Avançament de l’entrevista del Quadern 53 | Tardor-Hivern 2017
La Yayo Herrero es defineix com una eterna aprenenta, lluitadora i conscient d’haver perdut batalles malgrat haver-hi invertit molt de temps. Reivindica l’alegria, però no com un estat de felicitat permanent, sinó amb moments de conflictes i tensions que la fan créixer. Es considera afortunada de tenir un marc de relacions que la sosté i que ella també vol ajudar a sostenir.
No havia tingut preocupació ecologista fins que va visitar una granja industrial d’aus, quan estudiava enginyeria tècnica. Aleshores es va començar a preguntar si realment calia que existissin aquesta mena de granges per poder menjar. La seva mirada, marcadament anticapitalista, es va mesclar llavors amb l’ecologisme, que li va proporcionar la millor manera de mostrar la inviabilitat física d’aquest model, per la manera com s’oposa a la continuïtat de la vida.
És directora de FUHEM, una fundació independent que promou la justícia social a través de l’activitat educativa i del treball en temes ecosocials. Durant nou anys va ser coordinadora d’Ecologistas en Acción, organització a la qual continua vinculada com a activista.
Parlem amb ella de la necessitat de canviar els hàbits de consum en un planeta amb recursos finits, de com tenir cura de les relacions entre les persones que l’habiten i de les conseqüències que té per a la vida l’actual model econòmic.
MM: Som conscients de la necessitat de canviar hàbits de consum?
YH: Cada vegada conec més persones conscients de la profundíssima crisi ecològica que travessem i de les immenses desigualtats que ha generat el model de consum actual. Els nivells de pressió material sobre els recursos de la naturalesa són enormement desiguals i estan molt polaritzats. Molta gent, quan en pren consciència, aposta, en ocasions de forma cooperativa i col·lectiva, per formes de consum amb menys impacte sobre la naturalesa. Però també hi ha persones que canvien les seves formes de consum per pura precarietat, és a dir, perquè els models injustos en els quals estem vivint els obliguen a prescindir de certs consums.
MM: Què podem fer perquè el nostre dia a dia sigui menys insostenible?
YH: Per començar, caminar tot el que puguem o muntar amb bici. Optar per maneres de desplaçament que vagin amb càrrec als nostres músculs, en lloc del transport motoritzat, amb càrrec a les energies fòssils. I quan això no sigui possible, utilitzar el transport públic i col·lectiu i deixar les opcions motoritzades, individuals i privades, en el darrer lloc.
Les mesures de canvi cap a un consum conscient han de ser col·lectives i universalitzables
MM: I en l’àmbit de l’alimentació?
YH: És un dels àmbits de consum més impactants, amb una incidència important en l’escalfament global i responsable de la concentració de terres en grans propietats per sostenir la producció de proteïna animal, que requereix grans extensions de cultiu. Una dieta que redueixi de forma significativa la proteïna animal i estigui basada en productes de temporada, produïts a prop del lloc en què es viu, és una altra manera de reduir aquests efectes.
La clau és pensar què genera menys gasos d’efecte hivernacle, què consumeix menys energia i com tancar els cicles. Però al meu parer, les mesures de canvi cap a un consum conscient han de ser col·lectives i universalitzables, que es puguin estendre al conjunt de les persones. Crec que hem d’anar amb compte amb les solucions que només poden cobrir els que no són precaris o tenen alts nivells adquisitius.
MM: Quines són les contradiccions més evidents del model de desenvolupament capitalista en un planeta amb recursos finits?
YH: La societat occidental té un model de desenvolupament amb una contradicció essencial entre el capital i la vida, i aquest model s’ha imposat a la resta del món a través de processos polítics complexos. L’Organització Mundial del Comerç hi ha jugat un paper destacat, amb tractats comercials que tenen un marcat caràcter colonial. És un model econòmic que segueix una dinàmica absolutament expansiva, que se sosté, es desenvolupa i creix, a costa d’extreure cada vegada més materials, d’utilitzar cada vegada més energia i més recursos naturals. Però és un model sostingut per un planeta que té límits físics, com les reserves de minerals de l’escorça terrestre. Una cosa que té límits físics no pot sostenir un model que es basa en el creixement constant.
MM: Quines són les conseqüències d’estar superant els límits físics del planeta?
YH: Després d’un temps funcionant d’aquesta manera i incorporant cada vegada més persones, més sectors i més territoris en aquesta dinàmica extractiva, ja fa unes quantes dècades que s’ha produït la translimitació. Aquesta situació es plasma en el declivi de recursos minerals i fòssils finits, en l’escalfament global, en un procés accelerat de contaminació massiva de l’aigua, l’aire i el sòl, en la pèrdua de biodiversitat. Es materialitza en un deteriorament profund accelerat i greu d’aquest planeta del qual depenem, com a éssers ecodependents que som. És com perdre l’assegurança de vida de tots els éssers humans.
