Mas les Vinyes és un magnífic exemple de col·lectiu que experimenta amb una agricultura regenerativa, posa en pràctica una forma de vida en comunitat i aposta per la difusió dels seus aprenentatges. Un grup de gent meravellosa i amb una mirada molt inspiradora que va més enllà de la suma de les persones que hi formen part.
Entrevistem a Mas les Vinyes
No us deixarà indiferents la vivència d’aquest grup, la seva visió del món i del seu entorn més proper, i les reflexions que desenvolupen sobre tot allò que ens envolta i afecta.
Què és Mas Les Vinyes i d’on neix?
Ariadna: parteix d’un procés en què en Sergi i jo ens volíem replantejar què oferir-li al nostre fill, que ara ja té catorze anys. Quan va néixer, vivíem a Barcelona i vam sentir la necessitat d’educar-lo fora del nucli familiar clàssic i lluny de l’escenari urbà.
Però no es tracta d’un projecte familiar.
A: De les trobades habituals amb altres famílies i del nostre desig inicial, es va anar formant un grup de persones amb l’aspiració de viure de manera comunitària i fent-nos responsables de moltes parcel·les de la nostra vida: la salut, l’alimentació, la criança… Durant quatre anys vam estar creant el grup, buscant un espai fins que, ara fa nou anys, vam trobar Les Vinyes i dues de les parelles del grup inicial vam decidir comprar la finca.
Actualment, quanta gent forma part del projecte?
A: El grup actual està format per nosaltres dos (l’Ariadna i el Sergi), en Robert, la Marta, el Víctor i tres menors. I durant els set mesos vinents tres persones voluntàries viuran amb nosaltres.
Com vau definir el projecte inicialment?
A: L’hem anat definint de manera constant. Jo m’he anat formant més en temes de salut i el Sergi en agricultura, fins que vam trobar en la permacultura el marc teòric que donava resposta a moltes de les inquietuds que anaven sorgint.
I, avui dia, com us expliqueu?
Sergi: Ens identifiquem com una comunitat intencional dissenyada amb criteris de permacultura i en la que somiem juntes el present i el futur de la manera més resilient possible.
Robert: Estem valorant convertir-nos en cooperativa mixta (habitatge i treball) per transformar el tema de la propietat i que passi a ser col·lectiva.
A: En aquestes vint-i-cinc hectàrees hi tenim ovelles, gallines, pollastres d’engreix, abelles, horta, bosc d’aliments, fruiters… I, a més a més, som un centre de formació en permacultura.
Llavors, sou autosuficients?
A: No volem ser autosuficients, sinó resilients! La idea és no haver de dependre de la importació d’energia, és a dir, que no ens sigui imprescindible fer-ho, però que entenguem que l’intercanvi amb el nostre entorn té molt sentit. El que no és viable és que tothom vulgui ser autosuficient. En el nostre cas, tenim una producció de fruita, verdura i carn alternativa que ens permet cobrir bona part de les nostres necessitats. Tot i això, en el cas de productes com els cereals i els làctics necessitem abastir-nos de l’exterior.
S: I això no és estable. Aquests últims anys, amb la variabilitat climàtica que estem patint, cada temporada perdem alguna varietat de fruita. Per exemple, aquest any se’ns ha fet malbé l’albercoc i la majoria de cireres, i l’any passat no vam tenir pruna.
R: A tot això cal afegir-hi que el nostre fruiter més antic té nou anys, per tant, no treballem pensant en la immediatesa, sinó en el futur. De fet, estem plantant moltes nogueres tot i ser conscients que no arribarem a menjar les nous que produeixin!
A: Caminem cap a la resiliència. Fins ara només hem parlat de l’alimentació, però, per exemple, pel que fa als subministraments d’aigua i energia, ens abastim de la xarxa municipal en el primer cas i estem enganxats a la xarxa d’electricitat. També fem recollida d’aigua pluvial (acabem de construir un gran dipòsit que se suma a les basses que ja teníem i que ens ajuden recollir aproximadament mig milió de litres); i ara estem acabant la instal·lació de plaques solars.
