència i coneixement de si mateix. Tot i que des d’alguns moviments socials de Barcelona es van voler sumar de seguida a la lluita, el relat de la negativa als Jocs Olímpics d’hivern es va voler liderar des d’una perspectiva rural i aquesta també va ser una aposta, “perquè sovint hi ha concepcions molt diferents del territori i de la natura des de la urbanitat i des de la ruralitat”, continua l’activista de la Seu.
Per la seva banda, el primer manifest de la Plataforma Stop Jocs Olímpics Aragó assegurava que aquest macroesdeveniment, “lluny d’ajudar-nos a afrontar els reptes que planteja el futur, tan sols agreujarà molts dels problemes socioeconòmics i mediambientals que arrossega el nostre territori”. Una de les seves membres, Maribel Martínez, es defineix com una dona aragonesa ecofeminista que defensa el territori i “a l’Aragó defensar el territori significa defensar la conca del riu Ebre i les muntanyes”, assegura.
Martínez explica que “les famílies que manen a l’Aragó es van concentrar fa unes dècades en el negoci del ciment i el maó i quan aquest va decaure van veure que el nou negoci estava al Pirineu i en la colonització de les energies renovables. Ara s’han centrat en l’ampliació de pistes d’esquí, que al darrere amaga també el negoci immobiliari amb la edificació de segones residències”. Com a membre de la Plataforma en Defensa de les Muntanyes d’Aragó (PDMA), va formar part de la lluita contra els Jocs Olímpics. “Vam obtenir una victòria, però no està tot guanyat, el govern no ha llençat la tovallola i ja han declarat que es presentaran a pròximes convocatòries de la competició”, es lamenta l’activista.
Actualment el pols més important de la PDMA és Salvem Canal Roya, una campanya per conservar una vall gairebé verge que el govern té previst destruir amb la instal·lació d’una macrotelecabina de més de 4 quilòmetres de llarg que connecti les estacions d’esquí de Formigal i Astún. Per Maribel Martínez, es tracta d’un “atemptat ecològic, una autèntica barbàrie, perquè s’hauran de fer grans moviments de terra, es farà una carretera per entrar amb maquinària pesada i grans voladures de territori a la zona de més valor paisatgístic per construir una estació soterrada. Canal Roya és la zona menys maltractada de les nostres muntanyes fins ara; en una situació de canvi climàtic el que hauria de fer el govern és cuidar-la, no destruir-la”.
En un territori significativament especialitzat en turisme de neu, aquest projecte finançat amb fons europeus es presenta com un foment del turisme sostenible perquè evitaria que els esquiadors recorrin 89 quilòmetres de distància entre una estació d’esquí i l’altra. Una dinàmica que es repeteix en el relat de molts macroprojectes: busquen justificar-se amb una narrativa verda, ecològica i sostenible. “Cada cop hi ha menys neu, qui sap si les pistes podran obrir d’aquí uns anys, i el mal ja estarà fet. El model que impera sempre és el del capitalisme salvatge. I en aquest model la defensa del medi ambient i de les muntanyes no hi té cabuda”, denuncia l’aragonesa.
De fons, hi ha una altra problemàtica que és conseqüència directa d’aquesta museïtzació i comercialització dels territoris: l’elitització en l’accés als espais naturals. “Nosaltres no estem en contra del turisme, estem en contra de l’“eivissització” del Pirineu, de la massificació del turisme, que ha fet que alguns parcs ja hagin hagut de regular l’entrada perquè no hi ha aparcament, que ha fet que falti aigua a l’estiu i se n’hagi de comprar, que ha fet que les treballadores d’aquí no tinguin on viure pels preus prohibitius de l’habitatge”, denuncia també Maribel Martínez. Com les muntanyes aragoneses, molts espais naturals massificats pel turisme han trobat en el cobrament d’una entrada per accedir-hi o en les places de pàrquing, una via per regular i disminuir lleument l’arribada de persones.
Davant l’avançada de projectes depredadors, hi ha diverses alternatives i maneres de protegir els territoris en debat. En el cas de Canal Roya, s’apunta clarament cap a declarar la zona com a parc natural. De fet, “aquest és un projecte que feia molts anys que estava a un calaix, i quan es va començar a debatre la Federació Aragonesa defensava que Canal Roya fos declarat parc natural, però ara que s’ha tornat a engegar el projecte no té la mateixa posició; sembla que hi ha més interessos en joc”, explica Maribel Martínez.
Com caminar per la defensa del territori
Costes, muntanyes, cales i basses, el turisme de masses i l’arribada de macroprojectes afecta negativament els territoris i cada procés que busca evitar-los o reduir-los es converteix en un respir per a la naturalesa i en una mica més de múscul social per continuar proposant models diversos enfront de l’explotació, l’especulació i la museïtzació de la natura. “La victòria no és només que no es facin els Jocs Olímpics, la victòria és tenir un territori organitzat i fer convergir lluites”, assegura Bernat Labaquiol.
Si la lluita en defensa del territori es planteja només des d’un punt de vista occidental catalanocentrat, no estarà defensant el territori gran, entès aquí com el món, el planeta, els seus pobles, les seves selves, els seus rius, la seva biodiversitat. Si defensem el territori des d’una mirada ecologista que només sent la pressió que li genera la velocitat de l’emergència climàtica, però no veu la pressió que genera en les dones les violències patriarcals o en els col·lectius de persones migrants la Llei d’estrangeria o el Pacte Europeu de Migració i Asil, no estem defensant el territori per tothom. Per exemple, “qui està aguantant l’agroindústria? Temporers i treballadors migrants i racialitzats en unes condicions deplorables. Aquí hem de convergir amb l’antiracisme”, comenta, amb autocrítica, Labaquiol.
Fins i tot dins l’ecologisme que defensa el territori es materialitzen cada dia divisions i discriminacions entre edats, entre gèneres, entre orígens. Maribel Martínez, que també és una històrica d’Ecologistes en Acció, assegura que “ens passa que les més joves ens critiquen perquè diuen que no som ecologistes pel fet de no ser veganes. Penso que hem de fer un front molt ampli, que ens hem de respectar entre totes. Si ens quedem en el veganisme ortodox, perdem moltes altres coses, hem de sumar i alhora hem de decréixer i hem d’arribar a una forma de viure amb menys consum, sens dubte”, sentencia.
Per altra banda, tot i que la presència de dones en aquestes lluites és moltes vegades majoritària, els portaveus i les cares visibles són predominantment masculines. “A la Plataforma en Defensa de Les Muntanyes de l’Aragó el paper de les dones és molt important, però encara ens costa, encara ens toca treure el colze per dir: companys estem aquí!”, denuncia Maribel Martínez. “Estan els qui opinen, estan els portaveus i després està la feina als carrers, que aquí és on estem moltes feministes. Posem el cos per algú altre, i ho fem mútuament. Posar el cos per algú altre és una expressió que m’agrada molt. Necessitem aquesta renovació”, continua l’aragonesa.
“Tot això ens està passant perquè s’ha abandonat molt el foment de l’associacionisme. Quan hi ha col·lectius actius que fan una tasca de vigilància estem frenant els mercats que són absolutament depredadors”, assegura Miquel Camps. “És un deure i una obligació que tenim cap als nostres territoris. No es tracta d’anar a un acte puntual, sinó que s’ha de ser persistent i treballar per diferents causes de manera permanent. Necessitem organitzacions fermes. Quan hi ha això t’adones que el sistema no està tan preparat com sembla”, conclou l’activista des de Menorca.
