Segons la Llei 16/2017, d’1 d’agost, del canvi climàtic, aprovada pel Parlament de Catalunya, la transició energètica hauria de:
- Basar-se en fonts renovables.
- Estar en mans de les comunitats locals (ciutadania, sectors econòmics…)
- Acostar la producció als centres de consum.
- Aprofitar espais ja alterats per l’activitat humana per minimitzar l’ocupació innecessària del territori.
Lluny d’això, el desplegament que s’està fent va en la direcció contrària, ja que permet la instal·lació de grans centrals en mans de poques empreses, localitzades en espais agraris i forestals i situades lluny dels principals centres de consum.
Les bases d’una transició energètica democràtica i sostenible
L’article 2.2.a. de la mateixa Llei apunta alguns objectius bàsics per fer la transició energètica, així com el recorregut d’algunes de les mesures a implementar:
Contribuir a la transició cap a una societat en què el consum de combustibles fòssils tendeixi a ésser nul, amb un sistema energètic descentralitzat i amb energies cent per cent renovables, fonamentalment de proximitat, amb l’objectiu d’aconseguir un model econòmic i energètic no dependent dels combustibles fòssils ni nuclears el 2050.
Des d’aquest punt de vista, doncs, sembla clar quines haurien de ser les bases i les principals accions a emprendre per dur a terme una transició energètica que, com apunta la Llei del canvi climàtic, sigui descentralitzada, democràtica, neta i eficient, i que de retruc contribueixi a reequilibrar el sistema de producció-consum d’electricitat. Veiem com s’està fent.
Les dues fonts renovables a Catalunya
Les dues fonts renovables principals a Catalunya són la hidroelèctrica i l’eòlica, amb una producció elèctrica del 7,7 % i del 6,8 %, respectivament. En el cas de la hidroelèctrica, es tracta de grans centrals construïdes majoritàriament al Pirineu i Prepirineu en dues onades, una a començament del segle XX per part de l’empresa Barcelona Traction, Light and Power Company Limited, més coneguda per La Canadenca, i l’altra entre les dècades de 1950 i 1970, sobretot protagonitzada per FECSA. Tanmateix, no es tracta d’un sistema que s’acosti als principis de la transició energètica, perquè, tot i que es tracta d’un recurs renovable, és aprofitat a partir de grans centrals, situades lluny dels principals centres consumidors, controlades per grans empreses i amb escasses implicacions socioeconòmiques en els territoris on estan implantades.
Pel que fa a l’energia eòlica, Catalunya té una llarga tradició en la implantació d’aquesta energia i, fins i tot, va ser la primera comunitat autònoma de l’Estat a instal·lar una central eòlica al municipi de Garriguella, l’any 1984 (cinc aerogeneradors de 24 kW cadascun). Tanmateix, a principis de segle només hi havia instal·lades 6 centrals eòliques amb una potència de 85,78 MW i 197 aerogeneradors. No va ser fins a l’aprovació del Decret 174/2002, d’11 de juny, regulador de la implantació de l’energia eòlica a Catalunya, que van començar a proliferar més centrals eòliques. Entre l’any 2004 i 2013 es va produir la màxima expansió d’aquesta energia a Catalunya, fins a arribar a les actuals 43 centrals eòliques en funcionament amb una potència elèctrica instal·lada de 1.272,32 MW i 812 aerogeneradors. Les centrals eòliques estan repartides en un total de 39 municipis i 11 comarques, i principalment es concentren a les Terres de l’Ebre (41,8 %), Ponent (23,2 %) i Camp de Tarragona (20,9 %).
Les centrals eòliques es concentren, principalment, a les Terres de l’Ebre, Ponent i Camp de Tarragona
Aquest model d’implantació eòlica, igual que en el cas de la hidroelèctrica, tampoc s’acosta a la transició energètica plantejada a la Llei del canvi climàtic o a la desenvolupada als països europeus de referència, ja que es tracta de grans instal·lacions, controlades per grans empreses, situades lluny dels principals centres consumidors i amb unes aportacions socioeconòmiques escasses als territoris on estan implantades. En el cas de l’eòlica, cal remarcar que el 77 % dels municipis (30 de 39 municipis) que tenen centrals eòliques a Catalunya tenen menys de 1.000 habitants, i que el 80 % (31 de 39) han perdut població entre 2008 i 2018. La Terra Alta, que concentra el 25 % de la potència eòlica instal·lada a Catalunya, és la comarca que ha perdut més percentatge de població entre el 2008 i el 2018, –9,7 % (1.251 habitants).
Com s’està fent la transició energètica a Catalunya?
Entre 2013 i 2020, pràcticament no s’ha instal·lat potència elèctrica d’origen renovable, i el 2019 el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar el Decret Llei 16/2019 de mesures urgents per a l’emergència climàtica i l’impuls a les energies renovables. Des de l’aprovació d’aquest decret i fins a mitjan 2021, s’han presentat diferents projectes per a la instal·lació d’energies renovables. En el cas de l’eòlica, sumen un total de 5.631 MW i 979 aerogeneradors, i en el cas de la solar 5.106 MW i 9.405 hectàrees.