Heu parlat de permacultura, però què és?
S: És un sistema de disseny d’hàbitats humans que capta més energia de la que necessitem per ser funcionals. Un altre aspecte essencial són les tres ètiques: cura de la terra i de la vida que s’hi desenvolupa, cura de les persones i repartiment equitatiu de la feina i dels excedents.
Podríeu posar algun exemple de com ho porteu a terme?
A: Posem l’exemple d’un cirerer per il·lustrar l’ètica dels excedents: el seu objectiu és reproduir-se, però no fa dues cireres, sinó que en fa milers. Nosaltres tapem alguns dels nostres cirerers perquè volem menjar-ne, de cireres; però hi ha d’altres cirerers que no tapem i així els seus fruits queden pels ocells, generant un benefici per a tot l’ecosistema: si tenim més ocells, hi ha més insectes i, de retruc, més aportació de fòsfor. Per tant, té tot el sentit que es comparteixi aquest excedent de cireres. Un altre exemple seria la finestra de dalt de tot de la casa que deixem oberta perquè hi visquin les òlibes. El gest instintiu seria tancar-la perquè és casa nostra, per a les persones, però entenem que, a banda que elles hi eren abans que nosaltres, cacen ratolins quan n’hi ha en excés a l’hort.
Aquest sistema és aplicable més enllà de la finca?
S: I tant! Les ciutats produeixen molts residus. Per exemple, tota la matèria orgànica generada en bars, restaurants o cafès, és fàcilment transformable en turrícula per al seu ús en horts urbans. O l’excedent de les fusteries: el que allà és considerat com un residu resulta fàcilment reutilitzable per altres construccions. La Fundació Emprius vol que les comunitats, mitjançant portacions i experiències, entre altres coses, puguin facilitar l’accés a la vida en comunitat per a molta altra gent.
Pel que expliqueu, necessitem reflexionar sobre el cicle de totes les coses per poder-hi aplicar la mirada de la permacultura.
A: L’agricultura dels nostres avantpassats era intensiva (moltes hores de treball i feina molt física). Després va venir l’agricultura industrial, que és petroli intensiu (molta maquinària, molts fertilitzants, etc.). I ara trobem la permacultura, que és pensament i disseny intensiu. Des de la permacultura es diu que necessitem un 80% del temps per dissenyar i un 20% per treballar sobre allò que s’ha dissenyat.
R: A l’hora de la veritat, treballem molt més que això, però el cert és que com més dissenyats tenim els espais, menys hem d’actuar sobre ells.
I ara abordem el tema que ens ocupa: el col·lapse.
A: Creiem que estem en un moment de la civilització i del planeta on s’uneixen diverses crisis sistèmiques. El creixement dels països enriquits gràcies a l’espoli de recursos a les nacions empobrides ha arribat al seu límit. Sabem que el capitalisme es basa en un creixement infinit en un món que és finit. Això, tard o d’hora, havia d’arribar. I ara en comencem a veure les conseqüències. En paral·lel, la forma depredadora de relacionar-nos amb la natura ens està portant al canvi (crisi) climàtic. Som testimonis de com els patrons climàtics estan canviant de manera catastròfica molts racons del planeta.
La permacultura pot ser una resposta al col·lapse?
Marta: La permacultura és i serà una eina per fer-hi front. Ens pot ajudar a preveure per on pot anar el futur i que ens puguem preparar i ser més resilients quan les dinàmiques habituals comencin a fallar.
A: No és una solució i, de fet, no té sentit lluitar per evitar el col·lapse. Aquest sistema ja s’ha ensorrat. I el que ens cal són fórmules per viure-hi, per adaptar-nos, per ajudar-nos i començar a viure el postcol·lapse, un escenari que es produirà de manera inevitable. Podem ser proactives i pensar com volem que sigui aquest futur o quedar-nos a l’espera de veure com algú altre ho decideix per nosaltres.