La segona contradicció, tan gran com la primera, és que aquest model ha generat també enormes desigualtats. Fa uns anys es plasmaven en l’explotació de les persones que vivien en aquests territoris concebuts com a grans mines o magatzems. Però cada vegada més, aquesta desigualtat s’expressa en veritables processos d’expulsió, amb el drama de persones refugiades agrupades a les fronteres d’un món ric blindat que no els permet l’entrada. Mentrestant, s’obren, cada dia, aquestes mateixes fronteres per a l’entrada dels recursos naturals que procedeixen dels seus territoris d’origen.
MM: I quines barreres excloents hi ha dins el “món ric”?
YH: Patim una deterioració de les condicions vitals que afecta cada vegada més persones i impedeix que es puguin desenvolupar vides decents. Per tant, aquest impacte en la naturalesa va de la mà d’un agreujament de totes les desigualtats en tots els eixos de dominació, com la classe social, la procedència i el gènere.
Hi ha persones sense feina o persones que, amb feina, continuen sent pobres. Però majoritàriament es tracta de dones a les quals, dins de les llars, els toca afrontar la precarietat vital, i que tracten de sostenir quotidianament la vida en un sistema que les ataca.
Aquest impacte en la naturalesa va de la mà d’un agreujament de totes les desigualtats en tots els eixos de dominació, com la classe social, la procedència i el gènere.
MM: Com afecta l’actual model econòmic a la cura de les persones?
YH: Aquest model, que no té en compte la naturalesa ni considera com a “actius” processos com la pol·linització o la fotosíntesi, que són imprescindibles per mantenir la vida, tampoc és conscient de la vulnerabilitat de cada vida humana en solitari. Vivim encarnades en cossos que necessiten que hi hagi altres persones al voltant, sobretot en alguns moments del cicle vital, però en realitat durant tota la vida. Especialment, en períodes com la infància i la vellesa, en moments de malaltia, i durant tota la vida, en el cas de persones amb diversitat funcional greu o una forta discapacitat.
Aquestes vides no es poden viure si no hi ha persones al voltant que dediquin una quantitat ingent de força de treball en la cura d’aquests cossos vulnerables.
MM: Per què és inseparable l’ecologia del feminisme?
YH: Hi ha algunes expressions del moviment ecologista que poden ser absolutament patriarcals, igual que hi pot haver feminismes que busquin l’emancipació de les dones a partir de metabolisme socials o processos que siguin incompatibles amb el planeta.
L’essència del ecofeminisme és un diàleg respectuós, en pla d’igualtat, entre el moviment ecologista i el moviment feminista. Vivim en un model econòmic i cultural que no visibilitza la dependència de la naturalesa i del treball de les cures. Aquesta invisibilització és prèvia al capitalisme, ve d’un model cultural que estableix una bretxa entre la naturalesa, que inclou el cos en el qual vivim encarnats, i la cultura, com si fossin dues coses diferents. Aquesta concepció impregna la ciència, l’economia, el concepte de llibertat i dels drets. Aquesta divisió entre naturalesa i cultura ens porta a un model que li ha declarat la guerra la vida.
Aquesta divisió entre naturalesa i cultura ens porta a un model que li ha declarat la guerra la vida.
Per això l’ecofeminisme té una potència molt gran a l’hora de diagnosticar els models de desenvolupament que ens han portat aquí i imaginar unes formes diferents d’organitzar aquesta cultura, aquesta ciència, aquesta economia o aquesta política, de manera que totes aquestes institucions facin un aterratge forçós de la vida en els cossos i els territoris. I quan dic aterratge forçós vull dir que organitzem la vida tenint com a prioritat el sosteniment d’aquesta mateixa vida. En això, l’ecofeminisme ha de ser forçosament vinculat a totes les propostes de caràcter emancipatori; és a dir, a aquelles que vetllen per la dignitat.
MM: Estàs esperançada?
YH: Sempre. Ens juguem tant que és importantíssim dedicar temps a pensar en l’ambient i en el consum conscient. Això és un procés col·lectiu, és a dir, no hi ha sortides individuals. Hem de trobar la manera d’ajustar-nos als límits físics del planeta, assumint els canvis irreversibles que comportarà, i mitigar els efectes que encara són evitables. I ho hem de fer de forma col·lectiva i justa.
