Núria Burgada: “Quina és la solució? Que la gent entengui que de natura n’hi ha a tot arreu”

Núria Burgada, amant de la natura, especialment de les muntanyes. Està vinculada a diferents col·lectius que defensen la natura.
Núria Burgada

El Quadern 66 d’Opcions, Consum de natura, l’obre una entrevista a la Núria Burgada. Es defineix com a filla, mare i àvia i amant de la natura, especialment de les muntanyes. Mestra durant més de trenta anys d’escola rural, ha acompanyat infants des d’una mirada holística. Actualment, està vinculada a diferents col·lectius que defensen la natura, la sobirania alimentària i energètica i el benestar comunal.

Com saps, dediquem aquest quadern a la natura i, sobretot, al consum que en fem. Et proposo una conversa on ens expliquis què entens tu per natura i a partir d’això anem estirant del fil…

Penso que la clau de tot plegat és que ens hem desconnectat del que som. La natura no és una cosa externa a nosaltres, sinó que nosaltres som natura. I fins que no restaurem aquesta connexió, no solucionarem els problemes, perquè així la natura serà sempre una cosa externa a nosaltres de la qual disposar quan en tenim necessitat i aprofitar-nos-en com a humans.

Com seria aquest som natura que comentes? Com ens ho fem per restaurar aquesta relació viscuda?

Una part important de la feina per fer és amb els infants; hem d’aconseguir no desconnectar-los de la natura. L’altra part la tenim les persones adultes i és més complex perquè totes portem la nostra motxilla. Per tornar a la natura, hi hem d’anar, l’hem de conèixer. Només quan coneixes una cosa la pots estimar. La paraula és amor; a partir d’estimar una cosa, en tindrem cura. Ara tocaria fer el pas següent: enxarxar-nos, superar l’aïllament, la sensació d’estar picant pedra… i ajuntar-nos per animar-nos i compartir com de dura és aquesta pedra que fa temps que mirem d’esmicolar. Però som gotetes d’aigua, que a força de caure a la pedra, la foradem.

En aquest anar a la natura que comentes hem tingut un problema… i és que ho hem fet!

Descontroladament. Perquè no hi ha aquest coneixement, aquesta sensibilitat. Anem a la natura per sortir de l’ofec en què vivim i esbravar-nos.

Núria Burgada
La Núria i la Mireia a les runes de Sant Pau Vell, a Montserrat. Autora: Joana Airet Porta

Gairebé com un fast food de muntanya.

Sí. Consumir i marxar. Consumir i llençar. Sense sensibilitat. La pandèmia va fer que la gent s’adonés de les limitacions i, de seguida que va poder sortir, la cosa va esclatar, però sense el coneixement i la sensibilitat necessàries. Per això la feina que tenim ara és anar-ho acompanyant. Jo tinc molta esperança en els infants i la gent jove. Crec que hem d’acompanyar-los perquè siguin una generació més sensible. Perquè els necessitem.

Has parlat de la pandèmia, però no creus que això ve d’abans?

I tant! Crec que la revolució industrial va ser el primer pas cap a la desconnexió de la natura. Ens vam creure que érem superiors i que podíem dominar-la i aprofitar-nos-en. Tot per buscar més comoditat i això que en diem benestar, però que ha resultat no ser-ho tant, sense adonar-nos que a la llarga se’ns tornaria en contra. És el cas, per exemple, de l’agricultura.

Per tornar a la natura, hi hem d’anar, l’hem de conèixer. Només quan coneixes una cosa la pots estimar.

Explica-m’ho.

Amb la revolució industrial vam passar d’una agricultura de subsistència ‒per a la pròpia comunitat, la tribu, l’entorn proper‒, a una agricultura amb grans extensions de terra, d’una sola espècie, amb l’objectiu de comercialitzar amb el d’aquí, el d’allà, i ara ja amb l’altra banda del món. Però la terra té un procés de regeneració, i com que no estàvem disposats a esperar i a donar-li aquest temps per regenerar-se, la vam accelerar amb fertilitzants. Avui dia ho paguem amb la nostra salut i l’exhauriment del sòl. I com hem fet en això, ho hem fet en tot. Perquè tenim una economia basada en l’extracció, una extracció que ens sembla que és infinita, però que no ho és. L’entorn es regenera, però necessita el seu temps. I ens hem pensat que amb la tecnologia podríem superar aquesta necessitat de temps per a la regeneració i que podríem accelerar els processos.