Com creieu que serà aquesta construcció postcol·lapse?
S: Penso que el que entenem per col·lapse és un procés gradual i relativament lent que comporta la simplificació de molts dels processos de la societat. Aquesta simplificació es veurà condicionada per dos factors: la dificultat per accedir a l’energia de forma immediata i la variabilitat dels patrons climàtics. És cert que ens podem posar en els pitjors escenaris, però hem de començar a contemplar totes les opcions bones.
Parlem d’escenaris de futur…
S: És tan vàlid l’escenari apocalíptic —que jo no crec que arribi— com un escenari de possibilitat. Per primera vegada tenim l’oportunitat de fer una societat més simple i amb menys consum energètic, on el benestar de les persones estigui per sobre de la resta de coses.
Trobo molt interessant aquesta concepció del col·lapse des de l’oportunitat. Alhora, però, és previsible que pugui ocasionar crisis, èxodes, patiment…
S: Sobre l’adaptació al canvi, coneixem l’experiència de la producció d’arròs a la costa de Bangladesh. A conseqüència de la pujada del nivell del mar, el cultiu d’arròs no és factible, i s’ha passat a produir peix, perquè on abans hi havia aigua dolça ara hi tenen aigua salada. Aquí tenim els conreus del Delta que necessiten aturar l’avenç del mar perquè no afecti les collites.
Parlant d’aclimatació al canvi, a l’inici de l’entrevista una de vosaltres m’ha dit que no pren cafè com a mesura d’adaptació al col·lapse. Quines són les vostres estratègies?
R: Per a mi un dels aspectes més importants és menjar local i de temporada, perquè bona part d’aquest problema el provoca la baixa qualitat del menjar que ingerim i la despesa energètica que comporta el transport i transformació dels aliments, entre altres factors. Per tant, penso que una de les coses que hem de fer és adaptar la nostra dieta, intentar menjar menys cereal provinent de cultius extensius. Per exemple, en el nostre cas menjar carn té molt sentit perquè l’aportació en matèria orgànica que fan les ovelles de la finca és fonamental per a la regeneració del sòl. Un altre aspecte crucial és el tema de l’aigua. Per a nosaltres, el bany sec és, en si mateix, un gest polític, no només pel desmesurat consum d’aigua que ens estalviem sinó, de nou, per l’aportació de matèria orgànica que generem. El fet de viure en comunitat també és una mesura de resiliència.
A: Anant a temes més concrets, treballem les conserves. Tenim un rebost molt gran i quan fem les conserves les repartim pels mesos de tot l’any. Justament hem reflexionat sobre la variabilitat climàtica que vivim i que viurem, i ens hem proposat fer la previsió a dos anys vista. Una altra mesura d’impacte és adaptar-nos als horaris de la natura, de les estacions i de la llum del dia. A l’estiu estem més a l’aire lliure, més actives, amb més energia. Quan arriba l’hivern i hi ha menys hores de sol, estem més a dins de casa, més recollides, dormint més hores. Això té una relació directa amb el decreixement energètic, no només amb l’ús de l’electricitat, sinó també amb relació a la nostra pròpia energia.
S: Un altre aspecte important és aprendre a viure amb menys: menys diners, menys menjar, menys roba, menys dutxes. Fins i tot, estem vivint la major part de l’any sense nevera. Tot i això, penso que no estem preparades per al col·lapse. De fet, crec que no hi ha ningú que ho estigui. Estem fent proves, estem jugant, n’estem aprenent…
Això em du a preguntar-vos per la situació de privilegi que possibilita l’àmbit rural. Com ho veieu?
A: Ara veiem com un privilegi estar a les zones rurals, però fins fa ben poc el que havíem vist és com s’abandonaven aquestes zones perquè justament es considerava un privilegi viure a les ciutats. Però el potencial de les ciutats, si ens ho mirem d’una altra manera, és enorme. Per exemple, trobo molt sostenible una sola rentadora per a totes les famílies que viuen a un gran edifici; o que les teulades de tota la ciutat recollissin aigua per a la producció agrícola de tots els parcs i jardins també seria extremadament sostenible. Ara mateix les ciutats són un pou sense fons en termes energètics, però el potencial és gran.