La majoria de projectes eòlics es plantegen al llarg de les principals carenes des de la Segarra i l’Anoia fins a les Terres de l’Ebre, mentre que els projectes de centrals fotovoltaiques es projecten sobretot sobre sòl agrícola de Ponent i de les Terres de l’Ebre. Això principalment és degut al fet que aquest Decret llei és molt generalista i no conté cap tipus de planificació territorial per a la implantació de les energies renovables. De fet, ni tan sols concreta reglamentàriament els dos preceptes legals establerts a la Llei del canvi climàtic, que apunten a com s’hauria de fer la transició energètica: la necessitat que la implantació d’energies renovables es faci minimitzant l’ocupació del territori i aprofitant espais ja alterats per l’activitat humana, així com la priorització de la producció elèctrica d’origen renovable propera als centres de consum.
La majoria dels projectes que s’han presentat, en cas de materialitzar-se tal com estan plantejats, aprofundirien en el desequilibri territorial entre la producció i el consum i provocarien situacions de concentració territorial en uns pocs enclavaments, allunyant-nos, així, dels objectius de la transició energètica. Aquesta és una dinàmica que s’observa a totes les escales territorials. A l’Estat espanyol, la majoria de projectes de renovables es pretenen concentrar en les comunitats autònomes amb menys consum d’electricitat. I a Catalunya hi ha una forta concentració de projectes al sud-interior, entre les comarques de Ponent, el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. A més, com s’ha dit, el Decret llei d’implantació de renovables a Catalunya s’està desenvolupant sense el pla territorial sectorial corresponent que, tot i que està esmentat en el mateix text normatiu, a principis de 2022 encara no estava fet ni aprovat. Una anomalia en el procés d’ordenació territorial, ja que no es pot passar de la llei al projecte sense els preceptius plans territorials que n’ordenin el desplegament.
Com s’ha dit, tampoc s’estableixen en el Decret llei mesures per prioritzar la generació renovable descentralitzada, tal com diu la Llei del canvi climàtic, i tenint en compte els càlculs de l’Institut Català d’Energia (ICAEN) que afirmen, per exemple, que el potencial de generació elèctrica de l’energia solar fotovoltaica sobre teulada és de 24.307 GWh/any. Segons aquestes dades, i tenint en compte que la demanda elèctrica de Catalunya el 2019 va ser de 46.946 GWh, aplicant polítiques que afavorissin la instal·lació de fotovoltaica a les teulades es podria cobrir el 52 % de tota la demanda elèctrica. Apostar per aquest model, com ja han fet a Alemanya, permetria assentar la base d’una correcta, equilibrada i més democràtica transició energètica en l’àmbit elèctric, perquè aprofitar l’energia solar sobre teulada fa que hi hagi moltes instal·lacions, repartides entre diferents propietats, properes als llocs de consum, i amb avantatges econòmics per al conjunt de la ciutadania, i amb el mínim impacte possible sobre el territori, sense malmetre espais agrícoles i forestals.
Renovables sí, però no així
Aquest decret llei està sent molt discutit per diversos actors (des del sector agrari fins a associacions municipalistes, passant per grups ecologistes i diverses plataformes en defensa del territori) que en demanen la derogació i l’elaboració d’un nou reglament que aposti per la transició energètica en els termes que estableix la Llei del canvi climàtic, i que planifiqui veritablement el desplegament de les energies renovables.
Cal establir una normativa clara en aquest sentit, una correcta planificació territorial que reequilibri producció i consum, amb mesures fiscals per estimular la generació distribuïda i l’autoconsum, i la derivació a aquests projectes de les ajudes públiques que actualment rep l’oligopoli. I cal, sobretot, el canvi de consciència col·lectiu per entendre que tenim a les nostres mans fer aquesta transició. Si no, com deia el difunt Hermann Scheer, que va ser diputat de l’SPD alemany i un dels principals impulsors de la transició energètica en aquell país: “el que pretén ara l’oligopoli és introduir la generació d’energia renovable en el vell esquema centralitzat de l’energia fòssil. En comptes de pous de petroli, ara planten molins i plaques i controlen la generació, la xarxa i la venda”.
El poder intenta acaparar en mans d’uns pocs el potencial transformador i democratitzador que tenen les energies renovables, que posades en mans de la ciutadania permetrien una transició energètica ben entesa. L’energia renovable flueix en qualsevol racó del planeta i és absurd voler centralitzar-la i cobrar-la. A les mans de la ciutadania està la capacitat de revertir aquesta situació.
Aquest article està publicat, íntegrament, en el Quadern 62 d’Opcions, Energia com a bé comú.