La Núria i la Mireia en un moment de l’entrevista. Autora: Joana Airet Porta

Núria, sento que hem de remuntar aquesta conversa (riem). El diagnòstic és dur a molts nivells, però… com ens ho fem?

Fer-ho vol dir renunciar a moltes coses. I com a espècie, davant d’un perill o ens amaguem, o ens paralitzem, o ens hi enfrontem. I de moment no ens hi estem enfrontant; hi ha tota una sèrie de gent que tira endavant creient que la tecnologia ja ens ho solucionarà, però també tenim tota una part de la població jove que viu tancada i que no vol saber-ne res. Hem de ser molta més massa crítica per poder fer aquests canvis. Jo, que ja tinc uns quants anys, veig que l’olla està bullint: hi ha molta gent que es mou, cada vegada hi ha més col·lectius, tenim la comunitat científica alçant la veu…, i crec que arribarà el punt d’inflexió. Esperem que arribi abans no sigui massa greu i la patacada no sigui massa gran!

Dirigeixes i coordines l’acció educativa de la Fundació Kilian Jornet, que té com a principal objectiu preservar la muntanya i el seu entorn. Com enfoqueu la fundació el treball amb el jovent?

Treballem per preservar els entorns de muntanya des de la consciència, per una banda amb tot el col·lectiu outdoor, però també amb la canalla i la població general. Una de les coses que fem i que més impacte generen és organitzar la recollida de deixalles de l’entorn. És al·lucinant adonar-se de la quantitat de deixalles que provoquem els humans i que abandonem a l’entorn. Quan organitzem una recollida de deixalles ens n’adonem, i la gent surt molt impactada. I aquest impacte és un primer pas cap a la presa de consciència: ens adonem que les accions que fem tenen impacte i això provoca canvis.

Núria Burgada web Fundació Kilian Jornat
Pàgina d’inici de la web de la Fundació Kilian Jornet

Tornem a la natura i a aquesta manera que tenim de relacionar-nos-hi…

Necessitem tenir contacte amb la natura, però la manera com ara hi arribem no és bona. Això passa perquè vivim en grans ciutats. El problema no és la natura, sinó aquesta necessitat que en tenim, perquè vol dir que vivim d’una manera que ens n’allunya. I això ens porta a l’arrel del problema, que és el sistema en què vivim. Necessitem un canvi de model econòmic.

Per què anem tots als mateixos llocs?

Perquè ens diuen que ho fem així –i les xarxes socials ho han accentuat molt– i perquè continuem amb aquesta necessitat de fugir de les cadenes que ens lliguen, d’aquesta sensació estressant. Però ho fem des de la fugida, no des del gaudi real.

Necessitem tenir contacte amb la natura, però la manera com ara hi arribem no és bona

Podem regular els accessos?

Sí. Però no es tracta tan sols d’això. És cert que la regulació dels accessos és, ara mateix, molt important. Si analitzem llocs que s’han regulat i els comparem amb llocs que no, podem veure’n el fruit. Per exemple, ja fa un temps es va tancar la pista de Lles a Aransa i des de llavors la gent hi arriba en bicicleta, caminant, amb els autobusos… i no funciona pas malament. A altres llocs que no han pres aquestes mesures l’arribada de gent és més desordenada, amb cotxes aparcats per tot arreu, massificació, etc. Per això dic que totes aquestes mesures de control d’accessos i de regulació han d’anar acompanyades d’educació ambiental, de sensibilització, etc.

De vegades em pregunto si accedir a la natura a qualsevol preu, a qualsevol indret, és realment un dret.

Sí, i tant. Però de natura n’hi ha a tot arreu… excepte on hi ha blocs de pisos. Ens hem d’adonar d’això i trobar la natura que ens envolta. La natura és a tot arreu i hi hem d’accedir des de la humilitat, des del sentiment que ens suscita arribar a un espai obert i reconèixer-ne la bellesa i la immensitat alhora. Molta gent no arriba des d’aquest punt, sinó per “consumir-la” i al seu voltant hi ha tota una indústria per treure’n rèdit.

El fet que la Cerdanya sigui el pati de Barcelona respon a una estratègia de planificació del territori?