El col·lapse també pot ser una oportunitat. Imaginem un escenari futur?
A: Amb menys disponibilitat energètica hi haurà menys possibilitat de mobilitat internacional. Haurem de cobrir les necessitats amb els recursos més propers i això ens portarà a fer una reflexió al voltant de les necessitats: revisar el que és realment necessari i el que és superflu. També caldrà més gent generant energia per suplir les activitats que ens abastien i que ara estan industrialitzades: agricultura, ramaderia, extracció de fusta… Això reduirà les activitats que no són d’aquest tipus: serveis, turisme, activitats relacionades amb el màrqueting o la publicitat, etc.
R: Em fa l’efecte que en un escenari així el turisme serà possible, però un tipus de turisme diferent de l’actual. M’imagino un turisme local o autonòmic, de llocs on puguem arribar en bicicleta o amb el tren.
S: Potser nosaltres no viurem l’exhauriment dels combustibles fòssils, però sí l’increment atroç dels preus del dièsel. Nosaltres, de fet, ja ens plantegem certs desplaçaments per evitar una despesa elevada en combustible.
I en aquest escenari hipotètic, com seria l’economia?
A: Hi ha certs canvis que ja apliquem. Practiquem un sistema anomenat «fraternitat econòmica». Consisteix a fer que tota l’energia que genera la nostra força de treball, siguin diners o siguin productes, es posi al mateix sac. I amb això es fa front a les despeses conjuntes i es divideix segons les exigències de cada persona. D’aquesta manera, si pensem en les necessitats, detectem moments en què alguna de nosaltres renuncia a la seva economia perquè no la necessita i això serveix perquè altres puguin fer front a despeses imprevistes (per exemple portar la canalla al dentista o reparar el cotxe). Aquest canvi d’economia permet arribar a punts com el que jo mateixa he viscut fa unes setmanes: vaig patir una contractura a l’esquena i vaig haver d’estar al llit. Durant aquells dies, vaig sentir com totes les persones amb les quals convisc entenien que estigués al llit, donant-me tot el temps que m’ha calgut per reposar i recuperar-me. Sentir això és molt potent.
Per anar tancant, m’agradaria que parléssim de com tota aquesta allau d’informació que rebem, i també amb aquests episodis que vivim (onades de calor extrema, incendis, inundacions), ens condueixen cap al desassossec existencial, l’ecoansietat, el dol per tot allò que ens adonem que estem perdent.
S: Crec que aquest és un tema que ens afecta de diferent manera, segons el moment… Jo, personalment, ho puc sostenir més, però això no m’evita els moments de replantejament profund de tot plegat. Sí que penso que hi ha un excés d’informació: la informació és molt vàlida, però hi ha moments en què cal desconnectar. O potser connectar amb les notícies del nostre entorn més proper. Però el cert és que hem d’aprendre a conviure amb tot això sense deixar de reivindicar les històries d’èxit, i d’aquestes n’expliquen ben poques al telenotícies! Cada vegada hi ha més gent fent coses increïbles, projectes transformadors, anticapitalistes, revolucionaris…
A: Jo crec que bona part de la resiliència emocional que necessitem passa per saber transformar aquestes situacions que vivim, per saber transformar aquesta ràbia que ens genera prendre consciència del nostre entorn en quelcom positiu i transformador. I sobretot, per reservar-nos un espai molt important per viure i per ser felices. Perquè estem aquí per a això.
Aquesta entrevista forma part del Quadern 63 d’Opcions “Davant el col·lapse. Imaginar, disputar i construir el futur”. Si el vols llegir complet, uneix-te a Opcions amb la modalitat Impuls o compra’l i te l’enviem a casa.
- QUADERN RELACIONAT
FRAGMENT EXTRET DEL QUADERN
- QUADERN RELACIONAT