Sí. Quan jo hi vaig arribar fa molts anys era una comarca ramadera. Hi havia vaques de llet i encara molt pocs cavalls; el mosaic agrari era més gran, amb menys bosc del que hi ha ara. I amb aquests anys ha canviat completament. Avui gairebé tot és sector terciari, és a dir, construcció i turisme. Construcció de segones residències, evidentment, la qual cosa fa que la gent de la Cerdanya no tingui lloc per viure i hagi de marxar. Tot plegat es basa en un model de turisme de la neu, que quan no és natural és artificial, una neu “millorada”, si cal, perquè es fongui a més temperatura. No és això el que ens cal, sinó fomentar un altre model més diversificat, centrat en els pobles i les comunitats que hi viuen, que fomenti que siguin més sobirans.

FRAGMENT EXTRET DEL QUADERN
Núm. 66.
Nou quadern d’Opcions. Vivim a la natura o la consumim?

La plataforma Stop Jocs Olímpics vau fer molt bona feina en aquest sentit!

Si. L’acció porta canvis. Una manifestació com la que vam fer a Puigcerdà no s’havia vist mai; hi va venir gent de tot el Pirineu i vam fer una xarxa de suport mutu que va servir per aturar els jocs, però que segueix i seguirà. Ara estem també amb la campanya per salvar Canal Roya, però hi haurà més coses perquè és un moviment molt esperançador. Nosaltres som els que volem que la vida torni al Pirineu, que la sobirania torni.

Com?

Amb una diversificació econòmica, amb un turisme amable i conscient, amb una agricultura regenerativa i no extractiva… facilitant, per exemple, que hi hagi centres d’investigació de l’entorn natural vinculats al nostre territori. La plataforma Stop Jocs Olímpics va ser una llavor i ara haurà d’anar germinant. L’esperança hi és, perquè la xarxa de persones i col·lectius que ens movem és gran.

I dels esports de muntanya, què en fem? Perquè, ja que estem parlant de consum de natura, una de les grans indústries vinculades a la muntanya i a la natura és l’esportiva.

És com tot. Si el practiquem des d’una mirada antropocèntrica, buscant risc, aventura… tot això són maneres de treure l’adrenalina i la tensió acumulada i, a més, amb una mena de competició amb els altres i no amb tu mateix. Jo, quan era jove, corria per les muntanyes i ara és un esport, un esport de masses. És com tot: hi trobes molta gent, cadascú amb els seus dilemes morals i contradictoris. La clau és des d’on ho fas, com i amb quina mirada. Però en aquest dilema ens trobem tots els que practiquem els esports de muntanya. En aquest sentit, la Fundació Kilian Jornet intentem investigar els impactes que provoquem sobre el terreny, les poblacions locals, fer-ho en clau de justícia social, etc.

Refugi de muntanya de La Renclus, a la vall de Benasc, als peus del massís de les Maladetas i l’Aneto. Autora: Joana Ariet Porta

I els refugis de muntanya. Vas estar molt de temps portant-ne un… Quin paper juguen avui els refugis de muntanya? S’han convertit en hostals?

O en restaurants depèn de quin i de si està molt a peu de carretera o té un accés fàcil. De fet, els refugis han evolucionat moltíssim; avui dia tenen totes les comoditats i a preus d’hostal. Al final és com tot, depèn també de la gent que el cuida. Si són persones que s’estimen l’entorn, que busquen solucions ecològiques, per exemple per a l’aigua, i tenen una mirada de cuidar la natura, aleshores serà diferencial. El problema és la pressió. Abans als refugis els guardes que hi vivien gairebé es morien de gana i la seva era una opció molt romàntica. Les grans rutes de muntanya, com per exemple la de Cavalls al Vent o de Carros de Foc, van servir per vincular-se entre ells i sentir-se a prop, però el capitalisme ho ha convertit en consum de natura, amb camins massificats i refugis saturats. Quina és la solució? Que la gent entengui que de natura n’hi ha a tot arreu, i no cal que tothom anem als mateixos llocs.

Així doncs, suposo que del que es tracta és de tenir la capacitat per saber veure i trobar natura a qualsevol lloc, en l’entorn més proper…

És exactament això. I com passa amb la natura, passa amb tot. També amb els aliments: hem d’escollir els que són de la nostra zona. Hem de tornar a les coses properes i viure amb menys.

Com puc llegir el Quadern “Consum de natura”?

Els Quaderns d’Opcions els enviem als socis i sòcies Impuls. Si no és el teu cas, et fem 3 propostes per poder llegir el Quadern!

Aquest article és possible gràcies a les persones que col·laboren amb OPCIONS

ARTICLES RELACIONATS